La llebre vengativa de Kachi-kachi Yama (Japó)

Hi havia una vegada dos ancians que vivien sols en una petita casa. Cada dia l’ancià s’anava a treballar al camp, i mentre sembrava arròs cantava:

– “Un gra, i d’ell milers.”

Cada dia apareixia també un teixó (tanuki), després de l’ancià, que cantava:

– “Un gra i un de sol. I tots me’ls menjaré.”

I quan l’ancià tornava al camp el dia següent, veia amb tristesa que no quedava ni un sol gra. I aquesta era la raó per la qual la parella vivia en la misèria.

Un dia l’ancià, en veure que una vegada més el teixó s’havia menjat tot el gra, es va enfadar tant que va decidir atrapar-lo. L’ancià va començar a sembrar i cantar, com de costum, fins que va arribar el teixó. L’ancià va donar un salt, i va aconseguir atrapar el teixó i lligar-lo amb una corda.

Quan l’ancià va arribar a casa amb el seu presoner, va dir a la dona:

– “Dona, vine i mira el que he caçat avui. Pren una cassola i fes un bon cuit de teixó.” I l’ancià va tornar al camp, mentre la dona començava a moldre arròs per fer galetes per sopar.

Tanamteix, el teixó, que era molt astut i malvat, li va dir a la dona:

– “Anciana, mira que això de moldre arròs als teus anys ha de ser molta feina. Per què no em deslligues perquè et pugui ajudar”.

L’àvia va dubtar, pensant que l’ancià s’enfadaria. Però ell teixó insistir tant que al final la dona va decidir deslligar-lo. El teixó va fer com que l’ajudava amb la mà del morter, però en comptes de moldre arròs quan la dona es va distreure li va pegar al cap i va fugir. En arribar l’ancià a casa va trobar la seva dona morta, i es va posar a plorar. Una llebre que el va veure plorar li va preguntar el motiu de la seva pena i l’ancià li va explicar la seva història.

– “Jo em venjaré per tu”, va dir la llebre, i se’n va anar cap a les muntanyes.

La llebre va començar a recollir llenya. Transcorregut un estona, el teixó es va acostar i li va preguntar què feia.

– “Aquest hivern serà molt fred, i m’estic preparant,” li va contestar.

El teixó va pensar que no era una mala idea i va començar a ajudar a la llebre. En no massa temps van ajuntar un bon munt de llenya. Es van posar la llenya sobre l’esquena i van començar a baixar la muntanya. Quan portaven mig camí recorregut, la llebre va començar a queixar-se:

– “Com pesa! Ai, com pesa!”

El teixó per ajudar el seu nou amic que portava una estona queixant-se, va prendre la llenya que portava la llebre. Van seguir baixant i la llebre, que caminava darrere del teixó, va començar a colpejar unes pedres sobre la llenya que portava el teixó, perquè deixés anar espurnes i així es calés el foc.

Estranyat el teixó li va preguntar pel soroll, al que la llebre li va contestar que la muntanya que estaven descendint era la Muntanya Cruixent, i que el so era dels ocells picant els troncs dels arbres.

Finalment la llenya va començar a crema, i en escoltar el crepitar de les flames el teixó va tornar a preguntar de nou al seu nou amic pel soroll.

– “Aquest so és el plor dels ocells, i per això també l’anomenen a aquesta muntanya la Muntanya dels Ocells que Ploren.”

Quan el foc va començar a cremar la pell, el teixó començar a cridar però la llebre es va escapar corrent.

Al dia següent, la llebre es va posar a recollir pebrots vermells doncs volia fer picant. Al veure-ho el teixó, enfadat, li va dir que per culpa l’esquena se li havia quedat horriblement cremada.

La llebre va fer com que no el coneixia i li va dir:

– “Les llebres de la Muntanya Cruixent són les llebres de la Muntanya Cruixent. Les de la Muntanya dels pebrots són les de la Muntanya dels pebrots. No sé del que parles. ”

El teixó va pensar que tenia raó. I va aprofitar per demanar a la llebre si tenia alguna medicina per les cremades.

– “Quin sort, ara mateix la estic preparant”, li va dir la llebre al teixó i va començar a cobrir l’esquena amb el pebre. Al principi el teixó no va sentir res, però poc a poc la pebre va començar a fer-li efecte deixant l’esquena molt pitjor que el que ja la tenia. En aquest moment, la llebre es va escapar una altra vegada.

Va tornar la llebre de nou a la muntanya al dia següent. Aquesta vegada va començar a tallar arbres amb intenció de fer-se un vaixell. El teixó va arribar, amb un terrible dolor a l’esquena, i cridant a la llebre li va dir que per la seva causa havia estat a punt de morir el dia anterior a la Muntanya dels pebrots.

La llebre, fent com si no conegués el teixó, va contestar:

– “Les llebres de la Muntanya dels pebrots són les llebres de la Muntanya dels pebrots. Les de la Muntanya dels Cedres són les de la Muntanya dels Cedres: – Tu qui ets? ”

O la llebre actuava molt bé o el teixó era bastant crèdul, la qüestió és que el teixó es va creure de nou el que la llebre li deia. Així que al assabentar-se que la llebre planejava fer-se un vaixell, li va preguntar el motiu. Quan la llebre li va dir que era per pescar al riu, el teixó va voler un vaixell també.

– “Bé, jo em faig el vaixell de color blanc perquè tinc la pell blanca. Però tu, com tens el pèl marró, et vindria millor fer el vaixell de terra”, li va explicar la llebre al teixó.

Cadascun va acabar de construir el seu propi vaixell i es van anar junts al riu. Van tirar les barques al riu, però tan aviat el vaixell de terra va tocar l’aigua va començar a desfer-se. El teixó quan va veure que s’enfonsava en l’aigua va començar a cridar:

– “Socors, socors, ajuda’m!”

Però la llebre, impassible, li va dir:

– “Recorda a la pobra dona que va morir per la teva culpa,” i el va abandonar.

La llebre es va anar on l’ancià i li va dir que el teixó era mort. Però en comptes d’alegrar l’ancià es va posar molt trist ja que després de pensar-ho es va adonar que la mort del teixó no li anava a tornar la seva dona, i que la venjança no valia per a res.

Aquest conte  té mil i una versions com la majoria de contes anònims i populars. Les variants són profundes i van molt lligades al moment de la seva narració, així en algunes ocasions el conte tendeix a enfosquir-se amb detalls macabres com que el teixó mata a la dona i ens transforma amb ella i prepara una “sopa amb la carn de la dona” que serà menjat pel marit sense descobrir l’engany o que la llebre era present en l’instant de la mort de la dona i a més de consolar a l’home es veu empesa a la venjança per no haver pogut fet res per evitar-ho. Fins i tot, en altres versions el cop assasí no és del morter sinò de l’escrot del teixó que vincula així aquest conte amb altres narracions eròtiques de criatures japoneses. Aquest text l’he trobat en el recull “Antiguos cuentos populares del Japón“. També us deixo un facsimil anglès de 1855 amb el conte i unes il·lustracions precioses. I les imatges de l’entrada són del gran Toyohara Kunichika.

I si vols llegir aquest i altres contes del Japó:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: