El nadó camell (Kazakhstan)

Un petit nadó camell caminava embadalit, allunyant-se de la seva manada en la immensa estepa. Se sentia content i amb la panxa plena i vagabundejava sota el sol, cridant alegrement “Krkhmmmmmmms !!!, Krrrhh !!!”

Tan aviat com es va posar el sol, el nadó camell va veure que estava sol i va començar a sentir-se famolenc i espantat. Els llops udolaven a la llunyania, “Auuuuuuuuuuuuu !!!” i el petit camell escoltava aterrit.

Llavors, va córrer en la foscor tot el que va poder. Encara que les seves llàgrimes queien sense parar sobre la terra, la por a que els llops el sentissin i el devoressin li impedia cridar. No obstant això, els astuts llops van captar de seguida l’olor del petit camell en el vent i es van udolar els uns als altres molt alt:

“Caaaaarn-teeendraaaaaa !!! Un nadó camell !!!”

Durant tota la nit, sobre les seves febles i petites potes, el camell va fugir dels llops. Li va semblar sens dubte la nit més llarga i terrible de tota la seva vida.  Però finalment va arribar el dia, el sol va sortir de nou i els llops van tornar capcots i derrotats al seu cau.

Va ser llavors quan el plor del petit camell va arribar a les iurtes properes i dos kazakhs van córrer cap a ell a corre-cuita. La seva felicitat era tal, que el petit va córrer cap a un d’ells i després, va saltar als braços de l’altre.

“Aquest és el meu bebè camell”, va dir el primer home.

“No, és meu. Has vist com a vingut corrent cap a la meva”, va cridar el segon.

Els dos homes van discutir sobre el nadó camell i finalment, van decidir demanar consell a l’akzakal (“barba blanca”), la saviesa del qual era reconeguda arreu de l’aul (“vila fortificada”)

Edige, aquest era el nom del vell savi, va escoltar les seves queixes i va sentenciar:

“Porteu-me els vostres camells”.

Quan els dos kazakhs van venir amb els seus camells, Edige es va amagar darrere d’una pila de llenya i va començar a udolar com un llop, “Auuuuuuuu!”. Els camells van aixecar els seus caps i el petit camell va començar a gemegar. Al so de la seva veu, una mare camell es va avançar a la manada i va començar a llepar-lo per tot el cos.

Mentrestant, els altres camells no es van moure. El petit camell es va acostar i va començar a mamar la llet de la mare.

Edige va cridar al kazakh al qual pertanyia la mare camell i va dir, “El nadó camell pertany a la seva mare i és teu perquè la mare et pertany. Ara porta als teus camells a casa.”

El kazakh es va allunyar amb els seus camells. El nadó camell sentint-se ple, va córrer afectuosament al costat de la seva mare.

“Ets un mal mestre”, li va dir Edige a l’altre kazakh. “De qui hauria mamat la seva llet el nadó camell si t’ho haguessis emportat? Vés a casa i recorda sempre que la cobdícia és l’arrel de tots els dimonis”

Aquest conte l’he trobat (i posteriorment traduït al català) en el fantàstic bloc Kazajstán Blues que al mateix temps ho ha traduït i adaptat del conte “El nadó camell”  del llibre “Stories of the Steppes”.

Anuncis

La noia del vestit verd (Xina)

“Yu jing tenia el seu estudi al monestir de la font de les aigües saboroses. Un vespre, mentre salmodiava les paraules d’un vell llibre al seu estudi, va sentir una veu de noia que li parlava des de la finestra:

—Quina dedicació a l’estudi, mestre Yu!

El lletrat es va estranyar de sentir una veu de noia en un monestir tan solitari com aquell, perdut enmig de les muntanyes. Encara no s’havia refet de la sorpresa, que la noia va empènyer la porta i va entrar a l’habitació.

—Que estudiós que ets!—va insistir somrient.

Yu jing es va alçar i va poder veure una noia d’una bellesa exquisida amb un vestit verd que li arribava fins als peus. Sospitant que es tractava d’alguna mena de fada o d’immortal, va demanar-li amb insistència on vivia.

—Mira’m bé!—va dir la noia—. ¿Que potser tinc aspecte de menjar-me la gent? ¿Per què m’has d’interrogar d’aquesta manera?

Yu Jing de seguida se sentí atret per ella i al cap de poca estona ja se n’anaven plegats al llit. Quan la noia es va despullar, Yu Jing va poder comprovar que tenia una cintura tan fina que podia encerclar-la amb les dues mans. Van gaudir de l’amor tota la nit. Just abans de l’alba, la noia es va vestir d’una revolada i va marxar. A partir de llavors, la noia passava totes les nits amb Yu Jing.

Una nit, mentre seien al llit bevent i xerrant, Yu Jing es va adonar que la noia hi entenia molt, en música.

—Tens una veu tan bella i delicada—li va dir el lletrat—que estic segur que un sol cant teu podria fer perdre el cap a qualsevol home.

—Justament per això no canto—li va respondre ella rient—, per no fer-te perdre el seny.

Però el lletrat no parava de demanar-li que cantés.

—Saps que mai no et nego res—li va dir ella—, però és que temo que em puguin sentir oïdes indiscretes. Ja que hi insisteixes, no tinc altre remei que exhibir davant teu la meva imperícia. Però et cantaré només una estrofa a mitja veu.

Es va alçar i, marcant el ritme amb el peuet contra la base del llit, es va posar a cantar:

Canta a la branca el passerell
que em guia enmig de la foscor.
No em preocupa gens mullar-me el calçat,
només temo trobar-te amb una altra.

La noia cantava amb una veu tènue com un fil de seda, gairebé imperceptible. Les seves inflexions alhora ardents i suaus enmig del silenci de la nit encisaven l’oda i agitaven el cor. Així que va acabar de cantar, va obrir la porta i va escrutar en totes direccions.

—Tinc por que hi hagi algú a prop de la finestra—va dir després d’haver donat una volta al pavelló mirant amb atenció cap a la foscor.

—Per què estàs tan preocupada?—li va preguntar Yu jing.

—Diu el proverbi: «Els esperits que han nascut en secret de vegades temen els humans.» Doncs això és el que em passa.

Van tornar a entrar i van tornar a abraçar-se al llit.

—Pot ser que la sort que ens ha unit arribi ja a la seva fi?—va dir ella encara espantada al cap d’una estona.

Yu Jing li va preguntar per què deia aquelles coses.

—El meu cor bat massa de pressa—va respondre ella—. Si el meu cor fremeix, senyal que la meva sort ha acabat.

—Un cor que tremola, uns ulls emboirats… Això li passa a tothom—va intentar consolar-la Yu Jing.

Finalment la noia es va tranquil·litzar i va somriure feliç entre els seus braços. Van estimar-se tota la nit, fins que, just abans de l’alba, la noia es va posar el seu llarg vestit verd i va baixar del llit.

Just abans d’obrir la porta, va tornar enrere amb passos vacil·lants.

—No sé per què—li va dir—, però estic intranquil·la. Sisplau, acompanya’m a fora.

Yu Jing es va llevar i la va acompanyar fins a la porta.

—Queda’t aquí i segueix-me amb la mirada. No tornis a entrar fins que em vegis desaparèixer rere la tanca del jardí—li va dir la noia.

Així ho va fer. Quan va veure que desapareixia rere la tanca, es va tombar per entrar a casa i continuar dormint, però llavors va sentir la veu de la noia, molt tènue, gairebé imperceptible, que cridava socors molt angoixada. Yu Jing va córrer pels voltants intentant localitzar d’on sortia la veu. Finalment va descobrir que provenia de la teulada. Va alçar la mirada i va veure una aranya gran com una pilota que s’aproximava a un petit insecte que estava atrapat a la teranyina i que cridava desesperat. Yu Jing va trencar la xarxa i va alliberar l’insecte. Era una petita vespa verda, que es trobava a les portes de la mort.

Yu Jing va entrar a casa amb la vespa a la mà i la va deixar amb cura sobre la taula. L’insecte va restar immòbil una estona fins que al final va començar a reviscolar i per fi va poder començar a moure’s. A poc a poc es va enfilar a la pedra plana on es mol la barra de tinta, es va remullar al petit bassal de tinta i, arrossegant-se per damunt la taula i reprenent el vol diverses vegades, va dibuixar sobre la taula els traços del caràcter «gràcies». Després va batre les ales i va sortir estripant el paper de la finestra i va desaparèixer pel cel.

Des de llavors, Yu Jing ja no la va tornar a veure mai més”.

Aquest relat és obra de Pu Songling 蒲松齡 (1640-1715) i es pot trobar a “Contes estranys del pavelló dels lleures” (Quaderns Crema, 2001), una selecció de catorze relats curts de la seva obra original “Liaozhai Zhiyi“, que de la mà de la il.lusió ens endinsa en móns fantàstics i misteriosos plens d’esperits i humans, amors i transformacions, sortilegis i màgia…

Nasrudín i la conferència

Nasrudín arriba a un petit poble en algun lloc de Mig Orient. Era la primera vegada que estava en aquest poble i una multitud s’havia reunit en un auditori per a escoltar-lo. Nasrudín, que en veritat no sabia què dir, perquè ell sabia que gens sabia, es va proposar improvisar alguna cosa. Va entrar molt segur i es va parar enfront de la gent. Va obrir les mans i va dir:

―Suposo que si vostès estan aquí, ja sabran què és el que jo tinc que dir-los.

La gent va dir:

―No – Què és el que tens per a dir-nos? No ho sabem Parla’ns!

Nasrudín va contestar:

―Si vostès han vingut fins aquí sense saber què és el que jo vinc a dir-los, aleshores no estan preparats per a escoltar-ho.

Va dir això, es va aixecar i va marxar.

La gent es va quedar sorpresa. Tots havien vingut aquest matí per a escoltar-lo i l’home marxava simplement dient-los això. Hauria estat un fracàs total si no fos perquè un dels presents – mai en falta un – mentre Nasrudín s’allunyava, va dir en veu alta:

―Quina intel·ligència!

I com sempre succeeix, quan un no entén gens i un altre diu ” Quina intel·ligència!”, per a no sentir-se un idiota un repeteix: “Sí, clar, Quina intel·ligència!”. I aleshores, tots van començar a repetir:

―Quina intel·ligència!

―Quina intel·ligència!

Fins que un va afegir:

―Sí, Quina intel·ligència!, però quina brevetat.

I un altre va agregar:

―Té la, brevetat i la síntesi dels savis perquè té raó. Com nosaltres venim aquí sense saber què venim a escoltar? Que estúpids que hem estat. Hem perdut una oportunitat meravellosa. Quina il·luminació, quina saviesa. Anem a demanar-li a aquest home que doni una segona conferència.

Aleshores van anar a veure a Nasrudín, la gent havia quedat tan sorpresa amb el que havia passat en la primera reunió, que alguns havien començat a dir que el coneixement d’ell era massa per a reunir-ho en una sola conferència. Nasrudín va dir:

― No, és just al revés, estan equivocats. El meu coneixement tot just arriba a per a una conferència. Mai podria donar dos.

La gent va dir:

―Que humil!

I com més Nasrudín insistia que no tenia gens per a dir, més la gent insistia que volien escoltar-lo una vegada més. Finalment, després de molta obstinació, Nasrudín va accedir a donar una segona conferència.

A l’endemà, el supòsit il·luminat va tornar al lloc de reunió, on havia més gent encara, doncs tots sabien de l’èxit de la conferència del dia anterior. Nasrudín es va parar enfront del públic i va insistir en la seva tècnica:

―Suposo que vostès ja sabran què he vingut a dir-los.

La gent estava avisada per tal de no ofendre al mestre amb la infantil resposta de l’anterior conferència, ―així que tots van dir:

―Sí, clar, per descomptat que ho sabem. Per això hem vingut.

Nasrudín va baixar el cap i va afegir:

―Bé, si tots ja saben què és el que vinc a dir-los, no veig la necessitat de repetir.

Es va aixecar i va tornar a marxar. La gent es va quedar estupefacta; perquè encara que ara havien dit altra cosa, el resultat havia estat exactament el mateix fins que algú, va cridar:

―Brillant!

I quan tots van escoltar que algú havia dit “brillant!”, la resta va començar a dir:

―Sí, clar, aquest és el complement de la saviesa de la conferència d’ahir!

―Què meravellós!

―Què espectacular!

―Què sensacional, que bàrbar!

Fins que algú va dir:

―Sí, però molta brevetat.

―És cert – es va queixar altre.

―Capacitat de síntesi ―va justificar un tercer.

I de seguida es va escoltar:

―Volem més, volem escoltar-lo més. Volem que aquest home ens doni més de la seva saviesa!

Aleshores, una delegació dels notables va anar a veure a Nasrudín per a demanar-li que donés una tercera i definitiva conferència. Nasrudín va dir que no, que de cap manera; que ell no tenia coneixements per a donar tres conferències i que, a més, ja havia de tornar a la seva ciutat. La gent li va implorar, li va suplicar, li va demanar una vegada i una altra; pels seus ancestrals, per tots els sants, pel que estimava. Aquella persistència el va persuadir i, finalment, Nasrudín va acceptar tremolant donar la tercera i definitiva conferència. Per tercera vegada es va parar enfront del públic, que ja eren multituds, i els va dir:

―Suposo que vostès ja sabran què he vingut a dir-los.

Aquesta vegada, la gent s’havia posat d’acord: només l’intendent del poblat contestaria. L’home de primera fila va dir:

―Alguns si, i uns altres no.

En aquest moment, una llarg silenci va estremir a l’auditori. Tots, fins i tot els joves, van seguir a Nasrudín amb la mirada. Aleshores, el mestre va respondre:

―En aquest cas, els que saben que ho expliquin als quals no saben. Es va aixecar i va marxar.

El mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert.  La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib i es poden trobar monuments i estàtues representant-lo  tant a l’Uzbekistan com a Algèria, i a Turquia és considerat un veritable heroi nacional i s’organitzen visites a la “seva” vila natal i a la “seva” tomba.

El soldà, el formatge i els ratolins (Iran)

Hi havia una vegada en un país molt llunyà un palau molt bonic. En aquest palau hi vivia un soldà que era un ignorant, una persona que no sabia res de res.

A aquest soldà li agradava tant el formatge que tan sols es preocupava que els formatgers més importants del seu regne li fabriquessin els formatges més saborosos.

Però darrerament hi havia una altra cosa que el preocupava. Resulta que l’olor dels formatges havia atret centenars de ratolins que es passejaven pel palau com si fossin a casa seva. I el pitjor era que es menjaven els formatges del soldà.

Finalment, un dia que va trobar un ratolí dins el formatge que s’estava menjant, es va empipar tant que va enviar a buscar els seus tres consellers i els va dir que, si l’endemà no havien desaparegut tots els ratolins del palau, els desterraria del seu regne per sempre més.

Els tres consellers, que encara eren més ignorants que el soldà, es van quedar molt preocupats i no sabien què fer. Després de molt pensar van arribar a una solució i l’endemà van ordenar als criats que portessin tots els gats de la ciutat cap al palau. Quan els ratolins van veure els gats van fugir corrents, i el soldà es va quedar més content que unes pasqües.

Però la seva alegria no va durar gaire, perquè els gats es trobaven tan bé al palau que no volien marxar. Corrien amunt i avall del palau, des del saló del tron fins a la cuina, i fins i tot esgarrapaven la cara del soldà. Dins el palau només se sentia els marrameus dels gats.

El soldà, a qui no li agradava gens viure amb els gats, va enviar a buscar els consellers una altra vegada i els va demanar que el salvessin d’aquells gats. Els consellers es van passar tota la nit desperts buscant una solució. L’endemà van ordenar als criats que portessin tots els gossos que poguessin trobar a la ciutat. Quan els gats van veure els gossos van fugir corrents i el soldà es va quedar més content que un gínjol.

Però la seva alegria no va durar gaire, perquè els gossos es trobaven tant bé al palau que no volien marxar. Corrien amunt i avall del palau mossegant a tothom. El soldà, que no podia suportar els gossos, va cridar un altre cop els tres consellers i els va ordenar que fessin alguna cosa per treure els gossos del palau. Després de molt pensar se’ls va acudir una idea i l’endemà van dir als criats que anessin a buscar uns quants lleons forts i grans. Quan els lleons van arribar al palau tots els gossos es van escapar i el soldà es va quedar més content que unes pasqües.

Però la seva alegria no va durar gaire, perquè els lleons es trobaven tan bé al palau que no volien marxar. Com que els lleons eren tan grossos, la gent del palau tenia molta por, a més a més amb els seus rugits no deixaven dormir a ningú. El soldà que tenia molta por dels lleons, va cridar un altre cop els tres consellers i els va ordenar que fessin alguna cosa per fer fora els lleons del palau abans que es mengessin a tothom.

Els consellers van pensar molt i molt i finalment van decidir enviar a buscar un ramat d’elefants. Quan els lleons van veure els elefants van fugir amb la cua entre les cames. I el soldà en veure que no quedava cap lleó es va posar molt content. Però la seva alegria no va tornar a durar gaire, perquè els elefants es trobaven tan bé al palau que no volien marxar. Amb les seves grans potes ho feien malbé tot i el pitjor era que xafaven tots els formatges del pobre soldà. El soldà, que estava molt enfadat i no sabia què fer, cridava contínuament els seus consellers que fessin alguna cosa abans que els elefants el tornessin boig.

Aquesta vegada els consellers realment no sabien què fer i demanaven a tothom quina cosa podia fer por als elefants perquè ja estaven desesperats. Per fi un criat els va dir que havia llegit en un conte que els elefants tenien por dels ratolins. Els consellers estaven contents i van anar a veure el soldà i li van explicar que, per fer fora els elefants del palau, haurien de tornar els ratolins. El soldà es va aixecar cridant que no volia de cap manera que els ratolins tornessin al palau i es mengessin els formatges. Però els consellers li van dir que l’única cosa que feia por als elefants eren els ratolins i finalment el soldà va haver d’acceptar. Quan van arribar els ratolins, els elefants van fugir cridant com bojos.

Ara els ratolins tornen a córrer per tot el palau i continuen menjant-se els formatges del soldà, però el soldà no està enfadat perquè pensa que és preferible viure amb els ratolins que no pas amb els elefants.

Aquest conte i molts més es poden trobar a la web Contes d’arreu del món

La lluerna (Tailàndia)

Hi havia una vegada una comunitat de lluernes (cuques de llum) que habitava l’interior d’un gegantí delixtu, un dels arbres més majestuosos i antics de Tailàndia.

Cada nit, quan tot es tornava fosc i a penes s’escoltava el lleu murmurar d’un pròxim riu, totes les lluernes eixien de l’arbre per a mostrar al món les seues meravelloses llampades. Jugaven a fer figures amb les seues llums, ballant al so d’una música inventada per a crear un infinitat de centellejos lluminosos més resplendent que qualsevol espectacle de focs artificials.

Però entre totes les lluernes del delixtu hi havia una molt xicoteta a la que no li agradava eixir a volar.

– No, hui tampoc vull eixir a volar – deia tots els dies la xicoteta lluerna-. Aneu vosaltres que jo estic molt be ací en caseta.

Tant els seus pares com els seus iaios, germans i amics esperaven amb il·lusió l’arribada del fosquejar per a eixir de casa i brillar en la foscor. Es divertien tant que no comprenien per què la xicoteta lluerna no els volia acompanyar. Li insistien una vegada i una altra, però no hi havia manera de convéncer-la. La xicoteta lluerna sempre es negava.

-Què no vull eixir fora! -repetia una vegada i una altra-. Mira que sou pesats!

Tota la colònia de lluernes estava molt preocupada per la seua xicoteta companya.

Hem de fer quelcom es queixava sa mare-. No pot ser que sempre es quede sola en casa sense eixir amb nosaltres.

-No et preocupes, dona – la consolava el pare-. Ja veuràs com qualsevol dia d’estos ix a volar amb nosaltres.

Però els dies passaven i passaven i la xicoteta lluerna seguia tancada a la seua cambra.

Una nit, quan totes les lluernes havien eixit a volar, la iaia de la xicoteta se li va acostar i li va preguntar amb molta delicadesa:

-Què és el que passa per què no vols vindre mai amb nosaltres a brillar en la foscor?

-És que no m’agrada volar-, va respondre la xicoteta lluerna.

Però, per què no t’agrada volar ni mostrar la teua meravellosa llum? – va insistir la iaia lluerna.

-Perquè… -va explicar al fi la xicoteta lluerna-. És que per a què eixiré si mai podré brillar tant com la lluna. La lluna és gran, i molt brillant, i jo al seu costat no sóc res. Sóc tan diminuta que en comparació parec una simple espurneta.  Per això sempre em quede en casa, perquè mai podré brillar tant com la lluna.

La iaia havia escoltat amb atenció les raons de la seua néta, i li va contestar:

-Ai, la meua xiqueta! hi ha una cosa de la lluna que hauries de saber. Si almenys isqueres de tant en tant, ho hauries descobert, però com sempre et quedes en l’arbre, no ho saps.

-Què és el que he de saber i no sé? -va preguntar amb impaciència la xicoteta lluerna.

-Has de saber que la lluna no té la mateixa llum totes les nits – li va contestar la iaia-. La lluna és tan variable que cada dia és diferent. Hi ha dies en què és gran i majestuosa com una pilota, i brilla sense parar en el cel. Però hi ha altres dies en què s’amaga, el seu brillantor desapareix i el món es queda completament a fosques.

-De veres hi ha nits en què la lluna no ix?- va preguntar sorpresa la xicoteta lluerna.

-Així és -li va confirmar la iaia. La lluna és molt canviant. A vegades creix i a vegades es fa xicoteta. Hi ha nits en què és gran i roja i altres en què desapareix darrere dels núvols. En canvi tu, la meua xiqueta, sempre brillaràs amb la mateixa força i sempre ho faràs amb la teua pròpia llum.

La xicoteta lluerna estava sorpresa davant de tal descobriment. Mai s’havia imaginat que la lluna poguera canviar i que brillara o s’amagara segons els dies.

I a partir d’aquell dia, la xicoteta lluerna va decidir eixir a volar i a ballar amb la seua família i els seus amics. Així va ser com la nostra xicoteta amigueta va aprendre que cada un té les seues qualitats i, per tant, cada un ha de brillar amb la seua pròpia llum.

Conte trobat a Contes del Món,  web elaborada pel Departament de valencià de l’IES Joanot Martorell de València.

%d bloggers like this: