Menja tu mateix la fruita

Una vegada el deixeble es queixava al seu Mestre:

– Sempre ens expliques històries, però mai ens expliques què signifiquen.

El Mestre li va replicar:

– Tu creus que t’agradaria que algú t’oferís fruita i la mastegués abans de donar-te-la?

Ningú no pot donar-te’n el significat en lloc teu. Ni tant sols que fossis el Mestre.

I si voleu llegir aquest i altres contes de la Ruta de la Seda:

 

L’amagatall invisible

Fa anys i panys, segons explica una llegenda hindú, tots els humans eren déus, però van abusar tant dels seus privilegis que Brahma, el Senyor dels Déus, va decidir que els treia el poder de la divinitat.

Llavors Brahma va organitzar una assemblea per decidir un amagatall on fos impossible que els humans trobessin el poder diví. Les divinitats menors prengueren la paraula per suggerir:

.- Enterrem el poder de la divinitat al fons de la Terra.

Però Brahma els respongué:

.- No coneixeu gens la curiositat humana. Furgaran per tot arreu fins que un dia la trobin!

.- Llavors llencem-la a la fondària del mar!

Brahma somrigué:

.- Conec massa bé els humans. Aviat o tard exploraran el fons dels oceans i tornaran a trobar el poder de la divinitat. No poden parar quiets!

Els déus menors ja no sabien què aconsellar.

.- ¿On ho amagarem, doncs? Perquè si hem de creure el que ens dius, resulta que no hi ha enlloc, ni a la terra, ni al cel, ni al fons del mar, on aquest coi d’humans no arribin un dia o altre.

Llavors Brahma va tenir una gran idea:

.- Amagarem el poder de la divinitat al cor dels humans, perquè segur que és l’únic lloc on no la cerquen!

I d’ençà d’anys i panys, l’home dóna voltes a la terra, explora, investiga, baixa al fons del mar… buscant ‘aquella cosa’ estranya que es troba en ell mateix.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

El mirall màgic

Iriku havia estimat molt el seu pare. Ara l’ancià ja havia anat a reunir-se amb els seus avantpassats.

Sovint, tot teixint una panera de bambú, Iriku pensava: “Si la meva esposa no hagués sentit tanta aversió pel meu honorable pare, l’home hauria estat més feliç a les seves velleses. Jo no hauria vacil·lat a manifestar-li el meu afecte i el meu respecte filial. Hauríem tingut llargues i dolces converses. Ell m’hauria parlat de les persones i les coses del passat…”. I li agafava una gran tristesa.

Un dia de mercat, Iriku el cisteller va vendre totes les paneres més de pressa que de costum. Una mica desenfeinat, passejava entre les parades quan es fixà en un mercader xinès que sovint oferia objectes rars:

-Acosta’t, Iriku –féu el mercader-. Aquí tinc una cosa extraordinària.

I amb aires de misteri, va treure d’un cofre un objecte rodó i pla cobert amb una tela de seda. El posà entre les mans d’Iriku, i amb preocupació, va fer lliscar la tela. Iriku inclinà el cap damunt una superfície polida i brillant, i a dins hi reconegué la imatge del seu pare, tal com havia estat de jove. Emocionat, exclamà:

-Aquest objecte és màgic!.

-Sí –digué el mercader-. D’això en diuen un mirall, i té un gran valor!.

Però la febre ja s’havia apoderat d’Iriku:

-Te n’ofereixo tot el que tinc –va dir-. Vull aquest “mirall màgic” i emportar-me a casa la imatge del meu estimat pare.

Després d’un llarg regateig, Iriku lliurà al mercader el producte de totes les seves vendes d’aquell matí. Així que arribà a casa, Iriku pujà al graner i amagà la imatge del seu pare dins d’un cofre.

Els dies següents, desapareixia, pujava al graner i treia el “mirall màgic” del cofre; passava llargues estones contemplant la imatge venerada i era feliç.

La seva dona no trigà a adonar-se del seu estrany comportament. Una tarda, quan Iriku deixà a mig fer una panera, el seguí. Va veure que pujava al graner, forfollava dins d’un cofre, en treia un objecte desconegut i el contemplava llarga estona amb una expressió misteriosa de plaer.

Després embolcallà curosament l’objecte amb un tros de tela i l’endreçà amb amorosa delicadesa. Intrigada, esperà que Iriku se n’anés, obrí el cofre, hi trobà l’objecte, enretirà la tela de seda, mirà i hi va veure: “una dona!”.  Furiosa, baixà del graner i increpà el seu marit:

-De manera que m’enganyes anant a contemplar una dona deu cops al dia al graner!.

-Que no! –féu Iriku-. No te n’he volgut parlar perquè tu no apreciaves gaire el meu pare, però és la seva imatge el que hi vaig a contemplar, i això calma el meu cor.

-Miserable mentider! –vociferà la dona-. Jo he vist el que he vist! És una dona, el que has amagat al graner!.

La disputa s’agreujava, ja era infernal, quan es presentà a la porta una monja mendicant. El matrimoni va voler que els fes d’àrbitre. La monja pujà al graner i tornà:

-És una monja! –va dir.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Japó:

%d bloggers like this: