El tresor d’en Bat (Mongòlia)

En Nasan era un ancià que vivia feliç a la gran estepa de Mongolia. Fent honor al seu nom, que significa “llarga vida” en mongol, estava a punt de complir cent anys, però encara era prou fort com per cuidar dels seus cavalls, ovelles i camells.

Cada dia es despertava molt d’hora, sortia de la tenda on vivia i que muntava i desmuntava seguint els ramats, i es parava a veure sortir el sol per darrera de l’estepa. Tenia la convicció que aquella costum de saludar el sol abans que ningú era el que li donava la vitalitat que tenia, malgrat la seva edat.

A més de cuidar els cavalls, en Nasan també munyia les eugues cada dos hores. Amb la llet que aconseguia feia aarul, el seu menjar preferit. L’aarul és un producte semblant al formatge, que en Nasan posava en unes caixes de fusta i col·locava al sostre de la seva tenda perquè fermentés al sol. Amb la llet també feia una beguda de sabor semblant al de la cervesa, l’airag.

Aquell dia, en Nasan anava vestit com sempre: amb les seves botes acabades amb punta, el seu del, que és una casaca llarga nuada a la cintura, els seus pantalons amples i una gorra en forma de casquet. Va agafar una mica d’ aarul pel camí i una bota d’airag per quan tingués set i va sortir a buscar els seus ramats.

Mentre en Nasan cavalcava, va veure un noi, d’uns 12 anys d’edat, que semblava molt trist al cantó del camí. A en Nasan li va fer pena i va decidir parar-se per parlar amb ell.

– Què et passa noi?- va preguntar en Nasan.

– Què em passa? Tot em passa! La meva vida és una desgràcia!- va començar a lamentar-se el jove-. Hagués estat millor que no hagués nascut!

Nasan es va apiadar del noi i li va dir:

– No diguis això, petit. A veure, explica’m el que et passa. Diuen que les penes compartides deixen de ser penes. Per començar. Com et dius?

– Em dic Bat – va contestar el noi.

-Bat significa “ferm” en mongol, però la veritat és que no sembles gaire ferm -. Això va fer que el noi mirés a l’ancià.

– Ara aquestes coses no m’importen gaire la veritat. Si sabessis el que m’ha passat m’entendries – va afegir en Bat. I va continuar explicant-li la seva història -. M’he quedat sol al món. Els meus pares han mort i no tinc ni cavalls, ni ovelles, ni tan sols un sostre on aixoplugar-me. No tinc res!

– Ho sento-. Al Nasan li va fer molta pena que en Bat hagués perdut les persones que més estimava-. Però tens tota la vida per davant, no ho pots veure tot tan negre.

– És que no ho veus? No tinc res! Com viuré a partir d’ara si no tinc res?- va exclamar el noi mentre baixava el cap intentant aguantar-se les llàgrimes davant de l’ancià.

– Tu creus que no tens res? Doncs jo veig que tens molts tresors.

El noi va pujar el cap de cop i va mirar al Nasan sorprès.

– És una broma? Si-us-plau no et mofis de mi- va dir abatut el noi-. No veus que no tinc res!

– No m’estic mofant de tu. Però et repeteixo que jo veig que tens molts tresors i, si vols, podem fer un intercanvi.

– Però si no tinc res per canviar- va repetir el nen-. I menys un tresor o alguna cosa valuosa con un ramat d’ovelles de cavalls.

– Doncs, a veure que et sembla això. Jo et dono el meu ramat d’ovelles, però a canvi tu em donaràs el teu ull-. Va explicar el Nasan.

– El meu ull? No, no! Com vols que canviï el meu ull per un ramat d’ovelles?- es va espantar el petit.

– No vols? Doncs a veure què et sembla això: si em dones el teu braç jo et donaré una manada de camells. Em sembla un bon canvi, no?- va oferir l’ancià.

– El meu braç? No m’interessa gens!- va queixar-se en Bat.

– Doncs llavors podem canviar la meva tenda i tot l’or que hi tinc per una de les teves cames.

– Estàs boig! Com vols que et doni una de les meves cames? No canviaria la meva cama per res!- va exclamar el Bat, que cada cop estava més alterat.

Nasan es va posar la mà a la barbeta i va seguir preguntant:

– No? I si em venguessis un braç, una cama i un ull, el lot complet. Per tot això et donaria els meus cavalls, les meves ovelles, els meus camells, la tenda i tota la plata i l’or que tinc. Acceptes?- va preguntar en Nasan.

– No, no! Ni per tot l’or, cavalls o camells del món!

Llavors en Nasan es va incorporar i es va posar a riure molt fort.

– Ho veus? Tu mateix ho dius. Encara que m’hagis dit que no tens res, quan t’ofereixo comprar-te alguna cosa que es teva, em contestes que ni per tots els animals ni per tot l’or del món. Tu mateix ho estàs dient! És molt més valuós el que tens que totes les meves possessions i diners.

Bat va alçar el cap quan va escoltar el vell i va començar a reflexionar sobre les paraules d’en Nasan.

– Els teus tresors són la salut, la fortalesa i la joventut. No ho veus? Tu mateix ets el teu tresor! I si enlloc d’estar-te aquí planyent-te, utilitzessis el teu cap, braços i cames, podries aconseguir tot el que et proposessis-, va explicar en Nasan.

Va semblar que en Bat ho comprenia i va oferir a en Nasan un petit somriure:

– Tens raó. He estat un neci -, va reconèixer en Bat.

– Només necessitaves que algú t’ajudés a obrir els ulls.

– I és el que has fet tu. Moltes gràcies.

– No fa falta que m’agraeixis res- va dir en Nasan mentre somreia-. Ara, si vols, em podries ajudar a recollir la manada de cavalls- Va pujar al cavall i li va oferir la mà a noi-. I després menjarem. Tinc un aarul boníssim, ja ho veuràs!

El vell va ajudar al noi a pujar al llom del cavall i va afegir:

– Però primer hem d’anar a buscar el meu ramat !

I els dos se’n van anar cavalcant a través de l’extensa plana de Mongolia.

Aquest conte l’he trobat a la secció de contes de Casa Àsia i les imatges són de l’agència de viatges  E-Mongolia The Best of Mongolia

Anuncis

Sort o desgràcia ? (Xina)

Havia una vegada un camperol xinès, pobre però savi, que treballava la terra durament amb el seu fill. Un dia el fill li va dir:
 

– Pare, quina desgràcia! Se’ns ha anat el cavall.

– Perquè ho anomenes desgràcia? – va respondre el pare – veurem el que porta el temps…

Als pocs dies el cavall va tornar, acompanyat d’un altre cavall.

– Pare, quina sort! – va exclamar aquesta vegada el noi, el nostre cavall ha portat un altre cavall.

– Perquè ho anomenes sort? – va respondre el pare, vegem què ens porta el temps.

En uns quants dies més, el noi va voler muntar el cavall nou, i aquest, no acostumat al genet, es va encabritar i ho va llançar al terra. El noi es va trencar una cama.

– Pare, quina desgràcia! – va exclamar ara el noi, m’he trencat la cama! I el pare, reprenent la seva experiència i saviesa, va sentenciar:

– Perquè ho anomenes desgràcia? Vegem el que porta el temps!

El noi no es convencia i ploriquejava en el seu llit. Pocs dies després van passar pel llogarret els enviats del rei, buscant joves per endur-se’ls a la guerra. Van venir a la casa de l’ancià, però com van veure al jove amb la seva cama encanyada, ho van deixar i van continuar el camí.

El jove va comprendre llavors que mai cal donar ni la desgràcia ni la fortuna com absolutes, sinó que sempre cal donar-li temps al temps, per a veure si alguna cosa és dolenta o bona. La moralitat d’aquest antic consell xinès és que la vida dóna tantes voltes, i és tan paradoxal el seu desenvolupament, que l’inconvenient es fa bo, i allò bo, dolent.

El millor és esperar sempre el dia de bon matí, perquè tot succeïx amb un propòsit positiu per a les nostres vides…

Conte trobat al bloc Roig i Negre d’en Natxo Cid… Moltes gràcies !!!

Caminant sobre les aigües (Índia)

Un santó estava meditant a la vora d’un riu quan un altre santó va voler impressionar-lo amb els fantàstics poders que havia adquirit gràcies a les pràctiques ascètiques. Per això, aquest segon santó es va dirigir on hi havia el primer caminant sobre les aigües.

Quan va arribar al lloc on estava el primer santó meditant en silenci, li va dir:

– Has vist el que acabo de fer?

– Sí, és clar, he vist que has creuat el riu caminant sobre les aigües. On has après a fer-ho ?

– He estat practicant el ioga i fent penitència al llarg de 12 anys en els contraforts de l’Himàlaia. Usava una sola cama per sostenir-me, i dejunava sis dies a la setmana. D’aquesta manera vaig adquirir aquest poder.

– De debò ? – va dir el primer santó-. I per què t’has pres tantes molèsties ? Per un mòdic preu, el barquer que tenim et travessarà el riu sempre que vulguis…

Vols ser emperador ? (Japó)

En aquell temps, Heian-kyo, que vol dir “capital de la pau i la tranquil·litat” (actualment Kioto), era un lloc encisador, on residia Sa Majestat l’Emperador. Nobles senyors vestits de vermell, túnica cirera i pantalons porpra, i nobles dames amb vestits enlluernador, de colors sempre nous, rivalitzaven en els torneigs d’amor i els jocs de l’esperit.

Les festes sumptuoses se succeïen per tots els palaus, adornats amb magnífiques estàtues. A les ribes del llac de les Vuit Virtuts, els músics acompanyaven els amants del clar de lluna. Els temples eren construïts amb fustes precioses, ornats amb nacre, incrustats de pedres fines, i les cerimònies rituals donaven lloc a ostentacions sense parió en tot l’imperi.

L’emperador Saga era un home d’edat, una mica cansat d’aquelles festes perpètues. Una pena secreta el rosegava. No tenia fills. Sovint s’absentava de la cort, i acudia amb alguns servents fidels i discrets al lloc on vivia un eremita, un monjo zen. S’estava no gaire lluny de la capital, en una senzilla cabanya de brancatge, a tocar d’una pagoda en ruïnes.

Assegut en el tronc d’un arbre, Saga observava com el monjo pregava, meditava i feia llenya, i com guspirejava la destral a la llum del sol al ritme dels seus cops.

-Fa anys que miro com vius, Ryoben; ets actiu, enèrgic, generós i savi. Jo envelleixo, i no tinc fills. Vols succeir-me, vols ser emperador?

El monjo no va dir molt davant d’aquesta sorprenent pregunta.

-Imagina’t, Ryoben, els plaers, la riquesa, el poder absolut, el dret de vida i mort sobre tot allò que respira en aquest país. Podries fer construir ací un palau, o un temple amb cent pagodes, fer conèixer el Zen,  estendre la seva influència. No et tempta, tot això?

Llavor Ryoben deixà la destral, posà en ordre els seus vestits, i va dir:

-M’en vaig a la vora del riu a rentar-me les orelles. Que les vostres paraules han embrutat.

Baixà al riu i hi trobà un camperol que hi anava sovint a abeurar la seva vaca.

-Et rentes les orelles, a aquesta hora del dia?

-Sí, les paraules de l’emperador me les han embrutat. M’ha proposat de succeir-lo, i de pujar al tron.

-Comprenc que et rentis! –digué el camperol-. I en aquestes condicions no deixaré pas que la meva vaca begui d’aquesta aigua bruta.

Provocació, impertinència, la gran rialla alliberadora del Zen. El monjo considera igualment el príncep i el pelacanyes, el lleó i el cuquet de terra. Sense envejar res, sense posseir res, el Zen és la llibertat perfecta“.

Conte trobat a internet en una versió reduïda  de “Els millors contes zen

%d bloggers like this: