L’origen del Ku-ku-nor (Tibet)

El Ku-ku-nor és un gran llac que hi ha a ponent de les muntanyes del Tibet. Segons diuen, la situació d’aquest llac ha variat, perquè abans es trobava sota terra, a l’indret on ara hi ha la ciutat de Lhasa, la capital del Tibet.

Una vegada, el dalai-lama, que encara no tenia residència fixa, va voler fer bastir un gran temple en honor de Buda. Va designar el lloc on s’havia de construir i va aplegar milers de treballadors, amb els caps de colla, els mestres d’obres i els arquitectes. Al cap d’un any havien alçat un magnífic temple. Però així que hi van posar l’última pedra, l’edifici es va enfonsar. No hi va quedar ni una pedra dreta.

Tanmateix, no es van desanimar i van començar de nou amb materials més bons i resistents, i van refer tots els càlculs necessaris sobre el gruix de les parets, de les bigues i dels sostres. El resultat va ser el mateix: en el moment de donar-lo per acabat, es va esfondrar com un castell de cartes. I encara ho van intentar una tercera vegada, mirant-s’hi i remirant-s’hi  més i més, però no hi va haver res a fer: l’edifici queia així que hi posaven l’última teula.

Aleshores, el dalai-lama va fer venir l’endeví més prestigiós de totes les valls del Tibet, a veure si li podia dir quina era la causa d’aquells fracassos que es repetien incessantment. L’endeví no li va saber dir sinó que qui podia explicar la causa d’aquell misteri era un gran sant que es deia Darma-glang, i que vivia fent vida d’ermità, dedicat a la meditació, enllà d’enllà, a les muntanyes de ponent.

El dalai-lama no s’hi va pensar gens. Va enviar un dels seus lames més eixerits  cap a les muntanyes de ponent, amb la missió de trobar el sant Darma-glang i aconseguir que li revelés el seu secret.

L’enviat del dalai-lama es va fer un tip de voltar per les muntanyes, durant anys i anys, no hi havia ningú que li sabés donar raó del sant Darma-glang. Fins que una nit en què se li va trencar la cingla de la sella de muntar, va demanar aixopluc en una pobra cabana que hi havia a la vora del camí. Hi vivia un home vell, que el va acollir hospitalàriament.

Havent sopat, el vell li va demanar quin era el motiu del seu viatge, però el lama, no volent descobrir la seva personalitat, li va contestar que feia un pelegrinatge.

– Aquí tenim santuaris de molta devoció -va dir el vell-. En canvi, sé que cada cop que el dalai-lama vol edificar un gran temple se li ensorra sense remei.

– Sí, em sembla que n’he sentit a parlar -va dir el lama-. No sé qui em deia, fa temps que és un misteri que no pot aclarir ningú.

– Hi ha qui el pot aclarir -va dir el vell, somrient -. Hi ha qui sap per què s’ensorren tots aquells temples, però és algú que no ho dirà mai a ningú. I ho puc afirmar,  perquè qui ho pot aclarir sóc jo.

Quan el lama va comprendre que aquell vell era el sant Darma-glang, va sentir com el cor li bategava més fort. Però va disimular i, fingint una gran indiferència, va fer:

– De debò? No et voldria ofendre, però la veritat és que em costa de creure.

– És molt senzill: a l’indret on el dalai-lama vol construir el temple hi ha una gran extensió d’aigua subterrània i, així els fonaments sempre fallen. Però sobretot, no ho diguis a ningú. Si ho sabessin els lames, farien sortir l’aigua i ens inundarien a tots plegats.

El lama no es va poder contenir. Va sortir de la cabana, va pujar amb un salt dalt del cavall i el va posar al galop.

– Gràcies, mestre venerable. Jo sóc un d’aquests lames de què parles.

El sant Darma-glang es va quedar desolat. El lama se n’anava amb una sella de muntar que ell li havia deixat, perquè la del lama s’havia trencat. Aleshores va cridar un dels seus deixebles i li va manar que, dalt del cavall, perseguís aquell viatger i que li arranqués la llengua. Així evitaria que el lama revelés el gran secret.

Però el deixeble va entendre malament l’ordre del seu mestre. Va entendre que li havia d’arrencar la sivella de la cingla. I quan va atrapar el lama i aquest es disposava a defensar la vida, va sentir, amb sorpresa, que el deixeble només li demanava la sivella, la hi va donar sense oferir cap resistència i va continuar galopant. La sella se li movia molt, però se’n va sortir com va poder.

Quan Darma-glang va saber l’equivocació del deixeble, va exclamar:

– És la voluntat de Déu. Que ell tingui pietat de tots nosaltres.

Efectivament, al cap de pocs dies es va sentir una mena de tro esgarrifós, les muntanyes es van obrir i va començar a sortir aigua i més aigua, fins que ho van inundar tot. Molta gent va morir negada, entre ells l’indiscret Darma-glang.

Finalment, el Senyor va tenir compassió de la pobra gent i les muntanyes es van tornar a tancar. Però amb l’aigua que havia arribat a sortir es va formar el gran llac de Ku-ku-nor, que encara existeix.

Conte trobat en el Fons Menorquí de Cooperació (Ferreries) i publicat a Menorca.info. El llac Ku-ku-nor (que traduït seria “Llac blau”)  es troba situat en la provincia històrica tibetana d’Amdo i actualment, porta el nom xinès de Llac Qinghai (“Mar blau”) essent el llac més gran de tota Xina que ha donat nom a la província xinesa de Qinghai.

Isogai, el picapedrer (Japó)

“Fa molt de temps al Japó hi vivia un picapedrer de nom Isogai, que treballava en unes mines de granit.

El seu sou era tan miserable que amb prou feines en tenia per menjar. Una tarda arribà a casa mort de cansament, es queixà de la seva mala sort i parlà en veu alta.

-Ah, si jo arribés algun dia a ser ric!, la gent em respectaria i seria estimat i admirat per tots. Però així, sent un pobre picapedrer, qui podria respectar-me. Mai podré sortir d’aquesta miserable vida que porto.

I amb aquests tristos pensaments Isogai s’adormí i començà a somiar. En el seu somni es veié convertit en un home ric i poderós: vivia en un palau de marbre i des de la finestra de la seva habitació, coberta de sedes, veia passar la gent de la ciutat que anaven i venien atrafegades.

Isogai es sentia feliç però, de sobte, tothom corré i s’apartà del mig del carrer per deixar passar una carrossa daurada, arrossegada per deu cavalls blancs. Era l’emperador del Japó!.

El seguia la seva cort de cavallers. Tothom s’agenollà i baixà els ulls a terra mentre passava pel seu davant, no fer-ho era castigat amb cent fuetades i amb presó perpètua. Al veure aquella magnificència, Isogai va sentir enveja i pensà.

-Sóc ric, però, de què em serveixen les meves riqueses si no puc tenir una cort de cavallers, ni súbdits que s’agenollin quan jo passo. Com m’agradaria ser emperador!

Immediatament Isogai es va convertir en un poderós emperador a qui seguien cents i cents de cavallers i els seus criats que el protegien del sol amb un para-sol guarnit amb diamants i rics brodats. Però malgrat el para-sol, el sol, que aquell dia era més fort que en ple més d’agost, feia que del front d’Isogai caiguessin enormes gotes de suor.

Mentre es ventava amb el seu paipai, Isogai pensà:

-Ni els emperadors són completament feliços, vet aquí que, com qualsevol mortal, he de patir aquesta calor i suar com un camperol amb l’aixada. Tant de bo pogués ser el sol i aleshores si que seria poderós, doncs faria suar als més poderosos de la terra.

No havia quasi acabat de pensar en aquesta possibilitat quan Isogai es convertí en el sol que està per damunt de totes les coses. Gràcies a ell madura el gra i les fruites, la seva escalfor fa possible la vida i la seva llum omple la terra.
Però vet aquí que un núvol s’interposà en el seu camí i els raigs del sol no podien arribar a la terra. Isogai es va enfurismar.

-Si un núvol és més poderós que jo, i pot aturar els meus raigs, més em valdria ser un núvol.

I, de sobte, Isogai va ser núvol. I per demostrar el seu poder es va posar davant del sol, i la terra va quedar envoltada d’ombres. Després va deixar caure la seva pluja, tan abundant i forta, que els rius es van desbordar i van inundar els camps i els pobles. Isogai, amb arrogància, contemplava el que havia aconseguit amb la seva força.

Ara si que era el més poderós, i ningú podria amb ell. Però mirà cap avall amb més cura i veié que hi havia una roca que, malgrat que l’aigua caigués amb fúria contra ella, no es movia del seu lloc. I va enviar més pluja, i fortíssims vents, però la roca ni es movia.

-Doncs si no tinc poder per a vèncer una roca, millor serà ser com ella.

I ja us haureu imaginat que en roca es convertí Isogai. Es sentí feliç perquè resistia el mal temps, la calor, el sol, les pluges, els trons i llamps, en mig de les més fortes tempestes Isogai reia i reia.

Un bon dia, arribà al costat de la roca un pobre home, vestit amb quatre parracs i amb un martell i un pic va començar a esbocinar la roca i a treure’n trocets petits.

-Qui ho hagués pensat mai!- exclamà Isogai -un pobre home pot moldejar i destruir una roca. Vull ser home un altre vegada.

I en aquell instant Isogai despertà del seu somni i es sentí feliç per ser un home i orgullós de ser un picapedrer que podia vèncer la roca que ni el sol, ni el vent, ni la pluja havien pogut doblegar.

Anava a la feina amb alegria i picava amb fúria la pedra sentint la seva força. Treballava tan bé que es feu famós, i la seva fama de ser el millor picapedrer del regne arribà a fins a l’emperador del Japó, qui el feu cridar per a ser el cap dels picapedrers que començarien el seu nou palau.

Isogai esdevingué important, respectat i admirat per la seva feina. Ara podia comprar molt menjar i vestits, podia passejar vestit de seda enmig dels picapedrers per supervisar la feina, però va continuar picant i picant amb els seus companys, doncs el seu màxim orgull era ser el millor picapedrer, i quan l’emperador el visitava per veure com anava la feina no entenia perquè Isogai no descansava sota el seu para-sol guarnit amb diamants i rics brodats.

I Isogai mai més va sentir enveja de l’emperador”.

Aquesta és una versió lliure d’un conte popular japonès a cura de Mª Antònia Navarro trobada a Duniazad. Les pintures són obra de l’artista japonès Hiroaki Takahashi (1871-1945)

Quina és la major glòria, l’assoliment més important que un home pot fer a la vida?

Al sud de l’Índia, vivia fa molt de temps un rei que tenia tres fills. Una vegada, volent comprovar el grau de saviesa de cada un, els interpel·la de la següent manera:

-Digueu-me fills meus: Quina és la major glòria, l’assoliment més important que un home pot fer a la vida?.

El germà gran va dir:

-Estimat pare, al meu parer, la major glòria que pot fer un home és sotmetre als seus veïns, afegir els seus estats al seu i governar com a sobirà absolut del seu nombrós poble, i així ésser estimat i respectat pels seus súbdits.

El segon va dir:

-Per a mi, no hi ha glòria més gran que viatjar a través de tota la terra, conèixer els més recòndits llocs, i que no hi hagi país al món que resulti estrany o desconegut.

El tercer, tot just un nen de vuit anys, va dir el següent:

-Estimat pare, hi ha una glòria que és difícil i grandiosa com cap altra al món. Una glòria que pocs intenten i encara menys aconsegueixen: conèixer-se a si mateix.

Aquest fill petit del rei, renunciant a la cort i les seves riqueses, es va fer monjo, i amb el temps va introduir el budisme genuí, “I Shin donin Shin” (de la meva ànima a la teva ànima), més enllà de les lletres i de les paraules , a la Xina.

El nom d’aquest petit príncep era Bodhidarma i fou el primer patriarca del Budisme Zen.

El Zen (paraula japonesa provinent de la xinesa chán) va ser introduït a Xina per Bodhidharma, mestre que representava la vint-i-vuitena generació de deixebles del Buda. Xina estava dividida en aquesta època en estats rivals. El desordre regnava per tot arreu a causa de la crisi que produïa la lluita pel poder. El país es trobava sotmès als tirans i ensagnat per les rebelions.

La dinastia dels Liang regnava sobre un dels estats de l’antiga Xina. L’emperador Wu-Ti, cap d’aquesta dinastia, budista ardent, va sentir parlar de Bodhidharma i el va rebre al seu palau. A la pregunta de Wu-Ti: “Quin és el principi fonamental del Budisme?” Bodhidharma respongué: “Un buit immens. Un cel clar. Un cel on no es distingeixen els il·luminats dels ignorants. El món mateix tal com és”.

Wu-Ti, malgrat era un budista fervent, no va comprendre el missatge de Bodhidharma i aquest últim va saber que l’hora de difondre el Zen a la Xina encara no havia arribat, per la qual cosa va creuar el riu Yang-Tse i es va retirar a les muntanyes septentrionals, al temple Shaolin.

La dona perfecta de Nasrudín

Nasrudín conversava amb els seus amics en la casa de te i els contava com havia iniciat un llarg viatge per a trobar la dona perfecta amb qui casar-se. Els hi deia:

-Vaig viatjar a Bagdad, després d’un temps vaig trobar una dona formidable, atenta, intel·ligent, culta d’una gran personalitat.

Van dir els seus amics:

-Per què no et vas casar amb ella?

-No era completa, -va respondre Nasrudín-, després vaig anar al Caire, allí vaig conéixer una altra dona certament fabulosa; bella, sensible, delicada, afectuosa.

-Per què no et vas casar amb ella?, van dir els amics.

-No era completa -va respondre novament Nasrudín-, llavors me’n vaig anar a Samarcanda allí per fi vaig trobar les dona dels meus somnis; enginyosa i creativa, bella i intel·ligent, sensible, culta, delicada i espiritual.

-Per què no et vas casar amb ella? -van insistir els seus amics.

-Sabeu per què?, ella també buscava un home perfecte.

El mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib.

+ contes: “Nasrudín i la conferència

%d bloggers like this: