El llop de Zhongshan

Zhao jianzi, un alt funcionari, va organitzar una gran cacera a la muntanya. En albirar a un llop, va llançar el seu carro en la seva persecució.

Ara bé, el mestre Dongguo, vell lletrat conegut pel seu bon cor, venia en camí per obrir una escola a Zhongshan, i es va extraviar en aquella mateixa muntanya. En camí des de l’alba, seguia a peu a l’ase coix que carregava el seu sac ple de llibres. Tot d’una va veure arribar al llop que fugia aterrit i que li va dir:

–Bon mestre, no està vostè sempre disposat a ajudar ? Em pot amagar en el seu sac i em salvarà la vida! Si em treu d’aquest mal pas, jo li quedaré eternament agraït.

El mestre Dongguo va treure els seus llibres del sac i va ajudar al llop a ficar-se en ell. Quan Zhao jianzi va arribar i no va trobar l’animal, va tornar sobre els seus passos.

En notar el llop que el caçador estava prou lluny, va cridar a través del sac.

— Bon mestre, traieu-me d’aquí!

Tot just va estar en llibertat, el llop va començar a cridar:

— Mestre, vostè em va salvar fa una estona, quan els homes del Regne de Yu em perseguien i jo li ho agraeixo molt, però ara, gairebé estic morint-me de gana. Si la seva vida pot salvar la meva, no la sacrificaria vostè per mi?

De cop i volta es va abalançar amb el musell obert i les urpes fora sobre el mestre Dongguo. Aquest, trastornat, s’estava defensant el millor que podia, quan de sobte va veure a un ancià que avançava a recolzant-se en un bastó. Precipitant-se cap el nouvingut, el mestre Dongguo es va agenollar davant seu i li va dir plorant:

— Pare, una paraula de la seva boca pot salvar la meva vida!

L’ancià va voler saber de què es tractava.

— Aquest llop era perseguit per caçadors i em va demanar que el socorregués, li vaig salvar la vida i ara vol devorar-me. Li prego que intercedeixi en el meu favor i que li expliqui el seu error.

El llop va dir:

— Fa una estona, quan li vaig demanar auxili, ell em va amarrar les potes i em va ficar en el seu sac, posant damunt meu seus llibres; aixafat sota tot aquest pes amb prou feines podia respirar. Després, quan va arribar el caçador, va parlar llarga estona amb ell; el mestre Dongguo desitjava que jo morís asfixiat dins el sac, d’aquesta manera hauria tret profit de la meva pell. Un traïdor semblant no es mereix que el devorin?

-No m’ho crec pas! -va contestar l’ancià–. Torna a ficar-te al sac llop, perquè jo vegi amb els meus propis ulls si estaves tan incòmode com dius!

El llop va acceptar amb alegria i es va ficar de nou dins el sac.

— Té vostè un punyal? -va preguntar l’ancià a cau d’orella del mestre.

— Sí-va contestar mostrant l’objecte esmentat.

Immediatament l’ancià li va fer senyals perquè ho clavés al sac. El mestre Dongguo estranyat va exclamar:

— Però li vaig a fer mal!

L’ancià es va posar a riure:

— Vostè vacil·la a matar una bèstia ferotge que acaba de demostrar-li tanta ingratitud? Vostè és bo, mestre, però, també és molt ximple!

Llavors el va ajudar al mestre Dongguo a degollar al llop, i deixant al cadàver a la vora de la senda, els dos homes van seguir el seu camí.

Ara, el senyor Dongguo i el llop de Zhongshan s’han convertit en referents a l’imaginari llegendari de l’idioma xinès. El senyor Dongguo es refereix a les persones que no fan una distinció entre el que és just i el que és erroni, mentre que el llop de Zhongshan es refereix a les persones desagraïdes.

Anuncis

De vacaciones a los balnearios de la URSS

Amb aquesta entrada comença en aquest bloc de Viatge a l’Orient una nova secció dedicada als articles, informacions interessants o notícies d’actualitat d’Àsia Central i la Ruta de la Seda.

“De vacaciones a los balnearios de la URSS” de David Ruiz Marull publicat a La Vanguardia el 13 de gener de 2018. Aquest interessant article ens apropa a la obra de la periodista Maryam Omidi “The Last Resort: The Strange Beauty of Sanatoriums soviètics”.

Originalmente concebidos en la década de 1920, en los inicios de la Unión Soviética (URSS), los balnearios rusos se convirtieron rápidamente en un espacio muy utilizado. Millones de personas los han visitado cada año desde entonces, desplazándose hasta tranquilos parajes de Armenia, Kirguistán, Ucrania o Uzbekistán.

Casi un siglo después, la periodista Maryam Omidi, fascinada por The Sochi Project, la polémica obra del fotógrafo holandés Rob Hornstra (vetado por Rusia por mostrar la “pobreza olímpica” en la misma sede de los Juegos Olímpicos de Invierno de 2014) y por los fuertes contrastes en la región del norte del Cáucaso, donde cohabitaban costosos hoteles y discotecas con los viejos sanatorios soviéticos, decidió emprender un estudio del pasado y presente de estos complejos.

Omidi comenzó a leer todo lo que encontró sobre estos balnearios, pero fascinada especialmente con el edificio Metallurg. En una época en la que las vacaciones occidentales se veían como “decadentes” en la URSS, estos espacios ofrecían “descansos para edificar y fortalecer a los visitantes”, según apunta la autora en su libro.

“Los profesionales de la salud monitoreaban cuidadosamente a los invitados durante su estadía para que pudieran regresar al trabajo con renovado vigor. Ciertos sanatorios incluso se hicieron conocidos por sus tratamientos especializados, como baños de petróleo crudo y duchas de agua con radón”, añade.

Los sanatorios brindaban a los trabajadores un lugar donde pasar las vacaciones, gracias a un sistema de cupones financiado por el propio Estado. Eran la combinación entre una institución médica y un spa y ofrecían innovadoras terapias.

Para comenzar su investigación, Maryam Omidi eligió visitar el balneario Khoja Obi Garm, ubicado en lo alto de la cordillera de Gissar, en Tayikistán. Esta estación, conocida como ‘la montaña mágica’, está cerca de varias fuentes subterráneas.

El agua contiene radón, que en occidente se vincula con el cáncer de pulmón -es la segunda causa principal de esta enfermedad en Estados Unidos- y en la Unión Soviética se le atribuía propiedades analgésicas y antiinflamatorias. Khoja Obi Garm era la meca de aquellas personas afectadas de artritis, presión arterial alta e infertilidad.

A partir de esta experiencia, Omidi reclutó un grupo de fotógrafos especializados en los territorios postsoviéticos para que recorrieran y captaran con sus cámaras los detalles más interesantes de estos espacios que defendían los valores socialistas utópicos de la era soviética.

Olga Ivanova, Egor Rogalev, Dmitry Lukyanov, Vladimir Shipotilnikov, Natalia Kupriyanov, René Fitsek, Michal Solyarskiy y Claudine Dori se repartieron por hasta once países de la URSS para explorar los sanatorios más inusuales, las terapias más sorprendentes y las gentes más diversas. Quizá uno de los tratamientos más extraños -realizado en Aurora, Kirguistán- son los que utilizan unas lámparas ultravioletas esterilizadas que se colocan en la oreja, la boca y la nariz y supuestamente matan bacterias y virus. Llegir més

El canvi

Hi havia un deixeble que s’estava lamentant de les seves limitacions mentre el mestre l’escoltava en silenci.

En un moment, i quan el deixeble va deixar d’enumerar algunes de les seves limitacions el mestre va respondre:

– “Naturalment que ets limitat. Però ¿no t’has adonat que avui pots fer coses que fa quinze anys t’haurien estat impossibles? Què creus que és el que ha canviat? ”

Després d’un instant el monjo va respondre convençut:

– “Han canviat els meus talents”

– “No, has canviat tu”, va dir el mestre.

– “I no és el mateix?”, va preguntar el deixeble.

– “No, no és el mateix, perquè tu ets el que tu penses que ets, quan canvia la teva forma de pensar, canvies tu”.

I aquestes festes regala 10 RUTES PER TAIXKENT (UZBEKISTAN)

Si esteu pensant en viatjar a Àsia Central i l’Uzbekistan, res millor que aquesta novetat viatgera !

Per primer cop una guia en català de Taixkent, la capital de l’Uzbekistan i mil·lenària ciutat cruïlla de caravanes de la Ruta de la Seda. La millor porta d’entrada a l’Àsia Central és aquesta ciutat cosmopolita i intercultural que any rere any es va reconstruint i modernitzant.

“10 RUTES PER TAIXKENT. Descobrint la mil·lenària ciutat de la Ruta de la Seda i la capital del nou Uzbekistan” (Casa del Llibre/Tagus -ebook- 2017, 116 pàg.).

Una guia que mostra 10 interessants rutes per conèixer la ciutat i el seu rostre més desconegut i fascinant: la ciutat vella, l’ànima religiosa, la ciutat dels erudits i poetes, els basars de la Ruta de la Seda, la capital d’un imperi, el cor de la revolució o l’essència de la ciutat nova.

 

Les seves pàgines ens acosten a conèixer la singularitat dels balls uzbeks de la mà de Tamara Khanum, a gaudir dels poemes d’Alisher Navoi, literat, místic i filòsof o de Zulfiya, la poetessa de la vida, a mostrar els diferents rostres d’Amir Timur, l’heroi nacional, a fruir de les fotografies de Max Penson o a revelar-nos els shashmaqams de Yunus Rajabiy, compositor, músic i erudit musical.

 

També podem descobrir la imaginació de l’arquitectura soviètica, la festivitat del Nooruz, els tradicionals mahalla, la reconeguda hospitalitat dels seus habitants que han fet que sigui anomenada popularment com a ciutat refugi, la diversitat religiosa dels pobles i ètnies que l’habiten, el tràgic terratrèmol de 1966, la rica gastronomia uzbeka o els suzani, els més delicats i multicolors brodats i tapissos de la tradició tèxtil del país.

 

Tot això i molt més en format ebook per només 5,99 €  a aquest enllaç…
Bones festes i bons viatges !!

I aquestes festes regala “Contes de la Ruta de la Seda”

 

“Contes de la Ruta de la Seda” (Nova Casa Editorial, 78 pàg) és una selecció ben personal d’aquelles tradicions, contes i llegendes que he conegut durant els anys de viatges per Àsia. Contes que han fet durant segles les delícies d’adults i infants i desperten l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’aventura i el desconegut.

 

Un recull  de 15 contes escrits seguint els ensenyaments mil·lenaris dels mestres sufís que ens aconsellen: “quan hagis de triar un camí, tria el camí del cor”. I així, des del cor, encisat pels descobriments que amaguen els camins de l’Àsia, he volgut mostrar la bellesa i les tradicions mil·lenàries del Tibet, la Xina i l’Àsia Central.

 

Les seves pàgines ens portaran a conèixer històries sobre quatre dracs xinesos o sobre fils vermells, a descobrir llegendes com la del sumalak o la dels fills del gran khan de Khivà, a aprendre de la saviesa dels lames budistes o de la ingenuïtat d’algunes àvies tibetanes…

 

Així que el podeu comprar en aquest enllaç o a les principals llibreries com Altaïr, Casa del Llibre, Guia, Horitzons, Muntanya de Llibres, FNAC, Ulyssus, Fiord, Patagònia, Quera o Corte Inglés.

 

I si voleu saber una mica més podeu llegir la ressenya literària dels Contes de la Ruta de la Seda que ha fet Mariló Sanz, a la que vull agrair les seves paraules…

 

Celebrem 10 anys de El Bloc de Viatges, regalant 10 RUTES PER TAIXKENT

 

Fa pocs dies he tingut l’alegria de publicar el llibre de viatges
“10 RUTES PER TAIXKENT
Descobrint la mil·lenària ciutat de la Ruta de la Seda i la capital del nou Uzbekistan
(Casa del Llibre/Tagus -ebook- 2017, 116 pàg.).

 

Taixkent, la capital de l’Uzbekistan i mil·lenària ciutat cruïlla de caravanes de la Ruta de la Seda és la millor porta d’entrada a l’Àsia Central. Una ciutat cosmopolita i intercultural que any rere any es va reconstruint i modernitzant.

 

Una guia que mostra 10 interessants rutes per conèixer la ciutat i el seu rostre més desconegut i fascinant: la ciutat vella, l’ànima religiosa, la ciutat dels erudits i poetes, els basars de la Ruta de la Seda, la capital d’un imperi, el cor de la revolució o l’essència de la ciutat nova.

 

 

Les seves pàgines ens acosten a conèixer la singularitat dels balls uzbeks de la mà de Tamara Khanum, a gaudir dels poemes d’Alisher Navoi, literat, místic i filòsof o de Zulfiya, la poetessa de la vida, a mostrar els diferents rostres d’Amir Timur, l’heroi nacional, a fruir de les fotografies de Max Penson o a revelar-nos els shashmaqams de Yunus Rajabiy, compositor, músic i erudit musical.

També podem descobrir la imaginació de l’arquitectura soviètica, la festivitat del Nooruz, els tradicionals mahalla, la reconeguda hospitalitat dels seus habitants que han fet que sigui anomenada popularment com a ciutat refugi, la diversitat religiosa dels pobles i ètnies que l’habiten, el tràgic terratrèmol de 1966, la rica gastronomia uzbeka o els suzani, els més delicats i multicolors brodats i tapissos de la tradició tèxtil del país.

Per primer cop una guia en català dedicada a Taixkent i l’Uzbekistan !!!

I la volia compartir en el marc de la celebració dels 10 ANYS DE EL BLOC DELS VIATGES (#10anysBV) amb els viatgers i viatgeres que segueixen, enriqueixen i donen vida de fa tant temps aquest bloc.

Per això,  i durant els propers set dies (fins el 26/11), a totes aquelles persones que els pugui interessar aquesta guia de viatges “10 RUTES PER TAIXKENT” podran obtenir-la de franc només fent una d’aquestes senzilles accions:

 1) Fent un tuit amb aquesta entrada o compartint aquesta entrada a facebook i fent ús del hashtag #10anysBV

2) Informant-me d’alguna manera que heu fet aquesta acció (ja sigui directament a @BlocdelsViatges o amb un comentari a aquest mateix bloc o al correu info@viatgealorient.cat o….)

3) I per últim, em posaria en contacte per tal d’enviar-vos l’ebook “10 RUTES PER TAIXKENT” de la manera que considereu adient…

Espero les vostres noticies i MOLTES GRÀCIES i BONS VIATGES !!!

Pd. I si voleu regalar a les vostres amistats o família aquesta guia de viatges també ho podeu fer a través d’aquest enllaç a la Casa del Llibre i només per 5,99 euros.

Pd2. I si voleu més informació sobre aquesta guia i altres llibres viatgers de la Ruta de la Seda o Àsia Central podeu visitar la web Viatge a l’Orient

El somni del Rei

Un Rei va somiar que havia perdut totes les dents. Després de despertar, va fer cridar a un Savi perquè interpretés el seu somni.

– “Quina desgràcia, gran senyor!” va exclamar el Savi, “Cada dent caiguda representa la pèrdua d’un parent de la vostra majestat”.

– “Quina insolència!” Va cridar el Rei enfurismat, “Com t’atreveixes a dir-me semblant cosa? Fora d’aquí!”

Va cridar a la seva guàrdia i va ordenar que li donessin cent fuetades.

Més tard va ordenar que li portessin a un altre Savi i li va explicar el que havia somiat. Aquest, després d’escoltar el Rei amb atenció, li va dir:

-“Gran senyor! Gran felicitat us ha estat reservada. El somni significa que sobreviureu a tots els vostres parents “.

Es va il·luminar el semblant del Rei amb un gran somriure i va ordenar que li donessin cent monedes d’or.

Quan aquest segon savi sortia del Palau, un dels cortesans li va dir admirat:

-“No és possible! La interpretació que heu fet dels somnis és la mateixa que el primer Savi. No entenc perquè al primer li va pagar amb cent fuetades i a tu amb cent monedes d’or “.

-“Recorda bé, amic meu”, va respondre el segon Savi, “que tot depèn de la forma en el dir … un dels grans desafiaments de la humanitat és aprendre a comunicar-se”. “De la comunicació depèn, moltes vegades, la felicitat o la desgràcia, la pau o la guerra. Que la veritat ha de ser dita en qualsevol situació, d’això no hi ha dubte, mes la forma en què ha de ser comunicada és el que provoca en alguns casos, grans problemes. La veritat pot comparar-se amb una pedra preciosa. Si la llancem contra el rostre d’algú, pot ferir, però si la emboliquem en un delicat embalatge i l’oferim amb tendresa, certament serà acceptada de bon grat”.

I el segon Savi va marxar amb la seva recompensa mentre el cortesà amic rumiava les seves paraules…

L’equilibri

Un iogui de l’Índia va peregrinar a Tibet. Estava interessat a conèixer els monestirs i, també, als monjos i lames tibetans. Volia, especialment, conversar amb ells sobre certs temes filosòfics. En el primer monestir en què va recalar es va trobar amb un monjo molt amable i disposat a conversar amb ell.

Mentre intercanviaven punts de vista, el monjo tibetà li va dir al iogui hindú:

-Tot és transitori i inestable, tal com un riu que flueix constantment.

El iogui hindú va replicar:

-Jo crec que no tens raó. A cada persona habita una ànima que és imperible, immortal i eterna.

El monjo tibetà i el iogui hindú es van embrancar en una discussió que els va portar a pujar el to cada vegada més. Mentre el primer sostenia que res dura ni té entitat fixa, el segon assegurava que hi ha un principi superior. Però tots dos sostenien amb tal vehemència les seves pròpies postures que van arribar a un punt en què, de no haver intervingut altres persones, potser s’haguessin enemistat de manera irreversible.

En aquell moment va passar un lama per on estaven els dos discutidors i, després interioritzar-se en el que passava, els va proposar:

-Voldria que ara cada un de vosaltres defensi la postura de l’altre. És a dir, m’agradaria, com a exercici, que us poséssiu en la ment de l’altre, que penséssiu com l’altre per un moment, i sostinguéssiu la postura oposada a la que sosteníeu fins ara. Després passaré a veure-us.

Això van fer. Però a mesura que passaven els minuts i que exposaven les seves noves postures, van començar a barallar-se gairebé tan ferament com abans. La disputa estava arribant a un cert grau de violència. En aquest moment va tornar el lama, que va demanar calma i reflexió. Després d’uns moments de silenci, el monjo tibetà, el iogui hindú i tots els que els envoltaven van esclatar en una sonora riallada.

El regal

Un insensat va escoltar que el Buda predicava que hem de retornar bé per mal. Enfadat va anar cap al Buda i el va insultar. El Buda va guardar silenci.

Quan l’altre va acabar d’insultar-lo, li va preguntar:

– “Fill meu, què fas quan algú arriba a casa teva i t’ofereix un regal?”.

Malgrat no entendre el motiu de la pregunta, li va contestar que l’acceptava.

Buda li torna a preguntar:

– “Si un home rebutgés un regal, de qui seria el regal?”.

L’altre va respondre.

– “De qui va voler oferir-lo”.

– “Fill meu”, va replicar el Buda, “m’has insultat, però jo rebutjo el teu insult i aquest queda amb tu. No serà per ventura una desventura per tu?”.

L’insensat es va allunyar avergonyit, però va tornar per a refugiar-se en el Buda.

L’escola de la fam

En el segle XVII al Japó, hi havia un pagès que feia setmanes que no tenia res que portar a la seva boca ni als estòmacs de la seva família. Un dia portat per la desesperació va recordar que segons la tradició tot home que fos capaç de desafiar i vèncer al Mestre d’una escola d’espases rebria una forta recompensa.

Tot i que no havia tocat una arma en la seva vida, el camperol va decidir desafiar al Mestre més il·lustre i famós de la regió. I fou així, el dia fixat, davant d’un públic nombrós, els dos homes es van trobar.

El pagès, sense mostrar-se res impressionat per la reputació del seu adversari, l’esperà a peu ferm, mentre que el mestre d’espases estava una mica torbat per la determinació del desconegut.

– Qui serà aquest home ?, rumiava. Mai ningú havia tingut el valor de desafiar-me. No serà un parany dels meus enemics?

El senzill camperol, apressat per la fam, va avançar amb absoluta resolució cap al seu rival. El Mestre va restar desconcertat per tant valor, mentre dubtava estranyat per la total absència de tècnica del seu adversari. Finalment, va retrocedir unes passes portat per la por. Abans fins i tot del primer assalt, el Mestre es sentia vençut.

Va lliurar l’espasa al terra i va dir:

-Vostè és el guanyador. Per primera vegada en la meva vida he estat vençut. Entre totes les escoles d’espases, la meva és la més llegendària. És coneguda amb el nom de “La que en un sol gest porta deu mil cops”. Puc preguntar-li, respectuosament, el nom de la seva escola?

-La escola de la fam -va respondre el pagès.

Previous Older Entries

%d bloggers like this: