L’origen del Ku-ku-nor (Tibet)

El Ku-ku-nor és un gran llac que hi ha a ponent de les muntanyes del Tibet. Segons diuen, la situació d’aquest llac ha variat, perquè abans es trobava sota terra, a l’indret on ara hi ha la ciutat de Lhasa, la capital del Tibet.

Una vegada, el dalai-lama, que encara no tenia residència fixa, va voler fer bastir un gran temple en honor de Buda. Va designar el lloc on s’havia de construir i va aplegar milers de treballadors, amb els caps de colla, els mestres d’obres i els arquitectes. Al cap d’un any havien alçat un magnífic temple. Però així que hi van posar l’última pedra, l’edifici es va enfonsar. No hi va quedar ni una pedra dreta.

Tanmateix, no es van desanimar i van començar de nou amb materials més bons i resistents, i van refer tots els càlculs necessaris sobre el gruix de les parets, de les bigues i dels sostres. El resultat va ser el mateix: en el moment de donar-lo per acabat, es va esfondrar com un castell de cartes. I encara ho van intentar una tercera vegada, mirant-s’hi i remirant-s’hi  més i més, però no hi va haver res a fer: l’edifici queia així que hi posaven l’última teula.

Aleshores, el dalai-lama va fer venir l’endeví més prestigiós de totes les valls del Tibet, a veure si li podia dir quina era la causa d’aquells fracassos que es repetien incessantment. L’endeví no li va saber dir sinó que qui podia explicar la causa d’aquell misteri era un gran sant que es deia Darma-glang, i que vivia fent vida d’ermità, dedicat a la meditació, enllà d’enllà, a les muntanyes de ponent.

El dalai-lama no s’hi va pensar gens. Va enviar un dels seus lames més eixerits  cap a les muntanyes de ponent, amb la missió de trobar el sant Darma-glang i aconseguir que li revelés el seu secret.

L’enviat del dalai-lama es va fer un tip de voltar per les muntanyes, durant anys i anys, no hi havia ningú que li sabés donar raó del sant Darma-glang. Fins que una nit en què se li va trencar la cingla de la sella de muntar, va demanar aixopluc en una pobra cabana que hi havia a la vora del camí. Hi vivia un home vell, que el va acollir hospitalàriament.

Havent sopat, el vell li va demanar quin era el motiu del seu viatge, però el lama, no volent descobrir la seva personalitat, li va contestar que feia un pelegrinatge.

– Aquí tenim santuaris de molta devoció -va dir el vell-. En canvi, sé que cada cop que el dalai-lama vol edificar un gran temple se li ensorra sense remei.

– Sí, em sembla que n’he sentit a parlar -va dir el lama-. No sé qui em deia, fa temps que és un misteri que no pot aclarir ningú.

– Hi ha qui el pot aclarir -va dir el vell, somrient -. Hi ha qui sap per què s’ensorren tots aquells temples, però és algú que no ho dirà mai a ningú. I ho puc afirmar,  perquè qui ho pot aclarir sóc jo.

Quan el lama va comprendre que aquell vell era el sant Darma-glang, va sentir com el cor li bategava més fort. Però va disimular i, fingint una gran indiferència, va fer:

– De debò? No et voldria ofendre, però la veritat és que em costa de creure.

– És molt senzill: a l’indret on el dalai-lama vol construir el temple hi ha una gran extensió d’aigua subterrània i, així els fonaments sempre fallen. Però sobretot, no ho diguis a ningú. Si ho sabessin els lames, farien sortir l’aigua i ens inundarien a tots plegats.

El lama no es va poder contenir. Va sortir de la cabana, va pujar amb un salt dalt del cavall i el va posar al galop.

– Gràcies, mestre venerable. Jo sóc un d’aquests lames de què parles.

El sant Darma-glang es va quedar desolat. El lama se n’anava amb una sella de muntar que ell li havia deixat, perquè la del lama s’havia trencat. Aleshores va cridar un dels seus deixebles i li va manar que, dalt del cavall, perseguís aquell viatger i que li arranqués la llengua. Així evitaria que el lama revelés el gran secret.

Però el deixeble va entendre malament l’ordre del seu mestre. Va entendre que li havia d’arrencar la sivella de la cingla. I quan va atrapar el lama i aquest es disposava a defensar la vida, va sentir, amb sorpresa, que el deixeble només li demanava la sivella, la hi va donar sense oferir cap resistència i va continuar galopant. La sella se li movia molt, però se’n va sortir com va poder.

Quan Darma-glang va saber l’equivocació del deixeble, va exclamar:

– És la voluntat de Déu. Que ell tingui pietat de tots nosaltres.

Efectivament, al cap de pocs dies es va sentir una mena de tro esgarrifós, les muntanyes es van obrir i va començar a sortir aigua i més aigua, fins que ho van inundar tot. Molta gent va morir negada, entre ells l’indiscret Darma-glang.

Finalment, el Senyor va tenir compassió de la pobra gent i les muntanyes es van tornar a tancar. Però amb l’aigua que havia arribat a sortir es va formar el gran llac de Ku-ku-nor, que encara existeix.

Conte trobat en el Fons Menorquí de Cooperació (Ferreries) i publicat a Menorca.info. El llac Ku-ku-nor (que traduït seria “Llac blau”)  es troba situat en la provincia històrica tibetana d’Amdo i actualment, porta el nom xinès de Llac Qinghai (“Mar blau”) essent el llac més gran de tota Xina que ha donat nom a la província xinesa de Qinghai.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: