El conte de les sorres
17 gen 2011 Feu un comentari
in Iran, Iraq, Ruta de la Seda, Tadjikistan, Turkmenistan, Turquia, Uzbekistan, Xina, Xinjiang Etiquetes: Awas Afifi el Tunisià, Dervixos, Iran, Iraq, Rius, Serralades, Sorres, Sufisme, Turkmenistan, Turquia, Uzbekistan, Xina, Xinjiang
No obstant això, estava convençut que el seu destí era travessar aquest desert, però no hi havia manera.
Aleshores, una veu amagada, procedent del mateix desert, xiuxiuejà:
- El vent travessa el desert, per tant, el riu també pot.
- Llançant-te amb força tal com ho sols fer, no podràs travessar-lo. O bé desapareixeràs o bé et convertiràs en una maresma. Has de deixar que el vent et porti per sobre fins a la teva destinació.
- Però com podria passar, això ?
- Deixant que t’absorbis el vent.
- El vent – digué la sorra-, du a terme la seva funció. S’endú l’aigua, la porta per damunt del desert i la deixa caure una altre vegada. En caure en forma de pluja, l’aigua es converteix de nou en un riu.
- Com puc saber que això és veritat ?
- Però és possible que no sigui el mateix riu que sóc avui ?
- En cap cas no pots continuar sent-ho – digué el xiuxiueig-.
La teva part principal és emportada i torna a formar un riu.
Portes el nom del que ets fins i tot avui perquè no saps quina part de tu és l’essencial.
Quan va sentir això, en els pensaments del riu van començar a sorgir certs ecos. De manera confusa, va començar a recordar un estat en el qual ell -o una part d’ell, oi ?- havia estat als braços del vent. També va recordar – o potser no ?- que allò era el que de veritat calia fer, encara que no fos obvi.
I el riu va elevar el seu vapor cap als braços acollidors del vent, que suaument i fàcilment el traslladà amunt i enllà, deixant-lo caure suaument tan bon punt van arribar al sostre d’una muntanya, a molts, molts quilòmetres de distància. I com que havia tingut dubtes, el riu podia recordar i registrar amb més fermesa en la seva ment els detalls de l’experiència. Va reflexionar: “Si, ara sé quina és la meva identitat vertadera”.
El riu aprenia. Però les sorres xiuxiuejaven: “nosaltres ho sabem perquè veiem com passa dia rere dia; i perquè nosaltres, le sorres, ens estenem al costat del riu en tota la seva llargada fins a la muntanya”.
I justament per això es diu que la manera com el Riu de la Vida ha de continuar el seu viatge és escrita a les Sorres”.
Pugui el teu cos ser guarit
01 gen 2011 Feu un comentari
in Turquia Etiquetes: Afganistan, Dervixos, ghazals, Iran, Islam, Konya, Mevlevi, Poesia, Rûmî, Sema, Sufisme, Tadjikistan, Turquia
Que el mal d’ull no es posi sobre tu, oh tu que ets els nostres ulls clarividents!
La teva salut és la salut de l’ànima i del món a l’hora, oh amic meu!
Pugui el teu cos ser guarit, oh amic de bell rostre!
Pugui la malaltia deixar-te, oh tu que tens el cos graciós com l’ànima.
Que l’ombra de la teva gràcia no cessi de planar sobre nosaltres.
Que el roserar del teu rostre sigui eternament florit,
Car és un lloc de contemplació pel nostre cor i la joia i la frescor dels nostres ulls.
Que el teu dolor caigui sobre nosaltres, i no pas sobre el teu cos!
A fi que aquest patiment sigui per nosaltres com la raó que abilla la nostra ànima”.
ODA 146
“Oh coper! Fes-nos veure el nostre color en la puresa del vi.
Anihila’ns, perquè aquests dos mons siguin lliures de la nostra vergonya.
Que el vent de l’embriaguesa, per la teva gràcia, se’ns emporti.
Enlaire, a fi que la nostra feixugor s’alleugereixi.
Fes cavalcar l’ànima sobre el corser de l’embriaguesa en el camí de l’amor,
I que per nosaltres cent llegües siguin com un sol pas.
Allibera la nostra ànima amb una copa plena de vi.
Els nostres ulls, els nostres rostres, els nostres cors, són ensangonats.
Oh coper! Apressa’t! Que no veus
Els nostres pensaments coixos córrer darrere teu?
En la joia, els pensaments són pedres, encimbellen l’ànima;
Traieu del camí les pedres que ens barren el pas,
En el cant d’amor de Shams al-Din Tabrizí, toca,
Oh ministrer de Tabriz! sobre el nostre llaüt, la melodia d’Oshshâq”.
El Diwan-e Shams-e Tabriz-i, del qual hi ha representats aquí dos poemes, és una de les principals obres de Djalâl-od-Dîm Rûmî, anomenat també Mavlana -”el nostre Mestre”-, el més gran poeta místic de l’Islam (a més de científic, pensador, astrònom, erudit i inspirador de l’ordre sufí “Mevlevi” conegut com dels dervixos giròvags) i és compost de ghazals, breus odes líriques que tenen un nombre de dístics que no depassa generalment la vintena. D’altra banda, el ghazal, en general, és un poema d’amor, sacre o profà, amb, de vegades, una certa ambigüitat de sentiments.
Dur les sabates a les mans
14 des 2010 Feu un comentari
in Iran, Ruta de la Seda, Tadjikistan, Turquia, Uzbekistan, Xina, Xinjiang Etiquetes: Dervixos, Iran, Islam, Orde Khilwati, Ruta de la Seda, saviesa, Sufisme, Tadjikistan, Turquia, Uzbekistan, Xina, Xinjiang
Aquest relat es pot trobar a ” Contes dervixos” (Pagès Editors, 2005) i és extret de l’ensenyament de l’orde Khilwati (“Reclusos”) fundada per Omar Khilwati.
