El tresor d’en Bat (Mongòlia)

En Nasan era un ancià que vivia feliç a la gran estepa de Mongolia. Fent honor al seu nom, que significa “llarga vida” en mongol, estava a punt de complir cent anys, però encara era prou fort com per cuidar dels seus cavalls, ovelles i camells.

Cada dia es despertava molt d’hora, sortia de la tenda on vivia i que muntava i desmuntava seguint els ramats, i es parava a veure sortir el sol per darrera de l’estepa. Tenia la convicció que aquella costum de saludar el sol abans que ningú era el que li donava la vitalitat que tenia, malgrat la seva edat.

A més de cuidar els cavalls, en Nasan també munyia les eugues cada dos hores. Amb la llet que aconseguia feia aarul, el seu menjar preferit. L’aarul és un producte semblant al formatge, que en Nasan posava en unes caixes de fusta i col·locava al sostre de la seva tenda perquè fermentés al sol. Amb la llet també feia una beguda de sabor semblant al de la cervesa, l’airag.

Aquell dia, en Nasan anava vestit com sempre: amb les seves botes acabades amb punta, el seu del, que és una casaca llarga nuada a la cintura, els seus pantalons amples i una gorra en forma de casquet. Va agafar una mica d’ aarul pel camí i una bota d’airag per quan tingués set i va sortir a buscar els seus ramats.

Mentre en Nasan cavalcava, va veure un noi, d’uns 12 anys d’edat, que semblava molt trist al cantó del camí. A en Nasan li va fer pena i va decidir parar-se per parlar amb ell.

– Què et passa noi?- va preguntar en Nasan.

– Què em passa? Tot em passa! La meva vida és una desgràcia!- va començar a lamentar-se el jove-. Hagués estat millor que no hagués nascut!

Nasan es va apiadar del noi i li va dir:

– No diguis això, petit. A veure, explica’m el que et passa. Diuen que les penes compartides deixen de ser penes. Per començar. Com et dius?

– Em dic Bat – va contestar el noi.

-Bat significa “ferm” en mongol, però la veritat és que no sembles gaire ferm -. Això va fer que el noi mirés a l’ancià.

– Ara aquestes coses no m’importen gaire la veritat. Si sabessis el que m’ha passat m’entendries – va afegir en Bat. I va continuar explicant-li la seva història -. M’he quedat sol al món. Els meus pares han mort i no tinc ni cavalls, ni ovelles, ni tan sols un sostre on aixoplugar-me. No tinc res!

– Ho sento-. Al Nasan li va fer molta pena que en Bat hagués perdut les persones que més estimava-. Però tens tota la vida per davant, no ho pots veure tot tan negre.

– És que no ho veus? No tinc res! Com viuré a partir d’ara si no tinc res?- va exclamar el noi mentre baixava el cap intentant aguantar-se les llàgrimes davant de l’ancià.

– Tu creus que no tens res? Doncs jo veig que tens molts tresors.

El noi va pujar el cap de cop i va mirar al Nasan sorprès.

– És una broma? Si-us-plau no et mofis de mi- va dir abatut el noi-. No veus que no tinc res!

– No m’estic mofant de tu. Però et repeteixo que jo veig que tens molts tresors i, si vols, podem fer un intercanvi.

– Però si no tinc res per canviar- va repetir el nen-. I menys un tresor o alguna cosa valuosa con un ramat d’ovelles de cavalls.

– Doncs, a veure que et sembla això. Jo et dono el meu ramat d’ovelles, però a canvi tu em donaràs el teu ull-. Va explicar el Nasan.

– El meu ull? No, no! Com vols que canviï el meu ull per un ramat d’ovelles?- es va espantar el petit.

– No vols? Doncs a veure què et sembla això: si em dones el teu braç jo et donaré una manada de camells. Em sembla un bon canvi, no?- va oferir l’ancià.

– El meu braç? No m’interessa gens!- va queixar-se en Bat.

– Doncs llavors podem canviar la meva tenda i tot l’or que hi tinc per una de les teves cames.

– Estàs boig! Com vols que et doni una de les meves cames? No canviaria la meva cama per res!- va exclamar el Bat, que cada cop estava més alterat.

Nasan es va posar la mà a la barbeta i va seguir preguntant:

– No? I si em venguessis un braç, una cama i un ull, el lot complet. Per tot això et donaria els meus cavalls, les meves ovelles, els meus camells, la tenda i tota la plata i l’or que tinc. Acceptes?- va preguntar en Nasan.

– No, no! Ni per tot l’or, cavalls o camells del món!

Llavors en Nasan es va incorporar i es va posar a riure molt fort.

– Ho veus? Tu mateix ho dius. Encara que m’hagis dit que no tens res, quan t’ofereixo comprar-te alguna cosa que es teva, em contestes que ni per tots els animals ni per tot l’or del món. Tu mateix ho estàs dient! És molt més valuós el que tens que totes les meves possessions i diners.

Bat va alçar el cap quan va escoltar el vell i va començar a reflexionar sobre les paraules d’en Nasan.

– Els teus tresors són la salut, la fortalesa i la joventut. No ho veus? Tu mateix ets el teu tresor! I si enlloc d’estar-te aquí planyent-te, utilitzessis el teu cap, braços i cames, podries aconseguir tot el que et proposessis-, va explicar en Nasan.

Va semblar que en Bat ho comprenia i va oferir a en Nasan un petit somriure:

– Tens raó. He estat un neci -, va reconèixer en Bat.

– Només necessitaves que algú t’ajudés a obrir els ulls.

– I és el que has fet tu. Moltes gràcies.

– No fa falta que m’agraeixis res- va dir en Nasan mentre somreia-. Ara, si vols, em podries ajudar a recollir la manada de cavalls- Va pujar al cavall i li va oferir la mà a noi-. I després menjarem. Tinc un aarul boníssim, ja ho veuràs!

El vell va ajudar al noi a pujar al llom del cavall i va afegir:

– Però primer hem d’anar a buscar el meu ramat !

I els dos se’n van anar cavalcant a través de l’extensa plana de Mongolia.

Aquest conte l’he trobat a la secció de contes de Casa Àsia i les imatges són de l’agència de viatges  E-Mongolia The Best of Mongolia

6 comentaris (+add yours?)

  1. Lluis
    abr 26, 2011 @ 07:37:39

    Ja es ben veritat que moltes vegades no apreciem el que tenim.
    M’encanta el conte!!

    Petons!!

    Respon

  2. miquelgascon
    abr 26, 2011 @ 18:17:02

    Precios aquest “conte”…. explica en poques paraules el que moltes vegades fem tots… voler el que tenen els demes i no gaudir del que ja tenim que potser es mes valuos encara. Gracies per aquesta publicació.

    Miquel

    Respon

  3. Susana Tornero
    abr 28, 2011 @ 22:34:11

    És un conte preciós, ja el coneixia, però és d’aquelles històries que de tant en tant cal rellegir, perquè de tant en tant ens oblidem, de la fortuna que tenim. Diria que és la versió que va narrar la Solongo Chuluunpurev per al llibre Contes de tots Colors, una recopilació de contes de gent d’arreu del món que viuen a Barcelona.

    Respon

  4. núria
    mai 02, 2011 @ 22:19:16

    molt encertat el conte, i a més, tants anys després, es pot aplicar perfectament a la nostra època, vaja, que molta gent l’hauria de llegir.
    gràcies Eduard per aquestes lliçons!

    per cert, les fotos són molt maques.

    Respon

  5. Varinia
    nov 03, 2011 @ 13:58:22

    hola!
    sóc educadora i estava buscant contes de Mongòlia quan he trobat la teva pàgina, és fantàstica.
    M’apassionen els contes i aqui en tens un bon recull!
    Gràcies
    Varinia

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: