Isogai, el picapedrer (Japó)

“Fa molt de temps al Japó hi vivia un picapedrer de nom Isogai, que treballava en unes mines de granit.

El seu sou era tan miserable que amb prou feines en tenia per menjar. Una tarda arribà a casa mort de cansament, es queixà de la seva mala sort i parlà en veu alta.

-Ah, si jo arribés algun dia a ser ric!, la gent em respectaria i seria estimat i admirat per tots. Però així, sent un pobre picapedrer, qui podria respectar-me. Mai podré sortir d’aquesta miserable vida que porto.

I amb aquests tristos pensaments Isogai s’adormí i començà a somiar. En el seu somni es veié convertit en un home ric i poderós: vivia en un palau de marbre i des de la finestra de la seva habitació, coberta de sedes, veia passar la gent de la ciutat que anaven i venien atrafegades.

Isogai es sentia feliç però, de sobte, tothom corré i s’apartà del mig del carrer per deixar passar una carrossa daurada, arrossegada per deu cavalls blancs. Era l’emperador del Japó!.

El seguia la seva cort de cavallers. Tothom s’agenollà i baixà els ulls a terra mentre passava pel seu davant, no fer-ho era castigat amb cent fuetades i amb presó perpètua. Al veure aquella magnificència, Isogai va sentir enveja i pensà.

-Sóc ric, però, de què em serveixen les meves riqueses si no puc tenir una cort de cavallers, ni súbdits que s’agenollin quan jo passo. Com m’agradaria ser emperador!

Immediatament Isogai es va convertir en un poderós emperador a qui seguien cents i cents de cavallers i els seus criats que el protegien del sol amb un para-sol guarnit amb diamants i rics brodats. Però malgrat el para-sol, el sol, que aquell dia era més fort que en ple més d’agost, feia que del front d’Isogai caiguessin enormes gotes de suor.

Mentre es ventava amb el seu paipai, Isogai pensà:

-Ni els emperadors són completament feliços, vet aquí que, com qualsevol mortal, he de patir aquesta calor i suar com un camperol amb l’aixada. Tant de bo pogués ser el sol i aleshores si que seria poderós, doncs faria suar als més poderosos de la terra.

No havia quasi acabat de pensar en aquesta possibilitat quan Isogai es convertí en el sol que està per damunt de totes les coses. Gràcies a ell madura el gra i les fruites, la seva escalfor fa possible la vida i la seva llum omple la terra.
Però vet aquí que un núvol s’interposà en el seu camí i els raigs del sol no podien arribar a la terra. Isogai es va enfurismar.

-Si un núvol és més poderós que jo, i pot aturar els meus raigs, més em valdria ser un núvol.

I, de sobte, Isogai va ser núvol. I per demostrar el seu poder es va posar davant del sol, i la terra va quedar envoltada d’ombres. Després va deixar caure la seva pluja, tan abundant i forta, que els rius es van desbordar i van inundar els camps i els pobles. Isogai, amb arrogància, contemplava el que havia aconseguit amb la seva força.

Ara si que era el més poderós, i ningú podria amb ell. Però mirà cap avall amb més cura i veié que hi havia una roca que, malgrat que l’aigua caigués amb fúria contra ella, no es movia del seu lloc. I va enviar més pluja, i fortíssims vents, però la roca ni es movia.

-Doncs si no tinc poder per a vèncer una roca, millor serà ser com ella.

I ja us haureu imaginat que en roca es convertí Isogai. Es sentí feliç perquè resistia el mal temps, la calor, el sol, les pluges, els trons i llamps, en mig de les més fortes tempestes Isogai reia i reia.

Un bon dia, arribà al costat de la roca un pobre home, vestit amb quatre parracs i amb un martell i un pic va començar a esbocinar la roca i a treure’n trocets petits.

-Qui ho hagués pensat mai!- exclamà Isogai -un pobre home pot moldejar i destruir una roca. Vull ser home un altre vegada.

I en aquell instant Isogai despertà del seu somni i es sentí feliç per ser un home i orgullós de ser un picapedrer que podia vèncer la roca que ni el sol, ni el vent, ni la pluja havien pogut doblegar.

Anava a la feina amb alegria i picava amb fúria la pedra sentint la seva força. Treballava tan bé que es feu famós, i la seva fama de ser el millor picapedrer del regne arribà a fins a l’emperador del Japó, qui el feu cridar per a ser el cap dels picapedrers que començarien el seu nou palau.

Isogai esdevingué important, respectat i admirat per la seva feina. Ara podia comprar molt menjar i vestits, podia passejar vestit de seda enmig dels picapedrers per supervisar la feina, però va continuar picant i picant amb els seus companys, doncs el seu màxim orgull era ser el millor picapedrer, i quan l’emperador el visitava per veure com anava la feina no entenia perquè Isogai no descansava sota el seu para-sol guarnit amb diamants i rics brodats.

I Isogai mai més va sentir enveja de l’emperador”.

Aquesta és una versió lliure d’un conte popular japonès a cura de Mª Antònia Navarro trobada a Duniazad. Les pintures són obra de l’artista japonès Hiroaki Takahashi (1871-1945)