El coixí meravellós

Cert dia un ancià sacerdot es va aturar en una posada situada a un costat de la carretera. Una vegada en ella va estendre la seva estoreta i es va asseure posant al seu costat les alforges que portava.

Poc després va arribar també a la posada un noi jove del veïnatge. Era pagès i portava un vestit curt, no una túnica, com els sacerdots o els homes lliurats a l’estudi. Va seure a curta distància del sacerdot i als pocs instants estaven els dos xerrant i rient alegrement.

De tant en tant el jove dirigia una mirada al seu pobre vestit i, per fi, donant un sospir, va exclamar:

-Mireu com de miserable sóc!

-No obstant – va contestar el sacerdot -, em sembla que ets un noi sa i ben alimentat. Per què, enmig de la nostra agradable xerrada, et queixes de ser un pobre miserable?

-Com ja podeu imaginar-vos – va contestar el noi -, a la meva vida no puc trobar molts plaers, ja que treballo cada dia des que surt el sol fins que s’ha fet de nit. En canvi, m’agradaria ser un gran general i guanyar batalles, o bé un home ric, menjar i beure magníficament, escoltar bona música o, potser, ser un gran home en la cort i ajudar el nostre sobirà, sense oblidar, naturalment, a la meva família que així gaudiria de prosperitat. A qualsevol d’aquestes coses dic jo viure digna i agradablement. Vull progressar en el món, però aquí no sóc més que un pobre pagès. I, si la meva vida no us sembla miserable, ja em direu quin concepte us mereix.

Res li va contestar el sacerdot i la conversa va cessar entre tots dos. Després el jove va començar a sentir son i, en tant que l’hostaler preparava un plat de farinetes de mill, el sacerdot va prendre un coixí que portava en els seus alforges i li va dir al jove:

-Recolza el cap en aquest coixí i veuràs satisfets tots els teus desitjos.

Aquella coixí era de porcellana, rodona com un tub i oberta per cadascun dels seus dos extrems. Així que el jove va haver apropat el seu cap a ella, va començar a somiar: una de les obertures li va semblar tan gran i brillant per la seva part inferior, que es va ficar per allà, i en breu, es va veure a casa.

Va transcórrer algun temps i el jove es va casar amb una bella donzella. No va trigar a guanyar cada dia més diners, de manera que podia donar-se el plaer de portar bells vestits i de passar llargues hores estudiant. A l’any següent es va examinar i el van nomenar magistrat.

Dos o tres anys més tard i sempre progressant en la seva carrera, va aconseguir el càrrec de primer ministre del Rei. Durant molt de temps el monarca va dipositar en ell tota la seva confiança, però un dia nefast es va veure en una situació desagradable, ja que el van acusar de traïció, el van jutjar i va ser condemnat a mort. En companyia d’altres diversos criminals fou portat al lloc fixat per a l’execució. Allà li van fer agenollar-se i el botxí es va acostar a ell per donar-li mort.

Tot d’una, aterrit pel cop mortal que esperava, va obrir els ulls i, amb gran sorpresa per la seva banda, es va trobar a l’hostal. El sacerdot estava al seu costat, amb el cap recolzat a l’alforja, i l’hostaler encara estava remenant les farinetes de la cocció que encara no havia acabat.

El jove va guardar silenci, va menjar sense pronunciar una paraula i després es va posar dret, va fer una reverència al sacerdot i li va dir:

-Us dono moltes gràcies per la lliçó que m’heu donat. Ara ja sé el que significa ser un gran home.

I dit això, es va acomiadar i, satisfet, va tornar al seu treball, que ja no li semblava tan miserable com abans.

 

Conte popular coreà trobat a la web “Narrativa breve” i recomanat per Miguel Díez R.

Anuncis

El canvi

Hi havia un deixeble que s’estava lamentant de les seves limitacions mentre el mestre l’escoltava en silenci.

En un moment, i quan el deixeble va deixar d’enumerar algunes de les seves limitacions el mestre va respondre:

– “Naturalment que ets limitat. Però ¿no t’has adonat que avui pots fer coses que fa quinze anys t’haurien estat impossibles? Què creus que és el que ha canviat? ”

Després d’un instant el monjo va respondre convençut:

– “Han canviat els meus talents”

– “No, has canviat tu”, va dir el mestre.

– “I no és el mateix?”, va preguntar el deixeble.

– “No, no és el mateix, perquè tu ets el que tu penses que ets, quan canvia la teva forma de pensar, canvies tu”.

Els dos germans i les pipes de carbassa

koreandoor

Fa molts i molts anys, vivien a Corea dos germans: en Chang, tan garrepa que era incapaç de compartir ni un bocí del seu menjar, i en Kim, sempre amable i servicial. Un dia, els germans van veure una petita oreneta que havia caigut del niu i s’havia trencat una poteta. Kim de seguida va agafar-la i li va fer un torniquet perquè se li curés.

Chang va exclamar: “Què beneït! Mira que fer-li un torniquet a un ocell!” En Kim va agafar l’oreneta, se la va endur a casa i quan se li va curar la pota la va deixar anar.

Pocs dies després, l’oreneta va tornar i va tirar una pipa de carbassa als peus d’en Kim. En Kim va plantar la llavor en un racó de les seves terres i cada dia la regava i netejava les males herbes. Molt aviat va començar a créixer una planta amb una carbassa sota les fulles. Quan va arribar l’època de la collita, la carbassa s’havia fet tan grossa que Kim va pensar que era massa pesada per moure-la i que seria millor partir-la i donar-ne un tros a cada família del poble. Però quan en Kim va obrir la carbassa, van començar a sortir monedes d’or. Així doncs, en Kim va compartir la carbassa i les monedes d’or amb tota la gent del poble.

Quan en Chang va veure què havia passat, va decidir que a ell també li agradaria tenir tan bona sort. Va buscar una oreneta petita i, cruelment, li va partir la poteta. Li va fer un torniquet i quan la porta ja estava guarida, la va deixar anar. Pocs dies després, l’oreneta va tornar amb una llavor de carbassa al bec. En Chang la hi va prendre i es va afanyar a plantar-la. De seguida va començar a créixer una planta. Però, quan en Chang ja estava preparat per agafar la carbassa, va pensar: “No seré tan beneit com el meu germà. No repartiré ni la carbassa ni el seu or.”
Va tallar la carbassa i aleshores van començar a sortir aranyes i serps que li van pujar per tot el cos i al mateix temps la planta va començar a créixer cap el cel. En Chang es va enfilar per la planta per escapar de les aranyes i les serps, però quan va arribar al cel la planta es va assecar. Si mai mireu al cel i veieu un núvol amb forma de nen sabreu que es tracta d’en Chang, perquè encara no ha après que ser amable amb els altres pot reportar riqueses.


Aquesta llegenda coreana l’he trobat a la publicació X-Recursos de Minyons i Guies de Catalunya.

Els dos monjos i la dona

zen

Dos monjos zen anaven creuant un riu. Es van trobar amb una dona molt jove i bella que també el volia creuar, però tenia por de caure i fer-se mal o ofegar-se. Així que un dels dos monjos es va oferir a pujar-la a les espatlles i la va portar fins a l’altra riba.

L’altre monjo estava furiós. No va dir res però bullia per dins. Això estava prohibit. Un monjo budista no havia de tocar una dona i aquest monjo no només l’havia tocat, sinó que l’havia portat sobre les espatlles.

Després del fet, els dos monjos van caminar diverses hores fins que van arribar al monestir, mentre entraven, el monjo que estava irritat es va tornar cap a l’altre i li va dir:

– Hauré de dir-ho al mestre. Hauré d’informar sobre això !!!  Està prohibit !!!!

– De què estàs parlant? Què està prohibit? – Li va respondre l’altre.

– T’has oblidat? Vas portar a aquella dona tant bonica a sobre les espatlles – Va dir l’altre monjo amb una veu encara més encesa.

El monjo que havia ajudat a la dona va esclatar a riure i després va dir:

-Sí, jo la vaig portar, però la vaig deixar al riu molts metres enrere. Però veig que tu encara l’estàs carregant…

I podeu llegir més contes i llegendes Zen

 

%d bloggers like this: