Pugui el teu cos ser guarit

ODA 139
“Que la pena del cos s’allunyi de tu, oh tu que ets la pau de les nostres ànimes; 

Que el mal d’ull no es posi sobre tu, oh tu que ets els nostres ulls clarividents!

La teva salut és la salut de l’ànima i del món a l’hora, oh amic meu!

Pugui el teu cos ser guarit, oh amic de bell rostre!

Pugui la malaltia deixar-te, oh tu que tens el cos graciós com l’ànima.

Que l’ombra de la teva gràcia no cessi de planar sobre nosaltres.

Que el roserar del teu rostre sigui eternament florit,

Car és un lloc de contemplació pel nostre cor i la joia i la frescor dels nostres ulls.

Que el teu dolor caigui sobre nosaltres, i no pas sobre el teu cos!

A fi que aquest patiment sigui per nosaltres com la raó que abilla la nostra ànima”.

ODA 146

“Oh coper! Fes-nos veure el nostre color en la puresa del vi.

Anihila’ns, perquè aquests dos mons siguin lliures de la nostra vergonya.

Que el vent de l’embriaguesa, per la teva gràcia, se’ns emporti.

Enlaire, a fi que la nostra feixugor s’alleugereixi.

Fes cavalcar l’ànima sobre el corser de l’embriaguesa en el camí de l’amor,

I que per nosaltres cent llegües siguin com un sol pas.

Allibera la nostra ànima amb una copa plena de vi.

Els nostres ulls, els nostres rostres, els nostres cors, són ensangonats.

Oh coper! Apressa’t! Que no veus

Els nostres pensaments coixos córrer darrere teu?

En la joia, els pensaments són pedres, encimbellen l’ànima;

Traieu del camí les pedres que ens barren el pas,

En el cant d’amor de Shams al-Din Tabrizí, toca,

Oh ministrer de Tabriz! sobre el nostre llaüt, la melodia d’Oshshâq”.

El Diwan-e Shams-e Tabriz-i, del qual hi ha representats aquí dos poemes, és una de les principals obres de Djalâl-od-Dîm Rûmî, anomenat també Mavlana -“el nostre Mestre”-, el més gran poeta místic de l’Islam (a més de científic, pensador, astrònom, erudit i inspirador de l’ordre sufí “Mevlevi” conegut com dels dervixos giròvags) i és compost de ghazals, breus odes líriques que tenen un nombre de dístics que no depassa generalment la vintena. D’altra banda, el ghazal, en general, és un poema d’amor, sacre o profà, amb, de vegades, una certa ambigüitat de sentiments.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: