Els dos monjos i la dona

zen

Dos monjos zen anaven creuant un riu. Es van trobar amb una dona molt jove i bella que també el volia creuar, però tenia por de caure i fer-se mal o ofegar-se. Així que un dels dos monjos es va oferir a pujar-la a les espatlles i la va portar fins a l’altra riba.

L’altre monjo estava furiós. No va dir res però bullia per dins. Això estava prohibit. Un monjo budista no havia de tocar una dona i aquest monjo no només l’havia tocat, sinó que l’havia portat sobre les espatlles.

Després del fet, els dos monjos van caminar diverses hores fins que van arribar al monestir, mentre entraven, el monjo que estava irritat es va tornar cap a l’altre i li va dir:

– Hauré de dir-ho al mestre. Hauré d’informar sobre això !!!  Està prohibit !!!!

– De què estàs parlant? Què està prohibit? – Li va respondre l’altre.

– T’has oblidat? Vas portar a aquella dona tant bonica a sobre les espatlles – Va dir l’altre monjo amb una veu encara més encesa.

El monjo que havia ajudat a la dona va esclatar a riure i després va dir:

-Sí, jo la vaig portar, però la vaig deixar al riu molts metres enrere. Però veig que tu encara l’estàs carregant…

I podeu llegir més contes i llegendes Zen

 

La fulla de bètel (Su tich Trâù Cau)

viettraucau2Hi havia una vegada, durant el regnat de Hung Vuong IV, rei de Vietnam,  dos germans bessons, Cao Tan i Cao Lang. Eren tan semblants que eren difícils de distingir. Tots dos estudiaven amb un vell i savi mestre del poble que tenia una filla única, la bellesa de la qual era tal que s’havia convertit en la joia més preuada de tots els joves de la regió.

El vell mestre apreciava sincerament aquells dos germans bessons i per això va prendre la decisió de donar en matrimoni a la seva filla a un d’ells, preferiblement al més gran dels dos ja que, segons la costum vietnamita, el major dels germans és el primer en casar-se. En aquest cas això era difícil:

– Germans bessons, com aconseguiré saber quin és el gran ? – va rumiar.

Per tal d’aconseguir diferenciar-los va recórrer a un petit subterfugi convidant a tots dos a sopar amb ell. Sabent que per educació i tradició el primer que prengués els bastonets havia d’ésser el germà gran va esperar aquest moment i fou així com Cao Tan va rebre  la mà de la seva filla, sense saber que el germà petit, Cao Lang, estava enamorat perdudament  de la jove.

Durant mesos, tant  la nova parella com el dos germans, van continuar vivint junts en harmonia i felicitat. Però la felicitat no era completa, ja que el germà petit no estava bé.  Cao Tan, com a bon germà, i preocupat per la tristor que va envair a Cao Lang va fer tot el possible per fer-lo feliç  però, no obstant això, no va poder reprimir les penes del seu cor. Amb el pas de les setmanes Cao Lang no va poder suportar més la situació i  va decidir marxar lluny de la seva família. Després de molts dies de caminada, va caure esgotat  en mig del camí, va expirar i es va transformar en un bloc de pedra calcària de color blanc pur.

El germà gran va tenir una creixent preocupació pel seu germà i va anar a buscar-lo. Va seguir el mateix camí pres per Cao Lang i un matí, després de tants dies de camí,  va arribar a prop del bloc de pedra calcària, es va asseure i es va morir esgotat. Llavors es va transformar en un bonic arbre de palmes verdes i petits fruits allargats. L’arbre va començar a estendre les seves branques i la seva ombra per sobre de les masses de pedra calcària blanca protegint-la així de la intempèrie.

La jove filla del mestre restava a casa, preocupada, sense rebre notícies del seu marit, per la qual cosa va deixar la llar i va anar a la recerca del seu marit. Va córrer a través de camps i prats, muntanyes i valls, pobles i aldees fins que un dia va arribar a prop de l’arbre. Cansada de caminar, esgotada, es va recolzar un instant al peu de l’arbre, i acollint-se a la seva protecció també va morir i es va transformar en una planta  amb fulles  que creixien com a lianes que amorosament es van embolicar al voltant del tronc de l’arbre. Unes fulles de color verd clar en forma de cor…

Per això, avui al Vietnam i al sud d’Àsia la fulla de bètel, en forma de cor, forma part dels presents i regals en les bodes com a símbol d’unió eterna. També és emprada a la gastronomia o per mastegar, conjuntament amb la nou d’areca, per les seves propietats lleugerament estimulants i de ben segur que si heu viatjat per Vietnam us haureu trobar molta gent que en fa ús… 

viettraucau

I també podeu llegir altres llegendes del Vietnam

La llegenda de l’arròs

arros

Fa molts anys, a la Terra hi havia més arbres i plantes, fruites més grans i dolçes, i els homes i les dones eren més forts que ara. L’arròs era el principal aliment de la gent i la mida d’un gra d’arròs era molt més gran que el de l’arròs d’avui en dia. La llegenda explica que era tan gran l’arròs, que amb uns pocs grans d’arròs les persones quedaven satisfetes.

Gràcies a això, els ciutadans de l’Índia no havien de treballar durament cultivant l’arròs i recollint la collita, com es fa ara, ja que quan estava madur, el mateix arròs es desprenia de les tiges i rodava cap als graners dels pobles. Diu la història que un any, a l’Índia, quan l’arròs era més gran i més abundant que mai, una àvia va dir a la seva néta: “Els nostres graners són massa petits. Anem a construir uns més grans”.

Quan l’antic graner va ser abatut i el nou encara s’estava construint, l’arròs estava madur al camp. Es van donar molta pressa per acabar de construir-lo però l’arròs ja baixava rodant pels camps fins el graner, i la família no podia guardar-lo perquè encara estaven construint un graner més gran. La senyora es va enfadar tant que va colpejar un gra d’arròs i va cridar: “No podries esperar als camps fins que estigui llest el nostre graner? Llavors l’arròs es va trencar en mil trossos i va dir:” D’ara en endavant, esperarem al camp fins que ens vulgueu “. Des de llavors l’arròs ha estat molt petit, i la gent ha de treballar durament per a recollir-lo dels camps.

Aquesta llegenda l’he trobada a la secció de contes de Casa Àsia on podem gaudir de moltes més històries. I si voleu llegir altres llegendes al voltant de l’arròs podeu visitar elbloc “De la literatura a les cuines de la Mediterrània“. L’imatge que acompanya l’entrada és de REUTERS/Parth Sanyan.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

%d bloggers like this: