Cómo comportarse en el interior de una yurta mongol

Avui un interessantíssim article de Miguel Peyró, doctor en Filologia, especialista en Antropologia Lingüística dels pobles mongols i autor de diverses publicacions acadèmiques sobre el mongol i les llengües altaiques d’Àsia Central. En Miguel és un pou de coneixements que transmet amb passió: “Como comportarse en el interior de una yurta mongol“, publicat en el seu bloc “Cultura de Mongolia“:

La yurta mongol se llama ger y posee ciertas características técnicas y simbólicas que la diferencian de las tiendas de otros pueblos nómadas de Eurasia. Interactuar con sus miembros se rige por determinados códigos sociales de “cortesía” que se exponen a continuación.

Llegada y entrada a la ger

Al llegar ante una ger la manera de anunciarnos es decir en voz alta:

Nokhoi khor!
[noχojχor]

Que significa en castellano: “¡Sujetad al perro!”. Es un equivalente a llamar a la puerta. Golpear con los nudillos en la puerta de madera de una ger sería extremadamente maleducado. Tradicionalmente los mongoles siempre tenían perros para proteger sus viviendas y el ganado. Hoy no es tan frecuente, pero la expresión se sigue utilizando como forma de hacer saber que un visitante ha llegado.

Cuando los miembros de la ger salgan a recibirnos, debemos saludar diciéndoles:

Sain baina uu?
[sajmbajnu]

Traducible por “buenos días” (literalmente: “¿estás bien?”) A lo que ellos responderán:

Sain, sain baina uu?
[sajn sajmbajnu]

“Buenos días” (literalmente: “bien ¿estás bien?”). El comportamiento no verbal que acompañará a estas expresiones dependerá del género. Entre hombres, los anfitriones tenderán la mano o abrazarán efusivamente al recién llegado. Al dar la mano, uno debe previamente quitarse cualquier guante. Entre mujeres, las anfitrionas tenderán la mano a la visitante o, más frecuentemente, sólo se intercambiarán saludos verbales. Entre hombres y mujeres no habrá contacto físico al saludarse.

Ante un grupo de personas, hemos de saludar primero a la persona de mayor edad y luego al resto.

Al entrar en la ger puede que haya una cortina o cobertura de fieltro tapando la puerta. Debe apartarse usando la mano derecha.

No se debe pisar el umbral de la puerta, ni quedarse parado en él. Las razones que se dan para ello son variadas, desde que puede suponer un oscurecimiento del sol para el próximo invierno hasta que es simbólicamente como pisar el cuello de la familia que vive en la ger.

Debemos entrar en la ger con el pie derecho y dirigirnos a la parte izquierda de la misma.

No es necesario que nos quitemos los zapatos al entrar en una ger (pero sí al entrar en un piso de la ciudad, especialmente en Ulan Bator). Pero debemos quitarnos cualquier abrigo o guantes.

Hemos de dejar fuera de la ger cualquier objeto que pueda considerarse un arma.

Comportamiento dentro de la ger

La ger mongol tiene la puerta orientada al sur.

En el centro de la ger hay dos columnas o pilares (bagana) que sostienen la estructura del techo. No debemos apoyarnos o pasar entre ellos. Mejor incluso si evitamos tocarlos.

El desplazamiento dentro de la ger debe seguir la dirección de las agujas del reloj, que es la dirección que marca el sol a través del círculo de luz que deja en el suelo el hueco central del techo (toono). Si queremos acceder a la parte más interior (la dirección norte), debemos hacerlo siempre por la zona izquierda (oeste) de la ger.

No debemos tomar fotos del interior de la ger, salvo que seamos invitados expresamente a hacerlo. Tampoco debemos tocar cosas sin permiso de sus moradores. Especialmente nunca tenemos que tocar los objetos e imágenes del altar (shüügee), que está situado al norte.

Al sentarnos debemos en lo posible no mostrar las plantas de los pies o las suelas de los zapatos a las otras personas. Así que no es educado sentarse con las piernas estiradas o cruzadas, ni mucho menos colocar los pies sobre algún mueble. Si no nos invitan a sentarnos sobre algún banco o taburete, deberemos hacerlo en el suelo con las piernas cruzadas, o sentarnos sobre nuestros talones.

No hemos de tocar las cabezas ni los sombreros de los demás, incluidos los niños. Tampoco agarrarlos por los hombros. Todo ello les quitaría su buena suerte. Tampoco debemos tocar el respaldo de la silla en la que alguien esté sentado.

No tenemos que dejar nuestras gorras o sombreros en el suelo, ni dejarlos boca arriba en ningún lugar. Los sombreros no se intercambian, y si por alguna razón debe hacerse, los mongoles escupen ligeramente dentro antes de ponérselos, para evitar que los malos espíritus de las otras personas que puedan estar alojados en esos sombreros pasen a ellos.

Si al andar por la ger tocamos con nuestros pies o pisamos inadvertidamente a otra persona, debemos inmediatamente darle la mano. Lo mismo sucede en general en cualquier otro lugar, en el exterior de la vivienda o en las calles de las ciudades.

Las personas mayores son siempre las que merecen más respeto. Hay que evitar cruzar por delante de ellas. Si se entabla conversación con ellas, lo primero que debemos hacer es preguntarles por su salud.

En la parte norte de la ger está el pequeño altar familiar (shüügee). Nunca tenemos que darle la espalda, excepto al marcharnos, porque supondría una grave falta de respeto a los anfitriones. Tampoco debemos, bajo ninguna circunstancia, orientar los pies hacia ese lugar. Por ejemplo, si dormimos dentro de la ger, debemos acostarnos de forma que tengamos la cabeza en la dirección del altar y los pies hacia la puerta.

Llegir més

Anuncis

El coixí meravellós

Cert dia un ancià sacerdot es va aturar en una posada situada a un costat de la carretera. Una vegada en ella va estendre la seva estoreta i es va asseure posant al seu costat les alforges que portava.

Poc després va arribar també a la posada un noi jove del veïnatge. Era pagès i portava un vestit curt, no una túnica, com els sacerdots o els homes lliurats a l’estudi. Va seure a curta distància del sacerdot i als pocs instants estaven els dos xerrant i rient alegrement.

De tant en tant el jove dirigia una mirada al seu pobre vestit i, per fi, donant un sospir, va exclamar:

-Mireu com de miserable sóc!

-No obstant – va contestar el sacerdot -, em sembla que ets un noi sa i ben alimentat. Per què, enmig de la nostra agradable xerrada, et queixes de ser un pobre miserable?

-Com ja podeu imaginar-vos – va contestar el noi -, a la meva vida no puc trobar molts plaers, ja que treballo cada dia des que surt el sol fins que s’ha fet de nit. En canvi, m’agradaria ser un gran general i guanyar batalles, o bé un home ric, menjar i beure magníficament, escoltar bona música o, potser, ser un gran home en la cort i ajudar el nostre sobirà, sense oblidar, naturalment, a la meva família que així gaudiria de prosperitat. A qualsevol d’aquestes coses dic jo viure digna i agradablement. Vull progressar en el món, però aquí no sóc més que un pobre pagès. I, si la meva vida no us sembla miserable, ja em direu quin concepte us mereix.

Res li va contestar el sacerdot i la conversa va cessar entre tots dos. Després el jove va començar a sentir son i, en tant que l’hostaler preparava un plat de farinetes de mill, el sacerdot va prendre un coixí que portava en els seus alforges i li va dir al jove:

-Recolza el cap en aquest coixí i veuràs satisfets tots els teus desitjos.

Aquella coixí era de porcellana, rodona com un tub i oberta per cadascun dels seus dos extrems. Així que el jove va haver apropat el seu cap a ella, va començar a somiar: una de les obertures li va semblar tan gran i brillant per la seva part inferior, que es va ficar per allà, i en breu, es va veure a casa.

Va transcórrer algun temps i el jove es va casar amb una bella donzella. No va trigar a guanyar cada dia més diners, de manera que podia donar-se el plaer de portar bells vestits i de passar llargues hores estudiant. A l’any següent es va examinar i el van nomenar magistrat.

Dos o tres anys més tard i sempre progressant en la seva carrera, va aconseguir el càrrec de primer ministre del Rei. Durant molt de temps el monarca va dipositar en ell tota la seva confiança, però un dia nefast es va veure en una situació desagradable, ja que el van acusar de traïció, el van jutjar i va ser condemnat a mort. En companyia d’altres diversos criminals fou portat al lloc fixat per a l’execució. Allà li van fer agenollar-se i el botxí es va acostar a ell per donar-li mort.

Tot d’una, aterrit pel cop mortal que esperava, va obrir els ulls i, amb gran sorpresa per la seva banda, es va trobar a l’hostal. El sacerdot estava al seu costat, amb el cap recolzat a l’alforja, i l’hostaler encara estava remenant les farinetes de la cocció que encara no havia acabat.

El jove va guardar silenci, va menjar sense pronunciar una paraula i després es va posar dret, va fer una reverència al sacerdot i li va dir:

-Us dono moltes gràcies per la lliçó que m’heu donat. Ara ja sé el que significa ser un gran home.

I dit això, es va acomiadar i, satisfet, va tornar al seu treball, que ja no li semblava tan miserable com abans.

 

Conte popular coreà trobat a la web “Narrativa breve” i recomanat per Miguel Díez R.

13 llocs a visitar al Tadjikistan

A la publicació francesa Novastan sempre podem trobar interessants articles sobre les cinc exrepuúbliques soviètiques d’Àsia Central. Entre ells avui volíem presentar-vos “13 llocs a visitar al Tadjikistan” Aquest és un article en forma d’una convocatòria llançada pel mitjà de comunicació Àsia Plus entre els seus seguidors. “Molts tadjiks, nascuts a Tadjikistan i havent viscut allí tota la seva vida, mai no han estat en els llocs més interessants i bells del país. Per tant, és hora d’anar!”. Tot i la seva reticència a tractar qüestions purament turístiques, Novastan ha traduït aquest article a causa del seu origen tadjik. Entre les destinacions més populars: Nurak, Fan Mountains, Iskanderkoul, Muminabad, Khovaling, Guliston i molts més … horitzons de la ruta. A continuació teniu un extracte de l’article, si el voleu llegir sencer el podeu trobar en francès a Novastan.

1. Nurak

Segons l’opinió turística, hi ha almenys tres llocs a la ciutat de Nourek que mereixen una atenció especial: la presa hidràulica, el complex “Okno” (“finestra”, en rus) de les forces espacials de la Federació Russa , i la casa de vacances (dacha) del president de Tadjikistan, Emomalii Rahmon. També és possible descansar en l’únic complex aquàtic “Aquaclub”, on, oblidant la proximitat amb la ciutat, el visitant serà retirat del món i immers en un lloc meravellós: un gegantí estany de 98 quilòmetres quadrats, registrat a el Guinness Book of Records. Fins i tot és impossible accedir-hi sense passar per una ruta aquàtica.

2. Fortalesa d’Hissor

La fortalesa d’Hissor al Tadjikistan occidental és un dels llocs històrics més coneguts d’Àsia Central, construït fa uns 3.000 anys. Les portes principals de la fortalesa estan en forma d’arc i van ser construïdes al segle XVI per l’emir de Bukharà. Aquest lloc té un immens valor etnogràfic, i s’hi organitzen visites escolars i universitàries.

3. Les muntanyes Fan i el llac Iskanderkul

Aquest lloc no només atreu els estrangers, sinó també als turistes locals. Hi ha bells llacs, glaceres, rius temperats. El recurs turístic Iskanderkul es troba a 160 quilòmetres de la ciutat de Duixanbe, capital del país, al costat del pintoresc llac del mateix nom. L’accés al llac Alexander, l’antic sobrenom del llac en homenatge a Alexandre el Gran, que hauria passat per aquí en el seu viatge cap a l’Índia, és per carretera, a través dels cims de la cadena Hissor, un cop superat el coll de l’Anzob (2.200 metres sobre el nivell del mar).

4. Les muntanyes Pamir

Aquest paradís turístic inclou gairebé totes les formes de turisme possibles: els cercadors d’emocions correran als cims de les muntanyes i els rius tumultuosos, els amants de la natura estaran més interessats pels paisatges de les regions de Darvas, Vanj, la ciutat i al voltant de Khorog, el llac Sarez.

5. El Mar del Tadjikistan i el Sanatori Bahoriston

Aquest sanatori es troba a la vora del llac artificial de Kaikkum, a 25 quilòmetres de Khodjent, al nord del país. Històricament, la Vall del Riu Sidardi ha estat famosa pel seu entorn natural únic. A això s’afegeixen les impressionants estadístiques del llac artificial de Kaikkum: 55 quilòmetres de longitud, 20 quilòmetres d’ample, 25 metres de profunditat màxima, 4.2 quilòmetres cúbics d’aigua.

llegir més

I aquest Sant Jordi regala llibres de la Ruta de la Seda

Aquest Sant Jordi 2018 és ideal per regalar llibres de viatges sobre la Ruta de la Seda, oi?  us faig tres propostes:

Experiències de viatge, Contes de la Ruta de la seda i 10 rutes per Taixkent.Descobrint la mil·lenària ciutat de la Ruta de la Seda i la capital del nou Uzbekistan

 

i us convido a visitar la pàgina de recomanacions literàries de Viatge a l’Orient i també la pàgina dedicada als meus llibres més estimats on trobareu desenes de llibres que de ben segur us podem agradar

BONS VIATGES I FELIÇ #SANTJORDI2018 !!!

La tortuga xerraire

Un sobirà de l’Índia molt estimat del seu poble, tenia un defecte enorme: era molt xerraire.

El seu Gran Visir, home de gran saviesa i discreció, estava enormement preocupat pel defecte del Rajà. Un dia, mentre passejava pels jardins del palau, va parlar així:

– Voleu que us expliqui una història, Majestat?

– Parla -va replicar el sobirà, que per rara casualitat aquell dia no tenia moltes ganes de xerrar.

– Fa molts anys -va començar el Visir – vivia una tortuga en un llac de l’Himalaia. Dos ànecs silvestres que havien baixat a aquell llac per descansar una mica es van fer amics de la tortuga i li van dir:

“- Amiga tortuga: el lloc on nosaltres vivim, el Llac Bell, ben amunt de l’Himalaia, és meravellós, per què no ens acompanyes allà?

“- Però com podré arribar-hi? -va preguntar la tortuga.- Jo no puc volar.

“- Et portarem nosaltres -van replicar els ànecs. Però has de conservar la boca tancada i no parlar ni una sola vegada.

“- Oh, això és molt senzill!

“- Perfectament, agafa’t amb la boca a aquest pal, i nosaltres sostindrem els extrems.

“I dient això, els dos ànecs, amb el bec, van agafar ben fort el pal i del seu centre es va penjar la tortuga.

“Van volar ben alts els dos ànecs, i de sobte, uns pagesos que els van veure van exclamar:

“- Dos ànecs porten una tortuga penjada d’un pal!

“En sentir això la tortuga no va poder contenir-se i va anar a replicar:

“- Si els meus amics han escollit aquest sistema de transport, què us importa a vosaltres, miserables esclaus?

“Tot just havia començat a pronunciar aquestes paraules, que va perdre la presa que feia al pal, i va caure i va caure, fins arribar a terra, on va quedar completament destrossada.

“En veritat us dic, Majestat, que aquells que no saben contenir la llengua, per molt grans que siguin les seves qualitats, acaben tots com la tortuga del conte.”

El Rajà no va contestar res i va continuar el seu passeig pels jardins; però, des d’aquell dia va parlar molt menys i tot va ser millor en el regne.

El Templo del Cielo de Beijing, experiencia religiosa

A la revista de l’Instituto Confucio es va publicar un interessant article de César Rancés sobre el Temple del cel de Beijing que avui us volia compartir:

El Templo del Cielo de Beijing es uno de los lugares más enigmáticos y mágicos que existen en toda China. Su visita nos lleva por un viaje donde la numerología, los símbolos y los sonidos misteriosos continúan fascinando a propios y extraños. Los emperadores chinos, rodeados de su séquito, acudían a este lugar a ponerse en contacto directo con el Cielo y a pedir por una buena cosecha, idea de riqueza, grandiosidad y poder.

El Templo del Cielo de Beijing, Tiāntán o 天坛 en idioma chino, máximo representante de la arquitectura de la dinastía Ming (1368-1644), es uno de los grandes símbolos y centros turísticos de la capital china. Considerado por algunos artistas como el único lugar de China donde se puede hablar directamente al Cielo, el templo fue musa de multitud de obras literarias y de miles de piezas artísticas.

El templo, ubicado en el interior del parque del mismo nombre, se encuentra en el barrio pequinés de Chongwen, al sur de la ciudad y a tan sólo tres kilómetros de la famosa plaza Tian’anmen. Su construcción comenzó durante el reinado Yongle (1403-1424), finalizó en el año 1420 y cubre una extensión de 273 hectáreas rodeadas por un gran muro de seis metros de altura y cuatro entradas según los puntos cardinales.

El templo era el lugar donde los emperadores —considerados hijos directos del Cielo— de las dinastías Ming y Qing (1368-1911) veneraban al Cielo, rezaban para obtener una buena cosecha, buscaban la iluminación divina y pedían el perdón por los pecados de la gente corriente. Solían acudir a este lugar dos veces al año, el decimoquinto día del primer mes del calendario lunar chino y durante el solsticio de invierno, procedente de la Ciudad Prohibida y acompañados por un majestuoso séquito.

En un primer lugar, tanto el Cielo como la Tierra fueron venerados en este lugar, hasta que en 1530 se construyó el Templo de la Tierra en el norte de la ciudad, completando la ideología con el Templo de la Luna, en el oeste, y el Templo del Sol, en el este. En la década de los años 1970, el templo sufrió una restauración profunda y sus pinturas, viejas y descoloridas, fueron recuperadas y actualizadas, dándole un aspecto limpio y renovado que ha vuelto a recuperar para la celebración de las Olimpiadas de Beijing 2008.

Los antiguos arquitectos chinos diseñaron el Templo del Cielo de Beijing de tal manera que te hace sentir cercano al cielo gracias a un complejo sistema de estructuras donde el color, el sonido y las figuras geométricas del círculo y el cuadrado se complementan con los jardines que los rodean de un modo único, místico, misterioso y mágico. Esta disposición tan peculiar es todavía hoy estudio de expertos en numerología, necromancia y superstición, además de ingenieros y carpinteros fascinados por los edificios levantados sin usar ni un solo clavo.

La arquitectura del complejo está inspirada en dos conceptos filosóficos chinos: lo “celestial” y lo “terrenal”. Durante la época imperial, los chinos creían que el cielo era redondo, mientras que la tierra era cuadrada, por eso los templos y altares circulares se asientan sobre bases cuadradas, mientras que el parque entero tiene la forma de un semicírculo —al norte— situado sobre un cuadrado —al sur—.

El palacio cuadrado utilizado para el ayuno y situado al oeste del parque asemeja a la Ciudad Prohibida en una escala menor. Los templos circulares Qiniandian —Sala de las Plegarias para las Buenas Cosechas— y Huanqiu —Altar Circular— se creían que estaban directamente conectados con el Cielo.

En China, la tradición de realizar sacrificios al Cielo tiene una historia de más de cinco mil años. Debido al desconocimiento científico en la antigüedad, la gente pensaba que todas las fuerzas de la naturaleza estaban dominadas por el Cielo, por lo que sólo él, y mediante el uso de sacrificios, podía ayudarles. Con el tiempo, el emperador fue el único ser capaz de dialogar abiertamente con el Cielo y, por tanto, el único con la capacidad tal para realizar los sacrificios.

En la antigüedad se construyeron en toda China docenas de templos dedicados al Cielo, aunque sólo el Templo del Cielo de Beijing, considerado suelo sagrado, permanece aún en pie. Desde su terminación en 1420, un total de 22 emperadores realizaron 654 sacrificios al Cielo en este lugar. En 1912, la República de China (1912-1949) abolió todo tipo de sacrificios, confiscó el templo y abrió sus puertas al público en 1919. Llegir més

Ashayer de Kares Le Roy, fotografies dels nòmades de l’antiga Pèrsia i Àsia Central

Avui una recomanació fotogràfica. Ashayer és una fantàstica obra fotogràfica sobre els nòmades que habiten els paisatges de l’antiga Pèrsia i Àsia Central. Inspirada en un primer viatge al continent asiàtic, a partir del qual va néixer un llibre (56000 km – un continent i un home), Kares Le Roy va tornar a Orient.

Durant un viatge de camió que va durar 16 mesos, es va submergir en el món tribal. El fotògraf va compartir la vida quotidiana i la transhumància dels diferents grups ètnics que sobreviuen en aquestes àrees. Amb Ashayer – nòmades en persa – ens lliura els fruits d’una expedició que, des de França fins a l’Afganistan, mentre passa per l’Iran, vol ser un testimoni vibrant sobre una cultura que tendeix a desaparèixer a les fronteres del món.

Ashayer és una bella paraula que evoca imatges de les estepes infinites, els cels que acaronen les muntanyes, els genets i les cares cisellades des de l’alba del temps; quan la humanitat vivia en tendes i es movia per seguir els animals o escapar dels durs hiverns. La mateixa ànima del viatge … Ara és un llibre de gairebé 200 pàgines, on s’alternen paisatges i rostres, escenes de la vida quotidiana, detalls arquitectònics de les ciutats travessades, moments d’intimitat…

El podeu comprar en aquest enllaç de la web de l’autor: Amu Darya

I podeu saber més del llibre i l’autor llegint aquesta entrevista al diari Liberation: Ashayer, le temps des nomades

El llop de Zhongshan

Zhao jianzi, un alt funcionari, va organitzar una gran cacera a la muntanya. En albirar a un llop, va llançar el seu carro en la seva persecució.

Ara bé, el mestre Dongguo, vell lletrat conegut pel seu bon cor, venia en camí per obrir una escola a Zhongshan, i es va extraviar en aquella mateixa muntanya. En camí des de l’alba, seguia a peu a l’ase coix que carregava el seu sac ple de llibres. Tot d’una va veure arribar al llop que fugia aterrit i que li va dir:

–Bon mestre, no està vostè sempre disposat a ajudar ? Em pot amagar en el seu sac i em salvarà la vida! Si em treu d’aquest mal pas, jo li quedaré eternament agraït.

El mestre Dongguo va treure els seus llibres del sac i va ajudar al llop a ficar-se en ell. Quan Zhao jianzi va arribar i no va trobar l’animal, va tornar sobre els seus passos.

En notar el llop que el caçador estava prou lluny, va cridar a través del sac.

— Bon mestre, traieu-me d’aquí!

Tot just va estar en llibertat, el llop va començar a cridar:

— Mestre, vostè em va salvar fa una estona, quan els homes del Regne de Yu em perseguien i jo li ho agraeixo molt, però ara, gairebé estic morint-me de gana. Si la seva vida pot salvar la meva, no la sacrificaria vostè per mi?

De cop i volta es va abalançar amb el musell obert i les urpes fora sobre el mestre Dongguo. Aquest, trastornat, s’estava defensant el millor que podia, quan de sobte va veure a un ancià que avançava a recolzant-se en un bastó. Precipitant-se cap el nouvingut, el mestre Dongguo es va agenollar davant seu i li va dir plorant:

— Pare, una paraula de la seva boca pot salvar la meva vida!

L’ancià va voler saber de què es tractava.

— Aquest llop era perseguit per caçadors i em va demanar que el socorregués, li vaig salvar la vida i ara vol devorar-me. Li prego que intercedeixi en el meu favor i que li expliqui el seu error.

El llop va dir:

— Fa una estona, quan li vaig demanar auxili, ell em va amarrar les potes i em va ficar en el seu sac, posant damunt meu seus llibres; aixafat sota tot aquest pes amb prou feines podia respirar. Després, quan va arribar el caçador, va parlar llarga estona amb ell; el mestre Dongguo desitjava que jo morís asfixiat dins el sac, d’aquesta manera hauria tret profit de la meva pell. Un traïdor semblant no es mereix que el devorin?

-No m’ho crec pas! -va contestar l’ancià–. Torna a ficar-te al sac llop, perquè jo vegi amb els meus propis ulls si estaves tan incòmode com dius!

El llop va acceptar amb alegria i es va ficar de nou dins el sac.

— Té vostè un punyal? -va preguntar l’ancià a cau d’orella del mestre.

— Sí-va contestar mostrant l’objecte esmentat.

Immediatament l’ancià li va fer senyals perquè ho clavés al sac. El mestre Dongguo estranyat va exclamar:

— Però li vaig a fer mal!

L’ancià es va posar a riure:

— Vostè vacil·la a matar una bèstia ferotge que acaba de demostrar-li tanta ingratitud? Vostè és bo, mestre, però, també és molt ximple!

Llavors el va ajudar al mestre Dongguo a degollar al llop, i deixant al cadàver a la vora de la senda, els dos homes van seguir el seu camí.

Ara, el senyor Dongguo i el llop de Zhongshan s’han convertit en referents a l’imaginari llegendari de l’idioma xinès. El senyor Dongguo es refereix a les persones que no fan una distinció entre el que és just i el que és erroni, mentre que el llop de Zhongshan es refereix a les persones desagraïdes.

De vacaciones a los balnearios de la URSS

Amb aquesta entrada comença en aquest bloc de Viatge a l’Orient una nova secció dedicada als articles, informacions interessants o notícies d’actualitat d’Àsia Central i la Ruta de la Seda.

“De vacaciones a los balnearios de la URSS” de David Ruiz Marull publicat a La Vanguardia el 13 de gener de 2018. Aquest interessant article ens apropa a la obra de la periodista Maryam Omidi “The Last Resort: The Strange Beauty of Sanatoriums soviètics”.

Originalmente concebidos en la década de 1920, en los inicios de la Unión Soviética (URSS), los balnearios rusos se convirtieron rápidamente en un espacio muy utilizado. Millones de personas los han visitado cada año desde entonces, desplazándose hasta tranquilos parajes de Armenia, Kirguistán, Ucrania o Uzbekistán.

Casi un siglo después, la periodista Maryam Omidi, fascinada por The Sochi Project, la polémica obra del fotógrafo holandés Rob Hornstra (vetado por Rusia por mostrar la “pobreza olímpica” en la misma sede de los Juegos Olímpicos de Invierno de 2014) y por los fuertes contrastes en la región del norte del Cáucaso, donde cohabitaban costosos hoteles y discotecas con los viejos sanatorios soviéticos, decidió emprender un estudio del pasado y presente de estos complejos.

Omidi comenzó a leer todo lo que encontró sobre estos balnearios, pero fascinada especialmente con el edificio Metallurg. En una época en la que las vacaciones occidentales se veían como “decadentes” en la URSS, estos espacios ofrecían “descansos para edificar y fortalecer a los visitantes”, según apunta la autora en su libro.

“Los profesionales de la salud monitoreaban cuidadosamente a los invitados durante su estadía para que pudieran regresar al trabajo con renovado vigor. Ciertos sanatorios incluso se hicieron conocidos por sus tratamientos especializados, como baños de petróleo crudo y duchas de agua con radón”, añade.

Los sanatorios brindaban a los trabajadores un lugar donde pasar las vacaciones, gracias a un sistema de cupones financiado por el propio Estado. Eran la combinación entre una institución médica y un spa y ofrecían innovadoras terapias.

Para comenzar su investigación, Maryam Omidi eligió visitar el balneario Khoja Obi Garm, ubicado en lo alto de la cordillera de Gissar, en Tayikistán. Esta estación, conocida como ‘la montaña mágica’, está cerca de varias fuentes subterráneas.

El agua contiene radón, que en occidente se vincula con el cáncer de pulmón -es la segunda causa principal de esta enfermedad en Estados Unidos- y en la Unión Soviética se le atribuía propiedades analgésicas y antiinflamatorias. Khoja Obi Garm era la meca de aquellas personas afectadas de artritis, presión arterial alta e infertilidad.

A partir de esta experiencia, Omidi reclutó un grupo de fotógrafos especializados en los territorios postsoviéticos para que recorrieran y captaran con sus cámaras los detalles más interesantes de estos espacios que defendían los valores socialistas utópicos de la era soviética.

Olga Ivanova, Egor Rogalev, Dmitry Lukyanov, Vladimir Shipotilnikov, Natalia Kupriyanov, René Fitsek, Michal Solyarskiy y Claudine Dori se repartieron por hasta once países de la URSS para explorar los sanatorios más inusuales, las terapias más sorprendentes y las gentes más diversas. Quizá uno de los tratamientos más extraños -realizado en Aurora, Kirguistán- son los que utilizan unas lámparas ultravioletas esterilizadas que se colocan en la oreja, la boca y la nariz y supuestamente matan bacterias y virus. Llegir més

El canvi

Hi havia un deixeble que s’estava lamentant de les seves limitacions mentre el mestre l’escoltava en silenci.

En un moment, i quan el deixeble va deixar d’enumerar algunes de les seves limitacions el mestre va respondre:

– “Naturalment que ets limitat. Però ¿no t’has adonat que avui pots fer coses que fa quinze anys t’haurien estat impossibles? Què creus que és el que ha canviat? ”

Després d’un instant el monjo va respondre convençut:

– “Han canviat els meus talents”

– “No, has canviat tu”, va dir el mestre.

– “I no és el mateix?”, va preguntar el deixeble.

– “No, no és el mateix, perquè tu ets el que tu penses que ets, quan canvia la teva forma de pensar, canvies tu”.

Previous Older Entries

%d bloggers like this: