Un conte sufí
21 mai 2012 Feu un comentari
in Afganistan, Iran, Ruta de la Seda, Tadjikistan, Turkmenistan, Turquia, Uzbekistan Etiquetes: Afganistan, Camí, gos, Iran, Shibli, Sufisme, Tadjikistan, Turkmenistan, Turquia, Uzbekistan
- Benvolgut Shibli, es pot saber qui t’ha guiat durant el camí?
L’home respongué:
- Un gos que un dia vaig trobar mig mort de set a la riba del riu. El pobre gos cada cop que veia la seva imatge reflectida a l’aigua, s’allunyava espantat pensant que hi havia un altre gos al seu davant.
Al final, però, estava tant assedegat que vencé la seva por i es tirà a l’aigua; i va ser llavors quan el gos que tenia davant seu, desaparegué.
El gos descobrí que l’obstacle era ell mateix i que la barrera que el separava d’allò que ell buscava havia desaparegut.
D’aquesta manera, el meu propi obstacle desaparegué el moment en què vaig comprendre que era jo mateix qui el posava.
Va ser la conducta d’aquest gos allò que em marcà per primer cop, el Camí.
El sufisme és una tradició mística islàmica de caràcter esotèric, practicada per musulmans però també per no musulmans, que abasta una gran amplitud de pràctiques dedicades a l’amor diví i al cultiu del cor. Aquesta mística té per finalitat última accedir a la “presència” i el coneixement de Déu directament, i no per mitjà de les normes i formulismes establerts per la llei islàmica, per això l’islam oficial no l’ha encoratjat mai en excés i fins i tot l’ha perseguit.
I si voleu llegir aquest i altres contes de…
La gallina de l’avia (Tibet)
10 mai 2012 Feu un comentari
in Tibet Etiquetes: avia, gallina, harmonia, natura, saviesa, Tibet
Hi havia una vegada una dona molt vella que vivia al poble més alt de la terra. I diem que era el més alt perquè en el món no existia un altre lloc que estigués més a prop del cel que aquella petita i tranquil·la vila del Tibet on vivia l’àvia. Però malgrat que els seus habitants vivien envoltats paisatge més impressionant que us pugueu imaginar, la vida allà dalt no resultava gens fàcil per culpa de la manca de menjar.
Aquelles gents no tenien gaires llocs per conrear les verdures o les fruites, i els animals eren escassos que tenir una gallina era una cosa tan extraordinària com tenir un tresor. La velleta era una de les persones del poble que tenia menys recursos. I com que la pobra anciana no tenia ni un cèntim, en comptes de comprar menjar, el bescanviava per altres coses. Un dia el canviava per sal, un altre per llana i, de tant en tant, per alguns trastos vells que guardava a casa.
L’anciana es delia pels ous. Li encantava menjar-los de totes les maneres possibles: els feia durs, ferrats, escaldats, passats per aigua o en truita. Li agradaven tant, que no li importava recórrer cada dia un llarg camí fins a la botiga on els venien.
— Quines caminades que em fumo! —esbufegava la velleta—. A més a més, la tornada a casa és tota costa amunt i jo ja no tinc edat per a aquestes coses. Però no em queixo, estic contenta perquè aquesta nit per sopar menjaré ou. Va passar el temps i la dona cada cop era més vella i estava més cansada. Li feia una mandra enorme sortir a buscar el seu ou diari, però sempre acabava anant-hi per no quedar-se sense el seu plat favorit.
Una nit, mentre es preparava el sopar, va pensar:
— Si cada dia canvio alguna cosa per un ou, per què no reuneixo més coses de l’habitual i les canvio totes alhora per una gallina? Si faig això, tindré ous frescos cada dia pel sense necessitat de sortir de casa. La velleta havia tingut una gran idea. L’endemà al matí, va carregar amb un munt de coses i va anar fins a la casa tan d’una família que era famosa perquè tenia moltes gallines. Després de regatejar una estona, l’anciana va tornar alegrement a casa… portant en braços tota una senyora gallina sana i grossota.
—Així que això és una gallina? —va dir quan carregava amb l’animal. A la velleta li encantaven els ous, però, per increïble que sembli, no havia vist una gallina en tota la seva vida. En arribar a casa, va construir un petit corral per a la gallina a la part posterior del jardí. I la gallina estava allí tan còmoda i tan ben alimentada que, cada matí, quan la velleta anava a veure-la, ja havia post un bell ou blanc.
—Caram, caram… així que les gallines guarden els ous al seu interior —es va dir sorpresa pel descobriment—. Quina cosa més rara!
Estava tan contenta amb la seva gallina i amb els ous que aquesta li donava, que un dia va decidir invitar a dinar els seus estimats veïns.
—Espero que els agradin els ous —es va dir—. Però què dic! Si a mi m’encanten, per què no els haurien d’encantar també a ells?
I sense rumiar-s’hi, es va disposar a preparar l’àpat. Però per cuinar la recepta, l’anciana necessitava quatre ous. Així que va sortir al corral i va veure que, com era habitual, la gallina només n’havia post un, d’ou.
—Avui necessito quatre ous perquè tinc convidats a dinar —li va dir la velleta a la gallina—. Així, doncs, fes el favor de pondre’n tres més.Però la gallina, com és natural, no li va fer ni cas. L’ocell continuava cloquejant mentre picotejava la terra a la recerca de cues.—Vinga, gallina, que t’estic esperant… T’he dit que necessito tres ous més! I la gallina, és clar, continuava anant per les seves: cocorocó… cocorocó… La velleta era tan ignorant que estava completament convençuda que la gallina no ponia un ou cada dia, sinó que, al contrari, guardava molts ous al seu interior. Així que, sense pensar-s’ho dues vegades, quan se li va acabar la paciència, va agafar un ganivet i la va obrir en canal a veure si trobava el lloc on guardava la resta dels ous.
La pobra gallina no ho va resistir i va morir sobre la taula de la cuina. Quan a l’hora de l’àpat van arribar els invitats, es van sorprendre en veure que la velleta no havia preparat els seus famosos ous sinó que, al seu lloc, havia cuinat la gallina.
—Has matat la teva gallina per preparar-nos el sopar? —van preguntar els invitats molt estranyats—. Per què ho has fet? No ho entenem, ja que ara t’has quedat sense gallina i sense ous.
L’anciana es va sincerar i va explicar als seus veïns allò que havia succeït.—Jo volia preparar-vos un àpat especial, volia donar-vos una sorpresa —va explicar la velleta—. Creia que la gallina guardava molts ous al seu interior i, com que no els ponia, vaig pensar que obrint-la els podria agafar. I ara, pobra de mi, m’he quedat sense res. M’he quedat sense ous i sense gallina! —es va lamentar l’anciana.
—Has estat molt ximpleta, dona —li van respondre els seus amics—. La primera cosa que has de fer és superar la teva ignorància, obrir la teva ment i adquirir més coneixements per poder afrontar la vida quotidiana. Així aprendràs a respectar el ritme natural de les coses. La gallina només pon un ou al dia i, per molt que tu ho desitgis, sempre els pondrà d’un en un. Tot en aquesta vida requereix el seu temps. I tu has estat molt avara en voler que la gallina pongués tots els ous a la vegada.
La velleta va aprendre la lliçó i a partir d’aquell dia va viure en harmonia amb la natura. Va aprendre a comprendre que cada cosa té el seu moment i que, si no s’és capaç de respectar aquest ordre natural, el més possible és que un es quedi sense res. Com li va passar a ella, que es va quedar sense ous i sense gallina.
Aquest conte tibetà l’he trobat a la revista Colors que l’havia extret de “Contes de tots Colors” (La Magrana, 2004) i el volia dedicar a una persona molt estimada, l’Aurora, que fa uns anys em va explicar una història meravellosa d’un petit poble tibetà i que aquest conte m’ha fet reviure…
Les imatges són una selecció de mandales budistes tibetants. Un mandala, literalment «cercle» o «roda» en sànscrit, és un dibuix, pintura o baix relleu normalment amb trets geomètrics que es desenvolupa a partir d’un punt central o axial fins a formar normalment una figura circular o concèntrica. Als mandales, se’ls dona una significació mística i simbòlica. Els llibres de mandales generalment obren camins cap a la reflexió sobre el món i sobre un mateix.
I si voleu llegir aquest conte o d’altres del Tibet:
La llebre vengativa de Kachi-kachi Yama (Japó)
02 mai 2012 Feu un comentari
in Japó Etiquetes: Amistat, Ancians, Japó, Kachi-kachi Yama, llebre, tanuki, teixó, Toyohara Kunichika, Vengança
Hi havia una vegada dos ancians que vivien sols en una petita casa. Cada dia l’ancià s’anava a treballar al camp, i mentre sembrava arròs cantava:
- “Un gra, i d’ell milers.”
Cada dia apareixia també un teixó (tanuki), després de l’ancià, que cantava:
- “Un gra i un de sol. I tots me’ls menjaré.”
I quan l’ancià tornava al camp el dia següent, veia amb tristesa que no quedava ni un sol gra. I aquesta era la raó per la qual la parella vivia en la misèria.
Un dia l’ancià, en veure que una vegada més el teixó s’havia menjat tot el gra, es va enfadar tant que va decidir atrapar-lo. L’ancià va començar a sembrar i cantar, com de costum, fins que va arribar el teixó. L’ancià va donar un salt, i va aconseguir atrapar el teixó i lligar-lo amb una corda.
Quan l’ancià va arribar a casa amb el seu presoner, va dir a la dona:
- “Dona, vine i mira el que he caçat avui. Pren una cassola i fes un bon cuit de teixó.” I l’ancià va tornar al camp, mentre la dona començava a moldre arròs per fer galetes per sopar.
Tanamteix, el teixó, que era molt astut i malvat, li va dir a la dona:
- “Anciana, mira que això de moldre arròs als teus anys ha de ser molta feina. Per què no em deslligues perquè et pugui ajudar”.
L’àvia va dubtar, pensant que l’ancià s’enfadaria. Però ell teixó insistir tant que al final la dona va decidir deslligar-lo. El teixó va fer com que l’ajudava amb la mà del morter, però en comptes de moldre arròs quan la dona es va distreure li va pegar al cap i va fugir. En arribar l’ancià a casa va trobar la seva dona morta, i es va posar a plorar. Una llebre que el va veure plorar li va preguntar el motiu de la seva pena i l’ancià li va explicar la seva història.
- “Jo em venjaré per tu”, va dir la llebre, i se’n va anar cap a les muntanyes.
La llebre va començar a recollir llenya. Transcorregut un estona, el teixó es va acostar i li va preguntar què feia.
- “Aquest hivern serà molt fred, i m’estic preparant,” li va contestar.
El teixó va pensar que no era una mala idea i va començar a ajudar a la llebre. En no massa temps van ajuntar un bon munt de llenya. Es van posar la llenya sobre l’esquena i van començar a baixar la muntanya. Quan portaven mig camí recorregut, la llebre va començar a queixar-se:
- “Com pesa! Ai, com pesa!”
El teixó per ajudar el seu nou amic que portava una estona queixant-se, va prendre la llenya que portava la llebre. Van seguir baixant i la llebre, que caminava darrere del teixó, va començar a colpejar unes pedres sobre la llenya que portava el teixó, perquè deixés anar espurnes i així es calés el foc.
Estranyat el teixó li va preguntar pel soroll, al que la llebre li va contestar que la muntanya que estaven descendint era la Muntanya Cruixent, i que el so era dels ocells picant els troncs dels arbres.
Finalment la llenya va començar a crema, i en escoltar el crepitar de les flames el teixó va tornar a preguntar de nou al seu nou amic pel soroll.
- “Aquest so és el plor dels ocells, i per això també l’anomenen a aquesta muntanya la Muntanya dels Ocells que Ploren.”
Quan el foc va començar a cremar la pell, el teixó començar a cridar però la llebre es va escapar corrent.
Al dia següent, la llebre es va posar a recollir pebrots vermells doncs volia fer picant. Al veure-ho el teixó, enfadat, li va dir que per culpa l’esquena se li havia quedat horriblement cremada.
La llebre va fer com que no el coneixia i li va dir:
- “Les llebres de la Muntanya Cruixent són les llebres de la Muntanya Cruixent. Les de la Muntanya dels pebrots són les de la Muntanya dels pebrots. No sé del que parles. “
El teixó va pensar que tenia raó. I va aprofitar per demanar a la llebre si tenia alguna medicina per les cremades.
- “Quin sort, ara mateix la estic preparant”, li va dir la llebre al teixó i va començar a cobrir l’esquena amb el pebre. Al principi el teixó no va sentir res, però poc a poc la pebre va començar a fer-li efecte deixant l’esquena molt pitjor que el que ja la tenia. En aquest moment, la llebre es va escapar una altra vegada.
Va tornar la llebre de nou a la muntanya al dia següent. Aquesta vegada va començar a tallar arbres amb intenció de fer-se un vaixell. El teixó va arribar, amb un terrible dolor a l’esquena, i cridant a la llebre li va dir que per la seva causa havia estat a punt de morir el dia anterior a la Muntanya dels pebrots.
La llebre, fent com si no conegués el teixó, va contestar:
- “Les llebres de la Muntanya dels pebrots són les llebres de la Muntanya dels pebrots. Les de la Muntanya dels Cedres són les de la Muntanya dels Cedres: – Tu qui ets? “
O la llebre actuava molt bé o el teixó era bastant crèdul, la qüestió és que el teixó es va creure de nou el que la llebre li deia. Així que al assabentar-se que la llebre planejava fer-se un vaixell, li va preguntar el motiu. Quan la llebre li va dir que era per pescar al riu, el teixó va voler un vaixell també.
- “Bé, jo em faig el vaixell de color blanc perquè tinc la pell blanca. Però tu, com tens el pèl marró, et vindria millor fer el vaixell de terra”, li va explicar la llebre al teixó.
Cadascun va acabar de construir el seu propi vaixell i es van anar junts al riu. Van tirar les barques al riu, però tan aviat el vaixell de terra va tocar l’aigua va començar a desfer-se. El teixó quan va veure que s’enfonsava en l’aigua va començar a cridar:
- “Socors, socors, ajuda’m!”
Però la llebre, impassible, li va dir:
- “Recorda a la pobra dona que va morir per la teva culpa,” i el va abandonar.
La llebre es va anar on l’ancià i li va dir que el teixó era mort. Però en comptes d’alegrar l’ancià es va posar molt trist ja que després de pensar-ho es va adonar que la mort del teixó no li anava a tornar la seva dona, i que la venjança no valia per a res.
Aquest conte té mil i una versions com la majoria de contes anònims i populars. Les variants són profundes i van molt lligades al moment de la seva narració, així en algunes ocasions el conte tendeix a enfosquir-se amb detalls macabres com que el teixó mata a la dona i ens transforma amb ella i prepara una “sopa amb la carn de la dona” que serà menjat pel marit sense descobrir l’engany o que la llebre era present en l’instant de la mort de la dona i a més de consolar a l’home es veu empesa a la venjança per no haver pogut fet res per evitar-ho. Fins i tot, en altres versions el cop assasí no és del morter sinò de l’escrot del teixó que vincula així aquest conte amb altres narracions eròtiques de criatures japoneses. Aquest text l’he trobat en el recull “Antiguos cuentos populares del Japón“. També us deixo un facsimil anglès de 1855 amb el conte i unes il·lustracions precioses. I les imatges de l’entrada són del gran Toyohara Kunichika.
I si vols llegir aquest i altres contes del Japó:
Premis Liebster… Moltes gràcies !!!
27 abr 2012 2 comentaris
in Uncategorized Etiquetes: Premis Liebster
Ja fa uns dies que per primer cop aquest bloc va ésser guardonat amb un premi, i a més, dos cops… i l’alegria ha estat triple ja que ha estat un guardó rebut per part de dos dels blocs més destacats i interessants del món dels viatges: Més Enllà, blog de viajes i El Último Bazar 3, el retorno del Iconoclasta. El premi Liebster és una iniciativa que consisteix a premiar de forma simbòlica cinc blogs, reconeixent així el seu esforç i treball en aquest món. No puc més que donar les gràcies a aquest bons amics que han considerat Viatge a l’Orient com a mereixedor del mateix, m’ha fet molta il·lusió !!!
La dinàmica es força senzilla, i us deixo les normes a seguir en cas que rebeu un d’aquests premis:
1. Copiar i enganxar el premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t’ho va atorgar.
2. Nominar als teus 5 blocs favorits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un comentari en els seus blocs per fer-los saber que van rebre el guardó.
3. Esperar que aquests blocaires passin el guardó a altres 5 blogs.
Bé, dit aixó, resta el més difícil, la meva elecció, ja que no és fàcil triar cinc blocs d’entre tots els que segueixo i més quant són molts els que s’ho mereixen. Però com només puc escollir cinc, em guiaré pels sentiments i premiaré a cinc blocs que sempre (i dic sempre) m’encanten i m’alegren el dia:
Pels camins del món, de Núria Borràs. Fantàstic… Us deixo amb un exemple, un petit fragment d’un dels seus relats: ” Cau el cel taronja sobre els carrers de Tezpur, amples i animats a les darreries de la tarda, just quan m’acabo d’orientar. Un cop de gent amb pas decidit ve cap a mi, m’atansa i em desborda i la seva inèrcia m’arrossega cap al sud, en direcció al riu. Em deixo emportar: després de quatre inacabables dies de viatge per arribar fins aquí, vull sentir de nou en la meva pell la sensació de la descoberta, d’allò no programat, aquella tremolor que em recorre per dins i que em fa sentir viva…”. Estic segur que la Núria tindrà el detall de compartir aquest guardó amb Més Enllà.
Bitllet de tornada de la Txell Guitart. Perquè em permet com ella diria “gaudir dels somnis”. Un bon exemple és: “Tan bon punt van obrir la cafeteria, vaig prendre’m un te ben calent per intentar retornar-me, però no era fàcil. A l’Observation Deck, un rànger feia una xerrada sobre la ciutat de Wrangell i el seu passat rus i britànic. A fora plovia i hi havia una boira que no deixava veure res. Tornàvem a navegar per aigües misterioses. Era com si Alaska ens intentés desorientar en aquest sud-est format per illes i estrets passatges entre muntanyes nevades i glaceres que anaven a morir a la mar. Només ens aturàvem un quart d’hora a Wrangell, però vam decidir baixar i fer-hi una volta…”
Miniguies Coneguem de la Nàdia Ayasreh i en Jordi Castellanos, una mirada lliure i oberta a llocs desconeguts (i “mediaticament” maltractats). Us deixo amb una petita mostra en aquest fragment: “”És una delícia menjar al Kurdistan iraquià, a més es paguen uns preu ridículs. Es podria dir que la cuina kurda te influències turques, perses i àrabs. Pels carreres hi ha infinitat de döner kebab, senzills restaurants de pinxos a la brasa, pizzeries o elegants i exquisits restaurants o pots degustar des d’una típica recepta kurda a un hummus, pizzes, deliciosos entrants i amanides (però compte amb això últim), tot sempre acompanyat d’un deliciós pa finíssim…”
Roda el món i torna al Born de la Jana. Breus i delicioses històries que creen adicció com aquesta: “David Cerny és un dels artistes txecs més provocadors del moment. Va donar-se a conèixer pintant un tanc de color rosa després de la caiguda del comunisme, fet pel qual va ser detingut. Actualment, s’exposen diverses obres seves a Praga com les estàtues gegants d’uns nadons pujant la Torre de Televisió. Però una de les més curioses la trobem davant del Museu Kafka. Es tracta d’una font amb una mica d’aigua que té la forma de la República Txeca, a dins hi ha les estàtues de dos homes nus que hi pixen mentre mouen els malucs. Una burla? Un insult? De ben segur que no deixa indiferent a ningú.Però sabeu per què es va arribar a construir aquesta escultura? aquest projecte es va fer realitat després que el director del Teatre Nacional de Praga rebutgés la proposta de Cerny: un Tità masturbant-se assegut a la cúpula del Teatre, de tan en tan havia de sortir aigua del seu penis. El director del Teatre s’hi va negar, segons Cerny va ser un covard. Finalment es va fer l’estàtua dels dos homes pixant…”
I com no podia ésser d’una altra manera, El Último Bazar, que resto delerosament a l’espera de noves aventures i relats… qui sap si a la Xina… o potser més lluny encara…, també us convido a un petit extracte: “Hace dos anyos yo defini este lugar como el mas impresionante del mundo. Y eso que en aquella ocasion la niebla solo me dejo ver algo menos de la mitad del parque. Al regresar, creo que puedo ratificarme en mi valoracion, aunque quizas parezca exagerada a muchos.
Objetivamente se podria describir el paraje como una enorme agrupacion de pilares y columnas de cuarcita de mas de 400 metros de altura (imaginaros el edificio mas alto de Hong Kong) compitiendo entre ellas por sobresalir entre las demas…”
La fugida del pintor Notxa
16 abr 2012 Feu un comentari
in Xina Etiquetes: Alegria, Emperador, Llibertat, Notxa, Pintura, saviesa, Tristesa, Xina
Un dia Notxa va pintar un gran quadre: el cel transparent que ell estimava des de petit, els verds prats d’herba molla, el riu vorejat de bambús i arbres florits, el blanc poblet on havia viscut i allà al lluny, entre un vol d’ànecs salvatges, el sol vermell de la posta. Era un quadre meravellós. Tothom, prínceps i mandarins, l’anaven a veure. Penjat a la paret d’un majestuós saló de palau, semblava una gran finestra oberta de bat a bat al més suau i bonic paisatge de pagès.
Notxa va continuar mirant, mirant els verds prats flonjos d’herba tendra per on es podia córrer amb els braços oberts com ales. I… Notxa s’hi va acostar, s’hi va acostar, va fer un salt i es va ficar a dins la pintura, per dins dels prats i, sense seguir camins començà a córrer, allunyant-se cada vegada més, fins que es va fer petit, petit i va desaparèixer en el blau horitzó.
I si voleu llegir aquest i altres contes de la Xina:
Like this:
L’asceta i la mantega
01 abr 2012 Feu un comentari
in Índia Etiquetes: 1001 Nits, Asceta, Índia, Mantega
Aquest conte que procedeix de Les 1001 nits planteja l’etern dilema entre “fer volar coloms” o “tocar de peus de terra”. Amb quin us quedeu vosaltres?
“
En una ciutat molt llunyana, que potser ni tan sols coneixeu, hi havia un asceta que vivia gràcies a la caritat d’un noble. No és que tingués grans luxes, no, els ascetes ja ho tenen això que viuen dedicats a la meditació. Cada dia rebia dos rosegons de pa, una mica de mantega i de mel.
Però no se sentia molt desafortunat perquè en aquella època poca gent tenia mantega i es comprava molt cara. Prudent i estalviador, la guardava en un tupí que tenia penjat sostre de la seva cabana.
Una nit que se sentia molt sol va començar a fer cabòries. Quan el tupí sigui ple, vendré la mantega i com que me la pagaran molt bé, podré comprar una ovella i un marrà. De ben segur que amb el temps criaran i acabaré tenint un ramat. Llavors me’l vendré per adquirir un terreny on faré construir una mansió amb un gran jardí. Per tenir-ne cura, necessitaré un bon servei. Un senyor com aquest necessitarà un armari nou amb vestits de valor. Quan ho sàpiga el rei, no s’ho pensarà dos cops i em casarà amb la seva filla preferida. Farem un gran convit sense estalviar despeses: un gran banquet, músics, saltimbanquis… La meva esposa serà tan feliç vivint amb un home tan ric que m’honorarà amb un fill al cap de nou mesos. De tal pare no podrà sortir un fill menys valuós, serà un savi que dominarà totes les àrees de la ciència i pobre d’ell que no m’obeeixi”
Mentre pensava això, de forma instintiva, va aixecar el bastó per amenaçar-lo i , de forma accidental va donar un cop al tupí, que es va esmicolar.
- Alça, tota mantega per sobre meu- va exclamar.
- Per això, majestat, l’home no s’ha de deixar dur per la fantasia, sinó trepitjar amb els peus a terra.
I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:
Els sis Jizõs i els barrets de palla (Japó)
08 mar 2012 Feu un comentari
in Japó Etiquetes: Avis, Barrets de palla, Bondat, Infants, Japó, Jizõ, Kasa, Nou Any, Protecció, Roku Jizõ
Aquesta és la història d’un matrimoni d’avis molt pobres, que intentaven guanyar-se la vida fent barrets de palla, anoments kasa en japonés.
En arribar la cap d’any d’aquell any no tenien diners per comprar les boletes d’arròs amb què se celebra l’Any Nou, així que l’ancià prenc la decisió d’anar al poble a intentar vendre uns barrets de palla. Va agafar cinc barrets, se’ls va tirar a l’esquena, i va començar a caminar en direcció al poble.
El poble estava bastant lluny de la seva humil casa, de manera que l’avi va necessitar emprar tot un dia creuant camps fins arribar al poble. Un cop allà, es va posar a pregonar la mercaderia:
- “Barrets de palla, bonics barrets de palla! Qui vol un barret? “
A la petita vila hi havia molta gent comprant peix, vi i boletes d’arròs, per celebrar l’any nou. Però com el dia d’any nou es celebra a casa, a cap dels compradors i passavolants li feia falta un barret. Es va acabar el dia tal com havia començat i l’ancià no havia aconseguit vendre ni un sol barret. Així que va començar a caminar de tornada a casa sense haver pogut comprar les boletes d’arròs.
Quan sortia del poble, va començar a nevar. L’ancià era molt cansat i patia molt fred a l’haver de creuar els camps coberts ara de neu. De sobte es va fixar en uns Jizõs, estàtues de pedra representant al Bodhisattva Ksitigarbha. Havia sis Jizõs, amb els caps ben coberts de neu i les cares plenes de caramells.
L’ancià que tenia bon cor va pensar que els pobres Jizõs havien de tenir fred. Així que els va treure la neu i el glaç, i els va posar els barrets de palla que no havia pogut vendre, dient:
- “Són només de palla però, si us plau, acepteu-los”
L’avi només tenia cinc barrets i els Jizõs eren sis, de manera que l’ancià li va posar el seu propi barret a l’últim Jizõ mentre li deia:
- “Disculpa’m, per donar-te un barret tan vell.”
A continuació va seguir caminant per la neu en direcció a casa seva. Finalment, va arribar a casa totalment cobert de neu. Quan la dona el va veure així, sense barret ni res, li va preguntar què li havia passat. L’home li va explicar tot el que havia passat aquell dia, com no havia pogut vendre els barrets, la pena que li havia donat veure els Jizõs coberts de neu, i com havia hagut d’usar el seu propi barret ja que eren sis Jizõs.
La dona es va alegrar de tenir un marit tan afectuós:
- “Has fet bé. Encara que siguem pobres, tenim una casa calenta i ells no.”
L’avi, es va asseure al costat del foc per treure’s el fred mentre la dona preparava el sopar. No tenien boletes d’arròs, ja que l’home no havia pogut vendre els barrets, així que van menjar només arròs i uns vegetals en escabetx i es van anar al llit ben d’hora.
A mitjanit, l’ancià i l’anciana van ser despertats pel so d’algú cantant. Les veus se sentien cada vegada més altes a mesura que s’apropaven a la casa, i deien:
“L’ancià va donar els seus barrets
Als Jizõs tots sencers
Lleugers, a casa, lleugers! “
La parella d’avis estava espantada, i es van espantar encara més quan van sentir un gran soroll. Van sortir corrent per veure de què es tractava, i es van trobar una gran sorpresa en obrir la porta.
Hi havia un munt enorme de paquets plens d’arròs, vi, boletes d’arròs, decoracions per al Nou Any, mantes, quimonos i moltes altres coses. En buscar qui els havia portat tot aquests regals, van veure als sis Jizõs allunyant-se amb els barrets que les havia regalat l’home al seu cap.
Els Jizõs, en reconeixement de la bondat de l’ancià, els havien portat aquests regals perquè les persones grans tinguessin un feliç Any Nou.
Versions d’aquest conte existeixen moltes i formen part de la rica tradició japonesa. En ocasions el títol del conte és Kasa-Jizõ (el barret del Jizõ). Aquesta versió és un xic lliure i ha estat inspirada en les trobades a les webs Bujinkan Budo Taijutsu, a Patronat Domenech i a Leyendas & Cuentos populares. Les imatges són dels Roku Jizõ (el sis Jizõ) de Zenkouji (Nagano) i de Shingetsu-in (Hyogo).
Jizõ és una divinitat molt estimada al Japó. La tradició el considera el protector dels infants morts abans de nèixer o d’aquells que han mort abans que els seus pares i actualment se’l venera com una deitat que protegeix a les ànimes, ajuda i dona consòl. També es considera el protector dels viatgers.
I si vols llegir aquest i altres contes del Japó:
L’astut Aldar Kose
22 feb 2012 Feu un comentari
in Kazakhstan Etiquetes: Aldar Kose, Kazakhstan
En Roger Corominas és el lladre de guants blancs que durant els mesos de març, d’abril i de maig de l’any 2009 va fer la gravació de 13 contes pel programa Hola nens ! de Barcelona TV. Aquest conte forma part de la tradició del Kazakhstan.
El cel i l’infern
12 feb 2012 Feu un comentari
in Iran, Iraq, Ruta de la Seda, Tadjikistan, Xina Etiquetes: Al·là, Bastonets, Cel, Home just, Infern, Iran, Menjar, Xina
Una antiga llegenda persa ens narra que un home just, en morir, va demanar a Al.là la gràcia de conèixer el cel i l’infern, enigmes pels quals havia estat interessat tota la vida.
Atesa la seva voluntat, fou acompanyat en primer lloc, per un servidor de l’infern fins a una porta on hi havia escrit: «Mansió dels condemnats d’Al.lá».
El bon home va entrar molt interessat per conèixer per fi en que consistien els càstigs que sofrien les persones mereixedores de l’infern. Amb gran sorpresa es trobà amb una àmplia i alegre sala on hi havia llargues taules preparades amb elegància i delicadesa i amb tota classe de plats suculents i saboroses fruites exòtiques procedents de tots els llocs de la Terra. Tanmateix, els comensals estaven demacrats i els seus rostres reflectien una gran desesperació. Observant amb atenció, el nostre home descobrí que tenien els braços rígids, els colzes no els funcionaven i malgrat poder abastar tots els menjars saborosos no podien fer el moviment necessari per posar-se’ls a la boca.
Després, acompanyat per un servidor del cel, passà a una altra dependència, a l’entrada de la qual hi deia: «Mansió dels benaurats d’Al.lá». Aquella gran sala era igual que l’anterior i damunt les elegants taules hi havia preparats els mateixos plats mengívols i les fruites saboroses. Observà que, com a l’infern, tots els comensals també tenien els braços sense moviments als colzes i que si bé els podien moure en arc no podien fer arribar els aliments a la boca. Però totes les persones tenien un aspecte feliç i content. Estranyat, va observar millor i descobrí per que eren tan feliços. Es va esgarrifar en apreciar la gran lliçó que incloïa el que veia: cada un d’ells donava menjar al que tenia al costat.
Aquesta llegenda persa és idèntica a una altra vella llegenda xinesa que només es diferencia per dos detalls: els suculents plats són bols d’arròs i els braços sense moviments són bastonets xinesos molt llargs de dos o tres metres… Com diuen a la Xina: «Qui ajuda els altres, s’ajuda a si mateix».
La llegenda d’Anusha
08 des 2011 2 comentaris
in Uzbekistan Etiquetes: Abulghazi Bahadur, Anusha, Khivà, Pare i fill, Uzbekistan
En el segle XVII (1643-1663) governava Khivà, a l’actual Uzbekistan, el Khan Abulghazi Bahadur, recordat durant segles pel seu esperit il·lustrat i la seva protecció de la cultura i de les arts que va fer que aquesta antiga ciutat gaudis d’una època d’or.
En la seva joventut es va enamorar perdudament d’una bella noia anomenada Anusha que, poc temps després, es va emmalaltir i va morir. De genolls al costat del llit de Anusha, el príncep afligit va jurar que mai la oblidaria i es va comprometre a posar el seu nom a la seva primera filla.
Amb el pas dels anys, el Khan Abulghazi Bahadur no era prou feliç. Ja feia massa temps que les seves esposes li donaven descendents, però sempre eren nens i ell desitjava bojament que el proper descendent de la seva nissaga fos una dolça nena que acompanyés els seus anys de maduresa amb riures i jocs i portés el nom de la seva estimada Anusha. Tant preocupat estava que es pensava que era impossible que desprès de nou homes no tingués lloc el naixement d’una dona. I tant impossible era que va decretar que el nou nat que naixeria en pocs dies havia d’ésser una nena. I com tots sabem la paraula del Khan és Llei.
I així fou, va néixer el desè nadó i quan el Khan Abulghazi Bahadur fou informat que el seu nou infant era un nen aquest no ho va pas acceptar. Aquest bebè seria sempre una nena que duria el nom d’Anusha en honor a la seva amant més estimada. L’infant fou abillat amb vestits acolorits i des d’aquell instant el Khan Abulghazi Bahadur va tenir una filla al seu costat. Amb el pas dels anys Anusha va ésser educada com a dona.
En els darrers anys del regnat del Khan Abulghazi Bahadur les relacions amb l’Emirat veí de Bukharà es van anar deteriorant fins l’extrem que va tenir lloc una guerra entre els dos territoris i en el transcurs d’una batalla el khan de Khivà fou derrotat i fet esclau per les tropes de Bukharà i ple de cadenes portat a la presència del seu enemic que el va fer tancar en la masmorra més fosca de l’Ark, la ciutadella.
Davant d’aquest terrible fet els deu fills del Khan Abulghazi Bahadur de Khivà es van reunir. Les exclamacions de dolor i els crits de ràbia es succeïen però cap d’ells sabia que fer. L’exèrcit de Khivà havia estat derrotat, el seu pare empresonat i cap d’ells es veia amb forces per rescatar el seu pare. Bé, cap, no… Anusha es va oferir per anar a parlamentar amb l’Emir de Bukharà i alliberar el seu estimat pare.
Dit i fet, desprès de llargues jornades a lloms de camell travessant el desert de sorres vermelles que separa les dues ciutats, Anusha es va trobar a l’Ark davant la mirada escrutadora de l’Emir de Bukharà que el va rebre sorprès:
- Què fa la filla petita d’Abulghazi Bahadur aquí ? i els seus fills que tenen por ? – li va preguntar orgullosament l’Emir.
- He decidit venir a salvar el meu pare, – va respondre amb modèstia i sense mirar als ulls de l’Emir.
- Salvar ??? – va riure amb totes les seves forces l’Emir.
- Tu, tu vols salvar al teu pare. I com el vols salvar ? – va cridar mentre contenia el riure. I la sala plena de nobles esclatava en rialles i exclamacions de burla.
- Promet-me que l’alliberaràs si soc capaç de sorprendre’t Gran Emir de Bukharà, - va exclamar Anusha aixecant la veu per sobre de la cridòria de la sala.
- Si em sorprens ? - li va somriure .
- D’acord, si em sorprens alliberaré al teu pare ! - Va bramar intrigat l’Emir.
I tot d’una, Anusha va deixar caure el seu vestit i va mostrar el seu cos nu d’home davant dels centenars d’ulls que hi havien a la sala. Un gran crit de sorpresa es va estendre arreu i l’Emir va obrir els ulls com plats davant d’aquest cop de gosadia que de cap manera podia preveure.
I així, en aquell mateix instant fou alliberat Abulghazi Bahadur, Khan de Khivà.
Dies desprès un cop tornats a la seguretat de les muralles d’Ichon Qala, el cor de Khivà, el Khan va reunir els seus fills i la seva cort i solemnement va dir:
- Aquests dies he descobert que no tinc nou fills, sinó només un fill, Anusha, el valent Anusha, que serà el nou Khan a la meva mort i en honor seu començaran demà la construcció d’una mesquita i uns banys turcs.
I així fou, Anusha va governar a la mort del seu pare, conservant la seva estima per les arts i les ciències i la seva herència artística encara avui en dia es pot visitar a Khivà.
Aquesta entrada està dedicada a tot el grup que aquest estiu vam compartir el viatge per Uzbekistan, i especialment, a David (ell ja sap perquè…).
