Vols ser emperador ? (Japó)

En aquell temps, Heian-kyo, que vol dir “capital de la pau i la tranquil·litat” (actualment Kioto), era un lloc encisador, on residia Sa Majestat l’Emperador. Nobles senyors vestits de vermell, túnica cirera i pantalons porpra, i nobles dames amb vestits enlluernador, de colors sempre nous, rivalitzaven en els torneigs d’amor i els jocs de l’esperit.

Les festes sumptuoses se succeïen per tots els palaus, adornats amb magnífiques estàtues. A les ribes del llac de les Vuit Virtuts, els músics acompanyaven els amants del clar de lluna. Els temples eren construïts amb fustes precioses, ornats amb nacre, incrustats de pedres fines, i les cerimònies rituals donaven lloc a ostentacions sense parió en tot l’imperi.

L’emperador Saga era un home d’edat, una mica cansat d’aquelles festes perpètues. Una pena secreta el rosegava. No tenia fills. Sovint s’absentava de la cort, i acudia amb alguns servents fidels i discrets al lloc on vivia un eremita, un monjo zen. S’estava no gaire lluny de la capital, en una senzilla cabanya de brancatge, a tocar d’una pagoda en ruïnes.

Assegut en el tronc d’un arbre, Saga observava com el monjo pregava, meditava i feia llenya, i com guspirejava la destral a la llum del sol al ritme dels seus cops.

-Fa anys que miro com vius, Ryoben; ets actiu, enèrgic, generós i savi. Jo envelleixo, i no tinc fills. Vols succeir-me, vols ser emperador?

El monjo no va dir molt davant d’aquesta sorprenent pregunta.

-Imagina’t, Ryoben, els plaers, la riquesa, el poder absolut, el dret de vida i mort sobre tot allò que respira en aquest país. Podries fer construir ací un palau, o un temple amb cent pagodes, fer conèixer el Zen,  estendre la seva influència. No et tempta, tot això?

Llavor Ryoben deixà la destral, posà en ordre els seus vestits, i va dir:

-M’en vaig a la vora del riu a rentar-me les orelles. Que les vostres paraules han embrutat.

Baixà al riu i hi trobà un camperol que hi anava sovint a abeurar la seva vaca.

-Et rentes les orelles, a aquesta hora del dia?

-Sí, les paraules de l’emperador me les han embrutat. M’ha proposat de succeir-lo, i de pujar al tron.

-Comprenc que et rentis! –digué el camperol-. I en aquestes condicions no deixaré pas que la meva vaca begui d’aquesta aigua bruta.

Provocació, impertinència, la gran rialla alliberadora del Zen. El monjo considera igualment el príncep i el pelacanyes, el lleó i el cuquet de terra. Sense envejar res, sense posseir res, el Zen és la llibertat perfecta“.

Conte trobat a internet en una versió reduïda  de “Els millors contes zen

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: