El regal

Un insensat va escoltar que el Buda predicava que hem de retornar bé per mal. Enfadat va anar cap al Buda i el va insultar. El Buda va guardar silenci.

Quan l’altre va acabar d’insultar-lo, li va preguntar:

– “Fill meu, què fas quan algú arriba a casa teva i t’ofereix un regal?”.

Malgrat no entendre el motiu de la pregunta, li va contestar que l’acceptava.

Buda li torna a preguntar:

– “Si un home rebutgés un regal, de qui seria el regal?”.

L’altre va respondre.

– “De qui va voler oferir-lo”.

– “Fill meu”, va replicar el Buda, “m’has insultat, però jo rebutjo el teu insult i aquest queda amb tu. No serà per ventura una desventura per tu?”.

L’insensat es va allunyar avergonyit, però va tornar per a refugiar-se en el Buda.

Anuncis

La fulla de bètel (Su tich Trâù Cau)

viettraucau2Hi havia una vegada, durant el regnat de Hung Vuong IV, rei de Vietnam,  dos germans bessons, Cao Tan i Cao Lang. Eren tan semblants que eren difícils de distingir. Tots dos estudiaven amb un vell i savi mestre del poble que tenia una filla única, la bellesa de la qual era tal que s’havia convertit en la joia més preuada de tots els joves de la regió.

El vell mestre apreciava sincerament aquells dos germans bessons i per això va prendre la decisió de donar en matrimoni a la seva filla a un d’ells, preferiblement al més gran dels dos ja que, segons la costum vietnamita, el major dels germans és el primer en casar-se. En aquest cas això era difícil:

– Germans bessons, com aconseguiré saber quin és el gran ? – va rumiar.

Per tal d’aconseguir diferenciar-los va recórrer a un petit subterfugi convidant a tots dos a sopar amb ell. Sabent que per educació i tradició el primer que prengués els bastonets havia d’ésser el germà gran va esperar aquest moment i fou així com Cao Tan va rebre  la mà de la seva filla, sense saber que el germà petit, Cao Lang, estava enamorat perdudament  de la jove.

Durant mesos, tant  la nova parella com el dos germans, van continuar vivint junts en harmonia i felicitat. Però la felicitat no era completa, ja que el germà petit no estava bé.  Cao Tan, com a bon germà, i preocupat per la tristor que va envair a Cao Lang va fer tot el possible per fer-lo feliç  però, no obstant això, no va poder reprimir les penes del seu cor. Amb el pas de les setmanes Cao Lang no va poder suportar més la situació i  va decidir marxar lluny de la seva família. Després de molts dies de caminada, va caure esgotat  en mig del camí, va expirar i es va transformar en un bloc de pedra calcària de color blanc pur.

El germà gran va tenir una creixent preocupació pel seu germà i va anar a buscar-lo. Va seguir el mateix camí pres per Cao Lang i un matí, després de tants dies de camí,  va arribar a prop del bloc de pedra calcària, es va asseure i es va morir esgotat. Llavors es va transformar en un bonic arbre de palmes verdes i petits fruits allargats. L’arbre va començar a estendre les seves branques i la seva ombra per sobre de les masses de pedra calcària blanca protegint-la així de la intempèrie.

La jove filla del mestre restava a casa, preocupada, sense rebre notícies del seu marit, per la qual cosa va deixar la llar i va anar a la recerca del seu marit. Va córrer a través de camps i prats, muntanyes i valls, pobles i aldees fins que un dia va arribar a prop de l’arbre. Cansada de caminar, esgotada, es va recolzar un instant al peu de l’arbre, i acollint-se a la seva protecció també va morir i es va transformar en una planta  amb fulles  que creixien com a lianes que amorosament es van embolicar al voltant del tronc de l’arbre. Unes fulles de color verd clar en forma de cor…

Per això, avui al Vietnam i al sud d’Àsia la fulla de bètel, en forma de cor, forma part dels presents i regals en les bodes com a símbol d’unió eterna. També és emprada a la gastronomia o per mastegar, conjuntament amb la nou d’areca, per les seves propietats lleugerament estimulants i de ben segur que si heu viatjat per Vietnam us haureu trobar molta gent que en fa ús… 

viettraucau

I també podeu llegir altres llegendes del Vietnam

La llegenda del gat “Sagrat de Birmània”

“Explica la llegenda que durant el segle IX, el territori de Tailàndia i Cambodja comprenia una zona que estava dividida en regnes i que a cada un d’ells hi havia un temple budista on hi vivien gats completament blancs que, segons les creences budistes d’allà, protegien les ànimes dels sacerdots morts, a més de protegir el temple dels forasters.

Al temple de Lao-Tsun vivia un gat amb els ulls del color de l’ambre i el pèl blanc que es deia Sihn, el fidel company del sacerdot Mun-ha.

Una nit, uns lladres van assaltar el temple i mataren al sacerdot quan aquell estava resant als peus de l’estàtua d’una deessa daurada amb el ulls de color blau safir; en el moment de la mort, Sihn saltà sobre el cos del sacerdot i l’ànima del religiós s’instal·là al cos del gat. El color blanc del pèl del gat es tornà daurat com el reflexe de l’estàtua de la deessa i només la part inferior de les potetes restaren blanques perquè havien estat en contacte amb el cos del sacerdot. Els ulls també es transformaren en el color blau safir de la deessa, i la cara, les orelles, la cua i les potes adquiriren el color de la terra.

Sihn, transformat ja en el que avui coneixem com el “Sagrat de Birmània”, va quedar-se al costat del cos del sacerdot durant set dies fins que ell també va morir, i va guiar l’ànima de Mun-ha fins al paradís. Quan Sihn va morir, els altres gats del temple també van adoptar els mateixos colors i es col·locaren en cercle al voltant d’un jove, designant-lo successor del difunt Mun-ha.

Al segle XIX, els seguidors de Lao-Tsun foren perseguits i es veieren obligats a fugir. L’explorador francès A. Pavie ajudà als sacerdots i als gats a creuar la frontera fins al Tíbet per a poder fundar un altre temple. Els monjos, per correspondre la seva ajuda, enviaren a França una parella de gats amb la femella -que es deia Sita- prenyada, i aquesta fou la responsable de la introducció de la raça a Occident…”

Aquesta llegenda trobada en el bloc De gats i altres amistats  ens descobreix la llegenda del gat “Sagrat de Birmània una de les races més vistoses i apreciades entre els amants dels gats; no només per la seva bellesa enigmàtica i exòtica -no en va es diu que té els ulls d’una deessa- sinó que també s’hi pot afegir un caràcter afable, dolç, pacient amb els petits de la casa que ha fet les delícies de tots els components d’una família variada. Aquesat entrada duu el nom de Els ulls de la deesa i es basa en el llibre “La magia de los gatos” (Luciérnaga, Barcelona, 2009) d’Allan Percy.

I si voleu llegir aquest i altres contes de…

35

Per què els corbs són negres?

Una vegada, el Sol, mentre feia la seva ronda diària, va veure una princesa i es va enamorar d’ella. Sempre que podia escapolir-se dels cels, prenia forma humana i visitava a la princesa i s’estava amb ella una estona. La princesa també es va encapritxar amb ell, i esperava amb ànsies les seves visites.

Un dia el Sol va decidir enviar-li un robí del color de la sang com una mostra del seu amor. Va posar la gemma en una bossa de seda, va cridar un corb que passava i li va encomanar que li lliurés la joia a la seva estimada. Els corbs tenien les plomes blanques com la llet en aquella època, i era considerat un bon auspici que un corb s’acostés a una persona. Així que el Sol estava complagut d’haver trobat un corb per lliurar la joia.

Mentre el corb volava pels cels amb la bosseta de seda al bec, va ser atret per un irresistible aroma de menjar. En mirar cap avall, va veure que estava tenint lloc un gran banquet de noces i immediatament es va distreure de la seva missió. El menjar era una de les coses que mai havia pogut resistir. Així que va aterrar en un arbre proper, va penjar la petita bossa de seda d’una branca, i va anar a veure si trobava alguna cosa per menjar.

Mentre el corb estava gaudint, un mercader que passava va veure la bosseta penjant de la branca i la va fer caure a terra amb un pal. Quan va obrir la bossa i va veure el seu contingut, gairebé es va desmaiar de felicitat. Ràpidament va guardar la joia a la butxaca i va omplir la bossa amb una mica de bosta seca que hi havia per allà. Després va tornar a penjar amb molta cura el paquet de la mateixa branca.

Va passar tot tan ràpid, que el corb es va perdre tota l’acció. Després d’haver-se omplert de menjar, va volar de tornada a l’arbre, va prendre la bossa de seda, i se la va endur a la persona a qui estava dirigida. La princesa estava al jardí.

Quan el corb li va donar el paquet, la princesa la va prendre amb impaciència, ja que sabia que l’hi enviava el Sol. Però quan va veure el seu contingut, es va fer enrere per l’espant i va trontollar per l’enuig. Creient que era la manera del Sol de dir-li que ja no l’estimava, va llançar la bossa i va córrer a palau, del qual mai més va tornar a sortir.

Quan el Sol es va assabentar dels fets, es va posar furiós. Tan terrible va ser el seu enuig, que quan va posar la seva mirada ardent sobre el corb, es van cremar les seves plomes fins a quedar com el carbó. Des de llavors les plomes dels corbs sempre han estat negres.

La història continua relatant que el robí no va romandre en poder de l’home que el va robar. Se li va caure de la butxaca i va rodar fins a un forat molt profund. Els homes han intentat trobar-lo des de llavors. Moltes pedres precioses han estat trobades en el procés, fent de Myanmar una de les més riques fonts de robins i safirs. Però el robí que el Sol va enviar a la Princesa encara no ha estat trobat…

Aquest conte ha estat trobat a la fantàstica web de Seda , revista de estudios asiáticos, que l’havia traduït al castellà. Les pintures són obra de Zay Yar Aye,  jove artista birmà.

%d bloggers like this: