Els dos amics
21 set 2011 Feu un comentari
in Ruta de la Seda Etiquetes: Amistat
“Diu una llegenda àrab que dos amics que viatjaven pel desert van discutir en un moment donat del viatge. Un va acabar donant una forta bufetada a l’altre. L’ofès, sense dir res, es va ajupir i va escriure amb el dit a la sorra:
“Avui el meu millor amic m’ha donat una forta bufetada”
Van continuar el trajecte i van arribar a un oasi on van decidir banyar-se. El que havia estat bufetejat i ofès va començar a ofegar-se. L’altre es va tirar a l’aigua per salvar-lo i va evitar que perdés la vida.
Un cop recuperat de l’ofec, l’home va agafar un daga i va començar a gravar unes paraules en una enorme pedra. En acabar s’hi podia llegir:
“Avui el meu millor amic m’ha salvat la vida”
Intrigat, el seu amic li va preguntar:
-Per què quan et vaig fer mal vas escriure a la sorra i ara escrius en una roca?
Somrient l’altre va respondre:
-Quan un gran amic ens ofèn hem d’escriure l’ofensa a la sorra on el vent de l’oblit i el perdó s’encarregarà d’esborrar-la i oblidar-la. En canvi, quan un gran amic ens ajuda o ens succeeix quelcom grandiós, cal gravar-ho a la pedra de la memòria del cor, on mai cap vent de cap part del món pugui esborrar-ho.”
“En una nit tranquil·la” de Li Bai
17 set 2011 Feu un comentari
in Xina Etiquetes: Confucionisme, Daoisme, Li Bai, Poesia, Sichuan, Xina
夜思
床前明月光
疑是地上霜
舉頭望明月
低頭思故鄉
Davant el meu llit
hi ha un intens clar de lluna
que sembla talment
com la gebrada sobre la terra:
Si alço el cap
veig la lluna lluent.
Si baixo el cap
somnio que sóc a casa.
Li Bai (701-762), també conegut per Li Po, va viure a la Xina en ple període Tang, en que la poesia xinesa assolí el més alt nivell i prestigi. Després de la infància a Sichuan, als vint-i-cinc anys, i seguint la tradició daoista, va viatjar durant anys errant pel país.
En contrast amb el confucionisme imperant, va desenvolupar una personalitat lliure i excèntrica que no li va impedir, tanmateix, assolir el càrrec de poeta instructor al Palau Imperial. Caigut en desgràcia, anys després va retornar als camins i a la vida lliure del poeta contemplatiu.
Segons diu la llegenda va morir ofegat quan va saltar per abraçar el reflex de la lluna en la superfície de l’aigua. De ben segur que era una nit tranquil.la…
Aquesta versió és la traducció d’Alexandre Ferrer en el llibre “Poemes selectes de Li Bai” (Aeditors, el Perelló, 2008).
Els tres viatgers
01 set 2011 Feu un comentari
in Afganistan, Turquia Etiquetes: Afganistan, Rûmî, Sufisme, Turquia, Viatger
Rûmî explica que tres viatgers caminaven plegats i tenien gana.
Algú els havia donat unes quantes monedes petites de plata. Es preguntaren què era el millor que podien comprar per apagar la set i calmar la gana.
L’un va dir que volia comprar “uzum” – raïm en grec-, un altre, “israfil” – raïm en turc- i el tercer el que, per a ell, era “inab”, raïm en àrab. Els tres homes es van posar a discutir: “No, jo vull comprar això i cap altra cosa”.
Un viatger que passava els va demanar: “Vaja, què us passa ?”.
L’un va dir: “Jo vull comprar uzum, i ell israfil, i l’altre inab”.
En sentir això, el viatger respongué: “Però si el que l’un i l’altre voleu comprar és la mateixa cosa !”.
Plaers del viatger
30 jul 2011 2 comentaris
in Xina Etiquetes: Au, Cel, Li Bai, Poesia, Vent, Viatger, Xina
“El viatger cavalca el vent
que el porta a terres llunyanes,
com una au que emprèn el vol
sense deixar rastre en el cel.”
