El Mul·là Nasreddin i la dona del mestre del poble

El Mul·là Nasreddin, que sabia de tot una mica i res en profunditat, també feia de metge, segons que expliquen algunes narracions, com veurem tot seguit. El cas és que una nit d’hivern, fosca com la gola del llop, poc després de la mitjanit, es presentà a casa del Mul·là el mestre del poble, un vell amic d’infància:

– “Nasreddin, la meva dona es rebrega de dolor al llit. Si us plau, has de venir a veure-la, doncs temo el pitjor”.

El Mul·là, que era molt amic dels seus amics (i també dels seus enemics, tot sigui dit), es mig vestí, prengué el seu maletí i acompanyà a aquell desesperat a casa seva. Uns minuts més tard, Nasreddin entrà decidit a la cambra on jeia aquella dona que no feia més que gemegar de dolor. Mentre tant, el marit esperava tremolós fora, mossegant-se les ungles de por.

Al poc, sortí el Mul·là, arromangat, mig despentinat, i amb gest greu li demanà al seu amic:

– “Un tornavís, si us plau; ràpid, porta’m un tornavís!”.

L’amic portà l’eina immediatament i el Mul·là es tancà de nou a la cambra amb aquella pobre dona que no parava de gemegar. Ara, però, a més a més dels gemecs llastimosos de la dona, se sentia uns forts cops que feien esgarrifar. Fora, el marit, ja gairebé sense ungles, cada cop estava més amoïnat.

Cinc minuts més tard, tornà a sortir el Mul·là, encara més despentinat, suant, en samarreta només, i li digué al seu amic:

– “Escarpa i martell, si us plau; ràpid, porta’m una escarpa i un martell”.

Novament, l’amic portà d’immediat les eines que el Mul·là li demanava sense dir ni paraula, tot i que hagués desitjat saber què caram era el que estava succeint a l’interior de la cambra. Però, el cert és que no es va atrevir a fer-ho. El Mul·là, així doncs, entrà a l’habitació, aquesta vegada amb l’escarpa i el martell a les mans, tancà la porta i, de nou, començaren a sentir-se els cops d’abans, ara encara molt més forts, que es barrejaven amb els gemecs de la pobre dona.

Cinc minuts més tard, que al marit li semblaren tota una eternitat, el Mul·là tornà a sortir de la cambra, tot ell amarat de suor, amb la samarreta estripada i tacada de sang, i li digué al seu amic:

– “Una serra, si us plau; ràpid, porta’m una serra”.

En sentir, aquell pobre home ja no va poder retenir-se més i amb veu poruga demanà:

– “Però, Nasreddin, tan greu és el que té la meva dona?”.

Indignat, el Mul·là, que quan volia tenia un mal geni de mil dimonis, digué llavors a crits:

– “Què caram la teva dona…! Però si encara no he pogut ni obrir el maletí…!!!”.

El mestre (Mul·là) Nasrudín, Nasreddín o Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib. Aquest conte ha estat trobat a l’entrada “Humor sufí, un assumpte molt seriós” de Halil Bárcena a la web de l’Institut d’Estudis Sufís.

Podeu llegir més històries del Mul·là Nasreddin en aquest enllaç.

Anuncis

Les gralles i la serp (Índia)

Potser no sabeu per què el xacal és considerat com el més llest dels animals de la jungla .

I per això cal que us expliquem que, una vegada, hi havia una parella de gralles que tenien el seu niu al capdamunt d’un gran bananer. El niu era d’allò més confortable i la parella de gralles en tenien la màxima cura.

Covaven els seus ous sense adonar-se que a la soca buida del bananer s’hi havia entaforat una serp enorme.

Des de dins del bananer la serpota es va anar enfilant fins el niu i per sota va xuclar i devorar el contingut d’aquells ous.

Pare Gralla i mare Gralla van plorar amargament, fins i tot els va passar pel cap la idea d’ abandonar aquell niu.

És ben sabut que els homes valents, els elefants i els lleons abandonen les seves llars per anar a lluitar pels seus béns, però ni les gralles, ni les gaseles ni els vells ho fan, això de deixar el cau.

No obstant això, Mare Gralla, agenollant-se al costat del seu espòs, li va dir, tristament:

-Maridet meu, els meus fillets han desaparegut engolits per aquesta terrible serp. No puc fer més que plorar. Voldria fugir ben lluny d’aquest lloc tan desgraciat i que ens porta tants mals records, i et suplico que anem a buscar un altre niu en un arbre que sigui ben lluny. Aquí mai no tindrem pau, perquè sempre estarem en perill mentre la serp faci el seu cau a la soca del nostra bananer.

Davant d’aquests planys, Pare Gralla es va sentir tot commogut, i va intentar calmar la seva dona.

-Bonica meva, vivim en aquest arbre des que ens vam conèixer i d’això ja fa tant de temps que ni me’n puc recordar. Tingues paciència i jo et prometo que trobaré la manera de desembarassar-nos del nostre enemic.

-Però aquesta serp és molt verinós! Com t’ho faràs, maridet meu, per vèncer-lo?

-És cert que ell és més gran, més fort i més verinós que jo, estimadeta. Però és que no penso lluitar tot sol. Tinc bons amics que ens ajudaran, ja ho veuràs.

Havent dit això, Pare Gralla se’n va anar a trobar un dels seus bons amics, el xacal, a qui li va explicar la trista història de la mala fi dels seus fills, i després li va preguntar:

-Ens pots ajudar? Si teníem una altra niada i la serp tornava a fer el mateix, la meva esposa i jo moriríem del disgust.

-Amic meu- va respondre el xacal-, tinc una idea. Aquest brivall serà castigat com mereix.

-Com? – va interrogar-lo Pare Gralla.

-Escolta’m bé. Heu de trobar un indret on visqui gent rica. Observeu-la i vigileu-la atentament. I, quan ningú se n’adoni, agafeu una de les seves joies i emporteu-vos-la volant. Amagueu-la a la soca buida del vostre bananer, allí on s’ha instal·lat la serp. Els homes creuran que ha estat ella i la castigaran com mereix.

A Pare Gralla i Mare Gralla els va faltar temps per seguir el consell del xacal.

Mare Gralla va trobar aviat un estany on es banyaven algunes dames de la cort del maharajà, que havien deixat les seves joies i els seus vestits a la riba. Ella que sí, que baixa en picat, agafa un collaret d’or, i fuig rabent, cel enllà, fins a la soca buida de l’arbre on el mal serpent dormia la migdiada.

Quan les dames de la cort es van adonar que els faltava el collaret d’or, van enviar el gran camarlenc i els seus guàrdies a l’encalç del lladregot, i aquests, furetejant per aquí i per allà, aviat van anar a parar al forat que hi havia a la soca buida del bananer, des d’on van veure com el collaret refulgia damunt les anelles d’escata de la serpota.

Ben convençuts que aquella bèstia era la pispa que havia robat el collaret, els soldats la van colpejar fins a deixar-la feta una estora, van recollir el collaret i el van dur a les dames de la cort, que els van recompensar.

I així és com Pare Gralla i Mare Gralla van poder reprendre amb tranquil·litat la seva vida i van tenir niades i niades de fills i filles que van omplir de joia el niu que els seus pares tenien i tenen encara al capdamunt d’un bananer.

I també és així com el xacal va obtenir la gratitud de les gralles, que d’aleshores ençà han anat escampant pel món la seva fama de bèstia múrria i llesta.

Aquest conte l’he trobat a una web sobre la Índia. Podeu llegir aquet conte i altres més de l’Índia a

El vell que feia florir els arbres

En Li Xiao era un vellet pobre, molt pobre, que tenia per veí un altre vell com ell, però ric, molt ric.

Li Xiao tenia un preciós presseguer, que feia uns préssecs de flaire, gust i color com pocs. Un dia, un noble, va passar per davant de casa de Li Xiao i li va demanar un préssec. El va trobar tan bo, que li va pregar que portés cada dia préssecs a l’emperador, (que tenia els seus estimats presseguers sense fruitar d’ençà molts anys), mentre durés la collita.

Fer feliç l’emperador li va dur respecte i fama, de la qual mai va presumir.

El veí, rabiós de veure la sort de Li Xiao, va esperar la nit i va tallar de socarrel el presseguer.

L’endemà, Li Xiao, va veure com l’arbre de la seva sort era a terra. La seva dona, el va voler consolar i li va pregar de no llençar-lo.

Va aprofitar el tros més gruixut del tronc per fer-ne un morter i la mà per molrar.

Quan l’endemà hi va posar un grapadet d’arròs per fer-ne farina, s’adonà, astorada, que l’arròs creixia incansable dins el morter.

Generosos com eren, van dedicar-se a fornir de farina tothom qui ho necessitava.

El veí, envejós de veure com Li Xiao i la seva muller eren de nou estimats i recompensats per tothom, li va anar a demanar un vespre el morter, amb una excusa qualsevol.
Naturalment, quan va tenir el morter a casa, el va cremar, sense esperar res dels seus favors. Quan la dona de Li Xiao li va anar a demanar el morter, ell, sorneguer, li va tornar un piló de cendres, tot i explicant-li que accidentalment el morter s’havia cremat.

Li Xiao, en rebre les cendres, entristit i enfadat alhora, en va llençar un grapat al jardí. Vet aquí, que les cendres van anar a parar sobre un ametller sec, mort, que feia anys que no floria. Meravellosament, al cap de poc, l’arbre eixorc, va florir i va fruitar en molt menys temps que un fruiter qualsevol.

La muller va consolar Li Xiao, dient-li que ara se’l coneixeria com el vell que feia florir els arbres, i curosament, va guardar les cendres que quedaven del morter cremat.
Així és que, la seva fama va arribar a palau i l’emperador, (recordeu que tenia uns presseguers vells i mig morts, que havien sigut tota la seva alegria), va fer cridar Li Xiao per tal qui li fes meravella. I meravella fou.

Les poques cendres que quedaven, escampades amorosament per sobre dels arbres, van aconseguir que l’emperador perdés la seva tristesa i guanyés un amic, que va ser ben tractat i respectat fins el dia de la seva mort. El veí encara es rosega les ungles de ràbia.

Aquest conte l’he trobat a l’interessant bloc Ara mateix.

I si voleu llegir aquest i altres contes de la Xina:

%d bloggers like this: