Els rics i els pobres

NasrudinAl poble del gran savi sufí Nasreddín Hodja es passava molta gana. Hi havia crisi. Els pobres morien de fam, però els rics havien estat previsors (i s’havien fet rics gràcies a aprofitar-se de les necessitats i la pobresa de la majoria) i tenien el rebost ben ple de blat, d’oli i de llegums.

Khadija l’esposa de Nasreddín va dir llavors al seu marit:

– La vida en aquest poble s’està tornant insuportable; la meitat de la gent és molt rica i l’altra meitat no té ni per menjar. Si tu, que ets un home respectat per tothom, aconseguissis convèncer els rics perquè repartissin justament les seves riqueses, tothom seria més feliç i no hi passariem gana.

– Tens raó, dona. Ho he d’intentar.

Nasreddín va marxar de casa i va tornar de fosca nit, del tot esgotat. La seva dona, nerviosa, va preguntar-li:

– I què Nasreddín; te n’has sortit?

– Només a mitges, doneta meva – es lamentà el savi.

– I com només a mitges?

– Sí, n’he convençut la meitat del poble. He convençut els pobres.

Aquest conte forma part de la rica tradició del mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà, un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. Podeu llegir més a aquest enllaç o a la Guia de Samarcanda

Els dos germans i les pipes de carbassa

koreandoor

Fa molts i molts anys, vivien a Corea dos germans: en Chang, tan garrepa que era incapaç de compartir ni un bocí del seu menjar, i en Kim, sempre amable i servicial. Un dia, els germans van veure una petita oreneta que havia caigut del niu i s’havia trencat una poteta. Kim de seguida va agafar-la i li va fer un torniquet perquè se li curés.

Chang va exclamar: “Què beneït! Mira que fer-li un torniquet a un ocell!” En Kim va agafar l’oreneta, se la va endur a casa i quan se li va curar la pota la va deixar anar.

Pocs dies després, l’oreneta va tornar i va tirar una pipa de carbassa als peus d’en Kim. En Kim va plantar la llavor en un racó de les seves terres i cada dia la regava i netejava les males herbes. Molt aviat va començar a créixer una planta amb una carbassa sota les fulles. Quan va arribar l’època de la collita, la carbassa s’havia fet tan grossa que Kim va pensar que era massa pesada per moure-la i que seria millor partir-la i donar-ne un tros a cada família del poble. Però quan en Kim va obrir la carbassa, van començar a sortir monedes d’or. Així doncs, en Kim va compartir la carbassa i les monedes d’or amb tota la gent del poble.

Quan en Chang va veure què havia passat, va decidir que a ell també li agradaria tenir tan bona sort. Va buscar una oreneta petita i, cruelment, li va partir la poteta. Li va fer un torniquet i quan la porta ja estava guarida, la va deixar anar. Pocs dies després, l’oreneta va tornar amb una llavor de carbassa al bec. En Chang la hi va prendre i es va afanyar a plantar-la. De seguida va començar a créixer una planta. Però, quan en Chang ja estava preparat per agafar la carbassa, va pensar: “No seré tan beneit com el meu germà. No repartiré ni la carbassa ni el seu or.”
Va tallar la carbassa i aleshores van començar a sortir aranyes i serps que li van pujar per tot el cos i al mateix temps la planta va començar a créixer cap el cel. En Chang es va enfilar per la planta per escapar de les aranyes i les serps, però quan va arribar al cel la planta es va assecar. Si mai mireu al cel i veieu un núvol amb forma de nen sabreu que es tracta d’en Chang, perquè encara no ha après que ser amable amb els altres pot reportar riqueses.


Aquesta llegenda coreana l’he trobat a la publicació X-Recursos de Minyons i Guies de Catalunya.

%d bloggers like this: