Amics de veritat

Fa molt temps a Xina hi havia dos amics, un que tocava l’arpa amb molt talent i un altre que escoltava amb talent.

Quan l’un tocava o cantava sobre una muntanya, l’altre deia: “Puc veure la muntanya davant nostre.”

Quan l’altre tocava sobre l’aigua, el que escoltava exclamava: “Aqui hi ha un rierol!”

Però el que escoltava va emmalaltir i morí. El primer amic va tallar les cordes de la seva arpa i mai va tornar a tocar. Des de llavors tallar les cordes d’un arpa ha estat sempre una senyal d’intima amistat.

Aquest conte ha estat trobat en un recull de 101 paràboles zen.

Per què els corbs són negres?

Una vegada, el Sol, mentre feia la seva ronda diària, va veure una princesa i es va enamorar d’ella. Sempre que podia escapolir-se dels cels, prenia forma humana i visitava a la princesa i s’estava amb ella una estona. La princesa també es va encapritxar amb ell, i esperava amb ànsies les seves visites.

Un dia el Sol va decidir enviar-li un robí del color de la sang com una mostra del seu amor. Va posar la gemma en una bossa de seda, va cridar un corb que passava i li va encomanar que li lliurés la joia a la seva estimada. Els corbs tenien les plomes blanques com la llet en aquella època, i era considerat un bon auspici que un corb s’acostés a una persona. Així que el Sol estava complagut d’haver trobat un corb per lliurar la joia.

Mentre el corb volava pels cels amb la bosseta de seda al bec, va ser atret per un irresistible aroma de menjar. En mirar cap avall, va veure que estava tenint lloc un gran banquet de noces i immediatament es va distreure de la seva missió. El menjar era una de les coses que mai havia pogut resistir. Així que va aterrar en un arbre proper, va penjar la petita bossa de seda d’una branca, i va anar a veure si trobava alguna cosa per menjar.

Mentre el corb estava gaudint, un mercader que passava va veure la bosseta penjant de la branca i la va fer caure a terra amb un pal. Quan va obrir la bossa i va veure el seu contingut, gairebé es va desmaiar de felicitat. Ràpidament va guardar la joia a la butxaca i va omplir la bossa amb una mica de bosta seca que hi havia per allà. Després va tornar a penjar amb molta cura el paquet de la mateixa branca.

Va passar tot tan ràpid, que el corb es va perdre tota l’acció. Després d’haver-se omplert de menjar, va volar de tornada a l’arbre, va prendre la bossa de seda, i se la va endur a la persona a qui estava dirigida. La princesa estava al jardí.

Quan el corb li va donar el paquet, la princesa la va prendre amb impaciència, ja que sabia que l’hi enviava el Sol. Però quan va veure el seu contingut, es va fer enrere per l’espant i va trontollar per l’enuig. Creient que era la manera del Sol de dir-li que ja no l’estimava, va llançar la bossa i va córrer a palau, del qual mai més va tornar a sortir.

Quan el Sol es va assabentar dels fets, es va posar furiós. Tan terrible va ser el seu enuig, que quan va posar la seva mirada ardent sobre el corb, es van cremar les seves plomes fins a quedar com el carbó. Des de llavors les plomes dels corbs sempre han estat negres.

La història continua relatant que el robí no va romandre en poder de l’home que el va robar. Se li va caure de la butxaca i va rodar fins a un forat molt profund. Els homes han intentat trobar-lo des de llavors. Moltes pedres precioses han estat trobades en el procés, fent de Myanmar una de les més riques fonts de robins i safirs. Però el robí que el Sol va enviar a la Princesa encara no ha estat trobat…

Aquest conte ha estat trobat a la fantàstica web de Seda , revista de estudios asiáticos, que l’havia traduït al castellà. Les pintures són obra de Zay Yar Aye,  jove artista birmà.

El valor de les coses (conte zen)

“Mestre, vinc perquè em sento tan poca cosa que no tinc forces per a fer res. Em diuen que no serveixo per a res, que no faig res bé, que sóc maldestre i bastant ximple. Com puc millorar? Què puc fer perquè em valorin més? “

El mestre, sense mirar-lo, va dir:

-Ho sento molt noi, no puc ajudar-te, he de resoldre primer el meu propi problema. Potser després … – i fent una pausa va afegir: Si volguessis ajudar tu a mi, jo podria resoldre aquest tema amb més rapidesa i després potser et podria ajudar.

-E … encantat, mestre – va titubejar el jove, però va sentir que una altra vegada era desvaloritzat i les seves necessitats postergades.

-Bé-va dir el mestre.

Es va treure un anell que portava en el dit petit de la mà esquerra, li donà i va afegir – agafa el cavall que està allí fora i cavalca fins el mercat. He de vendre aquest anell perquè he de pagar un deute. Cal que obtinguis per ell la major suma possible, però no acceptis menys d’una moneda d’or. Vés-hi ja i torna amb aquesta moneda el més ràpid possible.

El jove va prendre l’anell i va marxar.

Tot just arribar, va començar a oferir l’anell als mercaders. Aquests el miraven amb algun interès, fins que el jove deia el que pretenia per l’anell.

Quan el jove mencionava la moneda d’or, alguns reien, altres li giraven la cara i només un vellet va ser tan amable com per prendre’s la molèstia d’explicar-li que una moneda d’or era molt valuosa per lliurar-la a canvi d’un anell. Amb l’afany d’ajudar, algú li va oferir una moneda de plata i un trasto de coure, però el jove tenia instruccions de no acceptar menys d’una moneda d’or, i va rebutjar l’oferta.

Després d’oferir la seva joia a tothom que es creuava en el mercat – més de cent persones – i abatut pel seu fracàs, pujà al seu cavall i va tornar.

Quant hagués desitjat el jove tenir ell mateix aquesta moneda d’or. Podria llavors haver-la lliurat al mestre per alliberar-lo de la seva preocupació i rebre llavors el seu consell i ajuda.

Va entrar a l’habitació.

-Mestre, va dir, ho sento, no és possible aconseguir el que em vas demanar. Potser podria aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar a ningú respecte del veritable valor de l’anell.

-Què important és això que dius, jove amic -va contestar somrient el mestre-. Hem de saber primer el valor real de l’anell. Torna a muntar i ves al joier. Qui millor que ell, per saber-ho?

Digues-li que voldries vendre l’anell i pregunta-li quant et dóna per ell. Però no importa el que t’ofereixi, no li venguis. Torna aquí amb el meu anell.

El jove va tornar a cavalcar.

El joier va examinar l’anell a la llum del cresol, el va mirar amb la seva lupa, el va pesar i després li va dir:

-Noi, digues-li al mestre que si el vol vendre ja, no puc donar-li més que 58 monedes d’or pel seu anell.

– 58 monedes!!- Va exclamar el jove.

-Sí – va replicar el joier – Jo sé que amb temps podríem obtenir per ell prop de 70 monedes, però no sé … si la venda és urgent …

El jove va córrer emocionat a casa del mestre a explicar els fets.

-Seu – va dir el mestre després d’escoltar-lo -. Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I com a tal, només pot avaluar veritablement un expert. Què fas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu veritable valor?

I dient això, va tornar a posar-se l’anell al dit petit de la seva mà esquerra”.

Aquest conte zen l’he trobat a El blog de Coaching Vallès

%d bloggers like this: