Gonbei, el caçador d’ànecs (Japó)

Hi havia una vegada un caçador d’ànecs que es deia Gonbei. Cada dia anava a l’estany que hi havia vora casa seva a caçar ànecs, però la major part dels dies tornava a casa amb les mans buides perquè no els encertava gairebé mai! Era tan mal tirador que fins i tot els ànecs es reien d’ell!

Això, però, no impedia el fet que Gonbei fos molt ambiciós.

-M’agradaria trobar la manera de caçar un centenar d’ànecs d’un sol cop –deia sovint–. Seria fantàstic!

Un dia va tenir una idea. Va buscar totes les escopetes velles que guardava, les va lligar en un feix i va enganxar els gallets amb un cordill. Després, es va dirigir a l’estany. Malauradament, aquell dia només hi havia tres o quatre ànecs.

-Això sí que és mala sort –va exclamar Gonbei–. Però tres o quatre és millor que cap.

Va apuntar amb el feix d’escopetes i va disparar. L’explosió va ser enorme i amb l’estrebada del tret, Gonbei va caure de cul a terra. En un primer moment, el fum no li permetia veure res, però en dissipar-se la fumarada, va comprovar, enfurismat, que els ànecs nedaven tan tranquils com si no hagués passat res. No n’havia encertat ni un!

-Cuac, cuac! Has tornat a fallar, Gonbei. Cuac, cuac! –reien els ànecs.

En tornar a casa amb les mans buides, el caçador anava pensant en la manera de caçar un centenar d’ànecs d’un sol cop. I així van anar passant els dies, les setmanes i els mesos i va arribar la
tardor. Un dia molt fred, després d’una gran nevada a la nit, Gonbei es va llevar a trenc d’alba i es va dirigir a l’estany amb una corda molt llarga. Havia tingut una molt bona pensada!

L’estany estava gelat i damunt el gel hi havia un munt d’ànecs asseguts. Gonbei va caminar de puntetes sobre el gel, i va anar lligant un per un les potes dels ànecs. Estava content perquè no s’havien mogut gens ni tan sols no havien obert els ulls.

Un cop els va tenir lligats, els va comptar:

-…noranta-set, noranta-vuit, noranta-nou. No n’hi ha cent, però no està gens malament! –va dir.

Llavors, va subjectar la corda amb la mà i va començar a caminar cap a casa. Ja era de dia i havia començat a sortir el sol. Mica en mica, el gel que cobria els ànecs es va començar a fondre. Els ànecs es van anar eixorivint, van batre les ales i l’un rere l’altre, van començar a volar… arrossegant la corda i
Gonbei amb ells.

-Socors! Ajuda! –cridava el caçador, però volava tan amunt que difícilment s’hauria pogut fer res. Els ànecs volaven en direcció sud i van travessar muntanyes, boscos i camps d’arròs. Finalment, Gonbei ja no podia subjectar més la corda, la va deixar anar i va començar a caure cap a terra.

-Oh, no! Socors!

Va aterrar tan llarg com era en un camp de blat de moro. Era el temps de la collita i els pagesos van deixar les eines a terra i van córrer a mirar què era allò que havia caigut del cel.

-Mare meva! Ha caigut del cel!

-Potser és mig ànec…

Com que els ulls li giravoltaven i no podia parlar, el van dur en una casa i el van ajaure en un llit. Quan es va refer una mica, va contar tot el que li havia passat.

-Mira, Gonbei –va dir un dels pagesos–, ara ets molt lluny de casa teva. Si vols, pots quedar-te amb nosaltres i ajudar-nos a collir el blat de moro.

Li va semblar una bona idea i l’endemà mateix va començar a treballar amb els pagesos. La feina li agradava i va pensar que no l’importaria quedar-se a fer de pagès. Però només havia passat una setmana que les antigues idees li van tornar al cap.

-Hi deu haver alguna manera de collir cent panotxes de cop –va dir.

Uns dies després, mentre collia el blat de moro en un camp molt gran, va veure una planta molt més alta que les altres i tan plena de panotxes que la tija es vinclava fins al terra.

-Aquesta planta deu tenir al menys cent panotxes! –va exclamar Gonbei.

La va subjectar amb una mà i va començar a tallar les panotxes amb l’altra.

Quan havia tallat les panotxes de la part superior de la planta la tija, de sobte, es va redreçar enduent-se Gonbei enlaire.

-Socooors! –va cridar.

-Ja torna a volar –va dir un dels pagesos.

Gonbei va sortir volant per damunt del camp de blat de moro, uns quants camps d’arròs i una carena de muntanyes fins a arribar damunt d’una ciutat desconeguda on va començar a caure. Per fortuna, va caure dins una tina d’aigua entre una multitud de gent que feia estona que l’observava.

-Ha caigut del cel!

-És un àngel?

-Si de cas, un àngel molt desendreçat.

Mort de vergonya, Gonbei va sortir com va poder de la tina d’aigua i va córrer carrer avall fins a arribar a una porta oberta. Va entrar i va resultar que era la botiga d’un fabricant d’ombrel·les. Després d’explicar la seva història, el fabricant que s’havia fet un bon tip de riure, li va fer una proposta:

-Si vols, pots quedar-te a treballar amb mi.

Gonbei va acceptar de bon grat i es va convertir en l’ajudant del fabricant d’ombrel·les. Poc després, trobava que aquella feina era molt agradable i que potser li aniria bé quedar-se per sempre en aquella ciutat. Aviat va tenir molta traça a embetumar les ombrel·les que després estenia a assecar al sol i
pensava que seria capaç d’enllestir-ne un centenar en un sol dia.

Un dia, mentre estava al pati del darrere la botiga posant les ombrel·les a assecar, va començar a bufar un vent molt fort. Una de les ombrel·les va començar a rodolar i Gonbei va córrer a subjectar-la, en el mateix moment que el vent se l’enduia enlaire. Poc després, ombrel·la i Gonbei havien desaparegut de la ciutat volant. Li semblava ben bé que havia nascut per a volar!

Va passar una carena de muntanyes, un munt de camps de conreu, boscos i rius i quan ja començava a gaudir del viatge i de l’esplèndida vista, tot d’una, un vent molt més fort va capgirar l’ombrel·la. Gonbei i ombrel·la van començar a caure cap avall. Per fortuna van caure a l’aigua.

I sabeu què? En observar el seu entorn, Gonbei va veure que havia caigut a l’estany dels ànecs que hi havia vora casa seva.

-Cuac, cuac! –reien els ànecs tot voleiant al seu voltant–. Mireu qui ha tornat. En Gonbei pot volar, però no ens pot caçar!

Amenaçant els ànecs amb els punys, Gonbei va sortir de l’estany i es va treure la camisa per escórrer-la.
Llavors es va adonar que alguna cosa humida i llefiscosa li corria amunt i avall del cos. Es va treure els pantalons i la roba interior i es va quedar de pedra en veure que anava ple de barbs, el seu peix preferit!

-Fixa’t en això! –va dir fent una ganyota d’alegria–. Barbs! N’hi deu haver un centenar!

Els va col·locar com va poder dins els pantalons i penjant-se’ls a l’esquena, se’n va anar a casa la mar de content.

-La propera vegada –va dir-, caçaré un centenar d’ànecs!

Conte extret del llibre “Cuentos japoneses” (Edebé, 2009) recull i adaptació d’Anna Gasol Trullols i Teresa Blanch  Gasol. Les imatges són del gran artista japonès del segle XIX Kono Bairei.

Anuncis

Les llavors màgiques (Xina)

Hi havia una vegada un home molt pobre que no tenia ni un ral per menjar. Com que tenia molta gana, va robar una pipa vella, per poder-la vendre i comprar-se dinar, però uns guàrdies reials el van enxampar i el van detenir.

Abans de ser empresonat, l’home va demanar poder veure el Rei, i els soldats, compassius, li van portar.

– Com és que em vens a veure – va cridar el Rei- t’han vist robar i et mereixes ser el meu presoner.

– Majestat, no voldria anar-me’n sense fer-li un regal primer- va dir el lladre.

Llavors, va treure de la butxaca una minúscula llavor de color groc i va dir al Rei:

– Majestat, aquesta és una llavor màgica que pot fer que creixi un arbre amb peres d’or. Però només ho pot aconseguir algú que sigui realment honrat. Si no ho és, només recollirà peres normals- i guinyant-li l’ull al rei va afegir- com que se que vós sou molt honrat, us la regalo i, així, us fareu més ric del que sou.

Però el Rei no era tan honrat com semblava. Una vegada de petit, va robar una moneda d’or a la seva mare, així que per no quedar malament, va decidir regalar la llavor al seu Canceller.

– Li estic molt agraït majestat, però no puc acceptar el seu regal- va dir el Canceller.

El Canceller havia robat una llimona de l’hort del seu veí, i tampoc volia que el posessin a la presó, així que va proposar que s’ho quedés el capità de l’exèrcit.

– Moltes gràcies- va dir el capità- però jo no podria cuidar l’arbre perquè estic tot el dia a la guerra.

El capità tampoc era honrat. A vegades deia mentides, i per això va proposar que la llavor se la quedés el jutge.

– La veritat és que jo no me la mereixo- va dir el jutge, deixant veure que ell tampoc era un home honrat.

Fou així com el rei es va adonar que tots ens equivoquem i que ningú és perfecte. Va decidir donar una segona oportunitat al lladre, que va jurar que no tornaria a robar mai més.

El conte de les sorres

“Un riu, des de la seva font en unes muntanyes remotes, després de passar per tota mena de paisatges, finalment arribà a les sorres del desert. Just quan havia travessat totes les altres barreres, el riu intentà creuar aquesta, però s’adonà que, tan bon punt topava amb la sorra, les seves aigües desapareixien.

No obstant això, estava convençut que el seu destí era travessar aquest desert, però no hi havia manera.
Aleshores, una veu amagada, procedent del mateix desert, xiuxiuejà:

– El vent travessa el desert, per tant, el riu també pot.

El torrent hi objectà que ja es llançava contra la sorra, però així sols era absorbit; el vent podia volar, per això podia travessar el desert.


– Llançant-te amb força tal com ho sols fer, no podràs travessar-lo. O bé desapareixeràs o bé et convertiràs en una maresma. Has de deixar que el vent et porti per sobre fins a la teva destinació.

– Però com podria passar, això ?

– Deixant que t’absorbis el vent.

– Aquesta idea, el riu no la podia acceptar. Al capdavall, mai no havia estat absorbit abans. No volia perdre la seva individualitat. I una vegada perduda, com podia saber que la tornaria a recuperar algun dia ?

 
– El vent – digué la sorra-, du a terme la seva funció. S’endú l’aigua, la porta per damunt del desert i la deixa caure una altre vegada. En caure en forma de pluja, l’aigua es converteix de nou en un riu.

– Com puc saber que això és veritat ?

– És així i, si no ho creus, no arribaràs a ser més que un aiguamoll, un estat que trigarà molts, molts anys a donar-se; i sens dubte no és el mateix que un riu.

 
– Però és possible que no sigui el mateix riu que sóc avui ?

– En cap cas no pots continuar sent-ho – digué el xiuxiueig-.

La teva part principal és emportada i torna a formar un riu.

Portes el nom del que ets fins i tot avui perquè no saps quina part de tu és l’essencial.

Quan va sentir això, en els pensaments del riu van començar a sorgir certs ecos. De manera confusa, va començar a recordar un estat en el qual ell -o una part d’ell, oi ?- havia estat als braços del vent. També va recordar – o potser no ?- que allò era el que de veritat calia fer, encara que no fos obvi.

I el riu va elevar el seu vapor cap als braços acollidors del vent, que suaument i fàcilment el traslladà amunt i enllà, deixant-lo caure suaument tan bon punt van arribar al sostre d’una muntanya, a molts, molts quilòmetres de distància. I com que havia tingut dubtes, el riu podia recordar i registrar amb més fermesa en la seva ment els detalls de l’experiència. Va reflexionar: “Si, ara sé quina és la meva identitat vertadera”.

El riu aprenia. Però les sorres xiuxiuejaven: “nosaltres ho sabem perquè veiem com passa dia rere dia; i perquè nosaltres, le sorres, ens estenem al costat del riu en tota la seva llargada fins a la muntanya”.

I justament per això es diu que la manera com el Riu de la Vida ha de continuar el seu viatge és escrita a les Sorres”.

Aquest relat es pot trobar a “Contes dervixos ” (Pagès Editors, 2005) i és la versió d’Awas Afifi el Tunisià.

La llegenda dels vuit sols (Laos)

Fa molt i molt de temps, la terra estava il·luminada per vuit sols. La llum radiant enlluernava els homes i la immensa calor assecava la terra

Un dia els homes van decidir que vuit sols eren molts per il·luminar la terra i que amb un només un n’hi hauria prou.

– Anem a caçar set, els farem por i s’apagaran! – van pactar els homes

Van anar a buscar el millor arquer, aquell que millor punteria tenia. En disparar les seves fletxes els sols s’espantarien i s’apagarien. L’arquer va apuntar un sol i va disparar una fletxa. El sol es va apagar. Va disparar una segona i un altre sol es va apagar. I així va ser fins arribar a la setena fletxa, que va fer que s’apagués el setè sol però també el vuitè i últim astre.

Aleshores la foscor va regnar sobre la terra, que es va tornar freda i ombrívola i els homes desgraciats. Necessitaven la llum del sol per viure.

Hem de fer tornar l’últim sol – se lamentaven las dones

– Té por de nosaltres – van respondre els homes

– En aquest cas- van contestar les dones – demanarem als animals que ens ajudin a fer tornar el sol.

Van fer venir a una vaca, que va mugir i mugir però el sol no sortia. Van cridar aleshores un tigre, que va estar rugint molta estona. Els homes i les dones tremolaven de por i segurament el sol també va tenir por perquè no va aparèixer

Van fer sortir un mussol, que va ulular tota la nit, però el sol no va aparèixer. En canvi, si que va aparèixer una lluna blanca enmig del cel, que va il·luminar la terra amb la seva llum blanca. Però la lluna no donava calor.

Aleshores, van cridar un gall, que es va posar a cantar molt fort, tant com va poder. La seva cresta es va enrogir, però va seguir cantant i cantant amb totes les seves forces. Aleshores, molt tímidament, una llum groga i càlida va aparèixer sobre la terra. Era un sol que despuntava sobre la línia de l’horitzó. Poc a poc, mentre el gall seguia cantant, el sol es va anar alçant al cel i va il·luminar les cares de tots aquells que l’esperaven.

I des d’aquell moment, cada matí el gall crida el sol perquè s’il·lumini la terra.

Aquest conte i d’altres es poden trobar a la secció de Contes Infantils de Casa Àsia

La princesa de les aigües i el llaurador (Vietnam)

Hi havia una vegada un camperol que tenia un tresor molt especial. Era un para-sol màgic que li havia regalat el Rei de les Aigües com a premi per la seva bondat. Cada cop que obria el para-sol feia ploure. D’aquesta manera, els seus camps mai patien sequeres i les seves collites eren sempre abundants.

Un dia que va fer ploure d’aquesta manera, els camps van quedar plens de bassals. En un d’aquests bassals hi va trobar un peix molt bonic. Les seves escames eren brillants i canviaven contínuament de color.A més, es movia amb gracilitat dins de l’aigua. Al llaurador li va agradar molt el peix i, pensant que quan el bassal desaparegués el peix tindria problemes, se’l va endur a casa. El va posar en una gran gerra d’aigua clara i el cuidava cada dia. A més, cada cop que tenia una mica de temps, s’assentava al seu cantó per admirar-lo i fer-li companyia.

Però des que va portar el peix a casa seva van començar a passar coses estranyes. Tot i que quan se n’anava pel matí a treballar al camp la seva casa estava bruta i desordenada, quan tornava tot estava lluent i al seu lloc. A més, sobre de la taula es trobava un plat acabat de cuinar que sempre era deliciós.

Un matí, per intentar descobrir el que passava, va decidir tornar a casa abans i es va amagar darrera unes canyes per mirar a través de la finestra. El que hi va veure el va meravellar. De la gerra en va sortir una noia molt bonica, que va començar a netejar la casa.

Va decidir entrar en la casa per parlar amb ella. La noia es va sorprendre i el camperol va intentar tranquil·litzar-la:

– No t’espantis-, li va dir el camperol -. ¿Però em podries dir qui ets?

– Sóc la filla del Rei de les Aigües. La veritat és que et vaig veure parlar amb el meu pare i em vaig enamorar de tu. Volia venir a veure’t i el meu pare m’ho va permetre. Però com que tenia por de no agradar-te m’he disfressat de peix.

El camperol se’n va enamorar a l’instant i al cap de poc temps es van casar. Així van viure anys de felicitat absoluta.

Però un dia, uns soldats del rei van passar per la zona i van veure a la noia. Sorpresos per la seva bellesa van decidir endur-se-la al palau. El rei, quan la va veure se’n va encapritxar i la va fer la seva promesa. Però lluny del seu marit de veritat, la dona va perdre les ganes de somriure i sempre estava apagada i trista.

Mentrestant, el seu espòs, que no sabia el que havia passat, va decidir emprendre la marxa per buscar-la. Va recórrer camins i pobles, passant per rius i muntanyes. De tant caminar i preocupar-se es va quedar en els ossos i les seva roba es va tornar vella i esparracada. Amb aquest aspecte tan miserable va arribar a la ciutat on vivia el rei. Quan va sentir parlar de la bellesa de la nova promesa del rei va decidir entrar furtivament a palau per comprovar si era la seva esposa.

Quan la dona el va veure, la seva cara es va il·luminar i per primer cop en molt de temps va somriure. El rei quan va veure aquesta reacció de la seva promesa, va pensar que era per la visió insòlita d’un captaire enmig de la sumptuositat del palau. Per això va decidir canviar els seus bonics vestits amb els del vagabund per distreure la seva promesa.

Tan bon punt ho va fer, la filla del Rei de les Aigües va cridar als guàrdies i els va dir:

– Emporteu-vos aquest boig, que ha entrat al palau -. Els guàrdies no van reconèixer a l’antic rei i, pensant que era un vagabund, el van treure del palau.

Després la noia va portar el seu veritable marit als apartaments reials. Així el jove camperol es va convertir en rei i el país no va tenir sequera mai més, perquè gràcies al para-sol màgic, el rei feia ploure sempre que ho necessitaven. D’aquesta manera, el poble mai més no va tornar a passar gana i l’antic camperol i la filla del Rei de les Aigües van viure contents al palau.

Pugui el teu cos ser guarit

ODA 139
“Que la pena del cos s’allunyi de tu, oh tu que ets la pau de les nostres ànimes; 

Que el mal d’ull no es posi sobre tu, oh tu que ets els nostres ulls clarividents!

La teva salut és la salut de l’ànima i del món a l’hora, oh amic meu!

Pugui el teu cos ser guarit, oh amic de bell rostre!

Pugui la malaltia deixar-te, oh tu que tens el cos graciós com l’ànima.

Que l’ombra de la teva gràcia no cessi de planar sobre nosaltres.

Que el roserar del teu rostre sigui eternament florit,

Car és un lloc de contemplació pel nostre cor i la joia i la frescor dels nostres ulls.

Que el teu dolor caigui sobre nosaltres, i no pas sobre el teu cos!

A fi que aquest patiment sigui per nosaltres com la raó que abilla la nostra ànima”.

ODA 146

“Oh coper! Fes-nos veure el nostre color en la puresa del vi.

Anihila’ns, perquè aquests dos mons siguin lliures de la nostra vergonya.

Que el vent de l’embriaguesa, per la teva gràcia, se’ns emporti.

Enlaire, a fi que la nostra feixugor s’alleugereixi.

Fes cavalcar l’ànima sobre el corser de l’embriaguesa en el camí de l’amor,

I que per nosaltres cent llegües siguin com un sol pas.

Allibera la nostra ànima amb una copa plena de vi.

Els nostres ulls, els nostres rostres, els nostres cors, són ensangonats.

Oh coper! Apressa’t! Que no veus

Els nostres pensaments coixos córrer darrere teu?

En la joia, els pensaments són pedres, encimbellen l’ànima;

Traieu del camí les pedres que ens barren el pas,

En el cant d’amor de Shams al-Din Tabrizí, toca,

Oh ministrer de Tabriz! sobre el nostre llaüt, la melodia d’Oshshâq”.

El Diwan-e Shams-e Tabriz-i, del qual hi ha representats aquí dos poemes, és una de les principals obres de Djalâl-od-Dîm Rûmî, anomenat també Mavlana -“el nostre Mestre”-, el més gran poeta místic de l’Islam (a més de científic, pensador, astrònom, erudit i inspirador de l’ordre sufí “Mevlevi” conegut com dels dervixos giròvags) i és compost de ghazals, breus odes líriques que tenen un nombre de dístics que no depassa generalment la vintena. D’altra banda, el ghazal, en general, és un poema d’amor, sacre o profà, amb, de vegades, una certa ambigüitat de sentiments.

%d bloggers like this: