Els dos monjos i la dona

Dos monjos zen anaven creuant un riu. Es van trobar amb una dona molt jove i bella que també el volia creuar, però tenia por de caure i fer-se mal o ofegar-se. Així que un dels dos monjos es va oferir a pujar-la a les espatlles i la va portar fins a l’altra riba.

L’altre monjo estava furiós. No va dir res però bullia per dins. Això estava prohibit. Un monjo budista no havia de tocar una dona i aquest monjo no només l’havia tocat, sinó que l’havia portat sobre les espatlles.

Després del fet, els dos monjos van caminar diverses hores fins que van arribar al monestir, mentre entraven, el monjo que estava irritat es va tornar cap a l’altre i li va dir:

- Hauré de dir-ho al mestre. Hauré d’informar sobre això !!!  Està prohibit !!!!

- De què estàs parlant? Què està prohibit? – Li va respondre l’altre.

- T’has oblidat? Vas portar a aquella dona tant bonica a sobre les espatlles – Va dir l’altre monjo amb una veu encara més encesa.

El monjo que havia ajudat a la dona va esclatar a riure i després va dir:

-Sí, jo la vaig portar, però la vaig deixar al riu molts metres enrere. Però veig que tu encara l’estàs carregant…

I podeu llegir més contes i llegendes Zen

 

Vols ser emperador ? (Japó)

En aquell temps, Heian-kyo, que vol dir “capital de la pau i la tranquil·litat” (actualment Kioto), era un lloc encisador, on residia Sa Majestat l’Emperador. Nobles senyors vestits de vermell, túnica cirera i pantalons porpra, i nobles dames amb vestits enlluernador, de colors sempre nous, rivalitzaven en els torneigs d’amor i els jocs de l’esperit.

Les festes sumptuoses se succeïen per tots els palaus, adornats amb magnífiques estàtues. A les ribes del llac de les Vuit Virtuts, els músics acompanyaven els amants del clar de lluna. Els temples eren construïts amb fustes precioses, ornats amb nacre, incrustats de pedres fines, i les cerimònies rituals donaven lloc a ostentacions sense parió en tot l’imperi.

L’emperador Saga era un home d’edat, una mica cansat d’aquelles festes perpètues. Una pena secreta el rosegava. No tenia fills. Sovint s’absentava de la cort, i acudia amb alguns servents fidels i discrets al lloc on vivia un eremita, un monjo zen. S’estava no gaire lluny de la capital, en una senzilla cabanya de brancatge, a tocar d’una pagoda en ruïnes.

Assegut en el tronc d’un arbre, Saga observava com el monjo pregava, meditava i feia llenya, i com guspirejava la destral a la llum del sol al ritme dels seus cops.

-Fa anys que miro com vius, Ryoben; ets actiu, enèrgic, generós i savi. Jo envelleixo, i no tinc fills. Vols succeir-me, vols ser emperador?

El monjo no va dir molt davant d’aquesta sorprenent pregunta.

-Imagina’t, Ryoben, els plaers, la riquesa, el poder absolut, el dret de vida i mort sobre tot allò que respira en aquest país. Podries fer construir ací un palau, o un temple amb cent pagodes, fer conèixer el Zen,  estendre la seva influència. No et tempta, tot això?

Llavor Ryoben deixà la destral, posà en ordre els seus vestits, i va dir:

-M’en vaig a la vora del riu a rentar-me les orelles. Que les vostres paraules han embrutat.

Baixà al riu i hi trobà un camperol que hi anava sovint a abeurar la seva vaca.

-Et rentes les orelles, a aquesta hora del dia?

-Sí, les paraules de l’emperador me les han embrutat. M’ha proposat de succeir-lo, i de pujar al tron.

-Comprenc que et rentis! –digué el camperol-. I en aquestes condicions no deixaré pas que la meva vaca begui d’aquesta aigua bruta.

“Provocació, impertinència, la gran rialla alliberadora del Zen. El monjo considera igualment el príncep i el pelacanyes, el lleó i el cuquet de terra. Sense envejar res, sense posseir res, el Zen és la llibertat perfecta“.

Conte trobat a internet en una versió reduïda  de “Els millors contes zen“