Premis Liebster… Moltes gràcies !!!

Ja fa uns dies que per primer cop aquest bloc va ésser guardonat amb un premi, i a més, dos cops…  i l’alegria ha estat triple ja que ha estat un guardó rebut per part de dos dels blocs més destacats i interessants del món dels viatges: Més Enllà, blog de viajes i El Último Bazar 3, el retorno del Iconoclasta. El premi Liebster és una iniciativa que consisteix a premiar de forma simbòlica cinc blogs, reconeixent així el seu esforç i treball en aquest món. No puc més que donar les gràcies a aquest bons amics que han considerat Viatge a l’Orient com a mereixedor del mateix, m’ha fet molta il·lusió  !!!

La dinàmica es força senzilla, i us deixo les normes a seguir en cas que rebeu un d’aquests premis:

1. Copiar i enganxar el premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t’ho va atorgar.
2. Nominar als teus 5 blocs favorits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un comentari en els seus blocs per fer-los saber que van rebre el guardó.
3. Esperar que aquests blocaires passin el guardó a altres 5 blogs.

Bé, dit aixó,  resta el més difícil, la meva elecció, ja que no és fàcil triar cinc blocs d’entre tots els que segueixo i més quant són molts els  que s’ho mereixen. Però com només puc escollir cinc, em guiaré pels sentiments i premiaré a cinc blocs que sempre (i dic sempre)  m’encanten i m’alegren el dia:

Pels camins del món, de Núria Borràs. Fantàstic…  Us deixo amb un exemple, un petit fragment d’un dels seus relats: ” Cau el cel taronja sobre els carrers de Tezpur, amples i animats a les darreries de la tarda, just quan m’acabo d’orientar. Un cop de gent amb pas decidit ve cap a mi, m’atansa i em desborda i la seva inèrcia m’arrossega cap al sud, en direcció al riu. Em deixo emportar: després de quatre inacabables dies de viatge per arribar fins aquí, vull sentir de nou en la meva pell la sensació de la descoberta, d’allò no programat, aquella tremolor que em recorre per dins i que em fa sentir viva…”. Estic segur que la Núria tindrà el detall de compartir aquest guardó amb Més Enllà.

Bitllet de tornada de la Txell Guitart.  Perquè em permet com ella diria “gaudir dels somnis”. Un bon exemple és: “Tan bon punt van obrir la cafeteria, vaig prendre’m un te ben calent per intentar retornar-me, però no era fàcil. A l’Observation Deck, un rànger feia una xerrada sobre la ciutat de Wrangell i el seu passat rus i britànic. A fora plovia i hi havia una boira que no deixava veure res. Tornàvem a navegar per aigües misterioses. Era com si Alaska ens intentés desorientar en aquest sud-est format per illes i estrets passatges entre muntanyes nevades i glaceres que anaven a morir a la mar. Només ens aturàvem un quart d’hora a Wrangell, però vam decidir baixar i fer-hi una volta…”

Miniguies Coneguem de la Nàdia Ayasreh i en Jordi Castellanos, una mirada lliure i oberta a llocs desconeguts (i “mediaticament” maltractats). Us deixo amb una petita mostra en aquest fragment: “”És una delícia menjar al Kurdistan iraquià, a més es paguen uns preu ridículs. Es podria dir que la cuina kurda te influències turques, perses i àrabs. Pels carreres hi ha infinitat de döner kebab, senzills restaurants de pinxos a la brasa, pizzeries o elegants i exquisits restaurants o pots degustar des d’una típica recepta kurda a un hummus, pizzes, deliciosos entrants i amanides (però compte amb això últim), tot sempre acompanyat d’un deliciós pa finíssim…”

Roda el món i torna al Born de la Jana.  Breus i delicioses  històries que creen adicció com aquesta: “David Cerny és un dels artistes txecs més provocadors del moment. Va donar-se a conèixer pintant un tanc de color rosa després de la caiguda del comunisme, fet pel qual va ser detingut. Actualment, s’exposen diverses obres seves a Praga com les estàtues gegants d’uns nadons pujant la Torre de Televisió. Però una de les més curioses la trobem davant del Museu Kafka. Es tracta d’una font amb una mica d’aigua que té la forma de la República Txeca, a dins hi ha les estàtues de dos homes nus que hi pixen mentre mouen els malucs. Una burla? Un insult? De ben segur que no deixa indiferent a ningú.Però sabeu per què es va arribar a construir aquesta escultura? aquest projecte es va fer realitat després que el director del Teatre Nacional de Praga rebutgés la proposta de Cerny: un Tità masturbant-se assegut a la cúpula del Teatre, de tan en tan havia de sortir aigua del seu penis. El director del Teatre s’hi va negar, segons Cerny va ser un covard. Finalment es va fer l’estàtua dels dos homes pixant…”

I com no podia ésser d’una altra manera, El Último Bazar, que resto delerosament a l’espera de noves aventures i relats… qui sap si a la Xina… o potser més lluny encara…, també us convido a un petit extracte: “Hace dos anyos yo defini este lugar como el mas impresionante del mundo. Y eso que en aquella ocasion la niebla solo me dejo ver algo menos de la mitad del parque. Al regresar, creo que puedo ratificarme en mi valoracion, aunque quizas parezca exagerada a muchos.
Objetivamente se podria describir el paraje como una enorme agrupacion de pilares y columnas de cuarcita de mas de 400 metros de altura (imaginaros el edificio mas alto de Hong Kong) compitiendo entre ellas por sobresalir entre las demas…”

La fugida del pintor Notxa

“Notxa havia nascut en un lloc sempre humit i verd. De petit havia jugat i corregut alegre i feliç per prats i camps plens de blancs arbres florits. El poble, el seu estimat poble, els seus vells pares, el rierol que corre transparent entre canyars de bambú…! Tot allò era el seu goig i la seva vida. Fins i tot quan dormia somreia somiant la clara llum de cristall dels camps del seu poble.

Des de molt petit dibuixava peixos i ocells a les pedres polides del riu, i ramats i pastors a les fustes dels estables. El guix i el carbó eren com llapis màgics a les seves mans. Notxa va créixer i tothom als pobles del voltant parlava d’ell. Gent d’altres llocs venien per contemplar les meravelles que pintava i se’n tornaven explicant-ho per tot el país, fins que la seva fama va arribar al palau de l’emperador.

L ’emperador va manar que Notxa es presentés a palau. Notxa va arribar i es va agenollar tres vegades davant l’emperador i va tocar tres vegades a terra amb el front. L ’emperador va dir: -Notxa, des d’ara et quedaràs aquí a palau i només treballaràs per a mi. Vull que pintis totes les parets dels passadissos í dels salons. Ja he manat que et preparin una habitació perquè et serveixi de taller i que et donin tota mena de pintures, laques i les millors fustes. Des d’ara la teva vida serà aquesta i mai més no tornaràs al teu poble.

Notxa es va posar molt trist. Ja no podria veure casa seva, el poble voltat d’arbres blancs florits ni el rierol que corria alegre entre els canyars gronxats pel vent. Ara només podria somiar l’alegria dels camps, allí tancat dins les grans parets plenes de grossos dracs de pedra. Notxa treballava dia i nit perquè l’emperador estigués content. Les seves pintures omplien els paravents lacats, les portes de fusta, les parets dels temples i habitacions imperials. Però el seu pensament volava lluny cap al verd país humit on havia nascut.

Un dia Notxa va pintar un gran quadre: el cel transparent que ell estimava des de petit, els verds prats d’herba molla, el riu vorejat de bambús i arbres florits, el blanc poblet on havia viscut i allà al lluny, entre un vol d’ànecs salvatges, el sol vermell de la posta. Era un quadre meravellós. Tothom, prínceps i mandarins, l’anaven a veure. Penjat a la paret d’un majestuós saló de palau, semblava una gran finestra oberta de bat a bat al més suau i bonic paisatge de pagès.

Notxa havia pintat el seu millor quadre, el que duia sempre al pensament i veia sempre quan somiava. Per a ell, aquell quadre no era tan sols una bonica pintura, sinó que quan se’l mirava li semblava com si es trobés allà al seu país. Per això li hauria agradat passar-se hores i hores davant la pintura, respirant l’aire net i fresc dels camps florits. Però l’emperador havia prohibit que Notxa s’acostés al gran saló; aquell saló era només per a les festes i convits que ell donava als prínceps i nobles de la seva cort. Notxa havia de quedar-se tancat, allà al seu taller, sense poder sortir i treballant, treballant tot el dia per fer content l’emperador.

Notxa no feia més que pensar a tota hora en el seu quadre i volia tornar-lo a veure ni que fos un sol moment. Un dia, aprofitant un descuit dels guàrdies i criats, es va escapar del seu taller i va entrar sense fer soroll al gran saló, va despenjar el meravellós paisatge i se’l va endur corrents pels passadissos cap al seu taller. Aviat els guardes se’n van adonar, que el quadre no hi era i van donar la veu d’alarma: La pintura meravellosa havia desaparegut!

L’emperador es va posar furiós i milers de soldats van anar pertot arreu regirant totes les cases i tots els racons. Per fi van trobar el quadre al taller de Notxa. L ’emperador va manar que fos tancat a la presó més fosca i que continués allí pintant. Notxa, però, no podia pintar. Tancat allí dins li faltava, més que llum per als ulls, alegria en el seu cor. L ’emperador el va enviar a buscar i li va dir: – Sortiràs de la presó però tornaràs a pintar per a mi al taller de palau i no intentis de tornar a sortir d’allí. Si ho fessis, et castigaria per sempre més a la presó i no veuries mai més la claror. Mira, perquè no estiguis tan trist, et deixaré veure un moment cada dia el teu quadre.

Notxa va continuar treballant, només respirava un moment cada dia quan veia els amples i verds camps del seu país, però després tornava a quedar-se trist, tancat en el fred taller. Un dia no va poder resistir-ho més. L’havien deixat sol davant del seu paisatge i es va quedar mirant-lo fixament amb els ulls ben oberts. El poble, el seu poble verd i ple de llum amb els camps amples per poder córrer sense mai parar, aquell cel fresc i net, el vent suau que gronxant els arbres cantava dolçament tot passant entre les canyes de bambú i s’enduia els núvols cel enllà, aquell vent que podria endur-se’l a ell lluny d’aquell palau, d’aquell taller pesant i trist com la presó.

Notxa va continuar mirant, mirant els verds prats flonjos d’herba tendra per on es podia córrer amb els braços oberts com ales. I… Notxa s’hi va acostar, s’hi va acostar, va fer un salt i es va ficar a dins la pintura, per dins dels prats i, sense seguir camins començà a córrer, allunyant-se cada vegada més, fins que es va fer petit, petit i va desaparèixer en el blau horitzó.

Quan els guardes van entrar a la sala per tornar-lo a tancar, no el van trobar. L’emperador es posà fet una fúria. No podia ser que hagués fugit, era impossible escapar-se del palau sense que el veiessin. Un savi mandarí va endevinar el que havia passat: Notxa havia fugit dins del quadre, ficant-se i corrent pel paisatge que havia pintat. Encara es veien les seves petjades en l’herba molla dels prats”.

Adaptació de M. Eulàlia Valeri d’un conte popular xinès. Ed. La Galera, Barcelona (1977)

I si voleu llegir aquest i altres contes de la Xina:

L’asceta i la mantega

Aquest conte que procedeix de Les 1001 nits planteja l’etern dilema entre “fer volar coloms” o “tocar de peus de terra”. Amb quin us quedeu vosaltres?

En una ciutat molt llunyana, que potser ni tan sols coneixeu, hi havia un asceta que vivia gràcies a la caritat d’un noble. No és que tingués grans luxes, no, els ascetes ja ho tenen això que viuen dedicats a la meditació. Cada dia rebia dos rosegons de pa, una mica de mantega i de mel.

Però no se sentia molt desafortunat perquè en aquella època poca gent tenia mantega i es comprava molt cara. Prudent i estalviador, la guardava en un tupí que tenia penjat sostre de la seva cabana.

Una nit que se sentia molt sol va començar a fer cabòries. Quan el tupí sigui ple, vendré la mantega i com que me la pagaran molt bé, podré comprar una ovella i un marrà. De ben segur que amb el temps criaran i acabaré tenint un ramat. Llavors me’l vendré per adquirir un terreny on faré construir una mansió amb un gran jardí. Per tenir-ne cura, necessitaré un bon servei. Un senyor com aquest necessitarà un armari nou amb vestits de valor. Quan ho sàpiga el rei, no s’ho pensarà dos cops i em casarà amb la seva filla preferida. Farem un gran convit sense estalviar despeses: un gran banquet, músics, saltimbanquis… La meva esposa serà tan feliç vivint amb un home tan ric que m’honorarà amb un fill al cap de nou mesos. De tal pare no podrà sortir un fill menys valuós, serà un savi que dominarà totes les àrees de la ciència i pobre d’ell que no m’obeeixi”

Mentre pensava això, de forma instintiva, va aixecar el bastó per amenaçar-lo i , de forma accidental va donar un cop al tupí, que es va esmicolar.

– Alça, tota mantega per sobre meu- va exclamar.

– Per això, majestat, l’home no s’ha de deixar dur per la fantasia, sinó trepitjar amb els peus a terra.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

%d bloggers like this: