La gallina de l’avia (Tibet)
10 mai 2012 Feu un comentari
in Tibet Etiquetes: avia, gallina, harmonia, natura, saviesa, Tibet
Hi havia una vegada una dona molt vella que vivia al poble més alt de la terra. I diem que era el més alt perquè en el món no existia un altre lloc que estigués més a prop del cel que aquella petita i tranquil·la vila del Tibet on vivia l’àvia. Però malgrat que els seus habitants vivien envoltats paisatge més impressionant que us pugueu imaginar, la vida allà dalt no resultava gens fàcil per culpa de la manca de menjar.
Aquelles gents no tenien gaires llocs per conrear les verdures o les fruites, i els animals eren escassos que tenir una gallina era una cosa tan extraordinària com tenir un tresor. La velleta era una de les persones del poble que tenia menys recursos. I com que la pobra anciana no tenia ni un cèntim, en comptes de comprar menjar, el bescanviava per altres coses. Un dia el canviava per sal, un altre per llana i, de tant en tant, per alguns trastos vells que guardava a casa.
L’anciana es delia pels ous. Li encantava menjar-los de totes les maneres possibles: els feia durs, ferrats, escaldats, passats per aigua o en truita. Li agradaven tant, que no li importava recórrer cada dia un llarg camí fins a la botiga on els venien.
— Quines caminades que em fumo! —esbufegava la velleta—. A més a més, la tornada a casa és tota costa amunt i jo ja no tinc edat per a aquestes coses. Però no em queixo, estic contenta perquè aquesta nit per sopar menjaré ou. Va passar el temps i la dona cada cop era més vella i estava més cansada. Li feia una mandra enorme sortir a buscar el seu ou diari, però sempre acabava anant-hi per no quedar-se sense el seu plat favorit.
Una nit, mentre es preparava el sopar, va pensar:
— Si cada dia canvio alguna cosa per un ou, per què no reuneixo més coses de l’habitual i les canvio totes alhora per una gallina? Si faig això, tindré ous frescos cada dia pel sense necessitat de sortir de casa. La velleta havia tingut una gran idea. L’endemà al matí, va carregar amb un munt de coses i va anar fins a la casa tan d’una família que era famosa perquè tenia moltes gallines. Després de regatejar una estona, l’anciana va tornar alegrement a casa… portant en braços tota una senyora gallina sana i grossota.
—Així que això és una gallina? —va dir quan carregava amb l’animal. A la velleta li encantaven els ous, però, per increïble que sembli, no havia vist una gallina en tota la seva vida. En arribar a casa, va construir un petit corral per a la gallina a la part posterior del jardí. I la gallina estava allí tan còmoda i tan ben alimentada que, cada matí, quan la velleta anava a veure-la, ja havia post un bell ou blanc.
—Caram, caram… així que les gallines guarden els ous al seu interior —es va dir sorpresa pel descobriment—. Quina cosa més rara!
Estava tan contenta amb la seva gallina i amb els ous que aquesta li donava, que un dia va decidir invitar a dinar els seus estimats veïns.
—Espero que els agradin els ous —es va dir—. Però què dic! Si a mi m’encanten, per què no els haurien d’encantar també a ells?
I sense rumiar-s’hi, es va disposar a preparar l’àpat. Però per cuinar la recepta, l’anciana necessitava quatre ous. Així que va sortir al corral i va veure que, com era habitual, la gallina només n’havia post un, d’ou.
—Avui necessito quatre ous perquè tinc convidats a dinar —li va dir la velleta a la gallina—. Així, doncs, fes el favor de pondre’n tres més.Però la gallina, com és natural, no li va fer ni cas. L’ocell continuava cloquejant mentre picotejava la terra a la recerca de cues.—Vinga, gallina, que t’estic esperant… T’he dit que necessito tres ous més! I la gallina, és clar, continuava anant per les seves: cocorocó… cocorocó… La velleta era tan ignorant que estava completament convençuda que la gallina no ponia un ou cada dia, sinó que, al contrari, guardava molts ous al seu interior. Així que, sense pensar-s’ho dues vegades, quan se li va acabar la paciència, va agafar un ganivet i la va obrir en canal a veure si trobava el lloc on guardava la resta dels ous.
La pobra gallina no ho va resistir i va morir sobre la taula de la cuina. Quan a l’hora de l’àpat van arribar els invitats, es van sorprendre en veure que la velleta no havia preparat els seus famosos ous sinó que, al seu lloc, havia cuinat la gallina.
—Has matat la teva gallina per preparar-nos el sopar? —van preguntar els invitats molt estranyats—. Per què ho has fet? No ho entenem, ja que ara t’has quedat sense gallina i sense ous.
L’anciana es va sincerar i va explicar als seus veïns allò que havia succeït.—Jo volia preparar-vos un àpat especial, volia donar-vos una sorpresa —va explicar la velleta—. Creia que la gallina guardava molts ous al seu interior i, com que no els ponia, vaig pensar que obrint-la els podria agafar. I ara, pobra de mi, m’he quedat sense res. M’he quedat sense ous i sense gallina! —es va lamentar l’anciana.
—Has estat molt ximpleta, dona —li van respondre els seus amics—. La primera cosa que has de fer és superar la teva ignorància, obrir la teva ment i adquirir més coneixements per poder afrontar la vida quotidiana. Així aprendràs a respectar el ritme natural de les coses. La gallina només pon un ou al dia i, per molt que tu ho desitgis, sempre els pondrà d’un en un. Tot en aquesta vida requereix el seu temps. I tu has estat molt avara en voler que la gallina pongués tots els ous a la vegada.
La velleta va aprendre la lliçó i a partir d’aquell dia va viure en harmonia amb la natura. Va aprendre a comprendre que cada cosa té el seu moment i que, si no s’és capaç de respectar aquest ordre natural, el més possible és que un es quedi sense res. Com li va passar a ella, que es va quedar sense ous i sense gallina.
Aquest conte tibetà l’he trobat a la revista Colors que l’havia extret de “Contes de tots Colors” (La Magrana, 2004) i el volia dedicar a una persona molt estimada, l’Aurora, que fa uns anys em va explicar una història meravellosa d’un petit poble tibetà i que aquest conte m’ha fet reviure…
Les imatges són una selecció de mandales budistes tibetants. Un mandala, literalment «cercle» o «roda» en sànscrit, és un dibuix, pintura o baix relleu normalment amb trets geomètrics que es desenvolupa a partir d’un punt central o axial fins a formar normalment una figura circular o concèntrica. Als mandales, se’ls dona una significació mística i simbòlica. Els llibres de mandales generalment obren camins cap a la reflexió sobre el món i sobre un mateix.
I si voleu llegir aquest conte o d’altres del Tibet:
La fugida del pintor Notxa
16 abr 2012 Feu un comentari
in Xina Etiquetes: Alegria, Emperador, Llibertat, Notxa, Pintura, saviesa, Tristesa, Xina
Un dia Notxa va pintar un gran quadre: el cel transparent que ell estimava des de petit, els verds prats d’herba molla, el riu vorejat de bambús i arbres florits, el blanc poblet on havia viscut i allà al lluny, entre un vol d’ànecs salvatges, el sol vermell de la posta. Era un quadre meravellós. Tothom, prínceps i mandarins, l’anaven a veure. Penjat a la paret d’un majestuós saló de palau, semblava una gran finestra oberta de bat a bat al més suau i bonic paisatge de pagès.
Notxa va continuar mirant, mirant els verds prats flonjos d’herba tendra per on es podia córrer amb els braços oberts com ales. I… Notxa s’hi va acostar, s’hi va acostar, va fer un salt i es va ficar a dins la pintura, per dins dels prats i, sense seguir camins començà a córrer, allunyant-se cada vegada més, fins que es va fer petit, petit i va desaparèixer en el blau horitzó.
I si voleu llegir aquest i altres contes de la Xina:
Like this:
La dona perfecta de Nasrudín
02 mai 2011 3 comentaris
in Afganistan, Iran, Kirguizistan, Mongòlia, Pakistan, Ruta de la Seda, Tadjikistan, Turquia, Uzbekistan Etiquetes: Afganistan, Iran, Islam, Kirguizistan, Mongòlia, Nasreddín, Pakistan, Ruta de la Seda, saviesa, Sufisme, Tadjikistan, Turkmenistan, Turquia, Uzbekistan
Nasrudín conversava amb els seus amics en la casa de te i els contava com havia iniciat un llarg viatge per a trobar la dona perfecta amb qui casar-se. Els hi deia:
-Vaig viatjar a Bagdad, després d’un temps vaig trobar una dona formidable, atenta, intel·ligent, culta d’una gran personalitat.
Van dir els seus amics:
-Per què no et vas casar amb ella?
-No era completa, -va respondre Nasrudín-, després vaig anar al Caire, allí vaig conéixer una altra dona certament fabulosa; bella, sensible, delicada, afectuosa.
-Per què no et vas casar amb ella?, van dir els amics.
-No era completa -va respondre novament Nasrudín-, llavors me’n vaig anar a Samarcanda allí per fi vaig trobar les dona dels meus somnis; enginyosa i creativa, bella i intel·ligent, sensible, culta, delicada i espiritual.
-Per què no et vas casar amb ella? -van insistir els seus amics.
-Sabeu per què?, ella també buscava un home perfecte.
El mestre Nasrudín, Nasreddín o Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib.
+ contes: “Nasrudín i la conferència“
El tresor d’en Bat (Mongòlia)
26 abr 2011 6 comentaris
in Mongòlia Etiquetes: aarul, airag, Bat, del, Joventut, Mongòlia, Nasan, saviesa
En Nasan era un ancià que vivia feliç a la gran estepa de Mongolia. Fent honor al seu nom, que significa “llarga vida” en mongol, estava a punt de complir cent anys, però encara era prou fort com per cuidar dels seus cavalls, ovelles i camells.
Cada dia es despertava molt d’hora, sortia de la tenda on vivia i que muntava i desmuntava seguint els ramats, i es parava a veure sortir el sol per darrera de l’estepa. Tenia la convicció que aquella costum de saludar el sol abans que ningú era el que li donava la vitalitat que tenia, malgrat la seva edat.
A més de cuidar els cavalls, en Nasan també munyia les eugues cada dos hores. Amb la llet que aconseguia feia aarul, el seu menjar preferit. L’aarul és un producte semblant al formatge, que en Nasan posava en unes caixes de fusta i col·locava al sostre de la seva tenda perquè fermentés al sol. Amb la llet també feia una beguda de sabor semblant al de la cervesa, l’airag.
Aquell dia, en Nasan anava vestit com sempre: amb les seves botes acabades amb punta, el seu del, que és una casaca llarga nuada a la cintura, els seus pantalons amples i una gorra en forma de casquet. Va agafar una mica d’ aarul pel camí i una bota d’airag per quan tingués set i va sortir a buscar els seus ramats.
Mentre en Nasan cavalcava, va veure un noi, d’uns 12 anys d’edat, que semblava molt trist al cantó del camí. A en Nasan li va fer pena i va decidir parar-se per parlar amb ell.
- Què et passa noi?- va preguntar en Nasan.
- Què em passa? Tot em passa! La meva vida és una desgràcia!- va començar a lamentar-se el jove-. Hagués estat millor que no hagués nascut!
Nasan es va apiadar del noi i li va dir:
- No diguis això, petit. A veure, explica’m el que et passa. Diuen que les penes compartides deixen de ser penes. Per començar. Com et dius?
- Em dic Bat – va contestar el noi.
-Bat significa “ferm” en mongol, però la veritat és que no sembles gaire ferm -. Això va fer que el noi mirés a l’ancià.
- Ara aquestes coses no m’importen gaire la veritat. Si sabessis el que m’ha passat m’entendries – va afegir en Bat. I va continuar explicant-li la seva història -. M’he quedat sol al món. Els meus pares han mort i no tinc ni cavalls, ni ovelles, ni tan sols un sostre on aixoplugar-me. No tinc res!
- Ho sento-. Al Nasan li va fer molta pena que en Bat hagués perdut les persones que més estimava-. Però tens tota la vida per davant, no ho pots veure tot tan negre.
- És que no ho veus? No tinc res! Com viuré a partir d’ara si no tinc res?- va exclamar el noi mentre baixava el cap intentant aguantar-se les llàgrimes davant de l’ancià.
- Tu creus que no tens res? Doncs jo veig que tens molts tresors.
El noi va pujar el cap de cop i va mirar al Nasan sorprès.
- És una broma? Si-us-plau no et mofis de mi- va dir abatut el noi-. No veus que no tinc res!
- No m’estic mofant de tu. Però et repeteixo que jo veig que tens molts tresors i, si vols, podem fer un intercanvi.
- Però si no tinc res per canviar- va repetir el nen-. I menys un tresor o alguna cosa valuosa con un ramat d’ovelles de cavalls.
- Doncs, a veure que et sembla això. Jo et dono el meu ramat d’ovelles, però a canvi tu em donaràs el teu ull-. Va explicar el Nasan.
- El meu ull? No, no! Com vols que canviï el meu ull per un ramat d’ovelles?- es va espantar el petit.
- No vols? Doncs a veure què et sembla això: si em dones el teu braç jo et donaré una manada de camells. Em sembla un bon canvi, no?- va oferir l’ancià.
- El meu braç? No m’interessa gens!- va queixar-se en Bat.
- Doncs llavors podem canviar la meva tenda i tot l’or que hi tinc per una de les teves cames.
- Estàs boig! Com vols que et doni una de les meves cames? No canviaria la meva cama per res!- va exclamar el Bat, que cada cop estava més alterat.
Nasan es va posar la mà a la barbeta i va seguir preguntant:
- No? I si em venguessis un braç, una cama i un ull, el lot complet. Per tot això et donaria els meus cavalls, les meves ovelles, els meus camells, la tenda i tota la plata i l’or que tinc. Acceptes?- va preguntar en Nasan.
- No, no! Ni per tot l’or, cavalls o camells del món!
Llavors en Nasan es va incorporar i es va posar a riure molt fort.
- Ho veus? Tu mateix ho dius. Encara que m’hagis dit que no tens res, quan t’ofereixo comprar-te alguna cosa que es teva, em contestes que ni per tots els animals ni per tot l’or del món. Tu mateix ho estàs dient! És molt més valuós el que tens que totes les meves possessions i diners.
Bat va alçar el cap quan va escoltar el vell i va començar a reflexionar sobre les paraules d’en Nasan.
- Els teus tresors són la salut, la fortalesa i la joventut. No ho veus? Tu mateix ets el teu tresor! I si enlloc d’estar-te aquí planyent-te, utilitzessis el teu cap, braços i cames, podries aconseguir tot el que et proposessis-, va explicar en Nasan.
Va semblar que en Bat ho comprenia i va oferir a en Nasan un petit somriure:
- Tens raó. He estat un neci -, va reconèixer en Bat.
- Només necessitaves que algú t’ajudés a obrir els ulls.
- I és el que has fet tu. Moltes gràcies.
- No fa falta que m’agraeixis res- va dir en Nasan mentre somreia-. Ara, si vols, em podries ajudar a recollir la manada de cavalls- Va pujar al cavall i li va oferir la mà a noi-. I després menjarem. Tinc un aarul boníssim, ja ho veuràs!
El vell va ajudar al noi a pujar al llom del cavall i va afegir:
- Però primer hem d’anar a buscar el meu ramat !
I els dos se’n van anar cavalcant a través de l’extensa plana de Mongolia.
Aquest conte l’he trobat a la secció de contes de Casa Àsia i les imatges són de l’agència de viatges E-Mongolia The Best of Mongolia
Like this:
Nasrudín i la conferència
15 mar 2011 4 comentaris
in Afganistan, Iran, Kirguizistan, Mongòlia, Pakistan, Ruta de la Seda, Tadjikistan, Turkmenistan, Turquia, Uzbekistan Etiquetes: Afganistan, Iran, Islam, Kirguizistan, Mongòlia, Nasreddín, Pakistan, Ruta de la Seda, saviesa, Sufisme, Tadjikistan, Turkmenistan, Turquia, Uzbekistan
Nasrudín arriba a un petit poble en algun lloc de Mig Orient. Era la primera vegada que estava en aquest poble i una multitud s’havia reunit en un auditori per a escoltar-lo. Nasrudín, que en veritat no sabia què dir, perquè ell sabia que gens sabia, es va proposar improvisar alguna cosa. Va entrar molt segur i es va parar enfront de la gent. Va obrir les mans i va dir:
―Suposo que si vostès estan aquí, ja sabran què és el que jo tinc que dir-los.
La gent va dir:
―No – Què és el que tens per a dir-nos? No ho sabem Parla’ns!
Nasrudín va contestar:
―Si vostès han vingut fins aquí sense saber què és el que jo vinc a dir-los, aleshores no estan preparats per a escoltar-ho.
Va dir això, es va aixecar i va marxar.
La gent es va quedar sorpresa. Tots havien vingut aquest matí per a escoltar-lo i l’home marxava simplement dient-los això. Hauria estat un fracàs total si no fos perquè un dels presents – mai en falta un – mentre Nasrudín s’allunyava, va dir en veu alta:
―Quina intel·ligència!
I com sempre succeeix, quan un no entén gens i un altre diu ” Quina intel·ligència!”, per a no sentir-se un idiota un repeteix: “Sí, clar, Quina intel·ligència!”. I aleshores, tots van començar a repetir:
―Quina intel·ligència!
―Quina intel·ligència!
Fins que un va afegir:
―Sí, Quina intel·ligència!, però quina brevetat.
I un altre va agregar:
―Té la, brevetat i la síntesi dels savis perquè té raó. Com nosaltres venim aquí sense saber què venim a escoltar? Que estúpids que hem estat. Hem perdut una oportunitat meravellosa. Quina il·luminació, quina saviesa. Anem a demanar-li a aquest home que doni una segona conferència.
Aleshores van anar a veure a Nasrudín, la gent havia quedat tan sorpresa amb el que havia passat en la primera reunió, que alguns havien començat a dir que el coneixement d’ell era massa per a reunir-ho en una sola conferència. Nasrudín va dir:
― No, és just al revés, estan equivocats. El meu coneixement tot just arriba a per a una conferència. Mai podria donar dos.
La gent va dir:
―Que humil!
I com més Nasrudín insistia que no tenia gens per a dir, més la gent insistia que volien escoltar-lo una vegada més. Finalment, després de molta obstinació, Nasrudín va accedir a donar una segona conferència.
A l’endemà, el supòsit il·luminat va tornar al lloc de reunió, on havia més gent encara, doncs tots sabien de l’èxit de la conferència del dia anterior. Nasrudín es va parar enfront del públic i va insistir en la seva tècnica:
―Suposo que vostès ja sabran què he vingut a dir-los.
La gent estava avisada per tal de no ofendre al mestre amb la infantil resposta de l’anterior conferència, ―així que tots van dir:
―Sí, clar, per descomptat que ho sabem. Per això hem vingut.
Nasrudín va baixar el cap i va afegir:
―Bé, si tots ja saben què és el que vinc a dir-los, no veig la necessitat de repetir.
Es va aixecar i va tornar a marxar. La gent es va quedar estupefacta; perquè encara que ara havien dit altra cosa, el resultat havia estat exactament el mateix fins que algú, va cridar:
―Brillant!
I quan tots van escoltar que algú havia dit “brillant!”, la resta va començar a dir:
―Sí, clar, aquest és el complement de la saviesa de la conferència d’ahir!
―Què meravellós!
―Què espectacular!
―Què sensacional, que bàrbar!
Fins que algú va dir:
―Sí, però molta brevetat.
―És cert – es va queixar altre.
―Capacitat de síntesi ―va justificar un tercer.
I de seguida es va escoltar:
―Volem més, volem escoltar-lo més. Volem que aquest home ens doni més de la seva saviesa!
Aleshores, una delegació dels notables va anar a veure a Nasrudín per a demanar-li que donés una tercera i definitiva conferència. Nasrudín va dir que no, que de cap manera; que ell no tenia coneixements per a donar tres conferències i que, a més, ja havia de tornar a la seva ciutat. La gent li va implorar, li va suplicar, li va demanar una vegada i una altra; pels seus ancestrals, per tots els sants, pel que estimava. Aquella persistència el va persuadir i, finalment, Nasrudín va acceptar tremolant donar la tercera i definitiva conferència. Per tercera vegada es va parar enfront del públic, que ja eren multituds, i els va dir:
―Suposo que vostès ja sabran què he vingut a dir-los.
Aquesta vegada, la gent s’havia posat d’acord: només l’intendent del poblat contestaria. L’home de primera fila va dir:
―Alguns si, i uns altres no.
En aquest moment, una llarg silenci va estremir a l’auditori. Tots, fins i tot els joves, van seguir a Nasrudín amb la mirada. Aleshores, el mestre va respondre:
―En aquest cas, els que saben que ho expliquin als quals no saben. Es va aixecar i va marxar.
El mestre Nasrudín, Nasreddín o Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib i es poden trobar monuments i estàtues representant-lo tant a l’Uzbekistan com a Algèria, i a Turquia és considerat un veritable heroi nacional i s’organitzen visites a la “seva” vila natal i a la “seva” tomba.
No tinc temps (Tibet)
14 feb 2011 Feu un comentari
in Tibet, Xina Etiquetes: Budisme tibetà, Budisme Vajrayāna, Lama, saviesa, Tibet, Xina
- Encara que sóc un home de negocis molt ocupat – va dir -, tinc inclinacions espirituals, venerable mestre. Per això he vingut a veure-us. Volia trobar-me amb vós i escoltar algunes de vostres, sens dubte, sàvies paraules. Sé que heu dedicat part de la vostra vida a la meditació i que heu copsat veritats d’una realitat superior que se m’escapen.
- Cadascun ha d’acostar-se per si mateix a aquesta realitat superior – va dir el lama -. Però sí vull prevenir-te que ja no ets jove i que seria convenient que comencessis a interessar-se de debò per la vida espiritual. No només que tinguis algunes inclinacions espirituals, sinó que comencis a practicar.
L’home es va encongir d’espatlles en un gest com per disculpar-se i va explicar:
- Ho faria, però estic tan ocupat! He d’atendre els meus innombrables negocis, assistir a reunions de treball i congressos, fer-me veure en festes socials, canviar punts de vista amb els meus col·legues, respondre a les nombroses cartes que m’arriben… Estic tan atrafegat!
El lama va dibuixar un somriure. Va moure el cap lleugerament, pensatiu. El visitant va afegir:
- He de viatjar per a atendre els meus negocis, parlar per telèfon sense parar, fer estudis de mercat… Estic tan ocupat!
- Bé, bé – va dir afablement el mestre -. Quan moris (i la vida és molt curta, no te n’oblidis), algú comentarà, o fins i tot restarà escrit a la teva làpida: “Heus aquí que ha mort un home que va saber omplir la seva vida d’inútils activitats”.
- Enhorabona ! – va concloure el monjo-.
Dur les sabates a les mans
14 des 2010 Feu un comentari
in Iran, Ruta de la Seda, Tadjikistan, Turquia, Uzbekistan, Xina, Xinjiang Etiquetes: Dervixos, Iran, Islam, Orde Khilwati, Ruta de la Seda, saviesa, Sufisme, Tadjikistan, Turquia, Uzbekistan, Xina, Xinjiang
Aquest relat es pot trobar a ” Contes dervixos” (Pagès Editors, 2005) i és extret de l’ensenyament de l’orde Khilwati (“Reclusos”) fundada per Omar Khilwati.
