El valor de les coses (conte zen)
01 jun 2011 Feu un comentari
in Japó, Mongòlia, Ruta de la Seda, Xina Etiquetes: Anell, Deixeble, Japó, joia, Mestre, Mongòlia, Ruta de la Seda, Xina, Zen
“Mestre, vinc perquè em sento tan poca cosa que no tinc forces per a fer res. Em diuen que no serveixo per a res, que no faig res bé, que sóc maldestre i bastant ximple. Com puc millorar? Què puc fer perquè em valorin més? “
El mestre, sense mirar-lo, va dir:
-Ho sento molt noi, no puc ajudar-te, he de resoldre primer el meu propi problema. Potser després … – i fent una pausa va afegir: Si volguessis ajudar tu a mi, jo podria resoldre aquest tema amb més rapidesa i després potser et podria ajudar.
-E … encantat, mestre – va titubejar el jove, però va sentir que una altra vegada era desvaloritzat i les seves necessitats postergades.
-Bé-va dir el mestre.
Es va treure un anell que portava en el dit petit de la mà esquerra, li donà i va afegir – agafa el cavall que està allí fora i cavalca fins el mercat. He de vendre aquest anell perquè he de pagar un deute. Cal que obtinguis per ell la major suma possible, però no acceptis menys d’una moneda d’or. Vés-hi ja i torna amb aquesta moneda el més ràpid possible.
El jove va prendre l’anell i va marxar.
Tot just arribar, va començar a oferir l’anell als mercaders. Aquests el miraven amb algun interès, fins que el jove deia el que pretenia per l’anell.
Quan el jove mencionava la moneda d’or, alguns reien, altres li giraven la cara i només un vellet va ser tan amable com per prendre’s la molèstia d’explicar-li que una moneda d’or era molt valuosa per lliurar-la a canvi d’un anell. Amb l’afany d’ajudar, algú li va oferir una moneda de plata i un trasto de coure, però el jove tenia instruccions de no acceptar menys d’una moneda d’or, i va rebutjar l’oferta.
Després d’oferir la seva joia a tothom que es creuava en el mercat – més de cent persones – i abatut pel seu fracàs, pujà al seu cavall i va tornar.
Quant hagués desitjat el jove tenir ell mateix aquesta moneda d’or. Podria llavors haver-la lliurat al mestre per alliberar-lo de la seva preocupació i rebre llavors el seu consell i ajuda.
Va entrar a l’habitació.
-Mestre, va dir, ho sento, no és possible aconseguir el que em vas demanar. Potser podria aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar a ningú respecte del veritable valor de l’anell.
-Què important és això que dius, jove amic -va contestar somrient el mestre-. Hem de saber primer el valor real de l’anell. Torna a muntar i ves al joier. Qui millor que ell, per saber-ho?
Digues-li que voldries vendre l’anell i pregunta-li quant et dóna per ell. Però no importa el que t’ofereixi, no li venguis. Torna aquí amb el meu anell.
El jove va tornar a cavalcar.
El joier va examinar l’anell a la llum del cresol, el va mirar amb la seva lupa, el va pesar i després li va dir:
-Noi, digues-li al mestre que si el vol vendre ja, no puc donar-li més que 58 monedes d’or pel seu anell.
- 58 monedes!!- Va exclamar el jove.
-Sí – va replicar el joier – Jo sé que amb temps podríem obtenir per ell prop de 70 monedes, però no sé … si la venda és urgent …
El jove va córrer emocionat a casa del mestre a explicar els fets.
-Seu – va dir el mestre després d’escoltar-lo -. Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I com a tal, només pot avaluar veritablement un expert. Què fas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu veritable valor?
I dient això, va tornar a posar-se l’anell al dit petit de la seva mà esquerra”.
Aquest conte zen l’he trobat a El blog de Coaching Vallès
La noia del vestit verd (Xina)
22 mar 2011 2 comentaris
in Xina Etiquetes: Cançons, Esperits, Màgia, Mestre, Monestir, Pu Songling, Vespa, Xina, Yu Jing
“Yu jing tenia el seu estudi al monestir de la font de les aigües saboroses. Un vespre, mentre salmodiava les paraules d’un vell llibre al seu estudi, va sentir una veu de noia que li parlava des de la finestra:
—Quina dedicació a l’estudi, mestre Yu!
El lletrat es va estranyar de sentir una veu de noia en un monestir tan solitari com aquell, perdut enmig de les muntanyes. Encara no s’havia refet de la sorpresa, que la noia va empènyer la porta i va entrar a l’habitació.
—Que estudiós que ets!—va insistir somrient.
Yu jing es va alçar i va poder veure una noia d’una bellesa exquisida amb un vestit verd que li arribava fins als peus. Sospitant que es tractava d’alguna mena de fada o d’immortal, va demanar-li amb insistència on vivia.
—Mira’m bé!—va dir la noia—. ¿Que potser tinc aspecte de menjar-me la gent? ¿Per què m’has d’interrogar d’aquesta manera?
Yu Jing de seguida se sentí atret per ella i al cap de poca estona ja se n’anaven plegats al llit. Quan la noia es va despullar, Yu Jing va poder comprovar que tenia una cintura tan fina que podia encerclar-la amb les dues mans. Van gaudir de l’amor tota la nit. Just abans de l’alba, la noia es va vestir d’una revolada i va marxar. A partir de llavors, la noia passava totes les nits amb Yu Jing.
Una nit, mentre seien al llit bevent i xerrant, Yu Jing es va adonar que la noia hi entenia molt, en música.
—Tens una veu tan bella i delicada—li va dir el lletrat—que estic segur que un sol cant teu podria fer perdre el cap a qualsevol home.
—Justament per això no canto—li va respondre ella rient—, per no fer-te perdre el seny.
Però el lletrat no parava de demanar-li que cantés.
—Saps que mai no et nego res—li va dir ella—, però és que temo que em puguin sentir oïdes indiscretes. Ja que hi insisteixes, no tinc altre remei que exhibir davant teu la meva imperícia. Però et cantaré només una estrofa a mitja veu.
Es va alçar i, marcant el ritme amb el peuet contra la base del llit, es va posar a cantar:
Canta a la branca el passerell
que em guia enmig de la foscor.
No em preocupa gens mullar-me el calçat,
només temo trobar-te amb una altra.
La noia cantava amb una veu tènue com un fil de seda, gairebé imperceptible. Les seves inflexions alhora ardents i suaus enmig del silenci de la nit encisaven l’oda i agitaven el cor. Així que va acabar de cantar, va obrir la porta i va escrutar en totes direccions.
—Tinc por que hi hagi algú a prop de la finestra—va dir després d’haver donat una volta al pavelló mirant amb atenció cap a la foscor.
—Per què estàs tan preocupada?—li va preguntar Yu jing.
—Diu el proverbi: «Els esperits que han nascut en secret de vegades temen els humans.» Doncs això és el que em passa.
Van tornar a entrar i van tornar a abraçar-se al llit.
—Pot ser que la sort que ens ha unit arribi ja a la seva fi?—va dir ella encara espantada al cap d’una estona.
Yu Jing li va preguntar per què deia aquelles coses.
—El meu cor bat massa de pressa—va respondre ella—. Si el meu cor fremeix, senyal que la meva sort ha acabat.
—Un cor que tremola, uns ulls emboirats… Això li passa a tothom—va intentar consolar-la Yu Jing.
Finalment la noia es va tranquil·litzar i va somriure feliç entre els seus braços. Van estimar-se tota la nit, fins que, just abans de l’alba, la noia es va posar el seu llarg vestit verd i va baixar del llit.
Just abans d’obrir la porta, va tornar enrere amb passos vacil·lants.
—No sé per què—li va dir—, però estic intranquil·la. Sisplau, acompanya’m a fora.
Yu Jing es va llevar i la va acompanyar fins a la porta.
—Queda’t aquí i segueix-me amb la mirada. No tornis a entrar fins que em vegis desaparèixer rere la tanca del jardí—li va dir la noia.
Així ho va fer. Quan va veure que desapareixia rere la tanca, es va tombar per entrar a casa i continuar dormint, però llavors va sentir la veu de la noia, molt tènue, gairebé imperceptible, que cridava socors molt angoixada. Yu Jing va córrer pels voltants intentant localitzar d’on sortia la veu. Finalment va descobrir que provenia de la teulada. Va alçar la mirada i va veure una aranya gran com una pilota que s’aproximava a un petit insecte que estava atrapat a la teranyina i que cridava desesperat. Yu Jing va trencar la xarxa i va alliberar l’insecte. Era una petita vespa verda, que es trobava a les portes de la mort.
Yu Jing va entrar a casa amb la vespa a la mà i la va deixar amb cura sobre la taula. L’insecte va restar immòbil una estona fins que al final va començar a reviscolar i per fi va poder començar a moure’s. A poc a poc es va enfilar a la pedra plana on es mol la barra de tinta, es va remullar al petit bassal de tinta i, arrossegant-se per damunt la taula i reprenent el vol diverses vegades, va dibuixar sobre la taula els traços del caràcter «gràcies». Després va batre les ales i va sortir estripant el paper de la finestra i va desaparèixer pel cel.
Des de llavors, Yu Jing ja no la va tornar a veure mai més”.
Aquest relat és obra de Pu Songling 蒲松齡 (1640-1715) i es pot trobar a “Contes estranys del pavelló dels lleures” (Quaderns Crema, 2001), una selecció de catorze relats curts de la seva obra original “Liaozhai Zhiyi“, que de la mà de la il.lusió ens endinsa en móns fantàstics i misteriosos plens d’esperits i humans, amors i transformacions, sortilegis i màgia…