“Plaers del viatger” de Li Bai. Aquesta versió és la traducció d’Alexandre Ferrer en el llibre “Poemes selectes de Li Bai” (Aeditors, el Perelló, 2008) i la voldria dedicar a tot el grup que estem marxant en aquests moments cap a Àsia central… Bon viatge !!!
Tarja de visita
24 jul 2011 Feu un comentari
in Japó Etiquetes: Japó, Keichu, Kitagaki, Kyoto, Zen
Keichu, el gran mestre Zen de la era Meiji, era el cap de Tofuku, una catedral de Kyoto. Un dia el governador de Kyoto el va anar a veure per primera vegada.
El seu ajudant lliurà la tarja de visita del governador, que deia: Kitagaki, Governador de Kyoto.
“No tinc res a veure amb un tipus com aquest,” digué Keichu al seu ajudant. “Digues-li que se’n vagi d’aquí.”
L’ajudant tornà la tarja de visita amb disculpes. “L’error es meu,” digué el governador, i amb un llapis va tatxar les paraules Governador de Kyoto. “Torna a preguntar al mestre de nou.”
“Oh, es aquest Kitagaki?” exclamà el professor quan va veure la tarja. “Vull veure a aquest tipus.”
Aquest conte ha estat trobat en un recull de 101 paràboles zen i la imatge és del prolífic pintor japonès Gihachiro Okuyama (1907-1981).
Amics de veritat
30 jun 2011 Feu un comentari
in Xina Etiquetes: Amistat, Arpa, Xina
Fa molt temps a Xina hi havia dos amics, un que tocava l’arpa amb molt talent i un altre que escoltava amb talent.
Quan l’un tocava o cantava sobre una muntanya, l’altre deia: “Puc veure la muntanya davant nostre.”
Quan l’altre tocava sobre l’aigua, el que escoltava exclamava: “Aqui hi ha un rierol!”
Però el que escoltava va emmalaltir i morí. El primer amic va tallar les cordes de la seva arpa i mai va tornar a tocar. Des de llavors tallar les cordes d’un arpa ha estat sempre una senyal d’intima amistat.
Aquest conte ha estat trobat en un recull de 101 paràboles zen.
Per què els corbs són negres?
24 jun 2011 2 comentaris
in Birmània Etiquetes: Birmània, Blanc, Corbs, Myanmar, Negre, Princesa, Robí, Sol
Una vegada, el Sol, mentre feia la seva ronda diària, va veure una princesa i es va enamorar d’ella. Sempre que podia escapolir-se dels cels, prenia forma humana i visitava a la princesa i s’estava amb ella una estona. La princesa també es va encapritxar amb ell, i esperava amb ànsies les seves visites.
Un dia el Sol va decidir enviar-li un robí del color de la sang com una mostra del seu amor. Va posar la gemma en una bossa de seda, va cridar un corb que passava i li va encomanar que li lliurés la joia a la seva estimada. Els corbs tenien les plomes blanques com la llet en aquella època, i era considerat un bon auspici que un corb s’acostés a una persona. Així que el Sol estava complagut d’haver trobat un corb per lliurar la joia.
Mentre el corb volava pels cels amb la bosseta de seda al bec, va ser atret per un irresistible aroma de menjar. En mirar cap avall, va veure que estava tenint lloc un gran banquet de noces i immediatament es va distreure de la seva missió. El menjar era una de les coses que mai havia pogut resistir. Així que va aterrar en un arbre proper, va penjar la petita bossa de seda d’una branca, i va anar a veure si trobava alguna cosa per menjar.
Mentre el corb estava gaudint, un mercader que passava va veure la bosseta penjant de la branca i la va fer caure a terra amb un pal. Quan va obrir la bossa i va veure el seu contingut, gairebé es va desmaiar de felicitat. Ràpidament va guardar la joia a la butxaca i va omplir la bossa amb una mica de bosta seca que hi havia per allà. Després va tornar a penjar amb molta cura el paquet de la mateixa branca.
Va passar tot tan ràpid, que el corb es va perdre tota l’acció. Després d’haver-se omplert de menjar, va volar de tornada a l’arbre, va prendre la bossa de seda, i se la va endur a la persona a qui estava dirigida. La princesa estava al jardí.
Quan el corb li va donar el paquet, la princesa la va prendre amb impaciència, ja que sabia que l’hi enviava el Sol. Però quan va veure el seu contingut, es va fer enrere per l’espant i va trontollar per l’enuig. Creient que era la manera del Sol de dir-li que ja no l’estimava, va llançar la bossa i va córrer a palau, del qual mai més va tornar a sortir.
Quan el Sol es va assabentar dels fets, es va posar furiós. Tan terrible va ser el seu enuig, que quan va posar la seva mirada ardent sobre el corb, es van cremar les seves plomes fins a quedar com el carbó. Des de llavors les plomes dels corbs sempre han estat negres.
La història continua relatant que el robí no va romandre en poder de l’home que el va robar. Se li va caure de la butxaca i va rodar fins a un forat molt profund. Els homes han intentat trobar-lo des de llavors. Moltes pedres precioses han estat trobades en el procés, fent de Myanmar una de les més riques fonts de robins i safirs. Però el robí que el Sol va enviar a la Princesa encara no ha estat trobat…
Aquest conte ha estat trobat a la fantàstica web de Seda , revista de estudios asiáticos, que l’havia traduït al castellà. Les pintures són obra de Zay Yar Aye, jove artista birmà.
El valor de les coses (conte zen)
01 jun 2011 Feu un comentari
in Japó, Mongòlia, Ruta de la Seda, Xina Etiquetes: Anell, Deixeble, Japó, joia, Mestre, Mongòlia, Ruta de la Seda, Xina, Zen
“Mestre, vinc perquè em sento tan poca cosa que no tinc forces per a fer res. Em diuen que no serveixo per a res, que no faig res bé, que sóc maldestre i bastant ximple. Com puc millorar? Què puc fer perquè em valorin més? “
El mestre, sense mirar-lo, va dir:
-Ho sento molt noi, no puc ajudar-te, he de resoldre primer el meu propi problema. Potser després … – i fent una pausa va afegir: Si volguessis ajudar tu a mi, jo podria resoldre aquest tema amb més rapidesa i després potser et podria ajudar.
-E … encantat, mestre – va titubejar el jove, però va sentir que una altra vegada era desvaloritzat i les seves necessitats postergades.
-Bé-va dir el mestre.
Es va treure un anell que portava en el dit petit de la mà esquerra, li donà i va afegir – agafa el cavall que està allí fora i cavalca fins el mercat. He de vendre aquest anell perquè he de pagar un deute. Cal que obtinguis per ell la major suma possible, però no acceptis menys d’una moneda d’or. Vés-hi ja i torna amb aquesta moneda el més ràpid possible.
El jove va prendre l’anell i va marxar.
Tot just arribar, va començar a oferir l’anell als mercaders. Aquests el miraven amb algun interès, fins que el jove deia el que pretenia per l’anell.
Quan el jove mencionava la moneda d’or, alguns reien, altres li giraven la cara i només un vellet va ser tan amable com per prendre’s la molèstia d’explicar-li que una moneda d’or era molt valuosa per lliurar-la a canvi d’un anell. Amb l’afany d’ajudar, algú li va oferir una moneda de plata i un trasto de coure, però el jove tenia instruccions de no acceptar menys d’una moneda d’or, i va rebutjar l’oferta.
Després d’oferir la seva joia a tothom que es creuava en el mercat – més de cent persones – i abatut pel seu fracàs, pujà al seu cavall i va tornar.
Quant hagués desitjat el jove tenir ell mateix aquesta moneda d’or. Podria llavors haver-la lliurat al mestre per alliberar-lo de la seva preocupació i rebre llavors el seu consell i ajuda.
Va entrar a l’habitació.
-Mestre, va dir, ho sento, no és possible aconseguir el que em vas demanar. Potser podria aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar a ningú respecte del veritable valor de l’anell.
-Què important és això que dius, jove amic -va contestar somrient el mestre-. Hem de saber primer el valor real de l’anell. Torna a muntar i ves al joier. Qui millor que ell, per saber-ho?
Digues-li que voldries vendre l’anell i pregunta-li quant et dóna per ell. Però no importa el que t’ofereixi, no li venguis. Torna aquí amb el meu anell.
El jove va tornar a cavalcar.
El joier va examinar l’anell a la llum del cresol, el va mirar amb la seva lupa, el va pesar i després li va dir:
-Noi, digues-li al mestre que si el vol vendre ja, no puc donar-li més que 58 monedes d’or pel seu anell.
- 58 monedes!!- Va exclamar el jove.
-Sí – va replicar el joier – Jo sé que amb temps podríem obtenir per ell prop de 70 monedes, però no sé … si la venda és urgent …
El jove va córrer emocionat a casa del mestre a explicar els fets.
-Seu – va dir el mestre després d’escoltar-lo -. Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I com a tal, només pot avaluar veritablement un expert. Què fas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu veritable valor?
I dient això, va tornar a posar-se l’anell al dit petit de la seva mà esquerra”.
Aquest conte zen l’he trobat a El blog de Coaching Vallès
L’origen del Ku-ku-nor (Tibet)
24 mai 2011 Feu un comentari
in Tibet, Xina Etiquetes: Budisme tibetà, Dalai-lama, Darma-glang, Lama, Lhasa, llac Ku-ku-nor, Tibet, Xina
El Ku-ku-nor és un gran llac que hi ha a ponent de les muntanyes del Tibet. Segons diuen, la situació d’aquest llac ha variat, perquè abans es trobava sota terra, a l’indret on ara hi ha la ciutat de Lhasa, la capital del Tibet.
Una vegada, el dalai-lama, que encara no tenia residència fixa, va voler fer bastir un gran temple en honor de Buda. Va designar el lloc on s’havia de construir i va aplegar milers de treballadors, amb els caps de colla, els mestres d’obres i els arquitectes. Al cap d’un any havien alçat un magnífic temple. Però així que hi van posar l’última pedra, l’edifici es va enfonsar. No hi va quedar ni una pedra dreta.
Tanmateix, no es van desanimar i van començar de nou amb materials més bons i resistents, i van refer tots els càlculs necessaris sobre el gruix de les parets, de les bigues i dels sostres. El resultat va ser el mateix: en el moment de donar-lo per acabat, es va esfondrar com un castell de cartes. I encara ho van intentar una tercera vegada, mirant-s’hi i remirant-s’hi més i més, però no hi va haver res a fer: l’edifici queia així que hi posaven l’última teula.
Aleshores, el dalai-lama va fer venir l’endeví més prestigiós de totes les valls del Tibet, a veure si li podia dir quina era la causa d’aquells fracassos que es repetien incessantment. L’endeví no li va saber dir sinó que qui podia explicar la causa d’aquell misteri era un gran sant que es deia Darma-glang, i que vivia fent vida d’ermità, dedicat a la meditació, enllà d’enllà, a les muntanyes de ponent.
El dalai-lama no s’hi va pensar gens. Va enviar un dels seus lames més eixerits cap a les muntanyes de ponent, amb la missió de trobar el sant Darma-glang i aconseguir que li revelés el seu secret.
L’enviat del dalai-lama es va fer un tip de voltar per les muntanyes, durant anys i anys, no hi havia ningú que li sabés donar raó del sant Darma-glang. Fins que una nit en què se li va trencar la cingla de la sella de muntar, va demanar aixopluc en una pobra cabana que hi havia a la vora del camí. Hi vivia un home vell, que el va acollir hospitalàriament.
Havent sopat, el vell li va demanar quin era el motiu del seu viatge, però el lama, no volent descobrir la seva personalitat, li va contestar que feia un pelegrinatge.
- Aquí tenim santuaris de molta devoció -va dir el vell-. En canvi, sé que cada cop que el dalai-lama vol edificar un gran temple se li ensorra sense remei.
- Sí, em sembla que n’he sentit a parlar -va dir el lama-. No sé qui em deia, fa temps que és un misteri que no pot aclarir ningú.
- Hi ha qui el pot aclarir -va dir el vell, somrient -. Hi ha qui sap per què s’ensorren tots aquells temples, però és algú que no ho dirà mai a ningú. I ho puc afirmar, perquè qui ho pot aclarir sóc jo.
Quan el lama va comprendre que aquell vell era el sant Darma-glang, va sentir com el cor li bategava més fort. Però va disimular i, fingint una gran indiferència, va fer:
- De debò? No et voldria ofendre, però la veritat és que em costa de creure.
- És molt senzill: a l’indret on el dalai-lama vol construir el temple hi ha una gran extensió d’aigua subterrània i, així els fonaments sempre fallen. Però sobretot, no ho diguis a ningú. Si ho sabessin els lames, farien sortir l’aigua i ens inundarien a tots plegats.
El lama no es va poder contenir. Va sortir de la cabana, va pujar amb un salt dalt del cavall i el va posar al galop.
- Gràcies, mestre venerable. Jo sóc un d’aquests lames de què parles.
El sant Darma-glang es va quedar desolat. El lama se n’anava amb una sella de muntar que ell li havia deixat, perquè la del lama s’havia trencat. Aleshores va cridar un dels seus deixebles i li va manar que, dalt del cavall, perseguís aquell viatger i que li arranqués la llengua. Així evitaria que el lama revelés el gran secret.
Però el deixeble va entendre malament l’ordre del seu mestre. Va entendre que li havia d’arrencar la sivella de la cingla. I quan va atrapar el lama i aquest es disposava a defensar la vida, va sentir, amb sorpresa, que el deixeble només li demanava la sivella, la hi va donar sense oferir cap resistència i va continuar galopant. La sella se li movia molt, però se’n va sortir com va poder.
Quan Darma-glang va saber l’equivocació del deixeble, va exclamar:
- És la voluntat de Déu. Que ell tingui pietat de tots nosaltres.
Efectivament, al cap de pocs dies es va sentir una mena de tro esgarrifós, les muntanyes es van obrir i va començar a sortir aigua i més aigua, fins que ho van inundar tot. Molta gent va morir negada, entre ells l’indiscret Darma-glang.
Finalment, el Senyor va tenir compassió de la pobra gent i les muntanyes es van tornar a tancar. Però amb l’aigua que havia arribat a sortir es va formar el gran llac de Ku-ku-nor, que encara existeix.
Conte trobat en el Fons Menorquí de Cooperació (Ferreries) i publicat a Menorca.info. El llac Ku-ku-nor (que traduït seria “Llac blau”) es troba situat en la provincia històrica tibetana d’Amdo i actualment, porta el nom xinès de Llac Qinghai (“Mar blau”) essent el llac més gran de tota Xina que ha donat nom a la província xinesa de Qinghai.
Isogai, el picapedrer (Japó)
15 mai 2011 2 comentaris
in Japó Etiquetes: Emperador del Japó, Enveja, Isogai, Japó, Núvol, Picapedrer, Pluja, Roca, Sol
“Fa molt de temps al Japó hi vivia un picapedrer de nom Isogai, que treballava en unes mines de granit.
El seu sou era tan miserable que amb prou feines en tenia per menjar. Una tarda arribà a casa mort de cansament, es queixà de la seva mala sort i parlà en veu alta.
-Ah, si jo arribés algun dia a ser ric!, la gent em respectaria i seria estimat i admirat per tots. Però així, sent un pobre picapedrer, qui podria respectar-me. Mai podré sortir d’aquesta miserable vida que porto.
I amb aquests tristos pensaments Isogai s’adormí i començà a somiar. En el seu somni es veié convertit en un home ric i poderós: vivia en un palau de marbre i des de la finestra de la seva habitació, coberta de sedes, veia passar la gent de la ciutat que anaven i venien atrafegades.
Isogai es sentia feliç però, de sobte, tothom corré i s’apartà del mig del carrer per deixar passar una carrossa daurada, arrossegada per deu cavalls blancs. Era l’emperador del Japó!.
El seguia la seva cort de cavallers. Tothom s’agenollà i baixà els ulls a terra mentre passava pel seu davant, no fer-ho era castigat amb cent fuetades i amb presó perpètua. Al veure aquella magnificència, Isogai va sentir enveja i pensà.
-Sóc ric, però, de què em serveixen les meves riqueses si no puc tenir una cort de cavallers, ni súbdits que s’agenollin quan jo passo. Com m’agradaria ser emperador!
Immediatament Isogai es va convertir en un poderós emperador a qui seguien cents i cents de cavallers i els seus criats que el protegien del sol amb un para-sol guarnit amb diamants i rics brodats. Però malgrat el para-sol, el sol, que aquell dia era més fort que en ple més d’agost, feia que del front d’Isogai caiguessin enormes gotes de suor.
Mentre es ventava amb el seu paipai, Isogai pensà:
-Ni els emperadors són completament feliços, vet aquí que, com qualsevol mortal, he de patir aquesta calor i suar com un camperol amb l’aixada. Tant de bo pogués ser el sol i aleshores si que seria poderós, doncs faria suar als més poderosos de la terra.
No havia quasi acabat de pensar en aquesta possibilitat quan Isogai es convertí en el sol que està per damunt de totes les coses. Gràcies a ell madura el gra i les fruites, la seva escalfor fa possible la vida i la seva llum omple la terra.
Però vet aquí que un núvol s’interposà en el seu camí i els raigs del sol no podien arribar a la terra. Isogai es va enfurismar.
-Si un núvol és més poderós que jo, i pot aturar els meus raigs, més em valdria ser un núvol.
I, de sobte, Isogai va ser núvol. I per demostrar el seu poder es va posar davant del sol, i la terra va quedar envoltada d’ombres. Després va deixar caure la seva pluja, tan abundant i forta, que els rius es van desbordar i van inundar els camps i els pobles. Isogai, amb arrogància, contemplava el que havia aconseguit amb la seva força.
Ara si que era el més poderós, i ningú podria amb ell. Però mirà cap avall amb més cura i veié que hi havia una roca que, malgrat que l’aigua caigués amb fúria contra ella, no es movia del seu lloc. I va enviar més pluja, i fortíssims vents, però la roca ni es movia.
-Doncs si no tinc poder per a vèncer una roca, millor serà ser com ella.
I ja us haureu imaginat que en roca es convertí Isogai. Es sentí feliç perquè resistia el mal temps, la calor, el sol, les pluges, els trons i llamps, en mig de les més fortes tempestes Isogai reia i reia.
Un bon dia, arribà al costat de la roca un pobre home, vestit amb quatre parracs i amb un martell i un pic va començar a esbocinar la roca i a treure’n trocets petits.
-Qui ho hagués pensat mai!- exclamà Isogai -un pobre home pot moldejar i destruir una roca. Vull ser home un altre vegada.
I en aquell instant Isogai despertà del seu somni i es sentí feliç per ser un home i orgullós de ser un picapedrer que podia vèncer la roca que ni el sol, ni el vent, ni la pluja havien pogut doblegar.
Anava a la feina amb alegria i picava amb fúria la pedra sentint la seva força. Treballava tan bé que es feu famós, i la seva fama de ser el millor picapedrer del regne arribà a fins a l’emperador del Japó, qui el feu cridar per a ser el cap dels picapedrers que començarien el seu nou palau.
Isogai esdevingué important, respectat i admirat per la seva feina. Ara podia comprar molt menjar i vestits, podia passejar vestit de seda enmig dels picapedrers per supervisar la feina, però va continuar picant i picant amb els seus companys, doncs el seu màxim orgull era ser el millor picapedrer, i quan l’emperador el visitava per veure com anava la feina no entenia perquè Isogai no descansava sota el seu para-sol guarnit amb diamants i rics brodats.
I Isogai mai més va sentir enveja de l’emperador”.
Aquesta és una versió lliure d’un conte popular japonès a cura de Mª Antònia Navarro trobada a Duniazad. Les pintures són obra de l’artista japonès Hiroaki Takahashi (1871-1945)
