Els tres prínceps de Serendip

Hi havia una vegada… Un deixeble i un mestre a la profunditat de la tarda…

- “Mestre, és bo per al savi demostrar la seva intel·ligència?”

- “A vegades pot ser bo i honorable permetre que els homes et rendeixin honors.”

- “Només a vegades?”

- “Altres pot comportar al savi multitud de desgràcies. Això és el que els va passar als tres Prínceps d’Serendip, que van utilitzar distretament la seva intel·ligència.Havien estat educats pel seu pare, que era arquitecte del gran Sha de Pèrsia, amb els millors professors, i ara s’encaminaven en un viatge cap a l’Índia per servir al Gran Mogol, del qual havien sentit la seva gran estima per l’Islam i la saviesa . No obstant això, van tenir un contratemps en el seu camí. “

- “Què els va passar?”

- “Una tarda com aquesta, caminaven rumb a la ciutat de Kandahar, quan un d’ells va afirmar en veure unes petjades en el camí: ” Per aquí ha passat un camell borni de l’ull dret .”

- “Com va poder endevinar semblant cosa amb tanta exactitud?”

- “Havia observat que l’herba de la part dreta del camí, la que donava al riu, i per tant la més atractiva, estava intacta, mentre la de la part esquerra, la que donava a la muntanya i estava més seca, estava consumida. El camell no veia l’herba del costat del riu. “

- “I els altres prínceps?”

- “El segon, que era més savi, va dir:” li falta una dent al camell. “

- “Com podia saber-ho?”

- “L’herba arrencada mostrava petites quantitats mastegades i abandonades.”

- “I el tercer?”

- “Era molt més jove, però encara més perspicaç, i, com és natural, en els fills petits, més radical, a l’estar menys segur de si mateix. Va dir: “el camell està coix d’una de les dues potes del darrere. L’esquerra, segur “

- “Com ho sabia?”

- “Les petjades eren més febles en aquest costat.”

- “I aquí van acabar les investigacions?”

- “No, El major, picat en aquesta competència, va afirmar: “pel meu lloc d’Arquitecte Major del Regne que aquest camell portava una càrrega de mantega i mel.”

- “Però, això és impossible d’endevinar.”

- “S’havia fixat que en una vora del camí hi havia un grup de formigues que menjava en un costat, i en l’altre s’havia concentrat un veritable eixam d’abelles, mosques i vespes.”

“Es tracta d’un difícil repte per als altres dos germans.”

- “El segon germà va baixar de la seva muntura i va avançar unes passes. Era el més faldiller del grup pel que no és estrany que afirmés: “En el camell anava muntada una dona”. I es va posar vermell d’excitació en pensar al petit i gràcil cos de la jove, perquè feia dies que havien sortit de la ciutat de Djem i no havien vist cap dona encara. “

- “Com va poder saber-ho?”

- “S’havia fixat en unes petites petjades de peus sobre el fang del costat del riu.”

- “Per què havia baixat? Tenia set? “

- “El tercer germà, absolutament ferit en el seu orgull d’adolescent per la intel ligència dels dos grans, va afirmar:” És una dona que es troba embarassada, germà. Hauràs d’esperar un temps per complir els teus desitjos.”

- “Això és encara més difícil de saber.”

- “S’havia adonat que en un costat del pendent havia orinat però s’havia hagut de recolzar amb seves dues mans perquè li pesava el cos al ajupir.”

- “Els tres germans eren molt llestos.”

- “No obstant això, la seva saviesa els va portar moltes desgràcies.”

- “Per què?” – va preguntar el deixeble.

- “Per la seva supèrbia de joves. En acostar-se a la ciutat, van contemplar un mercader que cridava embogit. Li havia desaparegut un dels seus camells i una de les seves dones. Encara que estava més trist per la pèrdua de la càrrega que portava el seu animal, i tirava la culpa a la seva jove esposa que també havia desaparegut.”

- “Era borni de l’ull dret el teu camell?”, Li va dir el germà gran.

- “Sí”, li va dir el mercader intrigat.

- “Li faltava alguna dent?”

- “Era una mica vell”, va dir remugant, “i s’havia barallat amb un camell més jove.”

- “Estava coix de la pota esquerra del darrere?”

- “Crec que sí, se li havia clavat la punta d’una estaca.”

- “Portava una càrrega de mel i mantega.”

- “Una preciosa càrrega, sí.”

- “I una dona.”

- “Molt descuidada per cert, la meva dona.”

- “Què estava embarassada.”

- “Per això es retardava contínuament amb les seves coses. I jo, pobre de mi, la vaig deixar enrere un moment. On els heu vist? “

- “No hem vist mai al teu camell ni la teva dona”, bon home, li van dir els tres prínceps rient alegrement.”

El deixeble també va riure: — “Eren molt savis.”

- “Sí, però el bon mercader estava molt irritat. Quan els veïns del mercat li van dir que havien vist tres bandolers darrera del seu camell i la seva dona, els va denunciar. “

- “Però, ells tenien raó!”

- “Els va perdre la seva supèrbia juvenil. Havien assenyalat totes aquestes característiques del camell amb tanta exactitud que cap els va creure quan van afirmar no haver vist mai al camell. I s’havien rigut del mercader, hi havia molts testimonis. Van ser portats a la presó i condemnats a mort ja que a Kandahar el robatori de camells és el pitjor delicte, més que el rapte de dones. “

- “Que trist destí per als savis!”

- “La cosa no va acabar tan malament. La dona s’havia escapat, i va poder arribar abans que els desventressin a la plaça pública, com era costum per castigar als lladres de camells. El poderós Emir de Kandahar es va divertir bastant amb la història i va nomenar ministres als tres prínceps. Per cert, que el segon germà es va casar amb la noia, que estava bastant farta del mercader. “

- “La saviesa té el seu premi. La casualitat els va salvar i van aprendre a ser molt més prudents a l’hora de manifestar la seva intel·ligència davant dels altres.”

Serendip la més impressionant illa que us podeu trobar en el vostre camí.

Serendip és una illa esmentada pels geògrafs àrabs i que la majoria de fonts identifiquen amb Ceilan, l’actual Sri Lanka, tal com ens explica l’interessant bloc Encimbellat a la xarxa (Bloc de geografia i història, dedicat als personatges oblidats, als fets poc coneguts i a les illes inhòspites),  on he trobat aquest conte persa d’on prové el terme “serendipity” (serendipia). La “serendipity” ofereix solucions i resultats a problemes inconnexos amb la recerca que s’està realitzant.

I si voleu llegir altres contes de Persia podeu anar a…

“Donar” de Rabindranath Tagore

Un dia un pobre home que vivia en la misèria i mendicava de porta en porta, va veure un carro d’or que entrava al poble portant un rei somrient i radiant.

El pobre es va dir immediatament:

- S’ha acabat el meu sofriment, s’ha acabat la meva vida de pobre. Aquest rei de rostre daurat ha vingut aquí per mi. Em cobrirà d’engrunes de la seva riquesa i viuré tranquil.

En efecte, el rei, com si hagués vingut a veure al pobre home, va fer detenir el carro al seu costat. El captaire, que s’havia prostrat al terra, es va aixecar i va mirar al rei, convençut que havia arribat l’hora de la seva sort. Llavors el rei va estendre la seva mà cap al pobre home i va dir:

- Què tens per donar-me?

El pobre, molt desil·lusionat i sorprès, no va saber que dir.

- És un joc el que el rei em proposa? Es burla de mi? – es va dir.

Llavors, en veure el persistent somriure del rei, la seva lluminosa mirada i la seva mà estesa, el pobre va ficar la seva mà en l’alforja, que contenia un grapat d’arròs. Va agafar un gra d’arròs, un solament i l’hi va donar al rei, que li va donar les gràcies i se’n va anar de seguida, portat per uns cavalls sorprenentment ràpids.

Al final del dia, en buidar la seva alforja, el pobre va trobar un gra d’or.

Es va posar a plorar dient:

- Què estúpid que vaig ser, per què no li hauré donat tot el meu arròs!

Aquest conte del gran Rabindranath Tagore, escriptor, poeta, compositor i filòsof indi guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1913, ens parla de “El que dónes t’ho dónes, el que no dónes t’ho prens” i ha estat trobat al bloc Chrysaetos.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

El savi i la tassa de te

Un home jove va anar a visitar a un vell savi amb la finalitat que l’instruís. L’ancià el va rebre, invitant-lo a una tassa de te. Mentrestant, el nouvingut no parava de parlar inconscientment sobre els seus molts coneixements.

El savi va agafar la tetera i va començar a abocar el te sobre la tassa del seu convidat, de tal manera que el fumejant líquid es va vessar. No obstant això, el vell va seguir servint te.

- Què fa vostè -va dir el jove-, no s’adona que la tassa vessa i està caient el te a terra?

L’ancià va somriure amb picardia i va dir:

-Il·lustro aquesta situació. Tu, de la mateixa manera que la tassa, estàs ja ple de les teves pròpies opinions, prejudicis i creences. De què serviria que jo intentés ensenyar-te alguna cosa si abans no et buides?

Aquest conte es pot trobar tant a la vora de les costes mediterrànies com en el cor de l’imperi persa o a l’extrem orient. És un clar exemple d’aquells contes orientals que ja creuen totes les fronteres i formen part de les tradicions col·lectives de moltes societats i pobles d’Àsia separats per milers de quilòmetres.

I si voleu llegir aquest i altres contes de…

Un conte hindú de Rabindranath Tagore

Dos joves s’enamoren i, com sol passar , es volen casar aviat.

Ella és una dona molt culta, molt sofisticada i molt rica.

I la dona li diu a ell:

- Només amb una condició.

L’home diu:

- Acceptaré qualsevol condició, no puc viure sense tu.

Ella li contesta:

- Primer escolta la condició i després t’ho penses. No és una condició normal. La condició es que no visquem a la mateixa casa. Jo tinc un terreny molt gran, un llac preciós envoltat d’arbres, jardins i gespa. Et construiré una casa a un costat, just enfront de la meva casa.

L’home li diu:

- Llavors perquè ens volen casar?

Ella li contesta:

- El matrimoni no es destruir-se l’un a l’altre. Jo et dono el teu espai; jo tinc el meu propi espai. De tant en tant, ens trobarem caminant pel jardí. De tant en tant, anant en barca pel llac, de casualitat, ens trobarem. O, a vegades potser t’inviti a prendre té o m’invitaràs tu.

L’home li va dir:

- Aquesta idea és absurda

Ella li contestà:

- Llavors oblidat de la boda. És l’única idea correcta; solament així el nostre amor pot seguir creixent, perquè romandrem sempre frescos i nous. Mai donarem a l’altre per suposat. Tinc tot el dret a rebutjar la teva invitació, igual que tu tens tot el dret a rebutjar la me va invitació; res pertorbarà les nostres llibertats. Entre aquestes dues llibertats creix el meravellós fenomen de l’Amor.

Naturalment, l’home no ho va poder entendre i va rebutjar l’idea.

Aquest conte forma part del llibre “Akhari Kobita” de Rabindranath Tagore i l’he trobat al bloc Kamal Alfa.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

Els camells dels tres germans

Tres germans discutien àrduament. Un vell savi que passava a la vora va preguntar quin era el motiu de la discòrdia.

- “No ens posem d’acord en el repartiment de l’herència del pare. El testament diu que la meitat dels camells són pel fill gran, una quarta part pel mitjà i una sisena part per petit. El pare tenia 11 camells i aquestes proporcions no ens surten”

- “No us amoïneu”, va dir el vell, “Us ofereixo amb molt de gust el meu camell blanc per completar la dotzena i facilitar el repartiment sense fraccions”

- “Però no ho heu pas de fer, sou molt generós” va dir el fill gran.

“Endavant”  li va contestar el savi: “Agafa la teva meitat” . El fill gran va prendre la meitat de dotze, que un rera l’altre sumaven sis camells.

- “Mitjà, agafa la teva quarta part”. Així ho va fer aquest segon fill, que a l’instant va anellar amb una corda els seus tres camells.

- “Petit, pren la teva sisena part”. I finalment el més jove de tots tres germans va agafar els seus dos camells.

-“Moltíssimes gràcies, t’estem immensament agraïts” van dir els germans ben contents i amb un somriure d’orella a orella mentre miraven sorpresos el rostre del vell savi.

- “De res” va dir el savi tot prenent de nou el seu camell blanc, que ja no feia falta…

I si voleu llegir aquest i altres contes de la Ruta de la Seda:

El Mul·là Nasreddin i la dona del mestre del poble

El Mul·là Nasreddin, que sabia de tot una mica i res en profunditat, també feia de metge, segons que expliquen algunes narracions, com veurem tot seguit. El cas és que una nit d’hivern, fosca com la gola del llop, poc després de la mitjanit, es presentà a casa del Mul·là el mestre del poble, un vell amic d’infància:

- “Nasreddin, la meva dona es rebrega de dolor al llit. Si us plau, has de venir a veure-la, doncs temo el pitjor”.

El Mul·là, que era molt amic dels seus amics (i també dels seus enemics, tot sigui dit), es mig vestí, prengué el seu maletí i acompanyà a aquell desesperat a casa seva. Uns minuts més tard, Nasreddin entrà decidit a la cambra on jeia aquella dona que no feia més que gemegar de dolor. Mentre tant, el marit esperava tremolós fora, mossegant-se les ungles de por.

Al poc, sortí el Mul·là, arromangat, mig despentinat, i amb gest greu li demanà al seu amic:

- “Un tornavís, si us plau; ràpid, porta’m un tornavís!”.

L’amic portà l’eina immediatament i el Mul·là es tancà de nou a la cambra amb aquella pobre dona que no parava de gemegar. Ara, però, a més a més dels gemecs llastimosos de la dona, se sentia uns forts cops que feien esgarrifar. Fora, el marit, ja gairebé sense ungles, cada cop estava més amoïnat.

Cinc minuts més tard, tornà a sortir el Mul·là, encara més despentinat, suant, en samarreta només, i li digué al seu amic:

- “Escarpa i martell, si us plau; ràpid, porta’m una escarpa i un martell”.

Novament, l’amic portà d’immediat les eines que el Mul·là li demanava sense dir ni paraula, tot i que hagués desitjat saber què caram era el que estava succeint a l’interior de la cambra. Però, el cert és que no es va atrevir a fer-ho. El Mul·là, així doncs, entrà a l’habitació, aquesta vegada amb l’escarpa i el martell a les mans, tancà la porta i, de nou, començaren a sentir-se els cops d’abans, ara encara molt més forts, que es barrejaven amb els gemecs de la pobre dona.

Cinc minuts més tard, que al marit li semblaren tota una eternitat, el Mul·là tornà a sortir de la cambra, tot ell amarat de suor, amb la samarreta estripada i tacada de sang, i li digué al seu amic:

- “Una serra, si us plau; ràpid, porta’m una serra”.

En sentir, aquell pobre home ja no va poder retenir-se més i amb veu poruga demanà:

- “Però, Nasreddin, tan greu és el que té la meva dona?”.

Indignat, el Mul·là, que quan volia tenia un mal geni de mil dimonis, digué llavors a crits:

- “Què caram la teva dona…! Però si encara no he pogut ni obrir el maletí…!!!”.

El mestre (Mul·là) Nasrudín, Nasreddín o Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib. Aquest conte ha estat trobat a l’entrada “Humor sufí, un assumpte molt seriós” de Halil Bárcena a la web de l’Institut d’Estudis Sufís.

Podeu llegir més històries del Mul·là Nasreddin en aquest enllaç.

El tasbīḥ del Mul·là Nasreddin

El Mul·là Nasreddin va extraviar un dia el seu tasbīḥ, una mena de rosari que fan servir els musulmans pietosos per pregar. El cas és que, ja de nit, el Mul·là estava de quatre grapes al terra, sota un fanalet d’oli, buscant i buscant en debades. Vet aquí que, en el pic de la desesperació, passà per allà el fuster del poble, un vell amic del Mul·là.

- “Ei, Nasreddin, però què fas així?”, digué l’home.

- “Busco el meu tasbīḥ d’àmbar”, es lamentà el Mul·là.

En veure l’estat penós del seu amic, el fuster decidí ajudar el Mul·là en la seva cerca. El cert és que els minuts passaven i passaven i aquell preuat tasbīḥ que no apareixia. Al cap de gairebé una hora de recerca infructuosa al voltant d’aquell fanal, el fuster, que no veia clara la situació, digué:

- “Però, anem a veure, Nasreddin, tu on has perdut el tasbīḥ?”.

- “Al menjador de casa”, mormolà el Mul·là.

El fuster, que cada cop entenia menys el que passava, esclatà:

- “Aleshores, per què busquem aquí sota el fanal?”.

- “Home, perquè aquí hi ha més llum”, respongué el Mul·là.

El mestre (Mul·là) Nasrudín, Nasreddín o  Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib. Aquest conte ha estat trobat a l’entrada “Humor sufí, un assumpte molt seriós” de Halil Bárcena a la web de l’Institut d’Estudis Sufís.

Podeu llegir més històries del Mul·là Nasreddin en aquest enllaç.

La gallina de l’avia (Tibet)

Hi havia una vegada una dona molt vella que vivia al poble més alt de la terra. I diem que era el més alt perquè en el món no existia un altre lloc que estigués més a prop del cel que aquella petita i tranquil·la vila del Tibet on vivia l’àvia. Però malgrat que els seus habitants vivien envoltats paisatge més impressionant que us pugueu imaginar, la vida allà dalt no resultava gens fàcil per culpa de la manca de menjar.

Aquelles gents no tenien gaires llocs per conrear les verdures o les fruites, i els animals eren escassos que tenir una gallina era una cosa tan extraordinària com tenir un tresor. La velleta era una de les persones del poble que tenia menys recursos. I com que la pobra anciana no tenia ni un cèntim, en comptes de comprar menjar, el bescanviava per altres coses. Un dia el canviava per sal, un altre per llana i, de tant en tant, per alguns trastos vells que guardava a casa.

L’anciana es delia pels ous. Li encantava menjar-los de totes les maneres possibles: els feia durs, ferrats, escaldats, passats per aigua o en truita. Li agradaven tant, que no li importava recórrer cada dia un llarg camí fins a la botiga on els venien.

— Quines caminades que em fumo! —esbufegava la velleta—. A més a més, la tornada a casa és tota costa amunt i jo ja no tinc edat per a aquestes coses. Però no em queixo, estic contenta perquè aquesta nit per sopar menjaré ou. Va passar el temps i la dona cada cop era més vella i estava més cansada. Li feia una mandra enorme sortir a buscar el seu ou diari, però sempre acabava anant-hi per no quedar-se sense el seu plat favorit.

Una nit, mentre es preparava el sopar, va pensar:

— Si cada dia canvio alguna cosa per un ou, per què no reuneixo més coses de l’habitual i les canvio totes alhora per una gallina? Si faig això, tindré ous frescos cada dia pel sense necessitat de sortir de casa. La velleta havia tingut una gran idea. L’endemà al matí, va carregar amb un munt de coses i va anar fins a la casa tan d’una família que era famosa perquè tenia moltes gallines. Després de regatejar una estona, l’anciana va tornar alegrement a casa… portant en braços tota una senyora gallina sana i grossota.

—Així que això és una gallina? —va dir quan carregava amb l’animal. A la velleta li encantaven els ous, però, per increïble que sembli, no havia vist una gallina en tota la seva vida. En arribar a casa, va construir un petit corral per a la gallina a la part posterior del jardí. I la gallina estava allí tan còmoda i tan ben alimentada que, cada matí, quan la velleta anava a veure-la, ja havia post un bell ou blanc.

—Caram, caram… així que les gallines guarden els ous al seu interior —es va dir sorpresa pel descobriment—. Quina cosa més rara!

Estava tan contenta amb la seva gallina i amb els ous que aquesta li donava, que un dia va decidir invitar a dinar els seus estimats veïns.

—Espero que els agradin els ous —es va dir—. Però què dic! Si a mi m’encanten, per què no els haurien d’encantar també a ells?

I sense rumiar-s’hi, es va disposar a preparar l’àpat. Però per cuinar la recepta, l’anciana necessitava quatre ous. Així que va sortir al corral i va veure que, com era habitual, la gallina només n’havia post un, d’ou.

—Avui necessito quatre ous perquè tinc convidats a dinar —li va dir la velleta a la gallina—. Així, doncs, fes el favor de pondre’n tres més.Però la gallina, com és natural, no li va fer ni cas. L’ocell continuava cloquejant mentre picotejava la terra a la recerca de cues.—Vinga, gallina, que t’estic esperant… T’he dit que necessito tres ous més! I la gallina, és clar, continuava anant per les seves: cocorocó… cocorocó… La velleta era tan ignorant que estava completament convençuda que la gallina no ponia un ou cada dia, sinó que, al contrari, guardava molts ous al seu interior. Així que, sense pensar-s’ho dues vegades, quan se li va acabar la paciència, va agafar un ganivet i la va obrir en canal a veure si trobava el lloc on guardava la resta dels ous.

La pobra gallina no ho va resistir i va morir sobre la taula de la cuina. Quan a l’hora de l’àpat van arribar els invitats, es van sorprendre en veure que la velleta no havia preparat els seus famosos ous sinó que, al seu lloc, havia cuinat la gallina.

—Has matat la teva gallina per preparar-nos el sopar? —van preguntar els invitats molt estranyats—. Per què ho has fet? No ho entenem, ja que ara t’has quedat sense gallina i sense ous.

L’anciana es va sincerar i va explicar als seus veïns allò que havia succeït.—Jo volia preparar-vos un àpat especial, volia donar-vos una sorpresa —va explicar la velleta—. Creia que la gallina guardava molts ous al seu interior i, com que no els ponia, vaig pensar que obrint-la els podria agafar. I ara, pobra de mi, m’he quedat sense res. M’he quedat sense ous i sense gallina! —es va lamentar l’anciana.

—Has estat molt ximpleta, dona —li van respondre els seus amics—. La primera cosa que has de fer és superar la teva ignorància, obrir la teva ment i adquirir més coneixements per poder afrontar la vida quotidiana. Així aprendràs a respectar el ritme natural de les coses. La gallina només pon un ou al dia i, per molt que tu ho desitgis, sempre els pondrà d’un en un. Tot en aquesta vida requereix el seu temps. I tu has estat molt avara en voler que la gallina pongués tots els ous a la vegada.

La velleta va aprendre la lliçó i a partir d’aquell dia va viure en harmonia amb la natura. Va aprendre a comprendre que cada cosa té el seu moment i que, si no s’és capaç de respectar aquest ordre natural, el més possible és que un es quedi sense res. Com li va passar a ella, que es va quedar sense ous i sense gallina.

Aquest conte tibetà l’he trobat a la revista Colors que l’havia extret de “Contes de tots Colors” (La Magrana, 2004) i el volia dedicar a una persona molt estimada, l’Aurora, que fa uns anys em va explicar una història meravellosa d’un petit poble tibetà  i  que aquest conte m’ha fet reviure…

Les imatges són una selecció de mandales budistes tibetants. Un mandala, literalment «cercle» o «roda» en sànscrit, és un dibuix, pintura o baix relleu normalment amb trets geomètrics que es desenvolupa a partir d’un punt central o axial fins a formar normalment una figura circular o concèntrica. Als mandales, se’ls dona una significació mística i simbòlica. Els llibres de mandales generalment obren camins cap a la reflexió sobre el món i sobre un mateix.

I si voleu llegir aquest conte o d’altres del Tibet:

La fugida del pintor Notxa

“Notxa havia nascut en un lloc sempre humit i verd. De petit havia jugat i corregut alegre i feliç per prats i camps plens de blancs arbres florits. El poble, el seu estimat poble, els seus vells pares, el rierol que corre transparent entre canyars de bambú…! Tot allò era el seu goig i la seva vida. Fins i tot quan dormia somreia somiant la clara llum de cristall dels camps del seu poble.

Des de molt petit dibuixava peixos i ocells a les pedres polides del riu, i ramats i pastors a les fustes dels estables. El guix i el carbó eren com llapis màgics a les seves mans. Notxa va créixer i tothom als pobles del voltant parlava d’ell. Gent d’altres llocs venien per contemplar les meravelles que pintava i se’n tornaven explicant-ho per tot el país, fins que la seva fama va arribar al palau de l’emperador.

L ‘emperador va manar que Notxa es presentés a palau. Notxa va arribar i es va agenollar tres vegades davant l’emperador i va tocar tres vegades a terra amb el front. L ‘emperador va dir: -Notxa, des d’ara et quedaràs aquí a palau i només treballaràs per a mi. Vull que pintis totes les parets dels passadissos í dels salons. Ja he manat que et preparin una habitació perquè et serveixi de taller i que et donin tota mena de pintures, laques i les millors fustes. Des d’ara la teva vida serà aquesta i mai més no tornaràs al teu poble.

Notxa es va posar molt trist. Ja no podria veure casa seva, el poble voltat d’arbres blancs florits ni el rierol que corria alegre entre els canyars gronxats pel vent. Ara només podria somiar l’alegria dels camps, allí tancat dins les grans parets plenes de grossos dracs de pedra. Notxa treballava dia i nit perquè l’emperador estigués content. Les seves pintures omplien els paravents lacats, les portes de fusta, les parets dels temples i habitacions imperials. Però el seu pensament volava lluny cap al verd país humit on havia nascut.

Un dia Notxa va pintar un gran quadre: el cel transparent que ell estimava des de petit, els verds prats d’herba molla, el riu vorejat de bambús i arbres florits, el blanc poblet on havia viscut i allà al lluny, entre un vol d’ànecs salvatges, el sol vermell de la posta. Era un quadre meravellós. Tothom, prínceps i mandarins, l’anaven a veure. Penjat a la paret d’un majestuós saló de palau, semblava una gran finestra oberta de bat a bat al més suau i bonic paisatge de pagès.

Notxa havia pintat el seu millor quadre, el que duia sempre al pensament i veia sempre quan somiava. Per a ell, aquell quadre no era tan sols una bonica pintura, sinó que quan se’l mirava li semblava com si es trobés allà al seu país. Per això li hauria agradat passar-se hores i hores davant la pintura, respirant l’aire net i fresc dels camps florits. Però l’emperador havia prohibit que Notxa s’acostés al gran saló; aquell saló era només per a les festes i convits que ell donava als prínceps i nobles de la seva cort. Notxa havia de quedar-se tancat, allà al seu taller, sense poder sortir i treballant, treballant tot el dia per fer content l’emperador.

Notxa no feia més que pensar a tota hora en el seu quadre i volia tornar-lo a veure ni que fos un sol moment. Un dia, aprofitant un descuit dels guàrdies i criats, es va escapar del seu taller i va entrar sense fer soroll al gran saló, va despenjar el meravellós paisatge i se’l va endur corrents pels passadissos cap al seu taller. Aviat els guardes se’n van adonar, que el quadre no hi era i van donar la veu d’alarma: La pintura meravellosa havia desaparegut!

L’emperador es va posar furiós i milers de soldats van anar pertot arreu regirant totes les cases i tots els racons. Per fi van trobar el quadre al taller de Notxa. L ‘emperador va manar que fos tancat a la presó més fosca i que continués allí pintant. Notxa, però, no podia pintar. Tancat allí dins li faltava, més que llum per als ulls, alegria en el seu cor. L ‘emperador el va enviar a buscar i li va dir: – Sortiràs de la presó però tornaràs a pintar per a mi al taller de palau i no intentis de tornar a sortir d’allí. Si ho fessis, et castigaria per sempre més a la presó i no veuries mai més la claror. Mira, perquè no estiguis tan trist, et deixaré veure un moment cada dia el teu quadre.

Notxa va continuar treballant, només respirava un moment cada dia quan veia els amples i verds camps del seu país, però després tornava a quedar-se trist, tancat en el fred taller. Un dia no va poder resistir-ho més. L’havien deixat sol davant del seu paisatge i es va quedar mirant-lo fixament amb els ulls ben oberts. El poble, el seu poble verd i ple de llum amb els camps amples per poder córrer sense mai parar, aquell cel fresc i net, el vent suau que gronxant els arbres cantava dolçament tot passant entre les canyes de bambú i s’enduia els núvols cel enllà, aquell vent que podria endur-se’l a ell lluny d’aquell palau, d’aquell taller pesant i trist com la presó.

Notxa va continuar mirant, mirant els verds prats flonjos d’herba tendra per on es podia córrer amb els braços oberts com ales. I… Notxa s’hi va acostar, s’hi va acostar, va fer un salt i es va ficar a dins la pintura, per dins dels prats i, sense seguir camins començà a córrer, allunyant-se cada vegada més, fins que es va fer petit, petit i va desaparèixer en el blau horitzó.

Quan els guardes van entrar a la sala per tornar-lo a tancar, no el van trobar. L’emperador es posà fet una fúria. No podia ser que hagués fugit, era impossible escapar-se del palau sense que el veiessin. Un savi mandarí va endevinar el que havia passat: Notxa havia fugit dins del quadre, ficant-se i corrent pel paisatge que havia pintat. Encara es veien les seves petjades en l’herba molla dels prats”.

Adaptació de M. Eulàlia Valeri d’un conte popular xinès. Ed. La Galera, Barcelona (1977)

I si voleu llegir aquest i altres contes de la Xina:

La dona perfecta de Nasrudín

Nasrudín conversava amb els seus amics en la casa de te i els contava com havia iniciat un llarg viatge per a trobar la dona perfecta amb qui casar-se. Els hi deia:

-Vaig viatjar a Bagdad, després d’un temps vaig trobar una dona formidable, atenta, intel·ligent, culta d’una gran personalitat.

Van dir els seus amics:

-Per què no et vas casar amb ella?

-No era completa, -va respondre Nasrudín-, després vaig anar al Caire, allí vaig conéixer una altra dona certament fabulosa; bella, sensible, delicada, afectuosa.

-Per què no et vas casar amb ella?, van dir els amics.

-No era completa -va respondre novament Nasrudín-, llavors me’n vaig anar a Samarcanda allí per fi vaig trobar les dona dels meus somnis; enginyosa i creativa, bella i intel·ligent, sensible, culta, delicada i espiritual.

-Per què no et vas casar amb ella? -van insistir els seus amics.

-Sabeu per què?, ella també buscava un home perfecte.

El mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib.

+ contes: “Nasrudín i la conferència“