La camisa d’un home feliç

Temps era temps vivia a l’Índia un rei que tenia tres fills tan bons i considerats que no sabia a qui encomanar la responsabilitat de la seva successió. Només va aconseguir solucionar aquesta greu indecisió gràcies a una mena de gimcana per determinar la possible vàlua de cadascun d’ells: demanaria que li portessin la camisa d’un home feliç i aquell que de tots tres superés aquest examen es quedaria el tron.

Arun, el germà gran, va optar per anar a buscar un ésser d’aquestes característiques a la part alta de la ciutat, on vivien els nobles en els seus palaus. Era de suposar que els poderosos gaudien d’aquesta mena de plenitud gràcies al plaer que comportava poder disfrutar de diners. Després d’una setmana de cercar infructuosament un home que, a més d’estar tip, s’atrevís a afirmar que era feliç, va desistir.

Karim, el mitjà, després del fracàs del seu germà gran, va buscar entre els savis i els artistes del seu país. Il·lusament pensava que la saviesa o la bellesa podia ser més a prop de la benaurança que no pas la fortuna. Però no va obtenir tampoc cap mena de resultat.

Finalment, Doemé, el més petit, estava absolutament desconcertat sense saber on havia d’anar a buscar. Estava tan atabalat amb el fracàs dels seus dos germans grans, i li resultava tan feixuga la missió que li havia encomanat el seu pare, que va decidir passejar una estona per esbargir-se. Mentre anava caminant per un viarany que vorejava un camp de blat, va escoltar un pagès cantar i xiular sense cap mena de recança. El bram de llum que s’escapava dels seus ulls no el podia trair: finalment havia localitzat un home feliç. Immediatament se li va apropar i, panteixant encara, va demanar-li on amagava la camisa.

La seva resposta, tot i que desencisadora, no podia ser més sincera: «No en tinc pas jo, de camisa.»

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

Els tres prínceps de Serendip

Hi havia una vegada… Un deixeble i un mestre a la profunditat de la tarda…

- “Mestre, és bo per al savi demostrar la seva intel·ligència?”

- “A vegades pot ser bo i honorable permetre que els homes et rendeixin honors.”

- “Només a vegades?”

- “Altres pot comportar al savi multitud de desgràcies. Això és el que els va passar als tres Prínceps d’Serendip, que van utilitzar distretament la seva intel·ligència.Havien estat educats pel seu pare, que era arquitecte del gran Sha de Pèrsia, amb els millors professors, i ara s’encaminaven en un viatge cap a l’Índia per servir al Gran Mogol, del qual havien sentit la seva gran estima per l’Islam i la saviesa . No obstant això, van tenir un contratemps en el seu camí. “

- “Què els va passar?”

- “Una tarda com aquesta, caminaven rumb a la ciutat de Kandahar, quan un d’ells va afirmar en veure unes petjades en el camí: ” Per aquí ha passat un camell borni de l’ull dret .”

- “Com va poder endevinar semblant cosa amb tanta exactitud?”

- “Havia observat que l’herba de la part dreta del camí, la que donava al riu, i per tant la més atractiva, estava intacta, mentre la de la part esquerra, la que donava a la muntanya i estava més seca, estava consumida. El camell no veia l’herba del costat del riu. “

- “I els altres prínceps?”

- “El segon, que era més savi, va dir:” li falta una dent al camell. “

- “Com podia saber-ho?”

- “L’herba arrencada mostrava petites quantitats mastegades i abandonades.”

- “I el tercer?”

- “Era molt més jove, però encara més perspicaç, i, com és natural, en els fills petits, més radical, a l’estar menys segur de si mateix. Va dir: “el camell està coix d’una de les dues potes del darrere. L’esquerra, segur “

- “Com ho sabia?”

- “Les petjades eren més febles en aquest costat.”

- “I aquí van acabar les investigacions?”

- “No, El major, picat en aquesta competència, va afirmar: “pel meu lloc d’Arquitecte Major del Regne que aquest camell portava una càrrega de mantega i mel.”

- “Però, això és impossible d’endevinar.”

- “S’havia fixat que en una vora del camí hi havia un grup de formigues que menjava en un costat, i en l’altre s’havia concentrat un veritable eixam d’abelles, mosques i vespes.”

“Es tracta d’un difícil repte per als altres dos germans.”

- “El segon germà va baixar de la seva muntura i va avançar unes passes. Era el més faldiller del grup pel que no és estrany que afirmés: “En el camell anava muntada una dona”. I es va posar vermell d’excitació en pensar al petit i gràcil cos de la jove, perquè feia dies que havien sortit de la ciutat de Djem i no havien vist cap dona encara. “

- “Com va poder saber-ho?”

- “S’havia fixat en unes petites petjades de peus sobre el fang del costat del riu.”

- “Per què havia baixat? Tenia set? “

- “El tercer germà, absolutament ferit en el seu orgull d’adolescent per la intel ligència dels dos grans, va afirmar:” És una dona que es troba embarassada, germà. Hauràs d’esperar un temps per complir els teus desitjos.”

- “Això és encara més difícil de saber.”

- “S’havia adonat que en un costat del pendent havia orinat però s’havia hagut de recolzar amb seves dues mans perquè li pesava el cos al ajupir.”

- “Els tres germans eren molt llestos.”

- “No obstant això, la seva saviesa els va portar moltes desgràcies.”

- “Per què?” – va preguntar el deixeble.

- “Per la seva supèrbia de joves. En acostar-se a la ciutat, van contemplar un mercader que cridava embogit. Li havia desaparegut un dels seus camells i una de les seves dones. Encara que estava més trist per la pèrdua de la càrrega que portava el seu animal, i tirava la culpa a la seva jove esposa que també havia desaparegut.”

- “Era borni de l’ull dret el teu camell?”, Li va dir el germà gran.

- “Sí”, li va dir el mercader intrigat.

- “Li faltava alguna dent?”

- “Era una mica vell”, va dir remugant, “i s’havia barallat amb un camell més jove.”

- “Estava coix de la pota esquerra del darrere?”

- “Crec que sí, se li havia clavat la punta d’una estaca.”

- “Portava una càrrega de mel i mantega.”

- “Una preciosa càrrega, sí.”

- “I una dona.”

- “Molt descuidada per cert, la meva dona.”

- “Què estava embarassada.”

- “Per això es retardava contínuament amb les seves coses. I jo, pobre de mi, la vaig deixar enrere un moment. On els heu vist? “

- “No hem vist mai al teu camell ni la teva dona”, bon home, li van dir els tres prínceps rient alegrement.”

El deixeble també va riure: — “Eren molt savis.”

- “Sí, però el bon mercader estava molt irritat. Quan els veïns del mercat li van dir que havien vist tres bandolers darrera del seu camell i la seva dona, els va denunciar. “

- “Però, ells tenien raó!”

- “Els va perdre la seva supèrbia juvenil. Havien assenyalat totes aquestes característiques del camell amb tanta exactitud que cap els va creure quan van afirmar no haver vist mai al camell. I s’havien rigut del mercader, hi havia molts testimonis. Van ser portats a la presó i condemnats a mort ja que a Kandahar el robatori de camells és el pitjor delicte, més que el rapte de dones. “

- “Que trist destí per als savis!”

- “La cosa no va acabar tan malament. La dona s’havia escapat, i va poder arribar abans que els desventressin a la plaça pública, com era costum per castigar als lladres de camells. El poderós Emir de Kandahar es va divertir bastant amb la història i va nomenar ministres als tres prínceps. Per cert, que el segon germà es va casar amb la noia, que estava bastant farta del mercader. “

- “La saviesa té el seu premi. La casualitat els va salvar i van aprendre a ser molt més prudents a l’hora de manifestar la seva intel·ligència davant dels altres.”

Serendip la més impressionant illa que us podeu trobar en el vostre camí.

Serendip és una illa esmentada pels geògrafs àrabs i que la majoria de fonts identifiquen amb Ceilan, l’actual Sri Lanka, tal com ens explica l’interessant bloc Encimbellat a la xarxa (Bloc de geografia i història, dedicat als personatges oblidats, als fets poc coneguts i a les illes inhòspites),  on he trobat aquest conte persa d’on prové el terme “serendipity” (serendipia). La “serendipity” ofereix solucions i resultats a problemes inconnexos amb la recerca que s’està realitzant.

I si voleu llegir altres contes de Persia podeu anar a…

El savi i la tassa de te

Un home jove va anar a visitar a un vell savi amb la finalitat que l’instruís. L’ancià el va rebre, invitant-lo a una tassa de te. Mentrestant, el nouvingut no parava de parlar inconscientment sobre els seus molts coneixements.

El savi va agafar la tetera i va començar a abocar el te sobre la tassa del seu convidat, de tal manera que el fumejant líquid es va vessar. No obstant això, el vell va seguir servint te.

- Què fa vostè -va dir el jove-, no s’adona que la tassa vessa i està caient el te a terra?

L’ancià va somriure amb picardia i va dir:

-Il·lustro aquesta situació. Tu, de la mateixa manera que la tassa, estàs ja ple de les teves pròpies opinions, prejudicis i creences. De què serviria que jo intentés ensenyar-te alguna cosa si abans no et buides?

Aquest conte es pot trobar tant a la vora de les costes mediterrànies com en el cor de l’imperi persa o a l’extrem orient. És un clar exemple d’aquells contes orientals que ja creuen totes les fronteres i formen part de les tradicions col·lectives de moltes societats i pobles d’Àsia separats per milers de quilòmetres.

I si voleu llegir aquest i altres contes de…

Menja tu mateix la fruita

Una vegada el deixeble es queixava al seu Mestre:

- Sempre ens expliques històries, però mai ens expliques què signifiquen.

El Mestre li va replicar:

- Tu creus que t’agradaria que algú t’oferís fruita i la mastegués abans de donar-te-la?

Ningú no pot donar-te’n el significat en lloc teu. Ni tant sols que fossis el Mestre.

I si voleu llegir aquest i altres contes de la Ruta de la Seda:

 

Els camells dels tres germans

Tres germans discutien àrduament. Un vell savi que passava a la vora va preguntar quin era el motiu de la discòrdia.

- “No ens posem d’acord en el repartiment de l’herència del pare. El testament diu que la meitat dels camells són pel fill gran, una quarta part pel mitjà i una sisena part per petit. El pare tenia 11 camells i aquestes proporcions no ens surten”

- “No us amoïneu”, va dir el vell, “Us ofereixo amb molt de gust el meu camell blanc per completar la dotzena i facilitar el repartiment sense fraccions”

- “Però no ho heu pas de fer, sou molt generós” va dir el fill gran.

“Endavant”  li va contestar el savi: “Agafa la teva meitat” . El fill gran va prendre la meitat de dotze, que un rera l’altre sumaven sis camells.

- “Mitjà, agafa la teva quarta part”. Així ho va fer aquest segon fill, que a l’instant va anellar amb una corda els seus tres camells.

- “Petit, pren la teva sisena part”. I finalment el més jove de tots tres germans va agafar els seus dos camells.

-“Moltíssimes gràcies, t’estem immensament agraïts” van dir els germans ben contents i amb un somriure d’orella a orella mentre miraven sorpresos el rostre del vell savi.

- “De res” va dir el savi tot prenent de nou el seu camell blanc, que ja no feia falta…

I si voleu llegir aquest i altres contes de la Ruta de la Seda:

El Mul·là Nasreddin i la dona del mestre del poble

El Mul·là Nasreddin, que sabia de tot una mica i res en profunditat, també feia de metge, segons que expliquen algunes narracions, com veurem tot seguit. El cas és que una nit d’hivern, fosca com la gola del llop, poc després de la mitjanit, es presentà a casa del Mul·là el mestre del poble, un vell amic d’infància:

- “Nasreddin, la meva dona es rebrega de dolor al llit. Si us plau, has de venir a veure-la, doncs temo el pitjor”.

El Mul·là, que era molt amic dels seus amics (i també dels seus enemics, tot sigui dit), es mig vestí, prengué el seu maletí i acompanyà a aquell desesperat a casa seva. Uns minuts més tard, Nasreddin entrà decidit a la cambra on jeia aquella dona que no feia més que gemegar de dolor. Mentre tant, el marit esperava tremolós fora, mossegant-se les ungles de por.

Al poc, sortí el Mul·là, arromangat, mig despentinat, i amb gest greu li demanà al seu amic:

- “Un tornavís, si us plau; ràpid, porta’m un tornavís!”.

L’amic portà l’eina immediatament i el Mul·là es tancà de nou a la cambra amb aquella pobre dona que no parava de gemegar. Ara, però, a més a més dels gemecs llastimosos de la dona, se sentia uns forts cops que feien esgarrifar. Fora, el marit, ja gairebé sense ungles, cada cop estava més amoïnat.

Cinc minuts més tard, tornà a sortir el Mul·là, encara més despentinat, suant, en samarreta només, i li digué al seu amic:

- “Escarpa i martell, si us plau; ràpid, porta’m una escarpa i un martell”.

Novament, l’amic portà d’immediat les eines que el Mul·là li demanava sense dir ni paraula, tot i que hagués desitjat saber què caram era el que estava succeint a l’interior de la cambra. Però, el cert és que no es va atrevir a fer-ho. El Mul·là, així doncs, entrà a l’habitació, aquesta vegada amb l’escarpa i el martell a les mans, tancà la porta i, de nou, començaren a sentir-se els cops d’abans, ara encara molt més forts, que es barrejaven amb els gemecs de la pobre dona.

Cinc minuts més tard, que al marit li semblaren tota una eternitat, el Mul·là tornà a sortir de la cambra, tot ell amarat de suor, amb la samarreta estripada i tacada de sang, i li digué al seu amic:

- “Una serra, si us plau; ràpid, porta’m una serra”.

En sentir, aquell pobre home ja no va poder retenir-se més i amb veu poruga demanà:

- “Però, Nasreddin, tan greu és el que té la meva dona?”.

Indignat, el Mul·là, que quan volia tenia un mal geni de mil dimonis, digué llavors a crits:

- “Què caram la teva dona…! Però si encara no he pogut ni obrir el maletí…!!!”.

El mestre (Mul·là) Nasrudín, Nasreddín o Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib. Aquest conte ha estat trobat a l’entrada “Humor sufí, un assumpte molt seriós” de Halil Bárcena a la web de l’Institut d’Estudis Sufís.

Podeu llegir més històries del Mul·là Nasreddin en aquest enllaç.

El tasbīḥ del Mul·là Nasreddin

El Mul·là Nasreddin va extraviar un dia el seu tasbīḥ, una mena de rosari que fan servir els musulmans pietosos per pregar. El cas és que, ja de nit, el Mul·là estava de quatre grapes al terra, sota un fanalet d’oli, buscant i buscant en debades. Vet aquí que, en el pic de la desesperació, passà per allà el fuster del poble, un vell amic del Mul·là.

- “Ei, Nasreddin, però què fas així?”, digué l’home.

- “Busco el meu tasbīḥ d’àmbar”, es lamentà el Mul·là.

En veure l’estat penós del seu amic, el fuster decidí ajudar el Mul·là en la seva cerca. El cert és que els minuts passaven i passaven i aquell preuat tasbīḥ que no apareixia. Al cap de gairebé una hora de recerca infructuosa al voltant d’aquell fanal, el fuster, que no veia clara la situació, digué:

- “Però, anem a veure, Nasreddin, tu on has perdut el tasbīḥ?”.

- “Al menjador de casa”, mormolà el Mul·là.

El fuster, que cada cop entenia menys el que passava, esclatà:

- “Aleshores, per què busquem aquí sota el fanal?”.

- “Home, perquè aquí hi ha més llum”, respongué el Mul·là.

El mestre (Mul·là) Nasrudín, Nasreddín o  Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib. Aquest conte ha estat trobat a l’entrada “Humor sufí, un assumpte molt seriós” de Halil Bárcena a la web de l’Institut d’Estudis Sufís.

Podeu llegir més històries del Mul·là Nasreddin en aquest enllaç.

El valor de les coses (conte zen)

“Mestre, vinc perquè em sento tan poca cosa que no tinc forces per a fer res. Em diuen que no serveixo per a res, que no faig res bé, que sóc maldestre i bastant ximple. Com puc millorar? Què puc fer perquè em valorin més? “

El mestre, sense mirar-lo, va dir:

-Ho sento molt noi, no puc ajudar-te, he de resoldre primer el meu propi problema. Potser després … – i fent una pausa va afegir: Si volguessis ajudar tu a mi, jo podria resoldre aquest tema amb més rapidesa i després potser et podria ajudar.

-E … encantat, mestre – va titubejar el jove, però va sentir que una altra vegada era desvaloritzat i les seves necessitats postergades.

-Bé-va dir el mestre.

Es va treure un anell que portava en el dit petit de la mà esquerra, li donà i va afegir – agafa el cavall que està allí fora i cavalca fins el mercat. He de vendre aquest anell perquè he de pagar un deute. Cal que obtinguis per ell la major suma possible, però no acceptis menys d’una moneda d’or. Vés-hi ja i torna amb aquesta moneda el més ràpid possible.

El jove va prendre l’anell i va marxar.

Tot just arribar, va començar a oferir l’anell als mercaders. Aquests el miraven amb algun interès, fins que el jove deia el que pretenia per l’anell.

Quan el jove mencionava la moneda d’or, alguns reien, altres li giraven la cara i només un vellet va ser tan amable com per prendre’s la molèstia d’explicar-li que una moneda d’or era molt valuosa per lliurar-la a canvi d’un anell. Amb l’afany d’ajudar, algú li va oferir una moneda de plata i un trasto de coure, però el jove tenia instruccions de no acceptar menys d’una moneda d’or, i va rebutjar l’oferta.

Després d’oferir la seva joia a tothom que es creuava en el mercat – més de cent persones – i abatut pel seu fracàs, pujà al seu cavall i va tornar.

Quant hagués desitjat el jove tenir ell mateix aquesta moneda d’or. Podria llavors haver-la lliurat al mestre per alliberar-lo de la seva preocupació i rebre llavors el seu consell i ajuda.

Va entrar a l’habitació.

-Mestre, va dir, ho sento, no és possible aconseguir el que em vas demanar. Potser podria aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar a ningú respecte del veritable valor de l’anell.

-Què important és això que dius, jove amic -va contestar somrient el mestre-. Hem de saber primer el valor real de l’anell. Torna a muntar i ves al joier. Qui millor que ell, per saber-ho?

Digues-li que voldries vendre l’anell i pregunta-li quant et dóna per ell. Però no importa el que t’ofereixi, no li venguis. Torna aquí amb el meu anell.

El jove va tornar a cavalcar.

El joier va examinar l’anell a la llum del cresol, el va mirar amb la seva lupa, el va pesar i després li va dir:

-Noi, digues-li al mestre que si el vol vendre ja, no puc donar-li més que 58 monedes d’or pel seu anell.

- 58 monedes!!- Va exclamar el jove.

-Sí – va replicar el joier – Jo sé que amb temps podríem obtenir per ell prop de 70 monedes, però no sé … si la venda és urgent …

El jove va córrer emocionat a casa del mestre a explicar els fets.

-Seu – va dir el mestre després d’escoltar-lo -. Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I com a tal, només pot avaluar veritablement un expert. Què fas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu veritable valor?

I dient això, va tornar a posar-se l’anell al dit petit de la seva mà esquerra”.

Aquest conte zen l’he trobat a El blog de Coaching Vallès

La dona perfecta de Nasrudín

Nasrudín conversava amb els seus amics en la casa de te i els contava com havia iniciat un llarg viatge per a trobar la dona perfecta amb qui casar-se. Els hi deia:

-Vaig viatjar a Bagdad, després d’un temps vaig trobar una dona formidable, atenta, intel·ligent, culta d’una gran personalitat.

Van dir els seus amics:

-Per què no et vas casar amb ella?

-No era completa, -va respondre Nasrudín-, després vaig anar al Caire, allí vaig conéixer una altra dona certament fabulosa; bella, sensible, delicada, afectuosa.

-Per què no et vas casar amb ella?, van dir els amics.

-No era completa -va respondre novament Nasrudín-, llavors me’n vaig anar a Samarcanda allí per fi vaig trobar les dona dels meus somnis; enginyosa i creativa, bella i intel·ligent, sensible, culta, delicada i espiritual.

-Per què no et vas casar amb ella? -van insistir els seus amics.

-Sabeu per què?, ella també buscava un home perfecte.

El mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib.

+ contes: “Nasrudín i la conferència“

Nasrudín i la conferència

Nasrudín arriba a un petit poble en algun lloc de Mig Orient. Era la primera vegada que estava en aquest poble i una multitud s’havia reunit en un auditori per a escoltar-lo. Nasrudín, que en veritat no sabia què dir, perquè ell sabia que gens sabia, es va proposar improvisar alguna cosa. Va entrar molt segur i es va parar enfront de la gent. Va obrir les mans i va dir:

―Suposo que si vostès estan aquí, ja sabran què és el que jo tinc que dir-los.

La gent va dir:

―No – Què és el que tens per a dir-nos? No ho sabem Parla’ns!

Nasrudín va contestar:

―Si vostès han vingut fins aquí sense saber què és el que jo vinc a dir-los, aleshores no estan preparats per a escoltar-ho.

Va dir això, es va aixecar i va marxar.

La gent es va quedar sorpresa. Tots havien vingut aquest matí per a escoltar-lo i l’home marxava simplement dient-los això. Hauria estat un fracàs total si no fos perquè un dels presents – mai en falta un – mentre Nasrudín s’allunyava, va dir en veu alta:

―Quina intel·ligència!

I com sempre succeeix, quan un no entén gens i un altre diu ” Quina intel·ligència!”, per a no sentir-se un idiota un repeteix: “Sí, clar, Quina intel·ligència!”. I aleshores, tots van començar a repetir:

―Quina intel·ligència!

―Quina intel·ligència!

Fins que un va afegir:

―Sí, Quina intel·ligència!, però quina brevetat.

I un altre va agregar:

―Té la, brevetat i la síntesi dels savis perquè té raó. Com nosaltres venim aquí sense saber què venim a escoltar? Que estúpids que hem estat. Hem perdut una oportunitat meravellosa. Quina il·luminació, quina saviesa. Anem a demanar-li a aquest home que doni una segona conferència.

Aleshores van anar a veure a Nasrudín, la gent havia quedat tan sorpresa amb el que havia passat en la primera reunió, que alguns havien començat a dir que el coneixement d’ell era massa per a reunir-ho en una sola conferència. Nasrudín va dir:

― No, és just al revés, estan equivocats. El meu coneixement tot just arriba a per a una conferència. Mai podria donar dos.

La gent va dir:

―Que humil!

I com més Nasrudín insistia que no tenia gens per a dir, més la gent insistia que volien escoltar-lo una vegada més. Finalment, després de molta obstinació, Nasrudín va accedir a donar una segona conferència.

A l’endemà, el supòsit il·luminat va tornar al lloc de reunió, on havia més gent encara, doncs tots sabien de l’èxit de la conferència del dia anterior. Nasrudín es va parar enfront del públic i va insistir en la seva tècnica:

―Suposo que vostès ja sabran què he vingut a dir-los.

La gent estava avisada per tal de no ofendre al mestre amb la infantil resposta de l’anterior conferència, ―així que tots van dir:

―Sí, clar, per descomptat que ho sabem. Per això hem vingut.

Nasrudín va baixar el cap i va afegir:

―Bé, si tots ja saben què és el que vinc a dir-los, no veig la necessitat de repetir.

Es va aixecar i va tornar a marxar. La gent es va quedar estupefacta; perquè encara que ara havien dit altra cosa, el resultat havia estat exactament el mateix fins que algú, va cridar:

―Brillant!

I quan tots van escoltar que algú havia dit “brillant!”, la resta va començar a dir:

―Sí, clar, aquest és el complement de la saviesa de la conferència d’ahir!

―Què meravellós!

―Què espectacular!

―Què sensacional, que bàrbar!

Fins que algú va dir:

―Sí, però molta brevetat.

―És cert – es va queixar altre.

―Capacitat de síntesi ―va justificar un tercer.

I de seguida es va escoltar:

―Volem més, volem escoltar-lo més. Volem que aquest home ens doni més de la seva saviesa!

Aleshores, una delegació dels notables va anar a veure a Nasrudín per a demanar-li que donés una tercera i definitiva conferència. Nasrudín va dir que no, que de cap manera; que ell no tenia coneixements per a donar tres conferències i que, a més, ja havia de tornar a la seva ciutat. La gent li va implorar, li va suplicar, li va demanar una vegada i una altra; pels seus ancestrals, per tots els sants, pel que estimava. Aquella persistència el va persuadir i, finalment, Nasrudín va acceptar tremolant donar la tercera i definitiva conferència. Per tercera vegada es va parar enfront del públic, que ja eren multituds, i els va dir:

―Suposo que vostès ja sabran què he vingut a dir-los.

Aquesta vegada, la gent s’havia posat d’acord: només l’intendent del poblat contestaria. L’home de primera fila va dir:

―Alguns si, i uns altres no.

En aquest moment, una llarg silenci va estremir a l’auditori. Tots, fins i tot els joves, van seguir a Nasrudín amb la mirada. Aleshores, el mestre va respondre:

―En aquest cas, els que saben que ho expliquin als quals no saben. Es va aixecar i va marxar.

El mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert.  La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib i es poden trobar monuments i estàtues representant-lo  tant a l’Uzbekistan com a Algèria, i a Turquia és considerat un veritable heroi nacional i s’organitzen visites a la “seva” vila natal i a la “seva” tomba.