La camisa d’un home feliç

Postcardpaintings4
Temps era temps vivia a l’Índia un rei que tenia tres fills tan bons i considerats que no sabia a qui encomanar la responsabilitat de la seva successió. Només va aconseguir solucionar aquesta greu indecisió gràcies a una mena de gimcana per determinar la possible vàlua de cadascun d’ells: demanaria que li portessin la camisa d’un home feliç i aquell que de tots tres superés aquest examen es quedaria el tron.

Arun, el germà gran, va optar per anar a buscar un ésser d’aquestes característiques a la part alta de la ciutat, on vivien els nobles en els seus palaus. Era de suposar que els poderosos gaudien d’aquesta mena de plenitud gràcies al plaer que comportava poder disfrutar de diners. Després d’una setmana de cercar infructuosament un home que, a més d’estar tip, s’atrevís a afirmar que era feliç, va desistir.

Karim, el mitjà, després del fracàs del seu germà gran, va buscar entre els savis i els artistes del seu país. Il·lusament pensava que la saviesa o la bellesa podia ser més a prop de la benaurança que no pas la fortuna. Però no va obtenir tampoc cap mena de resultat.

Finalment, Doemé, el més petit, estava absolutament desconcertat sense saber on havia d’anar a buscar. Estava tan atabalat amb el fracàs dels seus dos germans grans, i li resultava tan feixuga la missió que li havia encomanat el seu pare, que va decidir passejar una estona per esbargir-se. Mentre anava caminant per un viarany que vorejava un camp de blat, va escoltar un pagès cantar i xiular sense cap mena de recança. El bram de llum que s’escapava dels seus ulls no el podia trair: finalment havia localitzat un home feliç. Immediatament se li va apropar i, panteixant encara, va demanar-li on amagava la camisa.

La seva resposta, tot i que desencisadora, no podia ser més sincera: «No en tinc pas jo, de camisa.»

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

Els tres prínceps de Serendip

serendipHi havia una vegada… Un deixeble i un mestre a la profunditat de la tarda…

– “Mestre, és bo per al savi demostrar la seva intel·ligència?”

– “A vegades pot ser bo i honorable permetre que els homes et rendeixin honors.”

– “Només a vegades?”

– “Altres pot comportar al savi multitud de desgràcies. Això és el que els va passar als tres Prínceps d’Serendip, que van utilitzar distretament la seva intel·ligència.Havien estat educats pel seu pare, que era arquitecte del gran Sha de Pèrsia, amb els millors professors, i ara s’encaminaven en un viatge cap a l’Índia per servir al Gran Mogol, del qual havien sentit la seva gran estima per l’Islam i la saviesa . No obstant això, van tenir un contratemps en el seu camí. ”

– “Què els va passar?”

– “Una tarda com aquesta, caminaven rumb a la ciutat de Kandahar, quan un d’ells va afirmar en veure unes petjades en el camí: ” Per aquí ha passat un camell borni de l’ull dret .”

– “Com va poder endevinar semblant cosa amb tanta exactitud?”

– “Havia observat que l’herba de la part dreta del camí, la que donava al riu, i per tant la més atractiva, estava intacta, mentre la de la part esquerra, la que donava a la muntanya i estava més seca, estava consumida. El camell no veia l’herba del costat del riu. ”

– “I els altres prínceps?”

serendip5

– “El segon, que era més savi, va dir:” li falta una dent al camell. ”

– “Com podia saber-ho?”

– “L’herba arrencada mostrava petites quantitats mastegades i abandonades.”

– “I el tercer?”

– “Era molt més jove, però encara més perspicaç, i, com és natural, en els fills petits, més radical, a l’estar menys segur de si mateix. Va dir: “el camell està coix d’una de les dues potes del darrere. L’esquerra, segur ”

– “Com ho sabia?”

– “Les petjades eren més febles en aquest costat.”

– “I aquí van acabar les investigacions?”

– “No, El major, picat en aquesta competència, va afirmar: “pel meu lloc d’Arquitecte Major del Regne que aquest camell portava una càrrega de mantega i mel.”

– “Però, això és impossible d’endevinar.”

– “S’havia fixat que en una vora del camí hi havia un grup de formigues que menjava en un costat, i en l’altre s’havia concentrat un veritable eixam d’abelles, mosques i vespes.”

“Es tracta d’un difícil repte per als altres dos germans.”

– “El segon germà va baixar de la seva muntura i va avançar unes passes. Era el més faldiller del grup pel que no és estrany que afirmés: “En el camell anava muntada una dona”. I es va posar vermell d’excitació en pensar al petit i gràcil cos de la jove, perquè feia dies que havien sortit de la ciutat de Djem i no havien vist cap dona encara. ”

serendip1
– “Com va poder saber-ho?”

– “S’havia fixat en unes petites petjades de peus sobre el fang del costat del riu.”

– “Per què havia baixat? Tenia set? ”

– “El tercer germà, absolutament ferit en el seu orgull d’adolescent per la intel ligència dels dos grans, va afirmar:” És una dona que es troba embarassada, germà. Hauràs d’esperar un temps per complir els teus desitjos.”

– “Això és encara més difícil de saber.”

– “S’havia adonat que en un costat del pendent havia orinat però s’havia hagut de recolzar amb seves dues mans perquè li pesava el cos al ajupir.”

– “Els tres germans eren molt llestos.”

– “No obstant això, la seva saviesa els va portar moltes desgràcies.”

– “Per què?” – va preguntar el deixeble.

– “Per la seva supèrbia de joves. En acostar-se a la ciutat, van contemplar un mercader que cridava embogit. Li havia desaparegut un dels seus camells i una de les seves dones. Encara que estava més trist per la pèrdua de la càrrega que portava el seu animal, i tirava la culpa a la seva jove esposa que també havia desaparegut.”

– “Era borni de l’ull dret el teu camell?”, Li va dir el germà gran.

– “Sí”, li va dir el mercader intrigat.

– “Li faltava alguna dent?”

– “Era una mica vell”, va dir remugant, “i s’havia barallat amb un camell més jove.”

– “Estava coix de la pota esquerra del darrere?”

– “Crec que sí, se li havia clavat la punta d’una estaca.”

– “Portava una càrrega de mel i mantega.”

– “Una preciosa càrrega, sí.”

serendip4

– “I una dona.”

– “Molt descuidada per cert, la meva dona.”

– “Què estava embarassada.”

– “Per això es retardava contínuament amb les seves coses. I jo, pobre de mi, la vaig deixar enrere un moment. On els heu vist? ”

– “No hem vist mai al teu camell ni la teva dona”, bon home, li van dir els tres prínceps rient alegrement.”

El deixeble també va riure: — “Eren molt savis.”

– “Sí, però el bon mercader estava molt irritat. Quan els veïns del mercat li van dir que havien vist tres bandolers darrera del seu camell i la seva dona, els va denunciar. ”

– “Però, ells tenien raó!”

– “Els va perdre la seva supèrbia juvenil. Havien assenyalat totes aquestes característiques del camell amb tanta exactitud que cap els va creure quan van afirmar no haver vist mai al camell. I s’havien rigut del mercader, hi havia molts testimonis. Van ser portats a la presó i condemnats a mort ja que a Kandahar el robatori de camells és el pitjor delicte, més que el rapte de dones. ”

serendip2
– “Que trist destí per als savis!”

– “La cosa no va acabar tan malament. La dona s’havia escapat, i va poder arribar abans que els desventressin a la plaça pública, com era costum per castigar als lladres de camells. El poderós Emir de Kandahar es va divertir bastant amb la història i va nomenar ministres als tres prínceps. Per cert, que el segon germà es va casar amb la noia, que estava bastant farta del mercader. ”

– “La saviesa té el seu premi. La casualitat els va salvar i van aprendre a ser molt més prudents a l’hora de manifestar la seva intel·ligència davant dels altres.”

Serendip la més impressionant illa que us podeu trobar en el vostre camí.

Serendip és una illa esmentada pels geògrafs àrabs i que la majoria de fonts identifiquen amb Ceilan, l’actual Sri Lanka, tal com ens explica l’interessant bloc Encimbellat a la xarxa (Bloc de geografia i història, dedicat als personatges oblidats, als fets poc coneguts i a les illes inhòspites),  on he trobat aquest conte persa d’on prové el terme “serendipity” (serendipia). La “serendipity” ofereix solucions i resultats a problemes inconnexos amb la recerca que s’està realitzant.


I si voleu llegir altres contes de Persia podeu anar a…

El teatre d’ombres de Karagoz i Hadj Iwaz

karaKaragoz i Hadj Iwaz (Hacivat) eren dos companys que explicaven histories a palau. Un dia, el soldà otomà Mahmud, què estava de veritable mal humor, avorrit de la seva xerrameca, va ordenar que els tallessin el cap. Ordre que es va complir a les poques hores pels guardes del palau malgrat apreciaven aquells dos homes, senzills i entremaliats, que amb el seu llenguatge, groller en ocasions, omplien el palau de bromes, rondalles, ximpleries i parloteig.

Passats uns dies, el soldà va reclamar la presència dels dos companys. Ningú no gosava dir-li que els havia fet decapitar.

El seu ministre va cridar el txeik i aquest va tenir una idea brillant; va explicar al soldà que els dos companys, avergonyits per haver avorrit al seu amo i senyor, no s’atrevien a presentar-se a la seva cort i continuarien les seves xerrameques a una habitació al costat de la cambra reial del soldà separats per una cortina.

Mahmud els podria sentir, veure la seva ombra i ells no passarien vergonya de trobar-se davant el sobirà, al qual, per un instant havien desagradat.

El soldà va trobar agradable la idea. I així fou com el txeik, home disposat a qualsevol cosa per fer feliç al seu senyor,  utilitzant les babutxes i imitant les veus dels altres companys animava les ombres darrera la pantalla…  I així va néixer el teatre d’ombres a Turquia…

karagoz-boatKaragoz i Hadj Iwaz són els personatges principals del teatre d’ombres a Turquia i altres zones del món àrab.  Les figures són de cuir (de pell d’ase) o de cartró (Tunisia), d’uns 20 cm d’alçada se sostenen per mitjà de tiges col·locades horitzontalment en les seves principals articulacions. Tenen les cames lliures i articulades, n’hi ha poques que tinguin el braç articulat a no ser l’heroi principal, el propi Karakoz.

L’ombrista interpreta tots el diàlegs acompanyant-les amb diferents instruments (flauta, tamborí de cròtals i una darbukka), i manipula les figures. A vegades té un assistent que, d’aquesta manera, aprèn l’ofici. El manipulador d’ombres improvisa el text que, ben transmès de generació en generació, és sempre adaptat en funció del públic i dels esdeveniments locals. La il·luminació la proporciona una llàntia d’oli.

Tant la llegenda com la resta d’informació l’he trobada a Titelles d’Orient i podeu llegir més contes i llegendes de Turquia.

%d bloggers like this: