Un conte sufí

– Benvolgut Shibli, es pot saber qui t’ha guiat durant el camí?

L’home respongué:

– Un gos que un dia vaig trobar mig mort de set a la riba del riu. El pobre gos cada cop que veia la seva imatge reflectida a l’aigua, s’allunyava espantat pensant que hi havia un altre gos al seu davant.

Al final, però, estava tant assedegat que vencé la seva por i es tirà a l’aigua; i va ser llavors quan el gos que tenia davant seu, desaparegué.

El gos descobrí que l’obstacle era ell mateix i que la barrera que el separava d’allò que ell buscava havia desaparegut.

D’aquesta manera, el meu propi obstacle desaparegué el moment en què vaig comprendre que era jo mateix qui el posava.

Va ser la conducta d’aquest gos allò que em marcà per primer cop, el Camí.

El sufisme és una tradició mística islàmica de caràcter esotèric, practicada per musulmans però també per no musulmans, que abasta una gran amplitud de pràctiques dedicades a l’amor diví i al cultiu del cor. Aquesta mística té per finalitat última accedir a la “presència” i el coneixement de Déu directament, i no per mitjà de les normes i formulismes establerts per la llei islàmica, per això l’islam oficial no l’ha encoratjat mai en excés i fins i tot l’ha perseguit.

I si voleu llegir aquest i altres contes de

Anuncis

La gallina de l’avia (Tibet)

Hi havia una vegada una dona molt vella que vivia al poble més alt de la terra. I diem que era el més alt perquè en el món no existia un altre lloc que estigués més a prop del cel que aquella petita i tranquil·la vila del Tibet on vivia l’àvia. Però malgrat que els seus habitants vivien envoltats paisatge més impressionant que us pugueu imaginar, la vida allà dalt no resultava gens fàcil per culpa de la manca de menjar.

Aquelles gents no tenien gaires llocs per conrear les verdures o les fruites, i els animals eren escassos que tenir una gallina era una cosa tan extraordinària com tenir un tresor. La velleta era una de les persones del poble que tenia menys recursos. I com que la pobra anciana no tenia ni un cèntim, en comptes de comprar menjar, el bescanviava per altres coses. Un dia el canviava per sal, un altre per llana i, de tant en tant, per alguns trastos vells que guardava a casa.

L’anciana es delia pels ous. Li encantava menjar-los de totes les maneres possibles: els feia durs, ferrats, escaldats, passats per aigua o en truita. Li agradaven tant, que no li importava recórrer cada dia un llarg camí fins a la botiga on els venien.

— Quines caminades que em fumo! —esbufegava la velleta—. A més a més, la tornada a casa és tota costa amunt i jo ja no tinc edat per a aquestes coses. Però no em queixo, estic contenta perquè aquesta nit per sopar menjaré ou. Va passar el temps i la dona cada cop era més vella i estava més cansada. Li feia una mandra enorme sortir a buscar el seu ou diari, però sempre acabava anant-hi per no quedar-se sense el seu plat favorit.

Una nit, mentre es preparava el sopar, va pensar:

— Si cada dia canvio alguna cosa per un ou, per què no reuneixo més coses de l’habitual i les canvio totes alhora per una gallina? Si faig això, tindré ous frescos cada dia pel sense necessitat de sortir de casa. La velleta havia tingut una gran idea. L’endemà al matí, va carregar amb un munt de coses i va anar fins a la casa tan d’una família que era famosa perquè tenia moltes gallines. Després de regatejar una estona, l’anciana va tornar alegrement a casa… portant en braços tota una senyora gallina sana i grossota.

—Així que això és una gallina? —va dir quan carregava amb l’animal. A la velleta li encantaven els ous, però, per increïble que sembli, no havia vist una gallina en tota la seva vida. En arribar a casa, va construir un petit corral per a la gallina a la part posterior del jardí. I la gallina estava allí tan còmoda i tan ben alimentada que, cada matí, quan la velleta anava a veure-la, ja havia post un bell ou blanc.

—Caram, caram… així que les gallines guarden els ous al seu interior —es va dir sorpresa pel descobriment—. Quina cosa més rara!

Estava tan contenta amb la seva gallina i amb els ous que aquesta li donava, que un dia va decidir invitar a dinar els seus estimats veïns.

—Espero que els agradin els ous —es va dir—. Però què dic! Si a mi m’encanten, per què no els haurien d’encantar també a ells?

I sense rumiar-s’hi, es va disposar a preparar l’àpat. Però per cuinar la recepta, l’anciana necessitava quatre ous. Així que va sortir al corral i va veure que, com era habitual, la gallina només n’havia post un, d’ou.

—Avui necessito quatre ous perquè tinc convidats a dinar —li va dir la velleta a la gallina—. Així, doncs, fes el favor de pondre’n tres més.Però la gallina, com és natural, no li va fer ni cas. L’ocell continuava cloquejant mentre picotejava la terra a la recerca de cues.—Vinga, gallina, que t’estic esperant… T’he dit que necessito tres ous més! I la gallina, és clar, continuava anant per les seves: cocorocó… cocorocó… La velleta era tan ignorant que estava completament convençuda que la gallina no ponia un ou cada dia, sinó que, al contrari, guardava molts ous al seu interior. Així que, sense pensar-s’ho dues vegades, quan se li va acabar la paciència, va agafar un ganivet i la va obrir en canal a veure si trobava el lloc on guardava la resta dels ous.

La pobra gallina no ho va resistir i va morir sobre la taula de la cuina. Quan a l’hora de l’àpat van arribar els invitats, es van sorprendre en veure que la velleta no havia preparat els seus famosos ous sinó que, al seu lloc, havia cuinat la gallina.

—Has matat la teva gallina per preparar-nos el sopar? —van preguntar els invitats molt estranyats—. Per què ho has fet? No ho entenem, ja que ara t’has quedat sense gallina i sense ous.

L’anciana es va sincerar i va explicar als seus veïns allò que havia succeït.—Jo volia preparar-vos un àpat especial, volia donar-vos una sorpresa —va explicar la velleta—. Creia que la gallina guardava molts ous al seu interior i, com que no els ponia, vaig pensar que obrint-la els podria agafar. I ara, pobra de mi, m’he quedat sense res. M’he quedat sense ous i sense gallina! —es va lamentar l’anciana.

—Has estat molt ximpleta, dona —li van respondre els seus amics—. La primera cosa que has de fer és superar la teva ignorància, obrir la teva ment i adquirir més coneixements per poder afrontar la vida quotidiana. Així aprendràs a respectar el ritme natural de les coses. La gallina només pon un ou al dia i, per molt que tu ho desitgis, sempre els pondrà d’un en un. Tot en aquesta vida requereix el seu temps. I tu has estat molt avara en voler que la gallina pongués tots els ous a la vegada.

La velleta va aprendre la lliçó i a partir d’aquell dia va viure en harmonia amb la natura. Va aprendre a comprendre que cada cosa té el seu moment i que, si no s’és capaç de respectar aquest ordre natural, el més possible és que un es quedi sense res. Com li va passar a ella, que es va quedar sense ous i sense gallina.

Aquest conte tibetà l’he trobat a la revista Colors que l’havia extret de “Contes de tots Colors” (La Magrana, 2004) i el volia dedicar a una persona molt estimada, l’Aurora, que fa uns anys em va explicar una història meravellosa d’un petit poble tibetà  i  que aquest conte m’ha fet reviure…

Les imatges són una selecció de mandales budistes tibetants. Un mandala, literalment «cercle» o «roda» en sànscrit, és un dibuix, pintura o baix relleu normalment amb trets geomètrics que es desenvolupa a partir d’un punt central o axial fins a formar normalment una figura circular o concèntrica. Als mandales, se’ls dona una significació mística i simbòlica. Els llibres de mandales generalment obren camins cap a la reflexió sobre el món i sobre un mateix.

I si voleu llegir aquest conte o d’altres del Tibet:

La llebre vengativa de Kachi-kachi Yama (Japó)

Hi havia una vegada dos ancians que vivien sols en una petita casa. Cada dia l’ancià s’anava a treballar al camp, i mentre sembrava arròs cantava:

– “Un gra, i d’ell milers.”

Cada dia apareixia també un teixó (tanuki), després de l’ancià, que cantava:

– “Un gra i un de sol. I tots me’ls menjaré.”

I quan l’ancià tornava al camp el dia següent, veia amb tristesa que no quedava ni un sol gra. I aquesta era la raó per la qual la parella vivia en la misèria.

Un dia l’ancià, en veure que una vegada més el teixó s’havia menjat tot el gra, es va enfadar tant que va decidir atrapar-lo. L’ancià va començar a sembrar i cantar, com de costum, fins que va arribar el teixó. L’ancià va donar un salt, i va aconseguir atrapar el teixó i lligar-lo amb una corda.

Quan l’ancià va arribar a casa amb el seu presoner, va dir a la dona:

– “Dona, vine i mira el que he caçat avui. Pren una cassola i fes un bon cuit de teixó.” I l’ancià va tornar al camp, mentre la dona començava a moldre arròs per fer galetes per sopar.

Tanamteix, el teixó, que era molt astut i malvat, li va dir a la dona:

– “Anciana, mira que això de moldre arròs als teus anys ha de ser molta feina. Per què no em deslligues perquè et pugui ajudar”.

L’àvia va dubtar, pensant que l’ancià s’enfadaria. Però ell teixó insistir tant que al final la dona va decidir deslligar-lo. El teixó va fer com que l’ajudava amb la mà del morter, però en comptes de moldre arròs quan la dona es va distreure li va pegar al cap i va fugir. En arribar l’ancià a casa va trobar la seva dona morta, i es va posar a plorar. Una llebre que el va veure plorar li va preguntar el motiu de la seva pena i l’ancià li va explicar la seva història.

– “Jo em venjaré per tu”, va dir la llebre, i se’n va anar cap a les muntanyes.

La llebre va començar a recollir llenya. Transcorregut un estona, el teixó es va acostar i li va preguntar què feia.

– “Aquest hivern serà molt fred, i m’estic preparant,” li va contestar.

El teixó va pensar que no era una mala idea i va començar a ajudar a la llebre. En no massa temps van ajuntar un bon munt de llenya. Es van posar la llenya sobre l’esquena i van començar a baixar la muntanya. Quan portaven mig camí recorregut, la llebre va començar a queixar-se:

– “Com pesa! Ai, com pesa!”

El teixó per ajudar el seu nou amic que portava una estona queixant-se, va prendre la llenya que portava la llebre. Van seguir baixant i la llebre, que caminava darrere del teixó, va començar a colpejar unes pedres sobre la llenya que portava el teixó, perquè deixés anar espurnes i així es calés el foc.

Estranyat el teixó li va preguntar pel soroll, al que la llebre li va contestar que la muntanya que estaven descendint era la Muntanya Cruixent, i que el so era dels ocells picant els troncs dels arbres.

Finalment la llenya va començar a crema, i en escoltar el crepitar de les flames el teixó va tornar a preguntar de nou al seu nou amic pel soroll.

– “Aquest so és el plor dels ocells, i per això també l’anomenen a aquesta muntanya la Muntanya dels Ocells que Ploren.”

Quan el foc va començar a cremar la pell, el teixó començar a cridar però la llebre es va escapar corrent.

Al dia següent, la llebre es va posar a recollir pebrots vermells doncs volia fer picant. Al veure-ho el teixó, enfadat, li va dir que per culpa l’esquena se li havia quedat horriblement cremada.

La llebre va fer com que no el coneixia i li va dir:

– “Les llebres de la Muntanya Cruixent són les llebres de la Muntanya Cruixent. Les de la Muntanya dels pebrots són les de la Muntanya dels pebrots. No sé del que parles. ”

El teixó va pensar que tenia raó. I va aprofitar per demanar a la llebre si tenia alguna medicina per les cremades.

– “Quin sort, ara mateix la estic preparant”, li va dir la llebre al teixó i va començar a cobrir l’esquena amb el pebre. Al principi el teixó no va sentir res, però poc a poc la pebre va començar a fer-li efecte deixant l’esquena molt pitjor que el que ja la tenia. En aquest moment, la llebre es va escapar una altra vegada.

Va tornar la llebre de nou a la muntanya al dia següent. Aquesta vegada va començar a tallar arbres amb intenció de fer-se un vaixell. El teixó va arribar, amb un terrible dolor a l’esquena, i cridant a la llebre li va dir que per la seva causa havia estat a punt de morir el dia anterior a la Muntanya dels pebrots.

La llebre, fent com si no conegués el teixó, va contestar:

– “Les llebres de la Muntanya dels pebrots són les llebres de la Muntanya dels pebrots. Les de la Muntanya dels Cedres són les de la Muntanya dels Cedres: – Tu qui ets? ”

O la llebre actuava molt bé o el teixó era bastant crèdul, la qüestió és que el teixó es va creure de nou el que la llebre li deia. Així que al assabentar-se que la llebre planejava fer-se un vaixell, li va preguntar el motiu. Quan la llebre li va dir que era per pescar al riu, el teixó va voler un vaixell també.

– “Bé, jo em faig el vaixell de color blanc perquè tinc la pell blanca. Però tu, com tens el pèl marró, et vindria millor fer el vaixell de terra”, li va explicar la llebre al teixó.

Cadascun va acabar de construir el seu propi vaixell i es van anar junts al riu. Van tirar les barques al riu, però tan aviat el vaixell de terra va tocar l’aigua va començar a desfer-se. El teixó quan va veure que s’enfonsava en l’aigua va començar a cridar:

– “Socors, socors, ajuda’m!”

Però la llebre, impassible, li va dir:

– “Recorda a la pobra dona que va morir per la teva culpa,” i el va abandonar.

La llebre es va anar on l’ancià i li va dir que el teixó era mort. Però en comptes d’alegrar l’ancià es va posar molt trist ja que després de pensar-ho es va adonar que la mort del teixó no li anava a tornar la seva dona, i que la venjança no valia per a res.

Aquest conte  té mil i una versions com la majoria de contes anònims i populars. Les variants són profundes i van molt lligades al moment de la seva narració, així en algunes ocasions el conte tendeix a enfosquir-se amb detalls macabres com que el teixó mata a la dona i ens transforma amb ella i prepara una “sopa amb la carn de la dona” que serà menjat pel marit sense descobrir l’engany o que la llebre era present en l’instant de la mort de la dona i a més de consolar a l’home es veu empesa a la venjança per no haver pogut fet res per evitar-ho. Fins i tot, en altres versions el cop assasí no és del morter sinò de l’escrot del teixó que vincula així aquest conte amb altres narracions eròtiques de criatures japoneses. Aquest text l’he trobat en el recull “Antiguos cuentos populares del Japón“. També us deixo un facsimil anglès de 1855 amb el conte i unes il·lustracions precioses. I les imatges de l’entrada són del gran Toyohara Kunichika.

I si vols llegir aquest i altres contes del Japó:

%d bloggers like this: