La llegenda del gat “Sagrat de Birmània”

“Explica la llegenda que durant el segle IX, el territori de Tailàndia i Cambodja comprenia una zona que estava dividida en regnes i que a cada un d’ells hi havia un temple budista on hi vivien gats completament blancs que, segons les creences budistes d’allà, protegien les ànimes dels sacerdots morts, a més de protegir el temple dels forasters.

Al temple de Lao-Tsun vivia un gat amb els ulls del color de l’ambre i el pèl blanc que es deia Sihn, el fidel company del sacerdot Mun-ha.

Una nit, uns lladres van assaltar el temple i mataren al sacerdot quan aquell estava resant als peus de l’estàtua d’una deessa daurada amb el ulls de color blau safir; en el moment de la mort, Sihn saltà sobre el cos del sacerdot i l’ànima del religiós s’instal·là al cos del gat. El color blanc del pèl del gat es tornà daurat com el reflexe de l’estàtua de la deessa i només la part inferior de les potetes restaren blanques perquè havien estat en contacte amb el cos del sacerdot. Els ulls també es transformaren en el color blau safir de la deessa, i la cara, les orelles, la cua i les potes adquiriren el color de la terra.

Sihn, transformat ja en el que avui coneixem com el “Sagrat de Birmània”, va quedar-se al costat del cos del sacerdot durant set dies fins que ell també va morir, i va guiar l’ànima de Mun-ha fins al paradís. Quan Sihn va morir, els altres gats del temple també van adoptar els mateixos colors i es col·locaren en cercle al voltant d’un jove, designant-lo successor del difunt Mun-ha.

Al segle XIX, els seguidors de Lao-Tsun foren perseguits i es veieren obligats a fugir. L’explorador francès A. Pavie ajudà als sacerdots i als gats a creuar la frontera fins al Tíbet per a poder fundar un altre temple. Els monjos, per correspondre la seva ajuda, enviaren a França una parella de gats amb la femella -que es deia Sita- prenyada, i aquesta fou la responsable de la introducció de la raça a Occident…”

Aquesta llegenda trobada en el bloc De gats i altres amistats  ens descobreix la llegenda del gat “Sagrat de Birmània una de les races més vistoses i apreciades entre els amants dels gats; no només per la seva bellesa enigmàtica i exòtica -no en va es diu que té els ulls d’una deessa- sinó que també s’hi pot afegir un caràcter afable, dolç, pacient amb els petits de la casa que ha fet les delícies de tots els components d’una família variada. Aquesat entrada duu el nom de Els ulls de la deesa i es basa en el llibre “La magia de los gatos” (Luciérnaga, Barcelona, 2009) d’Allan Percy.

I si voleu llegir aquest i altres contes de…

35

El tasbīḥ del Mul·là Nasreddin

El Mul·là Nasreddin va extraviar un dia el seu tasbīḥ, una mena de rosari que fan servir els musulmans pietosos per pregar. El cas és que, ja de nit, el Mul·là estava de quatre grapes al terra, sota un fanalet d’oli, buscant i buscant en debades. Vet aquí que, en el pic de la desesperació, passà per allà el fuster del poble, un vell amic del Mul·là.

– “Ei, Nasreddin, però què fas així?”, digué l’home.

– “Busco el meu tasbīḥ d’àmbar”, es lamentà el Mul·là.

En veure l’estat penós del seu amic, el fuster decidí ajudar el Mul·là en la seva cerca. El cert és que els minuts passaven i passaven i aquell preuat tasbīḥ que no apareixia. Al cap de gairebé una hora de recerca infructuosa al voltant d’aquell fanal, el fuster, que no veia clara la situació, digué:

– “Però, anem a veure, Nasreddin, tu on has perdut el tasbīḥ?”.

– “Al menjador de casa”, mormolà el Mul·là.

El fuster, que cada cop entenia menys el que passava, esclatà:

– “Aleshores, per què busquem aquí sota el fanal?”.

– “Home, perquè aquí hi ha més llum”, respongué el Mul·là.

El mestre (Mul·là) Nasrudín, Nasreddín o  Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib. Aquest conte ha estat trobat a l’entrada “Humor sufí, un assumpte molt seriós” de Halil Bárcena a la web de l’Institut d’Estudis Sufís.

Podeu llegir més històries del Mul·là Nasreddin en aquest enllaç.

La pastanaga

En un bosc verge i inexplorat, on els homes encara no hi havien arribat mai, hi vivien els animals com a veritables amics.

Un bon dia, quan el conill tornava cap el cau, va trobar una formosa i tendra pastanaga que gairebé li tapava l’entrada. Però, ves per on, aquell dia el conill havia menjat força herba del camp i se n’havia ben atipat.

– Què puc fer? – es va preguntar -. Menjar-me-la? Si no tinc gana… Ah! Tinc una bona idea! Sé que la meva amiga, l’àliga, acaba de tenir uns quants pollets i no pot sortir massa del niu. Hi aniré i li donaré la pastanaga. Estarà molt contenta.

I així ho va fer. Aquell vespre l’àliga va trobar la pastanaga al costat del niu. Però, vés per on també, aquella tarda havia pogut trobar força menjar perquè el bosc era ple de fruita de tota mena i fàcil de collir. L’àliga es va dir a si mateixa:

– Què puc fer? Menjar-me-la? Si no tinc gana … Ah! Tinc una magnífica idea. Sé que el meu amic, el senglar, està malalt i no pot sortir del cau. Aniré i li donaré la pastanaga! I així ho va fer. Però també el senglar s’havia recuperat aquella tarda i havia pogut sortir a buscar menjar.

– Què puc fer? – es va preguntar -. Menjar-me-la? Si no tinc gana … Ah! Tinc una bona idea! Sé que el meu amic el conill sovint té problemes per trobar menjar. Ell és petit i quan surt a menjar ja no hi queda gaire herba. Aniré al seu cau i li deixaré aquesta preciosa pastanaga.

Imagineu la sorpresa del conill! De seguida va comprendre que hi havia hagut dins el bosc una sorprenent xarxa de veritable solidaritat i amistat. Llavors el conill va plantar-la i no va parar de collir pastanagues.

I encara ara tothom recorda aquell fet com el símbol de la germanor i amistat de tots els animals del bosc.

I si voleu llegir aquest i altres contes de la Xina:

%d bloggers like this: