El valor de les coses (conte zen)
01 jun 2011 Feu un comentari
in Japó, Mongòlia, Ruta de la Seda, Xina Etiquetes: Anell, Deixeble, Japó, joia, Mestre, Mongòlia, Ruta de la Seda, Xina, Zen
“Mestre, vinc perquè em sento tan poca cosa que no tinc forces per a fer res. Em diuen que no serveixo per a res, que no faig res bé, que sóc maldestre i bastant ximple. Com puc millorar? Què puc fer perquè em valorin més? “
El mestre, sense mirar-lo, va dir:
-Ho sento molt noi, no puc ajudar-te, he de resoldre primer el meu propi problema. Potser després … – i fent una pausa va afegir: Si volguessis ajudar tu a mi, jo podria resoldre aquest tema amb més rapidesa i després potser et podria ajudar.
-E … encantat, mestre – va titubejar el jove, però va sentir que una altra vegada era desvaloritzat i les seves necessitats postergades.
-Bé-va dir el mestre.
Es va treure un anell que portava en el dit petit de la mà esquerra, li donà i va afegir – agafa el cavall que està allí fora i cavalca fins el mercat. He de vendre aquest anell perquè he de pagar un deute. Cal que obtinguis per ell la major suma possible, però no acceptis menys d’una moneda d’or. Vés-hi ja i torna amb aquesta moneda el més ràpid possible.
El jove va prendre l’anell i va marxar.
Tot just arribar, va començar a oferir l’anell als mercaders. Aquests el miraven amb algun interès, fins que el jove deia el que pretenia per l’anell.
Quan el jove mencionava la moneda d’or, alguns reien, altres li giraven la cara i només un vellet va ser tan amable com per prendre’s la molèstia d’explicar-li que una moneda d’or era molt valuosa per lliurar-la a canvi d’un anell. Amb l’afany d’ajudar, algú li va oferir una moneda de plata i un trasto de coure, però el jove tenia instruccions de no acceptar menys d’una moneda d’or, i va rebutjar l’oferta.
Després d’oferir la seva joia a tothom que es creuava en el mercat – més de cent persones – i abatut pel seu fracàs, pujà al seu cavall i va tornar.
Quant hagués desitjat el jove tenir ell mateix aquesta moneda d’or. Podria llavors haver-la lliurat al mestre per alliberar-lo de la seva preocupació i rebre llavors el seu consell i ajuda.
Va entrar a l’habitació.
-Mestre, va dir, ho sento, no és possible aconseguir el que em vas demanar. Potser podria aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar a ningú respecte del veritable valor de l’anell.
-Què important és això que dius, jove amic -va contestar somrient el mestre-. Hem de saber primer el valor real de l’anell. Torna a muntar i ves al joier. Qui millor que ell, per saber-ho?
Digues-li que voldries vendre l’anell i pregunta-li quant et dóna per ell. Però no importa el que t’ofereixi, no li venguis. Torna aquí amb el meu anell.
El jove va tornar a cavalcar.
El joier va examinar l’anell a la llum del cresol, el va mirar amb la seva lupa, el va pesar i després li va dir:
-Noi, digues-li al mestre que si el vol vendre ja, no puc donar-li més que 58 monedes d’or pel seu anell.
- 58 monedes!!- Va exclamar el jove.
-Sí – va replicar el joier – Jo sé que amb temps podríem obtenir per ell prop de 70 monedes, però no sé … si la venda és urgent …
El jove va córrer emocionat a casa del mestre a explicar els fets.
-Seu – va dir el mestre després d’escoltar-lo -. Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I com a tal, només pot avaluar veritablement un expert. Què fas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu veritable valor?
I dient això, va tornar a posar-se l’anell al dit petit de la seva mà esquerra”.
Aquest conte zen l’he trobat a El blog de Coaching Vallès
La dona perfecta de Nasrudín
02 mai 2011 3 comentaris
in Afganistan, Iran, Kirguizistan, Mongòlia, Pakistan, Ruta de la Seda, Tadjikistan, Turquia, Uzbekistan Etiquetes: Afganistan, Iran, Islam, Kirguizistan, Mongòlia, Nasreddín, Pakistan, Ruta de la Seda, saviesa, Sufisme, Tadjikistan, Turkmenistan, Turquia, Uzbekistan
Nasrudín conversava amb els seus amics en la casa de te i els contava com havia iniciat un llarg viatge per a trobar la dona perfecta amb qui casar-se. Els hi deia:
-Vaig viatjar a Bagdad, després d’un temps vaig trobar una dona formidable, atenta, intel·ligent, culta d’una gran personalitat.
Van dir els seus amics:
-Per què no et vas casar amb ella?
-No era completa, -va respondre Nasrudín-, després vaig anar al Caire, allí vaig conéixer una altra dona certament fabulosa; bella, sensible, delicada, afectuosa.
-Per què no et vas casar amb ella?, van dir els amics.
-No era completa -va respondre novament Nasrudín-, llavors me’n vaig anar a Samarcanda allí per fi vaig trobar les dona dels meus somnis; enginyosa i creativa, bella i intel·ligent, sensible, culta, delicada i espiritual.
-Per què no et vas casar amb ella? -van insistir els seus amics.
-Sabeu per què?, ella també buscava un home perfecte.
El mestre Nasrudín, Nasreddín o Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib.
+ contes: “Nasrudín i la conferència“
El tresor d’en Bat (Mongòlia)
26 abr 2011 6 comentaris
in Mongòlia Etiquetes: aarul, airag, Bat, del, Joventut, Mongòlia, Nasan, saviesa
En Nasan era un ancià que vivia feliç a la gran estepa de Mongolia. Fent honor al seu nom, que significa “llarga vida” en mongol, estava a punt de complir cent anys, però encara era prou fort com per cuidar dels seus cavalls, ovelles i camells.
Cada dia es despertava molt d’hora, sortia de la tenda on vivia i que muntava i desmuntava seguint els ramats, i es parava a veure sortir el sol per darrera de l’estepa. Tenia la convicció que aquella costum de saludar el sol abans que ningú era el que li donava la vitalitat que tenia, malgrat la seva edat.
A més de cuidar els cavalls, en Nasan també munyia les eugues cada dos hores. Amb la llet que aconseguia feia aarul, el seu menjar preferit. L’aarul és un producte semblant al formatge, que en Nasan posava en unes caixes de fusta i col·locava al sostre de la seva tenda perquè fermentés al sol. Amb la llet també feia una beguda de sabor semblant al de la cervesa, l’airag.
Aquell dia, en Nasan anava vestit com sempre: amb les seves botes acabades amb punta, el seu del, que és una casaca llarga nuada a la cintura, els seus pantalons amples i una gorra en forma de casquet. Va agafar una mica d’ aarul pel camí i una bota d’airag per quan tingués set i va sortir a buscar els seus ramats.
Mentre en Nasan cavalcava, va veure un noi, d’uns 12 anys d’edat, que semblava molt trist al cantó del camí. A en Nasan li va fer pena i va decidir parar-se per parlar amb ell.
- Què et passa noi?- va preguntar en Nasan.
- Què em passa? Tot em passa! La meva vida és una desgràcia!- va començar a lamentar-se el jove-. Hagués estat millor que no hagués nascut!
Nasan es va apiadar del noi i li va dir:
- No diguis això, petit. A veure, explica’m el que et passa. Diuen que les penes compartides deixen de ser penes. Per començar. Com et dius?
- Em dic Bat – va contestar el noi.
-Bat significa “ferm” en mongol, però la veritat és que no sembles gaire ferm -. Això va fer que el noi mirés a l’ancià.
- Ara aquestes coses no m’importen gaire la veritat. Si sabessis el que m’ha passat m’entendries – va afegir en Bat. I va continuar explicant-li la seva història -. M’he quedat sol al món. Els meus pares han mort i no tinc ni cavalls, ni ovelles, ni tan sols un sostre on aixoplugar-me. No tinc res!
- Ho sento-. Al Nasan li va fer molta pena que en Bat hagués perdut les persones que més estimava-. Però tens tota la vida per davant, no ho pots veure tot tan negre.
- És que no ho veus? No tinc res! Com viuré a partir d’ara si no tinc res?- va exclamar el noi mentre baixava el cap intentant aguantar-se les llàgrimes davant de l’ancià.
- Tu creus que no tens res? Doncs jo veig que tens molts tresors.
El noi va pujar el cap de cop i va mirar al Nasan sorprès.
- És una broma? Si-us-plau no et mofis de mi- va dir abatut el noi-. No veus que no tinc res!
- No m’estic mofant de tu. Però et repeteixo que jo veig que tens molts tresors i, si vols, podem fer un intercanvi.
- Però si no tinc res per canviar- va repetir el nen-. I menys un tresor o alguna cosa valuosa con un ramat d’ovelles de cavalls.
- Doncs, a veure que et sembla això. Jo et dono el meu ramat d’ovelles, però a canvi tu em donaràs el teu ull-. Va explicar el Nasan.
- El meu ull? No, no! Com vols que canviï el meu ull per un ramat d’ovelles?- es va espantar el petit.
- No vols? Doncs a veure què et sembla això: si em dones el teu braç jo et donaré una manada de camells. Em sembla un bon canvi, no?- va oferir l’ancià.
- El meu braç? No m’interessa gens!- va queixar-se en Bat.
- Doncs llavors podem canviar la meva tenda i tot l’or que hi tinc per una de les teves cames.
- Estàs boig! Com vols que et doni una de les meves cames? No canviaria la meva cama per res!- va exclamar el Bat, que cada cop estava més alterat.
Nasan es va posar la mà a la barbeta i va seguir preguntant:
- No? I si em venguessis un braç, una cama i un ull, el lot complet. Per tot això et donaria els meus cavalls, les meves ovelles, els meus camells, la tenda i tota la plata i l’or que tinc. Acceptes?- va preguntar en Nasan.
- No, no! Ni per tot l’or, cavalls o camells del món!
Llavors en Nasan es va incorporar i es va posar a riure molt fort.
- Ho veus? Tu mateix ho dius. Encara que m’hagis dit que no tens res, quan t’ofereixo comprar-te alguna cosa que es teva, em contestes que ni per tots els animals ni per tot l’or del món. Tu mateix ho estàs dient! És molt més valuós el que tens que totes les meves possessions i diners.
Bat va alçar el cap quan va escoltar el vell i va començar a reflexionar sobre les paraules d’en Nasan.
- Els teus tresors són la salut, la fortalesa i la joventut. No ho veus? Tu mateix ets el teu tresor! I si enlloc d’estar-te aquí planyent-te, utilitzessis el teu cap, braços i cames, podries aconseguir tot el que et proposessis-, va explicar en Nasan.
Va semblar que en Bat ho comprenia i va oferir a en Nasan un petit somriure:
- Tens raó. He estat un neci -, va reconèixer en Bat.
- Només necessitaves que algú t’ajudés a obrir els ulls.
- I és el que has fet tu. Moltes gràcies.
- No fa falta que m’agraeixis res- va dir en Nasan mentre somreia-. Ara, si vols, em podries ajudar a recollir la manada de cavalls- Va pujar al cavall i li va oferir la mà a noi-. I després menjarem. Tinc un aarul boníssim, ja ho veuràs!
El vell va ajudar al noi a pujar al llom del cavall i va afegir:
- Però primer hem d’anar a buscar el meu ramat !
I els dos se’n van anar cavalcant a través de l’extensa plana de Mongolia.
Aquest conte l’he trobat a la secció de contes de Casa Àsia i les imatges són de l’agència de viatges E-Mongolia The Best of Mongolia
Like this:
Nasrudín i la conferència
15 mar 2011 4 comentaris
in Afganistan, Iran, Kirguizistan, Mongòlia, Pakistan, Ruta de la Seda, Tadjikistan, Turkmenistan, Turquia, Uzbekistan Etiquetes: Afganistan, Iran, Islam, Kirguizistan, Mongòlia, Nasreddín, Pakistan, Ruta de la Seda, saviesa, Sufisme, Tadjikistan, Turkmenistan, Turquia, Uzbekistan
Nasrudín arriba a un petit poble en algun lloc de Mig Orient. Era la primera vegada que estava en aquest poble i una multitud s’havia reunit en un auditori per a escoltar-lo. Nasrudín, que en veritat no sabia què dir, perquè ell sabia que gens sabia, es va proposar improvisar alguna cosa. Va entrar molt segur i es va parar enfront de la gent. Va obrir les mans i va dir:
―Suposo que si vostès estan aquí, ja sabran què és el que jo tinc que dir-los.
La gent va dir:
―No – Què és el que tens per a dir-nos? No ho sabem Parla’ns!
Nasrudín va contestar:
―Si vostès han vingut fins aquí sense saber què és el que jo vinc a dir-los, aleshores no estan preparats per a escoltar-ho.
Va dir això, es va aixecar i va marxar.
La gent es va quedar sorpresa. Tots havien vingut aquest matí per a escoltar-lo i l’home marxava simplement dient-los això. Hauria estat un fracàs total si no fos perquè un dels presents – mai en falta un – mentre Nasrudín s’allunyava, va dir en veu alta:
―Quina intel·ligència!
I com sempre succeeix, quan un no entén gens i un altre diu ” Quina intel·ligència!”, per a no sentir-se un idiota un repeteix: “Sí, clar, Quina intel·ligència!”. I aleshores, tots van començar a repetir:
―Quina intel·ligència!
―Quina intel·ligència!
Fins que un va afegir:
―Sí, Quina intel·ligència!, però quina brevetat.
I un altre va agregar:
―Té la, brevetat i la síntesi dels savis perquè té raó. Com nosaltres venim aquí sense saber què venim a escoltar? Que estúpids que hem estat. Hem perdut una oportunitat meravellosa. Quina il·luminació, quina saviesa. Anem a demanar-li a aquest home que doni una segona conferència.
Aleshores van anar a veure a Nasrudín, la gent havia quedat tan sorpresa amb el que havia passat en la primera reunió, que alguns havien començat a dir que el coneixement d’ell era massa per a reunir-ho en una sola conferència. Nasrudín va dir:
― No, és just al revés, estan equivocats. El meu coneixement tot just arriba a per a una conferència. Mai podria donar dos.
La gent va dir:
―Que humil!
I com més Nasrudín insistia que no tenia gens per a dir, més la gent insistia que volien escoltar-lo una vegada més. Finalment, després de molta obstinació, Nasrudín va accedir a donar una segona conferència.
A l’endemà, el supòsit il·luminat va tornar al lloc de reunió, on havia més gent encara, doncs tots sabien de l’èxit de la conferència del dia anterior. Nasrudín es va parar enfront del públic i va insistir en la seva tècnica:
―Suposo que vostès ja sabran què he vingut a dir-los.
La gent estava avisada per tal de no ofendre al mestre amb la infantil resposta de l’anterior conferència, ―així que tots van dir:
―Sí, clar, per descomptat que ho sabem. Per això hem vingut.
Nasrudín va baixar el cap i va afegir:
―Bé, si tots ja saben què és el que vinc a dir-los, no veig la necessitat de repetir.
Es va aixecar i va tornar a marxar. La gent es va quedar estupefacta; perquè encara que ara havien dit altra cosa, el resultat havia estat exactament el mateix fins que algú, va cridar:
―Brillant!
I quan tots van escoltar que algú havia dit “brillant!”, la resta va començar a dir:
―Sí, clar, aquest és el complement de la saviesa de la conferència d’ahir!
―Què meravellós!
―Què espectacular!
―Què sensacional, que bàrbar!
Fins que algú va dir:
―Sí, però molta brevetat.
―És cert – es va queixar altre.
―Capacitat de síntesi ―va justificar un tercer.
I de seguida es va escoltar:
―Volem més, volem escoltar-lo més. Volem que aquest home ens doni més de la seva saviesa!
Aleshores, una delegació dels notables va anar a veure a Nasrudín per a demanar-li que donés una tercera i definitiva conferència. Nasrudín va dir que no, que de cap manera; que ell no tenia coneixements per a donar tres conferències i que, a més, ja havia de tornar a la seva ciutat. La gent li va implorar, li va suplicar, li va demanar una vegada i una altra; pels seus ancestrals, per tots els sants, pel que estimava. Aquella persistència el va persuadir i, finalment, Nasrudín va acceptar tremolant donar la tercera i definitiva conferència. Per tercera vegada es va parar enfront del públic, que ja eren multituds, i els va dir:
―Suposo que vostès ja sabran què he vingut a dir-los.
Aquesta vegada, la gent s’havia posat d’acord: només l’intendent del poblat contestaria. L’home de primera fila va dir:
―Alguns si, i uns altres no.
En aquest moment, una llarg silenci va estremir a l’auditori. Tots, fins i tot els joves, van seguir a Nasrudín amb la mirada. Aleshores, el mestre va respondre:
―En aquest cas, els que saben que ho expliquin als quals no saben. Es va aixecar i va marxar.
El mestre Nasrudín, Nasreddín o Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib i es poden trobar monuments i estàtues representant-lo tant a l’Uzbekistan com a Algèria, i a Turquia és considerat un veritable heroi nacional i s’organitzen visites a la “seva” vila natal i a la “seva” tomba.
