Els brots de bambú (Xina)

El bambú és una planta tropical miraculosa. És una canya lleugera, resistent, elàstica, apte per a tots els usos. Pèrtiga per als acròbates, garrot que empren els mestres zen per cridar a l’ordre als seus deixebles endormiscats. El bambú es plega dòcilment en forma de senalla, de gelosia, de gerro i fins i tot de tambor. Amb algunes espècies es fabriquen mobles, amb altres, al Japó i la Xina, es construeixen pobles sencers. Hi ha una espècie singular, precoç i carnosa que reb el nom de “bambú Môzô”.

Segons conta la tradició dels segles passats, el nom li ve d’un tal Môzô, que vivia a la Xina, a la regió de Kiang Hia de l’antic regne de Wu.

Môzo era orfe de pare, vivia tot sol amb la seva mare, a qui professava una gran pietat filial. Feia feina d’escriba, i era un escriba modèlic, que cal·ligrafiava de meravella, i a qui tothom apreciava per la seva modèstia. Durant les seves hores lliures, anava pels camps per recollir una espècie de bambú particular, de brots grans i tendres, considerat un menjar refinat. A la seva mare li encantaven.

Passaven els dies i va arribar un moment, que la seva mare ja no podia fer un sol àpat sense que el primer plat fossin brots frescos de bambú. Môzô corria pels camps i els boscos, tant si era hivern com si era estiu, per oferir a la mare els seus brots de bambú preferits.

“Ai fill meu! -exclamava la mare- No sé què faria sense els meus brots de bambú! Ja no m’agrada cap altra cosa des de la mort del teu pare. Crec que em moriria sense bambú!”

I Môzô corria pels camps, explorava prats i boscos, i tots els dies, portava per a la seva mare els brots de bambú que tant li agradaven.

Però va passar que, aquell any, en el regne de Wu, l’hivern va ser excepcionalment rigorós. Va nevar i nevar. El sòl estava congelat. Môzô corria més que mai pels camps i pels boscos i descobria brots de bambú a indrets on ningú més n’hauria trobat. Els recollia davall els munts de neu, en els recons més profunds dels boscos, per tot arreu. Però un capvespre va tornar a casa amb les mans buides. La seva mare es va negar a menjar. Els dies següents, Môzô tornava amb les mans buides i desesperat:

“Mare, faig tot el que puc, vaig corrent de nord a sud, d’est a oest, però mentre continui la neu, no et podré oferir els brots de bambú que tant t’agraden. T’ho preg mare, accepta el menjar”.

Però la mare de Môzô no responia. Es negava a alimentar-se, ni menjava ni bevia, i va començar a emmalaltir. El cel era blau, fred, implacable, i tot el camp restava dur davall la gelada capa de neu. Llavors, un matí, Môzô, desesperat, va alçar els ulls als cel:

“Des de fa anys -es va lamentar- matí i capvespre, de nord a sud, d’est a oest, he cercat per totes bandes els brots de bambú. Ni un sol dia els he deixat de portar per a que no es mori la meva mare, i ara ja no en puc trobar”. Es refregava les mans amb molt de disgust i dirigia la mirada al jardí que tenia davant de casa, a la neu freda i indiferent al seu dolor.

En aquell moment, que estava agenollat implorant al cel, va distingir enmig de la blanca catifa tres brots violacis que sortien de la neu. Tres brots de bambú! Els va agafar i els va portar a la seva mare. Ella va menjar i va beure, i salvà la vida. Des de llavors, tant a la Xina com al Japó, aquell bambú rep el nom de “bambú Môzô. És el símbol de la pietat filial.

Conte extret del llibre de Henri Brunel, “Los más bellos cuentos Zen” i trobat a Menorca.info

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: