Un conte sufí
21 mai 2012 Feu un comentari
in Afganistan, Iran, Ruta de la Seda, Tadjikistan, Turkmenistan, Turquia, Uzbekistan Etiquetes: Afganistan, Camí, gos, Iran, Shibli, Sufisme, Tadjikistan, Turkmenistan, Turquia, Uzbekistan
- Benvolgut Shibli, es pot saber qui t’ha guiat durant el camí?
L’home respongué:
- Un gos que un dia vaig trobar mig mort de set a la riba del riu. El pobre gos cada cop que veia la seva imatge reflectida a l’aigua, s’allunyava espantat pensant que hi havia un altre gos al seu davant.
Al final, però, estava tant assedegat que vencé la seva por i es tirà a l’aigua; i va ser llavors quan el gos que tenia davant seu, desaparegué.
El gos descobrí que l’obstacle era ell mateix i que la barrera que el separava d’allò que ell buscava havia desaparegut.
D’aquesta manera, el meu propi obstacle desaparegué el moment en què vaig comprendre que era jo mateix qui el posava.
Va ser la conducta d’aquest gos allò que em marcà per primer cop, el Camí.
El sufisme és una tradició mística islàmica de caràcter esotèric, practicada per musulmans però també per no musulmans, que abasta una gran amplitud de pràctiques dedicades a l’amor diví i al cultiu del cor. Aquesta mística té per finalitat última accedir a la “presència” i el coneixement de Déu directament, i no per mitjà de les normes i formulismes establerts per la llei islàmica, per això l’islam oficial no l’ha encoratjat mai en excés i fins i tot l’ha perseguit.
I si voleu llegir aquest i altres contes de…
La dona perfecta de Nasrudín
02 mai 2011 3 comentaris
in Afganistan, Iran, Kirguizistan, Mongòlia, Pakistan, Ruta de la Seda, Tadjikistan, Turquia, Uzbekistan Etiquetes: Afganistan, Iran, Islam, Kirguizistan, Mongòlia, Nasreddín, Pakistan, Ruta de la Seda, saviesa, Sufisme, Tadjikistan, Turkmenistan, Turquia, Uzbekistan
Nasrudín conversava amb els seus amics en la casa de te i els contava com havia iniciat un llarg viatge per a trobar la dona perfecta amb qui casar-se. Els hi deia:
-Vaig viatjar a Bagdad, després d’un temps vaig trobar una dona formidable, atenta, intel·ligent, culta d’una gran personalitat.
Van dir els seus amics:
-Per què no et vas casar amb ella?
-No era completa, -va respondre Nasrudín-, després vaig anar al Caire, allí vaig conéixer una altra dona certament fabulosa; bella, sensible, delicada, afectuosa.
-Per què no et vas casar amb ella?, van dir els amics.
-No era completa -va respondre novament Nasrudín-, llavors me’n vaig anar a Samarcanda allí per fi vaig trobar les dona dels meus somnis; enginyosa i creativa, bella i intel·ligent, sensible, culta, delicada i espiritual.
-Per què no et vas casar amb ella? -van insistir els seus amics.
-Sabeu per què?, ella també buscava un home perfecte.
El mestre Nasrudín, Nasreddín o Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib.
+ contes: “Nasrudín i la conferència“
Nasrudín i la conferència
15 mar 2011 4 comentaris
in Afganistan, Iran, Kirguizistan, Mongòlia, Pakistan, Ruta de la Seda, Tadjikistan, Turkmenistan, Turquia, Uzbekistan Etiquetes: Afganistan, Iran, Islam, Kirguizistan, Mongòlia, Nasreddín, Pakistan, Ruta de la Seda, saviesa, Sufisme, Tadjikistan, Turkmenistan, Turquia, Uzbekistan
Nasrudín arriba a un petit poble en algun lloc de Mig Orient. Era la primera vegada que estava en aquest poble i una multitud s’havia reunit en un auditori per a escoltar-lo. Nasrudín, que en veritat no sabia què dir, perquè ell sabia que gens sabia, es va proposar improvisar alguna cosa. Va entrar molt segur i es va parar enfront de la gent. Va obrir les mans i va dir:
―Suposo que si vostès estan aquí, ja sabran què és el que jo tinc que dir-los.
La gent va dir:
―No – Què és el que tens per a dir-nos? No ho sabem Parla’ns!
Nasrudín va contestar:
―Si vostès han vingut fins aquí sense saber què és el que jo vinc a dir-los, aleshores no estan preparats per a escoltar-ho.
Va dir això, es va aixecar i va marxar.
La gent es va quedar sorpresa. Tots havien vingut aquest matí per a escoltar-lo i l’home marxava simplement dient-los això. Hauria estat un fracàs total si no fos perquè un dels presents – mai en falta un – mentre Nasrudín s’allunyava, va dir en veu alta:
―Quina intel·ligència!
I com sempre succeeix, quan un no entén gens i un altre diu ” Quina intel·ligència!”, per a no sentir-se un idiota un repeteix: “Sí, clar, Quina intel·ligència!”. I aleshores, tots van començar a repetir:
―Quina intel·ligència!
―Quina intel·ligència!
Fins que un va afegir:
―Sí, Quina intel·ligència!, però quina brevetat.
I un altre va agregar:
―Té la, brevetat i la síntesi dels savis perquè té raó. Com nosaltres venim aquí sense saber què venim a escoltar? Que estúpids que hem estat. Hem perdut una oportunitat meravellosa. Quina il·luminació, quina saviesa. Anem a demanar-li a aquest home que doni una segona conferència.
Aleshores van anar a veure a Nasrudín, la gent havia quedat tan sorpresa amb el que havia passat en la primera reunió, que alguns havien començat a dir que el coneixement d’ell era massa per a reunir-ho en una sola conferència. Nasrudín va dir:
― No, és just al revés, estan equivocats. El meu coneixement tot just arriba a per a una conferència. Mai podria donar dos.
La gent va dir:
―Que humil!
I com més Nasrudín insistia que no tenia gens per a dir, més la gent insistia que volien escoltar-lo una vegada més. Finalment, després de molta obstinació, Nasrudín va accedir a donar una segona conferència.
A l’endemà, el supòsit il·luminat va tornar al lloc de reunió, on havia més gent encara, doncs tots sabien de l’èxit de la conferència del dia anterior. Nasrudín es va parar enfront del públic i va insistir en la seva tècnica:
―Suposo que vostès ja sabran què he vingut a dir-los.
La gent estava avisada per tal de no ofendre al mestre amb la infantil resposta de l’anterior conferència, ―així que tots van dir:
―Sí, clar, per descomptat que ho sabem. Per això hem vingut.
Nasrudín va baixar el cap i va afegir:
―Bé, si tots ja saben què és el que vinc a dir-los, no veig la necessitat de repetir.
Es va aixecar i va tornar a marxar. La gent es va quedar estupefacta; perquè encara que ara havien dit altra cosa, el resultat havia estat exactament el mateix fins que algú, va cridar:
―Brillant!
I quan tots van escoltar que algú havia dit “brillant!”, la resta va començar a dir:
―Sí, clar, aquest és el complement de la saviesa de la conferència d’ahir!
―Què meravellós!
―Què espectacular!
―Què sensacional, que bàrbar!
Fins que algú va dir:
―Sí, però molta brevetat.
―És cert – es va queixar altre.
―Capacitat de síntesi ―va justificar un tercer.
I de seguida es va escoltar:
―Volem més, volem escoltar-lo més. Volem que aquest home ens doni més de la seva saviesa!
Aleshores, una delegació dels notables va anar a veure a Nasrudín per a demanar-li que donés una tercera i definitiva conferència. Nasrudín va dir que no, que de cap manera; que ell no tenia coneixements per a donar tres conferències i que, a més, ja havia de tornar a la seva ciutat. La gent li va implorar, li va suplicar, li va demanar una vegada i una altra; pels seus ancestrals, per tots els sants, pel que estimava. Aquella persistència el va persuadir i, finalment, Nasrudín va acceptar tremolant donar la tercera i definitiva conferència. Per tercera vegada es va parar enfront del públic, que ja eren multituds, i els va dir:
―Suposo que vostès ja sabran què he vingut a dir-los.
Aquesta vegada, la gent s’havia posat d’acord: només l’intendent del poblat contestaria. L’home de primera fila va dir:
―Alguns si, i uns altres no.
En aquest moment, una llarg silenci va estremir a l’auditori. Tots, fins i tot els joves, van seguir a Nasrudín amb la mirada. Aleshores, el mestre va respondre:
―En aquest cas, els que saben que ho expliquin als quals no saben. Es va aixecar i va marxar.
El mestre Nasrudín, Nasreddín o Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib i es poden trobar monuments i estàtues representant-lo tant a l’Uzbekistan com a Algèria, i a Turquia és considerat un veritable heroi nacional i s’organitzen visites a la “seva” vila natal i a la “seva” tomba.
El conte de les sorres
17 gen 2011 Feu un comentari
in Iran, Iraq, Ruta de la Seda, Tadjikistan, Turkmenistan, Turquia, Uzbekistan, Xina, Xinjiang Etiquetes: Awas Afifi el Tunisià, Dervixos, Iran, Iraq, Rius, Serralades, Sorres, Sufisme, Turkmenistan, Turquia, Uzbekistan, Xina, Xinjiang
No obstant això, estava convençut que el seu destí era travessar aquest desert, però no hi havia manera.
Aleshores, una veu amagada, procedent del mateix desert, xiuxiuejà:
- El vent travessa el desert, per tant, el riu també pot.
- Llançant-te amb força tal com ho sols fer, no podràs travessar-lo. O bé desapareixeràs o bé et convertiràs en una maresma. Has de deixar que el vent et porti per sobre fins a la teva destinació.
- Però com podria passar, això ?
- Deixant que t’absorbis el vent.
- El vent – digué la sorra-, du a terme la seva funció. S’endú l’aigua, la porta per damunt del desert i la deixa caure una altre vegada. En caure en forma de pluja, l’aigua es converteix de nou en un riu.
- Com puc saber que això és veritat ?
- Però és possible que no sigui el mateix riu que sóc avui ?
- En cap cas no pots continuar sent-ho – digué el xiuxiueig-.
La teva part principal és emportada i torna a formar un riu.
Portes el nom del que ets fins i tot avui perquè no saps quina part de tu és l’essencial.
Quan va sentir això, en els pensaments del riu van començar a sorgir certs ecos. De manera confusa, va començar a recordar un estat en el qual ell -o una part d’ell, oi ?- havia estat als braços del vent. També va recordar – o potser no ?- que allò era el que de veritat calia fer, encara que no fos obvi.
I el riu va elevar el seu vapor cap als braços acollidors del vent, que suaument i fàcilment el traslladà amunt i enllà, deixant-lo caure suaument tan bon punt van arribar al sostre d’una muntanya, a molts, molts quilòmetres de distància. I com que havia tingut dubtes, el riu podia recordar i registrar amb més fermesa en la seva ment els detalls de l’experiència. Va reflexionar: “Si, ara sé quina és la meva identitat vertadera”.
El riu aprenia. Però les sorres xiuxiuejaven: “nosaltres ho sabem perquè veiem com passa dia rere dia; i perquè nosaltres, le sorres, ens estenem al costat del riu en tota la seva llargada fins a la muntanya”.
I justament per això es diu que la manera com el Riu de la Vida ha de continuar el seu viatge és escrita a les Sorres”.
