Hailibu, el caçador (Mongòlia)

Temps enrere va viure un home anomenat Hailibu, s’ocupava de la caça i tots li deien “Hailibu, el caçador”. Sempre estava disposat a ajudar els altres, mai gaudia sol de les coses que caçava sinó que les repartia, per la qual cosa s’havia guanyat el respecte de tot el món. Un dia que va anar a caçar a la profunditat de la muntanya, va veure entre l’espessor del bosc una serp blanca que dormia enrotllada sota un arbre. L’home va donar una volta per no despertar-la. Inesperadament, una grua gris va atrapar a la serp amb les seves urpes i va tornar a emprendre vol. La serp es va despertar cridant: Socors!, Socors! Hailibu va apuntar amb el seu arc a la grua que anava pujant cap al cim de la muntanya. L’au va perdre a la serp i va fugir.

– Pobre petita, ves ràpid a buscar als teus pares. – Li va dir el caçador el rèptil.

Aquest va assentir amb el cap, va expressar les gràcies i es va perdre entre els arbustos mentre Hailibu recollia el seu arc i les fletxes per tornar a casa. Al dia següent, quan Hailibu passava justament pel mateix lloc, diverses serps que envoltaven a la serp blanca van sortir a rebre’l. Sorprès, estava pensant en fer una volta quan la serp blanca li va dir:

– Com estàs, salvador meu? Potser no em coneixes, jo sóc la filla del rei drac. Ahir em vas salvar la vida i avui els meus pares m’han ordenat que t’acompanyi a casa, on et donaran les gràcies en nom meu. Quan arribis allà – va continuar – no acceptis res del que t’ofereixin els meus pares i demana la pedra de jade que el meu pare porta a la boca. Si et poses la pedra a la boca podràs entendre tots els idiomes dels animals que hi ha al món. No obstant això, el que escoltis no ho podràs explicar a ningú. La persona que expliqui els nostres secrets es convertirà en una pedra.

Hailibu va assentir, seguint la serp fins a la profunditat de la vall on feia molt fred. Quan van arribar prop d’una cova la serp va dir:

– Els meus pares no et poden convidar a entrar a casa, et rebran aquí.

I just quan estava explicant això el vell drac va aparèixer i li va dir amb amabilitat:

– Has salvat la meva estimada filla i t’ho agraeixo sincerament. En aquesta cova es guarden molts tresors, pots quedar-te el que més desitgis.

I dit això va obrir la porta perquè Hailibu pogués entrar, el caçador va veure que la cova estava plena de tresors. Tot i això, Hailibu no va demanar cap tresor.

– ¿No t’agraden cap d’aquests tresors? – Va preguntar el vell drac.

– Encara que són molt bonics només es poden utilitzar com adorns però no tenen utilitat per a mi que sóc un caçador. Si el rei drac desitja realment deixar-me alguna cosa com a record li prego que em lliuri aquest jade que té a la seva boca.

El rei drac es va quedar pensant un moment, no li quedava més remei que escopir la pedra que tenia a la boca i donar-la a Hailibu.Després que el caçador es va acomiadar sortint amb la pedra en el seu poder la serp blanca el va seguir i li va recomanar repetides vegades:

– Amb aquesta pedra podràs entendre la llengua dels animals. Però no pots explicar res del què saps a ningú. Si ho fas et trobaràs en perill. No t’oblidis d’això per res del món.

Des de llavors Hailibu aconseguia caçar molt fàcilment. Podia entendre el llenguatge dels ocells i les bèsties i d’aquesta manera saber quins animals hi havia a l’altre costat de la gran muntanya. Així van passar molts anys fins que un dia va escoltar que uns ocells deien:

– Anem aviat a un altre lloc. Demà s’esfondrarà la muntanya i l’aigua ho inundarà tot. Qui sap quants animals moriran!

Hailibu es va quedar molt preocupat; sense ànim ja per caçar, va tornar immediatament i va anunciar a tothom:

– Anem-nos-en a un altre lloc! Aquí ja no s’hi pot viure més.

Els altres es van quedar molt estranyats. Alguns creien que allò era impossible, altres, que Hailibu s’havia tornat boig.

– ¿Per què ningú em creu? – Va preguntar Hailibu plorant.

– Tu mai ens has mentit – van opinar uns ancians – i això ho sabem tots. Però ara dius que aquí ja no es pot viure més. En què et bases? Et preguem que parlis clar.

Hailibu va pensar: “S’aproxima la catàstrofe, com puc pensar en mi mateix i permetre que tots pateixin la desgràcia? Prefereixo sacrificar-me per salvar els altres”.Hailibu va relatar com havia obtingut la pedra de jade, de quina manera la utilitzava per caçar, la manera com s’havia assabentat de la catàstrofe i finalment el perquè no podia explicar als altres el que escoltava dels animals. Al mateix temps que parlava Hailibu s’anava transformant i poc a poc es va anar fent pedra. Tan aviat com la gent va veure allò es va afanyar a traslladar-se. Llavors els núvols van formar un espès mantell i va començar a caure una torrencial pluja. A la matinada següent es va sentir enmig dels trons un estrèpit que va fer tremolar la terra i la muntanya es va ensorrar mentre l’aigua fluïa a borbollons.

– Si Hailibu no s’hagués sacrificat per nosaltres ja hauríem mort ofegats! – Va exclamar el poble emocionat.

Més tard, van buscar la pedra en què s’havia convertit Hailibu i la van col·locar al cim de la muntanya, perquè els fills i els néts i els néts dels néts recordessin l’heroi Hailibu que va sacrificar la seva vida per salvar a tothom. I diuen que avui en dia hi ha un lloc que es diu “La pedra Hailibu”.

Aquest conte l’he trobat a la secció de contes de Casa Àsia. I a continuació podeu llegir altres contes de Mongòlia…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: