L’home bo (Tibet)

Vet aquí que una vegada hi havia un home molt bo, amb un cor ple de generositat, i era estimat i admirat pel seu procedir per la molta gent que el coneixia. Un bon dia de matí va arribar al poble on vivia un famós lama. I l’home, en saber-ho, va demanar poder parlar-li. El lama el rebé immediatament, i postrat als seus peus, l’home li va dir:

– “Voldria arribar a la il·luminació, omplir-me de saviesa i compassió per a poder ajudar a tots els éssers vius, i dedicar la vida a l’ensenyament de Budha. Digueu-me, si us plau, què em cal fer?”

El lama va veure de seguida que era sincer i pur d’intenció. Li va dir que anés a viure a la muntanya, i què passes la seva vida en oració i meditació. Va donar-li, també, una oració especial per a invocar, dient-li que si ho feia amb prou continuïtat i devoció, que arribaria un dia a l’estat d’il·luminat, disposat i capaç d’ajudar als demès amb les seves saviesa i compassió.

L’home va fer el que el lama li havia aconsellat, i va marxar a les muntanyes properes al poble. Es va instal·lar a una cova, a on passava les hores en fervorosa meditació. Va perseverar al llarg de molts anys amb tossuderia i determinació, amanit amb un fervor pur i clar. Però tot i això, no obtenia la il·luminació.

Quan ja havia passat vint anys a la cova i pels boscos i els cims de les muntanyes del voltant, el lama va tornar a visitar el poble, i assabentat de la seva presència, va baixar amb rapidesa per a què el tornés a rebre.

Va haver d’esperar molts dies, mentre una gentada esperava fent cua per veure al lama, sentir-lo i rebre la seva benedicció. Finalment, quan li va tocar de parlar-li, després de postrar-se als seus peus tres vegades, i oferint-li un mocador de coll blanc, el nostre bon home li va fer cinc cèntims al lama de la seva situació.

– “He estat vint anys fent pregària i meditació com em veu dir, però encara no he arribat a la il·luminació. Potser sigui que estic fent quelcom malament?”

El lama havia adoptat un to solemne.

L’home bo li va explicar el que havia estat fent aquells vint anys.

– “Em temo que això per a tú no et serveix ben bé de res. És erroni el que et vaig dir, i potser ara ja mai no podràs obtenir la il·luminació.”

En sentir-ho, l’home bo va quedar destrossat, i llançant-se als seus peus, va plorar amargament.

– “Ho sento de veritat, però ja no puc fer res més per tu.”

L’home bo, que ja era molt vell, va sentir com si hagués perdut tots aquells anys de la seva vida. Va tornar a la seva cova, i es preguntava què li calia fer.

Tots aquells anys esperant i creient que la il·luminació arribaria, i ara li semblava què l’ abandonava qualsevol esperança d’assolir mai el seu objectiu. Va seure a sobre la llosa que li feia de llit, de coixí i a l’hora de taula, i tot creuant les cames, va tancar els ulls. I pensava:

“Tot i així, crec que em cal seguir fent el mateix que feia, perquè ara és l’única cosa que sé fer; pregar, i meditar.”

I ara ja sense cap esperança i a l’hora sense cap preocupació per a obtenir la il·luminació, va tornar a deixar-se dur pel ritme antic de la seva devoció, tot allò que tan familiar havia devingut en el seu llarg eremitisme. I sense cap dubte ja, es va adonar que l’havia obtinguda.

Va ser capaç de veure el món en tota la seva realitat. Tot era ben clar, transparent. Per fi va comprendre com l’ànsia i el delit per a obtenir-la era precisament el què li impedia d’arribar-hi. Sentia que ara podia ajudar a tots els éssers a trobar la seva pau, mitjançant la seva comprensió i coneixement. Deixaria la cova, estendria les seves noves ales al món, i escamparia els ensenyaments de Budha. Va sortir de la cova, i va veure el poble, avall, lluny. Moltes vegades ja l’havia vist, i tant. Però mai amb tanta claror com ara.

I per un fugaç instant li va semblar sentir la rialla del lama, mentre aixecava l’esguard cap al cel on lluïa un intens arc de Sant Martí sobre el blau sense un sol núvol del cel, i uns cims radiants de blanc polsim de neu escabellats pel vent.

Extret de “Cuentos populares tibetanos” (José J. De Olañeta Editor. Palma de Mallorca, 1986). Traducció de Jordi Quingles i trobat a “Noticies fresques del turó de l’home

No tinc temps (Tibet)

Un home molt ocupat sentí parlar d’un savi lama i decidí visitar-lo. Era un destacat comerciant, però albergava algunes inquietuds espirituals i per això visità el monjo. Així que va viatjar fins a on estava el lama per ser rebut per ell.

– Encara que sóc un home de negocis molt ocupat – va dir -, tinc inclinacions espirituals, venerable mestre. Per això he vingut a veure-us. Volia trobar-me amb vós i escoltar algunes de vostres, sens dubte, sàvies paraules. Sé que heu dedicat part de la vostra vida a la meditació i que heu copsat veritats d’una realitat superior que se m’escapen.

– Cadascun ha d’acostar-se per si mateix a aquesta realitat superior – va dir el lama -. Però sí vull prevenir-te que ja no ets jove i que seria convenient que comencessis a interessar-se de debò per la vida espiritual. No només que tinguis algunes inclinacions espirituals, sinó que comencis a practicar.

L’home es va encongir d’espatlles en un gest com per disculpar-se i va explicar:

– Ho faria, però estic tan ocupat! He d’atendre els meus innombrables negocis, assistir a reunions de treball i congressos, fer-me veure en festes socials, canviar punts de vista amb els meus col·legues, respondre a les nombroses cartes que m’arriben… Estic tan atrafegat!

El lama va dibuixar un somriure. Va moure el cap lleugerament, pensatiu. El visitant va afegir:

– He de viatjar per a atendre els meus negocis, parlar per telèfon sense parar, fer estudis de mercat… Estic tan ocupat!

– Bé, bé – va dir afablement el mestre -. Quan moris (i la vida és molt curta, no te n’oblidis), algú comentarà, o fins i tot restarà escrit a la teva làpida: “Heus aquí que ha mort un home que va saber omplir la seva vida d’inútils activitats”.

– Enhorabona ! – va concloure el monjo-.

Els brots de bambú (Xina)

El bambú és una planta tropical miraculosa. És una canya lleugera, resistent, elàstica, apte per a tots els usos. Pèrtiga per als acròbates, garrot que empren els mestres zen per cridar a l’ordre als seus deixebles endormiscats. El bambú es plega dòcilment en forma de senalla, de gelosia, de gerro i fins i tot de tambor. Amb algunes espècies es fabriquen mobles, amb altres, al Japó i la Xina, es construeixen pobles sencers. Hi ha una espècie singular, precoç i carnosa que reb el nom de “bambú Môzô”.

Segons conta la tradició dels segles passats, el nom li ve d’un tal Môzô, que vivia a la Xina, a la regió de Kiang Hia de l’antic regne de Wu.

Môzo era orfe de pare, vivia tot sol amb la seva mare, a qui professava una gran pietat filial. Feia feina d’escriba, i era un escriba modèlic, que cal·ligrafiava de meravella, i a qui tothom apreciava per la seva modèstia. Durant les seves hores lliures, anava pels camps per recollir una espècie de bambú particular, de brots grans i tendres, considerat un menjar refinat. A la seva mare li encantaven.

Passaven els dies i va arribar un moment, que la seva mare ja no podia fer un sol àpat sense que el primer plat fossin brots frescos de bambú. Môzô corria pels camps i els boscos, tant si era hivern com si era estiu, per oferir a la mare els seus brots de bambú preferits.

“Ai fill meu! -exclamava la mare- No sé què faria sense els meus brots de bambú! Ja no m’agrada cap altra cosa des de la mort del teu pare. Crec que em moriria sense bambú!”

I Môzô corria pels camps, explorava prats i boscos, i tots els dies, portava per a la seva mare els brots de bambú que tant li agradaven.

Però va passar que, aquell any, en el regne de Wu, l’hivern va ser excepcionalment rigorós. Va nevar i nevar. El sòl estava congelat. Môzô corria més que mai pels camps i pels boscos i descobria brots de bambú a indrets on ningú més n’hauria trobat. Els recollia davall els munts de neu, en els recons més profunds dels boscos, per tot arreu. Però un capvespre va tornar a casa amb les mans buides. La seva mare es va negar a menjar. Els dies següents, Môzô tornava amb les mans buides i desesperat:

“Mare, faig tot el que puc, vaig corrent de nord a sud, d’est a oest, però mentre continui la neu, no et podré oferir els brots de bambú que tant t’agraden. T’ho preg mare, accepta el menjar”.

Però la mare de Môzô no responia. Es negava a alimentar-se, ni menjava ni bevia, i va començar a emmalaltir. El cel era blau, fred, implacable, i tot el camp restava dur davall la gelada capa de neu. Llavors, un matí, Môzô, desesperat, va alçar els ulls als cel:

“Des de fa anys -es va lamentar- matí i capvespre, de nord a sud, d’est a oest, he cercat per totes bandes els brots de bambú. Ni un sol dia els he deixat de portar per a que no es mori la meva mare, i ara ja no en puc trobar”. Es refregava les mans amb molt de disgust i dirigia la mirada al jardí que tenia davant de casa, a la neu freda i indiferent al seu dolor.

En aquell moment, que estava agenollat implorant al cel, va distingir enmig de la blanca catifa tres brots violacis que sortien de la neu. Tres brots de bambú! Els va agafar i els va portar a la seva mare. Ella va menjar i va beure, i salvà la vida. Des de llavors, tant a la Xina com al Japó, aquell bambú rep el nom de “bambú Môzô. És el símbol de la pietat filial.

Conte extret del llibre de Henri Brunel, “Los más bellos cuentos Zen” i trobat a Menorca.info

%d bloggers like this: