L’equilibri

Un iogui de l’Índia va peregrinar a Tibet. Estava interessat a conèixer els monestirs i, també, als monjos i lames tibetans. Volia, especialment, conversar amb ells sobre certs temes filosòfics. En el primer monestir en què va recalar es va trobar amb un monjo molt amable i disposat a conversar amb ell.

Mentre intercanviaven punts de vista, el monjo tibetà li va dir al iogui hindú:

-Tot és transitori i inestable, tal com un riu que flueix constantment.

El iogui hindú va replicar:

-Jo crec que no tens raó. A cada persona habita una ànima que és imperible, immortal i eterna.

El monjo tibetà i el iogui hindú es van embrancar en una discussió que els va portar a pujar el to cada vegada més. Mentre el primer sostenia que res dura ni té entitat fixa, el segon assegurava que hi ha un principi superior. Però tots dos sostenien amb tal vehemència les seves pròpies postures que van arribar a un punt en què, de no haver intervingut altres persones, potser s’haguessin enemistat de manera irreversible.

En aquell moment va passar un lama per on estaven els dos discutidors i, després interioritzar-se en el que passava, els va proposar:

-Voldria que ara cada un de vosaltres defensi la postura de l’altre. És a dir, m’agradaria, com a exercici, que us poséssiu en la ment de l’altre, que penséssiu com l’altre per un moment, i sostinguéssiu la postura oposada a la que sosteníeu fins ara. Després passaré a veure-us.

Això van fer. Però a mesura que passaven els minuts i que exposaven les seves noves postures, van començar a barallar-se gairebé tan ferament com abans. La disputa estava arribant a un cert grau de violència. En aquest moment va tornar el lama, que va demanar calma i reflexió. Després d’uns moments de silenci, el monjo tibetà, el iogui hindú i tots els que els envoltaven van esclatar en una sonora riallada.

Anuncis

L’aiguader i els dos atuells

hinduflowers

Diu aquesta història que una vegada va viure en un poble de la Índia una aiguader. El seu ofici, tal com deveu saber, suposar o imaginar, era anar cada dia a la font a cercar aigua amb els seus dos atuells (dos recipients fets de fang) penjats a les puntes d’un pal que duia sobre les seves espatlles.

Un dels atuells però, all llarg dels anys, s’havia anat esquerdant i fent malbé, de tal manera que part de l’aigua es perdia pel camí. L’altre atuell, en canvi, era perfecte i mantenia intacte el seu contingut. I és clar, això passava cada dia.

L’atuell sense esquerdes estava molt cofoi i orgullós dels seus èxits ja que veia que era perfecte per la finalitat de dur l’aigua amunt i avall. L’altre atuell, però, se n’adonava i s’avergonyia de les seves esquerdes: és clar, per culpa seva l’aiguader perdia part de la càrrega d’aigua pel camí. I és per això que l’atuell esquerdat un dia va dir a l’aiguader:

– Estic trist i avergonyit i em vull disculpar amb tu perquè a causa de les meves esquerdes només aconsegueixes la meitat del valor que hauries de
rebre pel teu treball. L’aiguader, però, de forma sorprenent li va contestar:

– Demà, quan tornem a casa, vull que miris enrere en el camí. L’atuell esquerdat no entenia com era que l’aiguader no estava enfadat i en
canvi li havia respòs de forma tan misteriosa. L’endemà al matí, en el camí de tornada cap a casa, l’atuell esquerdat va fer tal com l’aiguader li havia dit.

Quina sorpresa! Quan va mirar enrera va veure que una llarga filera de flors de tots colors s’estenia al llarg del camí, però només per la seva banda! És clar! Les flors havien nascut i crescut gràcies a l’aigua que, cada dia, regalimava per les seves esquerdes! L’altra banda del camí era, en canvi, seca, polsegosa i sense ni un bri d’herba.

L’aiguader li va dir llavors :

– T’has adonat que les flors només creixen en la teva banda del camí ? Vaig voler aprofitar les teves esquerdes i vaig sembrar llavors de flors.

Cada dia les has regades i de tant en tant, jo he pogut collir-les. Si no fossis exactament com ets, amb la teva imperfecció i les teves esquerdes, no
hagués estat possible crear aquesta bellesa…

Aquest conte també forma part de la tradició oral d’altres zones d’Àsia com la Xina, Japó o el sudest asiàtic.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

Guru Nanak i les ablucions

Guru NanakGuru Nanak –el fundador del Sikhisme- va fer llargs viatges amb el seu amic Mardana, a la recerca dels ensenyaments dels mestres. Van conèixer monjos renunciants, van preguntar a sacerdots en els temples, es van instruir en la interpretació de les diverses escriptures sagrades; van indagar el sentit de les pràctiques ascètiques, dels cultes i les devocions, cercant respostes a les seves inquietuds.

Conten que a Haridwar, a les ribes del Ganges, van trobar un grup que, en les seves ablucions, escampava l’aigua en direcció al sol ixent, en honor als avantpassats. Nanak s’hi va apropar i va començar a tirar aigua en la direcció contrària.

– Què fas? –li preguntaren.

– Estic regant els meus camps –els va respondre.

– Com vols que l’aigua arribi fins els teus camps? –li van dir.

– Si l’aigua pot arribar fins els vostres avantpassats que es troben a l’altre món, com no arribarà fins els meus camps que, per bé que lluny, són en aquest món?

Aquest conte l’he trobat a la web del CETR, un centre laic al servei de l’estudi i el cultiu de la qualitat humana que des d’aquesta perspectiva aborden l’apropament a les tradicions religioses. Guru Nanak (1469-1539) és el fundador del Sikhisme, la cinquena religió més important del món per nombre de devots ja que segons les estimacions actuals comptaria entre 21 i 26 milions de fidels, situats principalment a l’estat indi del Panjab.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Pakistan o de  l’Índia:

PAKISTAN

La camisa d’un home feliç

Postcardpaintings4
Temps era temps vivia a l’Índia un rei que tenia tres fills tan bons i considerats que no sabia a qui encomanar la responsabilitat de la seva successió. Només va aconseguir solucionar aquesta greu indecisió gràcies a una mena de gimcana per determinar la possible vàlua de cadascun d’ells: demanaria que li portessin la camisa d’un home feliç i aquell que de tots tres superés aquest examen es quedaria el tron.

Arun, el germà gran, va optar per anar a buscar un ésser d’aquestes característiques a la part alta de la ciutat, on vivien els nobles en els seus palaus. Era de suposar que els poderosos gaudien d’aquesta mena de plenitud gràcies al plaer que comportava poder disfrutar de diners. Després d’una setmana de cercar infructuosament un home que, a més d’estar tip, s’atrevís a afirmar que era feliç, va desistir.

Karim, el mitjà, després del fracàs del seu germà gran, va buscar entre els savis i els artistes del seu país. Il·lusament pensava que la saviesa o la bellesa podia ser més a prop de la benaurança que no pas la fortuna. Però no va obtenir tampoc cap mena de resultat.

Finalment, Doemé, el més petit, estava absolutament desconcertat sense saber on havia d’anar a buscar. Estava tan atabalat amb el fracàs dels seus dos germans grans, i li resultava tan feixuga la missió que li havia encomanat el seu pare, que va decidir passejar una estona per esbargir-se. Mentre anava caminant per un viarany que vorejava un camp de blat, va escoltar un pagès cantar i xiular sense cap mena de recança. El bram de llum que s’escapava dels seus ulls no el podia trair: finalment havia localitzat un home feliç. Immediatament se li va apropar i, panteixant encara, va demanar-li on amagava la camisa.

La seva resposta, tot i que desencisadora, no podia ser més sincera: «No en tinc pas jo, de camisa.»

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

Els tres prínceps de Serendip

serendipHi havia una vegada… Un deixeble i un mestre a la profunditat de la tarda…

– “Mestre, és bo per al savi demostrar la seva intel·ligència?”

– “A vegades pot ser bo i honorable permetre que els homes et rendeixin honors.”

– “Només a vegades?”

– “Altres pot comportar al savi multitud de desgràcies. Això és el que els va passar als tres Prínceps d’Serendip, que van utilitzar distretament la seva intel·ligència.Havien estat educats pel seu pare, que era arquitecte del gran Sha de Pèrsia, amb els millors professors, i ara s’encaminaven en un viatge cap a l’Índia per servir al Gran Mogol, del qual havien sentit la seva gran estima per l’Islam i la saviesa . No obstant això, van tenir un contratemps en el seu camí. ”

– “Què els va passar?”

– “Una tarda com aquesta, caminaven rumb a la ciutat de Kandahar, quan un d’ells va afirmar en veure unes petjades en el camí: ” Per aquí ha passat un camell borni de l’ull dret .”

– “Com va poder endevinar semblant cosa amb tanta exactitud?”

– “Havia observat que l’herba de la part dreta del camí, la que donava al riu, i per tant la més atractiva, estava intacta, mentre la de la part esquerra, la que donava a la muntanya i estava més seca, estava consumida. El camell no veia l’herba del costat del riu. ”

– “I els altres prínceps?”

serendip5

– “El segon, que era més savi, va dir:” li falta una dent al camell. ”

– “Com podia saber-ho?”

– “L’herba arrencada mostrava petites quantitats mastegades i abandonades.”

– “I el tercer?”

– “Era molt més jove, però encara més perspicaç, i, com és natural, en els fills petits, més radical, a l’estar menys segur de si mateix. Va dir: “el camell està coix d’una de les dues potes del darrere. L’esquerra, segur ”

– “Com ho sabia?”

– “Les petjades eren més febles en aquest costat.”

– “I aquí van acabar les investigacions?”

– “No, El major, picat en aquesta competència, va afirmar: “pel meu lloc d’Arquitecte Major del Regne que aquest camell portava una càrrega de mantega i mel.”

– “Però, això és impossible d’endevinar.”

– “S’havia fixat que en una vora del camí hi havia un grup de formigues que menjava en un costat, i en l’altre s’havia concentrat un veritable eixam d’abelles, mosques i vespes.”

“Es tracta d’un difícil repte per als altres dos germans.”

– “El segon germà va baixar de la seva muntura i va avançar unes passes. Era el més faldiller del grup pel que no és estrany que afirmés: “En el camell anava muntada una dona”. I es va posar vermell d’excitació en pensar al petit i gràcil cos de la jove, perquè feia dies que havien sortit de la ciutat de Djem i no havien vist cap dona encara. ”

serendip1
– “Com va poder saber-ho?”

– “S’havia fixat en unes petites petjades de peus sobre el fang del costat del riu.”

– “Per què havia baixat? Tenia set? ”

– “El tercer germà, absolutament ferit en el seu orgull d’adolescent per la intel ligència dels dos grans, va afirmar:” És una dona que es troba embarassada, germà. Hauràs d’esperar un temps per complir els teus desitjos.”

– “Això és encara més difícil de saber.”

– “S’havia adonat que en un costat del pendent havia orinat però s’havia hagut de recolzar amb seves dues mans perquè li pesava el cos al ajupir.”

– “Els tres germans eren molt llestos.”

– “No obstant això, la seva saviesa els va portar moltes desgràcies.”

– “Per què?” – va preguntar el deixeble.

– “Per la seva supèrbia de joves. En acostar-se a la ciutat, van contemplar un mercader que cridava embogit. Li havia desaparegut un dels seus camells i una de les seves dones. Encara que estava més trist per la pèrdua de la càrrega que portava el seu animal, i tirava la culpa a la seva jove esposa que també havia desaparegut.”

– “Era borni de l’ull dret el teu camell?”, Li va dir el germà gran.

– “Sí”, li va dir el mercader intrigat.

– “Li faltava alguna dent?”

– “Era una mica vell”, va dir remugant, “i s’havia barallat amb un camell més jove.”

– “Estava coix de la pota esquerra del darrere?”

– “Crec que sí, se li havia clavat la punta d’una estaca.”

– “Portava una càrrega de mel i mantega.”

– “Una preciosa càrrega, sí.”

serendip4

– “I una dona.”

– “Molt descuidada per cert, la meva dona.”

– “Què estava embarassada.”

– “Per això es retardava contínuament amb les seves coses. I jo, pobre de mi, la vaig deixar enrere un moment. On els heu vist? ”

– “No hem vist mai al teu camell ni la teva dona”, bon home, li van dir els tres prínceps rient alegrement.”

El deixeble també va riure: — “Eren molt savis.”

– “Sí, però el bon mercader estava molt irritat. Quan els veïns del mercat li van dir que havien vist tres bandolers darrera del seu camell i la seva dona, els va denunciar. ”

– “Però, ells tenien raó!”

– “Els va perdre la seva supèrbia juvenil. Havien assenyalat totes aquestes característiques del camell amb tanta exactitud que cap els va creure quan van afirmar no haver vist mai al camell. I s’havien rigut del mercader, hi havia molts testimonis. Van ser portats a la presó i condemnats a mort ja que a Kandahar el robatori de camells és el pitjor delicte, més que el rapte de dones. ”

serendip2
– “Que trist destí per als savis!”

– “La cosa no va acabar tan malament. La dona s’havia escapat, i va poder arribar abans que els desventressin a la plaça pública, com era costum per castigar als lladres de camells. El poderós Emir de Kandahar es va divertir bastant amb la història i va nomenar ministres als tres prínceps. Per cert, que el segon germà es va casar amb la noia, que estava bastant farta del mercader. ”

– “La saviesa té el seu premi. La casualitat els va salvar i van aprendre a ser molt més prudents a l’hora de manifestar la seva intel·ligència davant dels altres.”

Serendip la més impressionant illa que us podeu trobar en el vostre camí.

Serendip és una illa esmentada pels geògrafs àrabs i que la majoria de fonts identifiquen amb Ceilan, l’actual Sri Lanka, tal com ens explica l’interessant bloc Encimbellat a la xarxa (Bloc de geografia i història, dedicat als personatges oblidats, als fets poc coneguts i a les illes inhòspites),  on he trobat aquest conte persa d’on prové el terme “serendipity” (serendipia). La “serendipity” ofereix solucions i resultats a problemes inconnexos amb la recerca que s’està realitzant.


I si voleu llegir altres contes de Persia podeu anar a…

Els dos monjos i la dona

zen

Dos monjos zen anaven creuant un riu. Es van trobar amb una dona molt jove i bella que també el volia creuar, però tenia por de caure i fer-se mal o ofegar-se. Així que un dels dos monjos es va oferir a pujar-la a les espatlles i la va portar fins a l’altra riba.

L’altre monjo estava furiós. No va dir res però bullia per dins. Això estava prohibit. Un monjo budista no havia de tocar una dona i aquest monjo no només l’havia tocat, sinó que l’havia portat sobre les espatlles.

Després del fet, els dos monjos van caminar diverses hores fins que van arribar al monestir, mentre entraven, el monjo que estava irritat es va tornar cap a l’altre i li va dir:

– Hauré de dir-ho al mestre. Hauré d’informar sobre això !!!  Està prohibit !!!!

– De què estàs parlant? Què està prohibit? – Li va respondre l’altre.

– T’has oblidat? Vas portar a aquella dona tant bonica a sobre les espatlles – Va dir l’altre monjo amb una veu encara més encesa.

El monjo que havia ajudat a la dona va esclatar a riure i després va dir:

-Sí, jo la vaig portar, però la vaig deixar al riu molts metres enrere. Però veig que tu encara l’estàs carregant…

I podeu llegir més contes i llegendes Zen

 

La fulla de bètel (Su tich Trâù Cau)

viettraucau2Hi havia una vegada, durant el regnat de Hung Vuong IV, rei de Vietnam,  dos germans bessons, Cao Tan i Cao Lang. Eren tan semblants que eren difícils de distingir. Tots dos estudiaven amb un vell i savi mestre del poble que tenia una filla única, la bellesa de la qual era tal que s’havia convertit en la joia més preuada de tots els joves de la regió.

El vell mestre apreciava sincerament aquells dos germans bessons i per això va prendre la decisió de donar en matrimoni a la seva filla a un d’ells, preferiblement al més gran dels dos ja que, segons la costum vietnamita, el major dels germans és el primer en casar-se. En aquest cas això era difícil:

– Germans bessons, com aconseguiré saber quin és el gran ? – va rumiar.

Per tal d’aconseguir diferenciar-los va recórrer a un petit subterfugi convidant a tots dos a sopar amb ell. Sabent que per educació i tradició el primer que prengués els bastonets havia d’ésser el germà gran va esperar aquest moment i fou així com Cao Tan va rebre  la mà de la seva filla, sense saber que el germà petit, Cao Lang, estava enamorat perdudament  de la jove.

Durant mesos, tant  la nova parella com el dos germans, van continuar vivint junts en harmonia i felicitat. Però la felicitat no era completa, ja que el germà petit no estava bé.  Cao Tan, com a bon germà, i preocupat per la tristor que va envair a Cao Lang va fer tot el possible per fer-lo feliç  però, no obstant això, no va poder reprimir les penes del seu cor. Amb el pas de les setmanes Cao Lang no va poder suportar més la situació i  va decidir marxar lluny de la seva família. Després de molts dies de caminada, va caure esgotat  en mig del camí, va expirar i es va transformar en un bloc de pedra calcària de color blanc pur.

El germà gran va tenir una creixent preocupació pel seu germà i va anar a buscar-lo. Va seguir el mateix camí pres per Cao Lang i un matí, després de tants dies de camí,  va arribar a prop del bloc de pedra calcària, es va asseure i es va morir esgotat. Llavors es va transformar en un bonic arbre de palmes verdes i petits fruits allargats. L’arbre va començar a estendre les seves branques i la seva ombra per sobre de les masses de pedra calcària blanca protegint-la així de la intempèrie.

La jove filla del mestre restava a casa, preocupada, sense rebre notícies del seu marit, per la qual cosa va deixar la llar i va anar a la recerca del seu marit. Va córrer a través de camps i prats, muntanyes i valls, pobles i aldees fins que un dia va arribar a prop de l’arbre. Cansada de caminar, esgotada, es va recolzar un instant al peu de l’arbre, i acollint-se a la seva protecció també va morir i es va transformar en una planta  amb fulles  que creixien com a lianes que amorosament es van embolicar al voltant del tronc de l’arbre. Unes fulles de color verd clar en forma de cor…

Per això, avui al Vietnam i al sud d’Àsia la fulla de bètel, en forma de cor, forma part dels presents i regals en les bodes com a símbol d’unió eterna. També és emprada a la gastronomia o per mastegar, conjuntament amb la nou d’areca, per les seves propietats lleugerament estimulants i de ben segur que si heu viatjat per Vietnam us haureu trobar molta gent que en fa ús… 

viettraucau

I també podeu llegir altres llegendes del Vietnam

La llegenda de l’arròs

arros

Fa molts anys, a la Terra hi havia més arbres i plantes, fruites més grans i dolçes, i els homes i les dones eren més forts que ara. L’arròs era el principal aliment de la gent i la mida d’un gra d’arròs era molt més gran que el de l’arròs d’avui en dia. La llegenda explica que era tan gran l’arròs, que amb uns pocs grans d’arròs les persones quedaven satisfetes.

Gràcies a això, els ciutadans de l’Índia no havien de treballar durament cultivant l’arròs i recollint la collita, com es fa ara, ja que quan estava madur, el mateix arròs es desprenia de les tiges i rodava cap als graners dels pobles. Diu la història que un any, a l’Índia, quan l’arròs era més gran i més abundant que mai, una àvia va dir a la seva néta: “Els nostres graners són massa petits. Anem a construir uns més grans”.

Quan l’antic graner va ser abatut i el nou encara s’estava construint, l’arròs estava madur al camp. Es van donar molta pressa per acabar de construir-lo però l’arròs ja baixava rodant pels camps fins el graner, i la família no podia guardar-lo perquè encara estaven construint un graner més gran. La senyora es va enfadar tant que va colpejar un gra d’arròs i va cridar: “No podries esperar als camps fins que estigui llest el nostre graner? Llavors l’arròs es va trencar en mil trossos i va dir:” D’ara en endavant, esperarem al camp fins que ens vulgueu “. Des de llavors l’arròs ha estat molt petit, i la gent ha de treballar durament per a recollir-lo dels camps.

Aquesta llegenda l’he trobada a la secció de contes de Casa Àsia on podem gaudir de moltes més històries. I si voleu llegir altres llegendes al voltant de l’arròs podeu visitar elbloc “De la literatura a les cuines de la Mediterrània“. L’imatge que acompanya l’entrada és de REUTERS/Parth Sanyan.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

“Donar” de Rabindranath Tagore

Un dia un pobre home que vivia en la misèria i mendicava de porta en porta, va veure un carro d’or que entrava al poble portant un rei somrient i radiant.

El pobre es va dir immediatament:

– S’ha acabat el meu sofriment, s’ha acabat la meva vida de pobre. Aquest rei de rostre daurat ha vingut aquí per mi. Em cobrirà d’engrunes de la seva riquesa i viuré tranquil.

En efecte, el rei, com si hagués vingut a veure al pobre home, va fer detenir el carro al seu costat. El captaire, que s’havia prostrat al terra, es va aixecar i va mirar al rei, convençut que havia arribat l’hora de la seva sort. Llavors el rei va estendre la seva mà cap al pobre home i va dir:

– Què tens per donar-me?

El pobre, molt desil·lusionat i sorprès, no va saber que dir.

– És un joc el que el rei em proposa? Es burla de mi? – es va dir.

Llavors, en veure el persistent somriure del rei, la seva lluminosa mirada i la seva mà estesa, el pobre va ficar la seva mà en l’alforja, que contenia un grapat d’arròs. Va agafar un gra d’arròs, un solament i l’hi va donar al rei, que li va donar les gràcies i se’n va anar de seguida, portat per uns cavalls sorprenentment ràpids.

Al final del dia, en buidar la seva alforja, el pobre va trobar un gra d’or.

Es va posar a plorar dient:

– Què estúpid que vaig ser, per què no li hauré donat tot el meu arròs!

Aquest conte del gran Rabindranath Tagore, escriptor, poeta, compositor i filòsof indi guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1913, ens parla de “El que dónes t’ho dónes, el que no dónes t’ho prens” i ha estat trobat al bloc Chrysaetos.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

El savi i la tassa de te

Un home jove va anar a visitar a un vell savi amb la finalitat que l’instruís. L’ancià el va rebre, invitant-lo a una tassa de te. Mentrestant, el nouvingut no parava de parlar inconscientment sobre els seus molts coneixements.

El savi va agafar la tetera i va començar a abocar el te sobre la tassa del seu convidat, de tal manera que el fumejant líquid es va vessar. No obstant això, el vell va seguir servint te.

– Què fa vostè -va dir el jove-, no s’adona que la tassa vessa i està caient el te a terra?

L’ancià va somriure amb picardia i va dir:

-Il·lustro aquesta situació. Tu, de la mateixa manera que la tassa, estàs ja ple de les teves pròpies opinions, prejudicis i creences. De què serviria que jo intentés ensenyar-te alguna cosa si abans no et buides?

Aquest conte es pot trobar tant a la vora de les costes mediterrànies com en el cor de l’imperi persa o a l’extrem orient. És un clar exemple d’aquells contes orientals que ja creuen totes les fronteres i formen part de les tradicions col·lectives de moltes societats i pobles d’Àsia separats per milers de quilòmetres.

I si voleu llegir aquest i altres contes de

Previous Older Entries

%d bloggers like this: