Yosaku i l’ocell màgic (Japó)

Fa molts anys, al Japó, hi havia un jove molt pobre que vivia en un caseta al bell mig d’un gran bosc. Es deia Yosaku i es guanyava la via recollint llenya de la muntanya per després vendre-la a la ciutat.

Un dia que nevava i feia molt de fred, en Yosaku va sortir com sempre de casa seva per vendre la llenya al mercat. Amb el que li van pagar per la llenya, es va comprar el menjar per aquell dia. De tornada a casa, va sentir uns sons molt estranys. Quan es va acostar, va descobrir un ocell que estava presoner en una trampa.

– Pobre ocell – pensà. He d’ajudar-lo a lliurar-se de la trampa. Està patint molt.

El va alliberar de la trampa i l’ocell va alçar el vol amb gran alegria. En Yosaku va somriure satisfet i va seguir el camí cap a casa seva. Havia començat a nevar i feia molt de fred.

Un cop a casa, mentre estava encenent la llar de foc, algú va trucar a la porta. En Yosaku no tenia ni idea de qui podia ser.

¡I quina sorpresa! Quan obrí la porta va veure una preciosa jove, que estava tremolant de fred. En Yosaku li va preguntar:

– Vols passar per escalfar-te?

-Sí, moltes gràcies- va contestar la noia.

La jove va explicar a en Yosaku que es dirigia a visitar un familiar que vivia a prop d’allà.

– Ja és de nit- va dir en Yosaku mentre mirava per la finestra

– Sí ? contestà la jove. ? Deixaries que em quedés a dormir aquesta nit aquí? ? preguntà

– M’agradaria, de debò, per sóc pobre i no tinc llit ni res per menjar

– No em fa falta. ?contestà la noia

– Aleshores, et pots quedar. ? va dir en Yosaku

Durant la nit, la jove va fer totes les feines de la casa. Quan en Yosaku es despertà el matí següent, es va posar molt content en veure tot tant i tant net.

Va continuar nevant sense parar un dia rere un altre i la jove li va preguntar: – Puc quedar-me fins que deixi de nevar?

– I tant que sí? contestà en Yosaku

Passaven els dies i no parava de nevar. En Yosaku i la noia es van fer molt amics i mica en mica es van anar enamorant. Un dia, ella li va dir:

– Vols casar-te amb mi? Així sempre estaríem junts

– Sí ? contestà en Yosaku. ?Accepto!

– A partir d’ara em pots dir l’Otsuru- va dir la noia

Després de casar-se, l’Otsuru treballava i ajudava molt el seu marit. En Yosaku estava molt feliç.

Un dia, quan en Yosaku anava a sortir a vendre la llenya, l’Otsuru li va demanar que li comprés fils de seda de colors. Volia teixir. Mentre el seu marit venia al mercat la llenya i li anava a comprar els fils, l’Otsuru es quedà a casa preparant el teler per teixir. Quan en Yosaku va haver arribat, l’Otsuru es va tancar en una habitació i li va demanar que no hi entrés mentre ella treballava.

L’Otsuru va passar tres dies teixint sense sortir de l’habitació i no menjava ni dormia. Quan acabà de teixir va sortir i immediatament li ensenyà a Yosaku el teixit que havia fet. En Yosaku es quedà meravellat. Era un teixit fi i delicat que combinava colors i tonalitats d’una manera increïble. Semblava impossible que unes mans poguessin fer un teixit d’aquella bellesa.

– ¡Quin teixit tan bonic! ¡Es una meravella! ? exclamà en Yosaku

– Podries vendre’l a la ciutat i en trauries molts diners – va proposar l’Otsuru

Yosaku va anar a la ciutat oferint als senyors rics el preciós teixit. El rei, que passejava pel mercat, va veure el teixit i el va voler comprar. Li oferí molts diners a en Yosaku, que tornà a casa molt content i li va donar les gràcies a la seva esposa. Li va dir que el rei volia més teixit d’aquell.

– No et preocupis- va dir l’Otsuru,- Ara mateix em poso a teixir-ne més.

Aquesta vegada també trigà quatre dies en teixir i va estar sense menjar ni dormir. Estava molt dèbil quan va sortir de l’habitació.

Ella li va dir:

– Ja lo he acabat però es l’última vegada que ho faré.

– sí, sí ? va dir en Yosaku. No vull que et posis malalta de tant treballar.

En Yosaku va portar el teixit al rei qui li pagà molt bé. Quan el rei mirà la peça va dir:

– Necessitaré més per fer el kimono de la princesa

Yosaku li explicà que era l’última peça que venia, que era impossible fer-ne més. Però el rei amenaçà amb degollar-lo si no li venia més teixit. Així que Yosaku va haver de cedir a la força.

Quan arribà a casa, en Yosaku explicà a Otsuru el que havia passat a i li va demanar que en fes una altra. L’Otsuru va acceptar l’encàrrec i es ficà a l’habitació a treballar com les altres vegades. Però passaren els dies i l’Otsuru no sortia de l’habitació. En Yosaku estava molt preocupat per l’Otsuru, que estava dèbil i prima i treballava sense parar. Com no podia entrar a l’habitació, cada dia s’inquietava més. Però un dia en Yosaku no va poder resistir i va decidir entrar a l’habitació per veure com estava la seva esposa. Y aleshores va veure una cosa sorprenent: un preciós ocell que teixia amb les seves pròpies ales. L’ocell es girà i en veure en Yosaku començà a canviar de forma i es transformà en l’Otsuru. En Yosaku no podia creure el que els seus ulls veien.

– Has descobert el meu secret! ? exclamà. ? Jo sóc l’ocell que un dia va ajudar a lliurar-se de la trampa…- va dir entre plors.

En Yosaku s’havia quedat sense parla.

– Però ara que has descobert el meu secret, hauré de marxar ? va dir. I en acabar de dir-ho, l’Otsuru es transformà una altra vegada en l’ocell i sortí volant per la finestra oberta.

En Yosaku començà aleshores a cridar plorant:

– Espera, torna si us plau, torna !!!!!!

Però l’ocell ja havia alçat el vol i s’allunyava tot emetent sons tristos.

Aquest conte i d’altres es poden trobar a la secció de Contes Infantils de Casa Àsia

El búfal i el iac (Tibet)

El búfal i el iac són dos animals molt singulars. Tenen en comú la seva capacitat de resistència, la seva solidesa, la seva mansuetud, la seva bellesa i la seva simpatia. Ambdós són bòvids, però el búfal habita a les planes i a les muntanyes d’alçària mitjana, mentre que el iac s’està als altiplans i, per tant, en llocs de molta alçada. I heus aquí, perquè així és el joc capritxós de la vida, que un búfal i un iac es van fer amics.

Llavors va començar el problema per a ambdós. Per què? Doncs perquè quan el búfal acudia a visitar el iac als seus estatges, se sentia marejat, cansat i, en suma, patint el desagradable mal de muntanya; i quan el iac anava a visitar el búfal a les seves terres es notava alacaigut, víctima d’una insuportable calor i d’un aire irrespirable. El búfal i el iac es queixaven. Els unien estrets llaços d’amistat, però cada vegada que un visitava l’altre en veritat que la cosa es complicava. Estava en joc, fins i tot, la salut d’ambdós.

– Però jo, germà iac, no vull deixar de veure’t -va dir tristament el búfal.

– Amic búfal, tampoc jo voldria mai deixar de veure’t.

Què fer? Com resoldre el problema? El búfal i el iac van consultar un ermità. Estaven molt apesarats. L’ermità era un home de ment clara. Va escoltar amb paciència els animals. Fins i tot va veure alguna llàgrima en els ulls del búfal. I digué:

– No us preocupeu, amics meus. L’important és sempre trobar el punt d’equilibri.

– El punt d’equilibri? -van preguntar estranyats tots dos alhora.

– Així és -va dir l’ermità-. Per què creieu que m’he dedicat a la meditació i a les privacions durant tants anys? Per trobar el punt d’equilibri.

– En què ens pot ajudar això? -va preguntar el iac.

– Com soluciona això el nostre problema? -va preguntar el búfal.

– En el punt d’equilibri sempre està la resposta. Us diré el que heu de fer. Cerqueu conjuntament el terreny del mig en el qual pugueu reunir-vos, cedint cadascun una mica, però sense exagerar. Que el iac baixi fins on li sigui possible sense perjudicar-se i que el búfal pugi fins on pugui sense danyar-se. En aquesta franja de terra us trobareu.

El búfal i el iac van trobar la solució gràcies al bon consell del savi ermità. Han fixat el seu lloc de trobada i han descobert dues coses molt importants: el valor de l’amistat i la doctrina de l’equilibri.

Els quatre dracs (Xina)

“Fa molt i molt, al principi dels temps, no hi havia rius ni llacs sobre la terra; només el mar de l’Est, on vivien quatre dracs: el drac llarg, el drac groc, el drac negre i el drac perlí.

Un dia els quatre dracs van volar des del mar fins al cel, van perseguir els núvols i s’hi van endinsar. De sobte, el drac perlí va rugir i va assenyalar cap a la terra. Els altres tres dracs es van aplegar al seu costat i van mirar entre els núvols en la direcció que el drac perlí assenyalava.

Van veure molta gent fent ofrenes extraordinàries i cremant bastons d’encens. Una vella, agenollada damunt la terra pelada amb un nen prim als braços, cridava: “Déu dels cels, per favor, envia’ns pluja perquè puguin viure els nostres fills”.

Els dracs van veure que els camps d’arròs eren secs i els conreus s’havien fets malbé, i que els arbres sense fulles semblaven esquelets. Era evident que no havien tingut pluja durant molt de temps.

– Que prima i feble està la gent – va dir el drac groc -. Si no plou aviat, moriran. Els altres dracs van fer que sí amb el cap.

– Vinga, anem a demanar a l’emperador Jade que plogui – va suggerir el drac llarg i es van enlairar des dels núvols i van volar cap a l’allunyat palau celestial de l’emperador Jade.

Al totpoderós emperador Jade no li va agradar gaire l’arribada poc cerimoniosa dels dracs.

– Com goseu interrompre la meva feina tan important de fer-me càrrec del cel i de la terra i de tota la resta? Torneu al mar i comporteu-vos!.

– Però majestat, els conreus s’estan assecant i la gent s’està morint de gana! – va dir el drac llarg- . Per favor, envieu-hi pluja de seguida!.

L’emperador Jade volia tornar al seu somieig, de manera que va fer veure que s’hi avenia: – Ah, d’acord! – va dir -. Ara torneu-vos-en, que ja hi enviaré pluja demà.

– Gràcies, majestat -van dir a l’uníson els quatre dracs, i van tornar volant, feliços, cap a la terra.

L’emperador Jade va fer un senyal a un miler de fades celestials perquè cantessin la seva tonada preferida, va badallar i es va quedar adormit.

Van passar deu dies i no va caure ni una gota de pluja. La gent estava cada cop més i més afamada. Menjaven l’herba mústia, rossegaven les branques nues dels arbres, xuclaven pedres i mastegaven l’argila seca. Els quatre dracs es van adonar que l’emperador Jade només pensava en el propi plaer i que no es preocupava gens de la gent., aleshores, després de mirar llargament el vast mar de l’Est, el drac llarg va tenir una idea:

– El mar, que no és ple d’aigua? Hem d’absorbir-la tota i escopir-la cap al cel. Caurà com pluja i salvarà els conreus i les gents.

Els altres dracs van convenir que havien de provar de fer alguna cosa, i aquesta idea era l’única que tenien. Van sobrevolar el mar i van xuclar aigua amb la boca. Després es van tornar a enlairar sobre els núvols i van escopir l’aigua pertot arreu. Van volar amunt i avall moltes vegades, xuclant i escopint, xuclant i escopint, fins que l’aigua del mar va caure en forma de pluja.

– Plou! Plou a bots i barrals! – cridava amb alegria la gent, i els nens saltaven els bassals.Van brollar rierols, després van córrer sobre els camps d’arròs fets malbé, i rebrots verds van alçar el cap enlaire mirant la pluja que queia.

L’emperador Jade estava furiós i va ordenar als seus generals celestials que capturessin els quatre dracs.

– Com goseu fer ploure sense el meu permís? – va bramar quan van portar-li els dracs al davant-

– Es l’última vegada que em desobeïu! Va manar al déu Muntanya que li portés quatre muntanyes per posar-les sobre els dracs, de manera que no poguessin fugir mai més. El déu Muntanya va fer que quatre muntanyes llunyanes travessessin l’aire volant i aterressin sobre els quatre dracs. Així doncs, els dracs van haver de quedar-se allà, amb les muntanyes al damunt per sempre més.

Tanmateix, no se’n penedien i estaven més decidits que mai a ajudar sempre la gent d’aquell lloc. Es van convertir en rius, fluint des de les muntanyes, travessant la terra ara fèrtil i morint al mar.

I així es van formar els quatre grans rius de la Xina: el Heilong Jiang (el drac negre, també conegut a Rússia com a riu Amur) al nord, llunyà i fred; el Huang He (el drac groc) al centre; el Cháng Jiāng (Iang-Tsé, riu llarg) al sud remot i el Xi Jiang (el drac perlí) al sud, llunyà i tropical”.

Les imatges dels dracs d’aquesta entrada son una representació del “Mur dels nou dracs” que es troben al parc de Beihai a Pequín.

Dur les sabates a les mans

“Dos homes pietosos i respectables entraren en una mesquita junts.

 

El primer es va treure les sabates i les va col•locar amb cura, l’una al costat de l’altra, fora de la porta. El segon home es va treure les sabates, les posà juntes per la sola i se les endugué dins la mesquita.

 

Entre un grup d’uns altres homes pietosos i respectables que seien a la porta es va encetar una discussió sobre quin d’aquells homes era el millor.

 

— Si un entra descalç a la mesquita, no és millor deixar les sabates a fora ? —preguntava un d’ells.

 

— Però no hauríem de considerar — digué un altre home — que l’home que s’ha endut les sabates a dins la mesquita les portava per a recordar-se a si mateix amb la seva presència que està en un estat de vertadera humilitat ?

 

Quan els dos homes van sortir després de fer les pregàries, es donà la casualitat que els van preguntar a part, diferents grups dels qui miraven.

 

El primer home digué: — He deixat les sabates fora per la raó de costum. La raó és que si qualsevol vol robar-les tindrà una oportunitat de resistir-se a la temptació, i així guanyar mèrit davant si mateix.

 

Els oients quedaren molt impressionats per la noblesa de pensaments d’un home per a qui les seves possessions comptaven tan poc que de bon grat les confiava a qualsevol que pogués ser el seu destí.

 

El segon home, al mateix temps deia: — He entrat les sabates a la mesquita perquè si les hagués deixades fora, haurien pogut constituir una temptació de robar-les. Qualsevol que hagués sentit aquesta temptació, m’hauria fet còmplice en el pecat.

 

Els oients quedaren molt impressionats per aquest sentiment pietós, i admiraven la noblesa de pensaments del savi.

 

Tanmateix, un altre home savi que hi era present exclamà: — Mentre vosaltres dos i els vostres seguidors us heu estat complaent en el vostre admirable sentiment, ensenyant-vos l’un a l’altre amb el joc deIs exemples hipotètics, han passat algunes coses de veritat.

 

— Quines coses? —exclamà la multitud.

 

— Ningú no ha estat temptat per les sabates. El teòric pecador no ha passat per aquí. En canvi, un altre home, que no tenia sabates per endur-se a dintre o per deixar a fora ha entrat a la mesquita. Ningú no s’ha adonat de la seva conducta. No era conscient de l’efecte que podia tenir en persones que el veiessin o que no el veiessin. Tanmateix, a causa de la seva sinceritat real, les seves pregàries en aquesta mesquita avui han ajudat, de la manera més directa possible, a tots els lladres en potència que podien o podien no robar sabates o reformar-se tot exposant-se a la temptació.

 

¿Que no veieu que la simple pràctica de la conducta conscient, per molt excel•lent que sigui en el seu propi àmbit, és una cosa realment insignificant quan es mesura al costat del coneixement que existeixen homes reals de gran saviesa? ”
 
Aquest relat es pot trobar a ” Contes dervixos” (Pagès Editors, 2005) i és extret de l’ensenyament de l’orde Khilwati (“Reclusos”) fundada per Omar Khilwati.

La granota del fons del pou (Xina)

Hi havia una vegada una granota que vivia en un pou. Un dia, mentre la granota jugava saltant al fons del pou, comparegué una tortuga que venia del mar. La granota mirà cap a la tortuga i li preguntà:

– Ei, has vist com en sóc de feliç vivint aquí? Quan estic content, em quedo al fons a jugar; quan me’n canso, torno cap amunt a descansar; quan vull nedar, em llenço al fons i nedo cap aquí i cap allà; i quan vull passejar, camino pel fang. Què et sembla, qui es pot comparar amb mi? Sóc el rei d’aquest lloc, la vida em somriu; per què no vens cap aquí?

La tortuga se l’escoltà i decidí intentar-ho. Però no s’hi veia en cor, era com si tingués les potes clavades a terra, així que s’ho repensà i li digué a la granota:

– Has vist mai el mar? Fa milers de metres d’ample i centenars de metres de profunditat. Vivint en tan gran immensitat sí que se n’és de feliç!

La granota, en sentir les paraules de la tortuga, es sorprengué molt i reflexionà:

– Oh! Allà fora hi ha un món tan gran com aquest!

%d bloggers like this: