Hailibu, el caçador (Mongòlia)

Temps enrere va viure un home anomenat Hailibu, s’ocupava de la caça i tots li deien “Hailibu, el caçador”. Sempre estava disposat a ajudar els altres, mai gaudia sol de les coses que caçava sinó que les repartia, per la qual cosa s’havia guanyat el respecte de tot el món. Un dia que va anar a caçar a la profunditat de la muntanya, va veure entre l’espessor del bosc una serp blanca que dormia enrotllada sota un arbre. L’home va donar una volta per no despertar-la. Inesperadament, una grua gris va atrapar a la serp amb les seves urpes i va tornar a emprendre vol. La serp es va despertar cridant: Socors!, Socors! Hailibu va apuntar amb el seu arc a la grua que anava pujant cap al cim de la muntanya. L’au va perdre a la serp i va fugir.

– Pobre petita, ves ràpid a buscar als teus pares. – Li va dir el caçador el rèptil.

Aquest va assentir amb el cap, va expressar les gràcies i es va perdre entre els arbustos mentre Hailibu recollia el seu arc i les fletxes per tornar a casa. Al dia següent, quan Hailibu passava justament pel mateix lloc, diverses serps que envoltaven a la serp blanca van sortir a rebre’l. Sorprès, estava pensant en fer una volta quan la serp blanca li va dir:

– Com estàs, salvador meu? Potser no em coneixes, jo sóc la filla del rei drac. Ahir em vas salvar la vida i avui els meus pares m’han ordenat que t’acompanyi a casa, on et donaran les gràcies en nom meu. Quan arribis allà – va continuar – no acceptis res del que t’ofereixin els meus pares i demana la pedra de jade que el meu pare porta a la boca. Si et poses la pedra a la boca podràs entendre tots els idiomes dels animals que hi ha al món. No obstant això, el que escoltis no ho podràs explicar a ningú. La persona que expliqui els nostres secrets es convertirà en una pedra.

Hailibu va assentir, seguint la serp fins a la profunditat de la vall on feia molt fred. Quan van arribar prop d’una cova la serp va dir:

– Els meus pares no et poden convidar a entrar a casa, et rebran aquí.

I just quan estava explicant això el vell drac va aparèixer i li va dir amb amabilitat:

– Has salvat la meva estimada filla i t’ho agraeixo sincerament. En aquesta cova es guarden molts tresors, pots quedar-te el que més desitgis.

I dit això va obrir la porta perquè Hailibu pogués entrar, el caçador va veure que la cova estava plena de tresors. Tot i això, Hailibu no va demanar cap tresor.

– ¿No t’agraden cap d’aquests tresors? – Va preguntar el vell drac.

– Encara que són molt bonics només es poden utilitzar com adorns però no tenen utilitat per a mi que sóc un caçador. Si el rei drac desitja realment deixar-me alguna cosa com a record li prego que em lliuri aquest jade que té a la seva boca.

El rei drac es va quedar pensant un moment, no li quedava més remei que escopir la pedra que tenia a la boca i donar-la a Hailibu.Després que el caçador es va acomiadar sortint amb la pedra en el seu poder la serp blanca el va seguir i li va recomanar repetides vegades:

– Amb aquesta pedra podràs entendre la llengua dels animals. Però no pots explicar res del què saps a ningú. Si ho fas et trobaràs en perill. No t’oblidis d’això per res del món.

Des de llavors Hailibu aconseguia caçar molt fàcilment. Podia entendre el llenguatge dels ocells i les bèsties i d’aquesta manera saber quins animals hi havia a l’altre costat de la gran muntanya. Així van passar molts anys fins que un dia va escoltar que uns ocells deien:

– Anem aviat a un altre lloc. Demà s’esfondrarà la muntanya i l’aigua ho inundarà tot. Qui sap quants animals moriran!

Hailibu es va quedar molt preocupat; sense ànim ja per caçar, va tornar immediatament i va anunciar a tothom:

– Anem-nos-en a un altre lloc! Aquí ja no s’hi pot viure més.

Els altres es van quedar molt estranyats. Alguns creien que allò era impossible, altres, que Hailibu s’havia tornat boig.

– ¿Per què ningú em creu? – Va preguntar Hailibu plorant.

– Tu mai ens has mentit – van opinar uns ancians – i això ho sabem tots. Però ara dius que aquí ja no es pot viure més. En què et bases? Et preguem que parlis clar.

Hailibu va pensar: “S’aproxima la catàstrofe, com puc pensar en mi mateix i permetre que tots pateixin la desgràcia? Prefereixo sacrificar-me per salvar els altres”.Hailibu va relatar com havia obtingut la pedra de jade, de quina manera la utilitzava per caçar, la manera com s’havia assabentat de la catàstrofe i finalment el perquè no podia explicar als altres el que escoltava dels animals. Al mateix temps que parlava Hailibu s’anava transformant i poc a poc es va anar fent pedra. Tan aviat com la gent va veure allò es va afanyar a traslladar-se. Llavors els núvols van formar un espès mantell i va començar a caure una torrencial pluja. A la matinada següent es va sentir enmig dels trons un estrèpit que va fer tremolar la terra i la muntanya es va ensorrar mentre l’aigua fluïa a borbollons.

– Si Hailibu no s’hagués sacrificat per nosaltres ja hauríem mort ofegats! – Va exclamar el poble emocionat.

Més tard, van buscar la pedra en què s’havia convertit Hailibu i la van col·locar al cim de la muntanya, perquè els fills i els néts i els néts dels néts recordessin l’heroi Hailibu que va sacrificar la seva vida per salvar a tothom. I diuen que avui en dia hi ha un lloc que es diu “La pedra Hailibu”.

Aquest conte l’he trobat a la secció de contes de Casa Àsia. I a continuació podeu llegir altres contes de Mongòlia…

L’origen del país de les muntanyes i el regne de les neus

Fa molt, molt de temps hi havia un mar immens que cobria tot el planeta. Només un petit tros de terra estava fora de l’abast del mar i era allí on tots els animals vivien, agrupats en ramats. Aquests paratges eren molt bonics i estaven plens de vegetació, amb plantes i arbres de tot tipus. Els animals vivien en pau en aquestes terres.

Però un dia, del fons del mar, en va sortir un drac enorme. La seva imatge era aterridora: tenia el cos ple d’escates i era de color blanc com la neu. A més, tenia cinc caps, que no parava de moure mirant a tort i a dret. La força del monstre era colossal i cada cop que es movia provocava grans onades al mar i vents huracanats. Quan aquests arribaven a terra ferma, devastaven tot el que se’ls posava davant, destrossant els prats i boscos on vivien els animals.

Espantats, els animals van fugir cap a l’est a la recerca de terres més tranquil·les. Van buscar altres regions on poguessin viure, però no n’hi havia més i van haver de tornar cap a l’oest. Tenien l’esperança que, mentre estaven buscant, el drac s’hagués calmat, però quan van arribar, van veure que les ones eren encara més grans que abans i que el vent gairebé no els deixava estar dempeus.

Ja no sabien què fer i estaven perdent les esperances, quan, enmig del cel, es van formar cinc núvols de molts colors. Anaven canviant de forma sense parar, ara seguint els forts vents, ara en direcció contrària. Per fi, els cinc núvols van formar cinc remolins, que es van concentrar transformant-se en cinc fades benèfiques. Es deien Fushou, Quiyan, Shenhui, Guanyong i Shiren.

Les fades van plantar cara al drac i van aconseguir immobilitzar-lo a la platja. Just quan el van capturar, el mar es va tranquil·litzar i el vent va parar de bufar. Tots els éssers vius es van agenollar davant les fades per a agrair-los la seva ajuda i un portaveu es va dirigir a elles:

– Oh, fades, ens heu salvat del monstre amb el vostre immens poder. Us ho agraïm molt. Per favor, seguiu vetllant per la nostra seguretat a partir d’ara.

Les fades van accedir a aquesta petició i van decidir, a més, fer-los un regal. Van ordenar al mar que es retirés i van fer aparèixer a Orient una frondosa selva. A Occident van aparèixer camps molt fèrtils, que acabaven al Sud amb uns preciosos jardins plens de flors multicolors. Al Nord, hi havia estepes fins on arribava la vista.

Per complir amb la promesa que els havien fet, i vetllar pels éssers vius del planeta, les cinc fades es van convertir en els cinc cims més alts de l’Himalaia, que en tibetà significa “Terra de Gel i Neu”. La fada Fushou, es va encarregar del manteniment de l’alegria i la longevitat; la fada Shenhui de vetllar per les terres llaurades; la fada Gaunyong, va esdevenir la responsable de la prosperitat i riqueses de la terra i la fada Shiren de protegir l’activitat ramadera.

Finalment, la fada Quiyan, encarregada de la saviesa de tot el que viu, es va transformar en el cim més alt de tots, que aquí coneixem com a Everest i que els nadius anomenen el Cim “de la Deessa”.

Aquest conte trobat a la secció de contes infantils de Casa Àsia ens fa conèixer l’origen de l’Everest segons la tradició tibetana.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Tibet:

La llegenda del sumalak

Fa molt i molt de temps hi va haver una dona que tenia dos fills. Els seus noms eren Hassan i Husan. Ella era vídua i molt pobre, i tenia serioses dificultats per portar cada dia un plat a taula, cada dia tenia menys menjar  i els seus fills sempre ploraven de gana.

Cada dia, la dona estava més cansada del seu plor i la tristesa cobria el seu rostre i la seva ànima ja que no tenia res de menjar per donar als seus dos fills.

Una nit, quan els infants ja eren plorosos al llit, la dona va mirar fora a l’hort proper, encara sec i fred després d’un llarg i dur hivern. Es va acostar per tal de trobar alguna cosa i es va adonar d’alguns petits brots verds de blat que irrompien a través del sòl dur. No hi havia res a fer, però va recollir les llavors i els brots i va decidir preparar alguna cosa de menjar amb allò.

Va prendre una olla de l’armari , acuradament va tallar en trossos les llavors de blat i brots i després va afegir una barreja de farina i aigua. Els seus fills van escoltar el soroll de la cuina des del dormitori i van començar a a pensar en el deliciòs àpat que la seva mare estava preparant, tanmateix, esgotats per l’emoció i de tant plorar, es van quedar en silenci, van tancar els ulls i finalment, es van adormir. Una mica més tard la seva mare també es va quedar adormida al costat de l’olla rendida pel cansanci de tot el dia.

Quan els primers raigs de sol van començar a filtrar-se a l’habitació, es va despertar, eren les primeres hores del matí, i va veure 30 àngels que estaven al voltant de l’olla. Es va fregar els ulls, i quan va tornar a obrir-los, va veure clarament com els 30 àngels s’estaven drets al voltant de l’olla, degustant un deliciós menjar i llepant-se els dits. La barreja s’havia espessit i va esdevenir una farina marró, enganxosa, suau i dolça al paladar.

Enmig de crits de sorpresa va despertar als seus fills. I tots tres, plens d’entusiasme, es van acostar fins arribar a l’olla on van trobar unes farinetes més que suculentes. A partir d’aquest moment mai més els infants van passar gana i es va donar el nom de “sumalak” al menjar ja que en les llengües turkmens es traduiria per “30 àngels”.

El sumalak (samanu o samanak) és el menjar tradicional de la celebració del Nooruz (Any nou) que té lloc amb l’arribada de la primavera en moltes cultures d’arrel persa o d’Àsia Central. La seva preparació acostuma a tenir lloc en el marc de grans trobades familiars que acompanyen aquesta festa. Aquí us deixo la recepta (en anglès) i un video de la seva preparació al Tadjikistan:

La perla del drac

Fa moltíssims anys, vivia un drac en l’illa de Borneo; tenia la seva cova al capdamunt de la muntanya Kinabalu. Aquell era un drac pacífic i no molestava als habitants de l’illa. Tenia una perla d’enorme grandària i tots els dies jugava amb ella: llançava la perla a l’aire i després l’agafava amb la boca. Aquella perla era tan bella, que molts havien intentat robar-la. Però el drac la guardava amb molta cura; per això, ningú havia pogut aconseguir-ho.

L’Emperador de la Xina va decidir enviar al seu fill a l’illa de Borneo; va cridar el jove Príncep i li va dir:

– “Fill meu, la perla del drac ha de formar part del tresor imperial. Estic segur que trobaràs la forma de portar-me-la.”

Després de diverses setmanes de travessia, el Príncep va arribar a les costes de Borneo. A la llunyania es retallava el muntanya Kinabalu, i al capdamunt del muntanya el drac jugava amb la perla.

De sobte, el Príncep va començar a somriure perquè havia esbossat un pla. Va cridar als seus homes i els va dir:

– “Necessito una llanterna rodona de paper i un estel que pugui sostenir-me en l’aire.”

Els homes van començar a treballar i aviat van fer una llanterna de paper. Després de set dies de treball, van fer un estel magnífic, que podia resistir el pes d’un home. Al vespre, va començar a bufar el vent. El Príncep va muntar en l’estel i es va elevar pels aires.

La nit era molt fosca quan el Príncep va baixar de l’estel al capdamunt del muntanya i va lliscar dins de la cova. El drac dormia profundament. Amb molta cura, el Príncep es va apoderar de la perla, va posar en el seu lloc la llanterna de paper i va escapar de la cova. Llavors, va muntar en l’estel i va encendre una llum. Quan els seus homes van veure el senyal, van començar a arreplegar la corda de l’estel. Al cap d’algun temps, el Príncep xafava la coberta del seu vaixell.

– “Lleveu àncores!” – va cridar. El vaixell, aprofitant un vent suau, es va fer a la mar.

En quant va sortir el sol, el drac va anar a agafar la perla per a jugar, com feia tots els matins. Llavors, va descobrir que li havien robat la seva perla. Va començar a tirar fum i foc per la boca i es va llançar, muntanya avall, en persecució dels lladres. Va recórrer tota la muntanya, va buscar la perla per totes bandes, però no va poder trobar-la.

Llavors, va veure un junc xinés que navegava rumb a alta mar. El drac va saltar a l’aigua i va nedar veloçment cap al vaixell. “Lladres! torneu-me la meva perla!”, cridava el drac.

Els mariners estaven molt espantats i cridaven aterrits. La veu del Príncep es va elevar per damunt de tots els crits:

– “Carregueu el canó gran!”.

Poc després van fer foc. El drac va sentir el tro del tret; va veure un núvol de fum i una bala de canó que anava cap a ell. La bala redona brillava amb les primeres llums del matí i el drac va pensar que li tornaven la seva perla. Per això, va obrir la boca i es va engolir la bala. Llavors, el drac es va esfonsar en el mar i mai més va tornar a aparèixer. Des d’aquell dia, la perla del drac va ser la joia més preuada del tresor imperial de la Xina.

Aquest conte l’he trobat a la web Una mar de contes. I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

%d bloggers like this: