Ashayer de Kares Le Roy, fotografies dels nòmades de l’antiga Pèrsia i Àsia Central

Avui una recomanació fotogràfica. Ashayer és una fantàstica obra fotogràfica sobre els nòmades que habiten els paisatges de l’antiga Pèrsia i Àsia Central. Inspirada en un primer viatge al continent asiàtic, a partir del qual va néixer un llibre (56000 km – un continent i un home), Kares Le Roy va tornar a Orient.

Durant un viatge de camió que va durar 16 mesos, es va submergir en el món tribal. El fotògraf va compartir la vida quotidiana i la transhumància dels diferents grups ètnics que sobreviuen en aquestes àrees. Amb Ashayer – nòmades en persa – ens lliura els fruits d’una expedició que, des de França fins a l’Afganistan, mentre passa per l’Iran, vol ser un testimoni vibrant sobre una cultura que tendeix a desaparèixer a les fronteres del món.

Ashayer és una bella paraula que evoca imatges de les estepes infinites, els cels que acaronen les muntanyes, els genets i les cares cisellades des de l’alba del temps; quan la humanitat vivia en tendes i es movia per seguir els animals o escapar dels durs hiverns. La mateixa ànima del viatge … Ara és un llibre de gairebé 200 pàgines, on s’alternen paisatges i rostres, escenes de la vida quotidiana, detalls arquitectònics de les ciutats travessades, moments d’intimitat…

El podeu comprar en aquest enllaç de la web de l’autor: Amu Darya

I podeu saber més del llibre i l’autor llegint aquesta entrevista al diari Liberation: Ashayer, le temps des nomades

Els rics i els pobres

Al poble del gran savi sufí Nasreddín Hodja es passava molta gana. Hi havia crisi. Els pobres morien de fam, però els rics havien estat previsors (i s’havien fet rics gràcies a aprofitar-se de les necessitats i la pobresa de la majoria) i tenien el rebost ben ple de blat, d’oli i de llegums.

Khadija l’esposa de Nasreddín va dir llavors al seu marit:

– La vida en aquest poble s’està tornant insuportable; la meitat de la gent és molt rica i l’altra meitat no té ni per menjar. Si tu, que ets un home respectat per tothom, aconseguissis convèncer els rics perquè repartissin justament les seves riqueses, tothom seria més feliç i no hi passariem gana.

– Tens raó, dona. Ho he d’intentar.

Nasreddín va marxar de casa i va tornar de fosca nit, del tot esgotat. La seva dona, nerviosa, va preguntar-li:

– I què Nasreddín; te n’has sortit?

– Només a mitges, doneta meva – es lamentà el savi.

– I com només a mitges?

– Sí, n’he convençut la meitat del poble. He convençut els pobres.

Aquest conte forma part de la rica tradició del mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà, un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. Podeu llegir més a aquest enllaç o a la Guia de Samarcanda

Els tres prínceps de Serendip

Hi havia una vegada… Un deixeble i un mestre a la profunditat de la tarda…

– “Mestre, és bo per al savi demostrar la seva intel·ligència?”

– “A vegades pot ser bo i honorable permetre que els homes et rendeixin honors.”

– “Només a vegades?”

– “Altres pot comportar al savi multitud de desgràcies. Això és el que els va passar als tres Prínceps d’Serendip, que van utilitzar distretament la seva intel·ligència.Havien estat educats pel seu pare, que era arquitecte del gran Sha de Pèrsia, amb els millors professors, i ara s’encaminaven en un viatge cap a l’Índia per servir al Gran Mogol, del qual havien sentit la seva gran estima per l’Islam i la saviesa . No obstant això, van tenir un contratemps en el seu camí. ”

– “Què els va passar?”

– “Una tarda com aquesta, caminaven rumb a la ciutat de Kandahar, quan un d’ells va afirmar en veure unes petjades en el camí: ” Per aquí ha passat un camell borni de l’ull dret .”

– “Com va poder endevinar semblant cosa amb tanta exactitud?”

– “Havia observat que l’herba de la part dreta del camí, la que donava al riu, i per tant la més atractiva, estava intacta, mentre la de la part esquerra, la que donava a la muntanya i estava més seca, estava consumida. El camell no veia l’herba del costat del riu. ”

– “I els altres prínceps?”

– “El segon, que era més savi, va dir:” li falta una dent al camell. ”

– “Com podia saber-ho?”

– “L’herba arrencada mostrava petites quantitats mastegades i abandonades.”

– “I el tercer?”

– “Era molt més jove, però encara més perspicaç, i, com és natural, en els fills petits, més radical, a l’estar menys segur de si mateix. Va dir: “el camell està coix d’una de les dues potes del darrere. L’esquerra, segur ”

– “Com ho sabia?”

– “Les petjades eren més febles en aquest costat.”

– “I aquí van acabar les investigacions?”

– “No, El major, picat en aquesta competència, va afirmar: “pel meu lloc d’Arquitecte Major del Regne que aquest camell portava una càrrega de mantega i mel.”

– “Però, això és impossible d’endevinar.”

– “S’havia fixat que en una vora del camí hi havia un grup de formigues que menjava en un costat, i en l’altre s’havia concentrat un veritable eixam d’abelles, mosques i vespes.”

“Es tracta d’un difícil repte per als altres dos germans.”

– “El segon germà va baixar de la seva muntura i va avançar unes passes. Era el més faldiller del grup pel que no és estrany que afirmés: “En el camell anava muntada una dona”. I es va posar vermell d’excitació en pensar al petit i gràcil cos de la jove, perquè feia dies que havien sortit de la ciutat de Djem i no havien vist cap dona encara. ”

– “Com va poder saber-ho?”

– “S’havia fixat en unes petites petjades de peus sobre el fang del costat del riu.”

– “Per què havia baixat? Tenia set? ”

– “El tercer germà, absolutament ferit en el seu orgull d’adolescent per la intel ligència dels dos grans, va afirmar:” És una dona que es troba embarassada, germà. Hauràs d’esperar un temps per complir els teus desitjos.”

– “Això és encara més difícil de saber.”

– “S’havia adonat que en un costat del pendent havia orinat però s’havia hagut de recolzar amb seves dues mans perquè li pesava el cos al ajupir.”

– “Els tres germans eren molt llestos.”

– “No obstant això, la seva saviesa els va portar moltes desgràcies.”

– “Per què?” – va preguntar el deixeble.

– “Per la seva supèrbia de joves. En acostar-se a la ciutat, van contemplar un mercader que cridava embogit. Li havia desaparegut un dels seus camells i una de les seves dones. Encara que estava més trist per la pèrdua de la càrrega que portava el seu animal, i tirava la culpa a la seva jove esposa que també havia desaparegut.”

– “Era borni de l’ull dret el teu camell?”, Li va dir el germà gran.

– “Sí”, li va dir el mercader intrigat.

– “Li faltava alguna dent?”

– “Era una mica vell”, va dir remugant, “i s’havia barallat amb un camell més jove.”

– “Estava coix de la pota esquerra del darrere?”

– “Crec que sí, se li havia clavat la punta d’una estaca.”

– “Portava una càrrega de mel i mantega.”

– “Una preciosa càrrega, sí.”

– “I una dona.”

– “Molt descuidada per cert, la meva dona.”

– “Què estava embarassada.”

– “Per això es retardava contínuament amb les seves coses. I jo, pobre de mi, la vaig deixar enrere un moment. On els heu vist? ”

– “No hem vist mai al teu camell ni la teva dona”, bon home, li van dir els tres prínceps rient alegrement.”

El deixeble també va riure: — “Eren molt savis.”

– “Sí, però el bon mercader estava molt irritat. Quan els veïns del mercat li van dir que havien vist tres bandolers darrera del seu camell i la seva dona, els va denunciar. ”

– “Però, ells tenien raó!”

– “Els va perdre la seva supèrbia juvenil. Havien assenyalat totes aquestes característiques del camell amb tanta exactitud que cap els va creure quan van afirmar no haver vist mai al camell. I s’havien rigut del mercader, hi havia molts testimonis. Van ser portats a la presó i condemnats a mort ja que a Kandahar el robatori de camells és el pitjor delicte, més que el rapte de dones. ”

– “Que trist destí per als savis!”

– “La cosa no va acabar tan malament. La dona s’havia escapat, i va poder arribar abans que els desventressin a la plaça pública, com era costum per castigar als lladres de camells. El poderós Emir de Kandahar es va divertir bastant amb la història i va nomenar ministres als tres prínceps. Per cert, que el segon germà es va casar amb la noia, que estava bastant farta del mercader. ”

– “La saviesa té el seu premi. La casualitat els va salvar i van aprendre a ser molt més prudents a l’hora de manifestar la seva intel·ligència davant dels altres.”

Serendip la més impressionant illa que us podeu trobar en el vostre camí.

Serendip és una illa esmentada pels geògrafs àrabs i que la majoria de fonts identifiquen amb Ceilan, l’actual Sri Lanka, tal com ens explica l’interessant bloc Encimbellat a la xarxa (Bloc de geografia i història, dedicat als personatges oblidats, als fets poc coneguts i a les illes inhòspites),  on he trobat aquest conte persa d’on prové el terme “serendipity” (serendipia). La “serendipity” ofereix solucions i resultats a problemes inconnexos amb la recerca que s’està realitzant.

I si voleu llegir altres contes de Persia podeu anar a…

El savi i la tassa de te

Un home jove va anar a visitar a un vell savi amb la finalitat que l’instruís. L’ancià el va rebre, invitant-lo a una tassa de te. Mentrestant, el nouvingut no parava de parlar inconscientment sobre els seus molts coneixements.

El savi va agafar la tetera i va començar a abocar el te sobre la tassa del seu convidat, de tal manera que el fumejant líquid es va vessar. No obstant això, el vell va seguir servint te.

– Què fa vostè -va dir el jove-, no s’adona que la tassa vessa i està caient el te a terra?

L’ancià va somriure amb picardia i va dir:

-Il·lustro aquesta situació. Tu, de la mateixa manera que la tassa, estàs ja ple de les teves pròpies opinions, prejudicis i creences. De què serviria que jo intentés ensenyar-te alguna cosa si abans no et buides?

Aquest conte es pot trobar tant a la vora de les costes mediterrànies com en el cor de l’imperi persa o a l’extrem orient. És un clar exemple d’aquells contes orientals que ja creuen totes les fronteres i formen part de les tradicions col·lectives de moltes societats i pobles d’Àsia separats per milers de quilòmetres.

I si voleu llegir aquest i altres contes de…

Els camells dels tres germans

Tres germans discutien àrduament. Un vell savi que passava a la vora va preguntar quin era el motiu de la discòrdia.

– “No ens posem d’acord en el repartiment de l’herència del pare. El testament diu que la meitat dels camells són pel fill gran, una quarta part pel mitjà i una sisena part per petit. El pare tenia 11 camells i aquestes proporcions no ens surten”

– “No us amoïneu”, va dir el vell, “Us ofereixo amb molt de gust el meu camell blanc per completar la dotzena i facilitar el repartiment sense fraccions”

– “Però no ho heu pas de fer, sou molt generós” va dir el fill gran.

“Endavant”  li va contestar el savi: “Agafa la teva meitat” . El fill gran va prendre la meitat de dotze, que un rera l’altre sumaven sis camells.

– “Mitjà, agafa la teva quarta part”. Així ho va fer aquest segon fill, que a l’instant va anellar amb una corda els seus tres camells.

– “Petit, pren la teva sisena part”. I finalment el més jove de tots tres germans va agafar els seus dos camells.

-“Moltíssimes gràcies, t’estem immensament agraïts” van dir els germans ben contents i amb un somriure d’orella a orella mentre miraven sorpresos el rostre del vell savi.

– “De res” va dir el savi tot prenent de nou el seu camell blanc, que ja no feia falta…

I si voleu llegir aquest i altres contes de la Ruta de la Seda:

La llegenda del sumalak

Fa molt i molt de temps hi va haver una dona que tenia dos fills. Els seus noms eren Hassan i Husan. Ella era vídua i molt pobre, i tenia serioses dificultats per portar cada dia un plat a taula, cada dia tenia menys menjar  i els seus fills sempre ploraven de gana.

Cada dia, la dona estava més cansada del seu plor i la tristesa cobria el seu rostre i la seva ànima ja que no tenia res de menjar per donar als seus dos fills.

Una nit, quan els infants ja eren plorosos al llit, la dona va mirar fora a l’hort proper, encara sec i fred després d’un llarg i dur hivern. Es va acostar per tal de trobar alguna cosa i es va adonar d’alguns petits brots verds de blat que irrompien a través del sòl dur. No hi havia res a fer, però va recollir les llavors i els brots i va decidir preparar alguna cosa de menjar amb allò.

Va prendre una olla de l’armari , acuradament va tallar en trossos les llavors de blat i brots i després va afegir una barreja de farina i aigua. Els seus fills van escoltar el soroll de la cuina des del dormitori i van començar a a pensar en el deliciòs àpat que la seva mare estava preparant, tanmateix, esgotats per l’emoció i de tant plorar, es van quedar en silenci, van tancar els ulls i finalment, es van adormir. Una mica més tard la seva mare també es va quedar adormida al costat de l’olla rendida pel cansanci de tot el dia.

Quan els primers raigs de sol van començar a filtrar-se a l’habitació, es va despertar, eren les primeres hores del matí, i va veure 30 àngels que estaven al voltant de l’olla. Es va fregar els ulls, i quan va tornar a obrir-los, va veure clarament com els 30 àngels s’estaven drets al voltant de l’olla, degustant un deliciós menjar i llepant-se els dits. La barreja s’havia espessit i va esdevenir una farina marró, enganxosa, suau i dolça al paladar.

Enmig de crits de sorpresa va despertar als seus fills. I tots tres, plens d’entusiasme, es van acostar fins arribar a l’olla on van trobar unes farinetes més que suculentes. A partir d’aquest moment mai més els infants van passar gana i es va donar el nom de “sumalak” al menjar ja que en les llengües turkmens es traduiria per “30 àngels”.

El sumalak (samanu o samanak) és el menjar tradicional de la celebració del Nooruz (Any nou) que té lloc amb l’arribada de la primavera en moltes cultures d’arrel persa o d’Àsia Central. La seva preparació acostuma a tenir lloc en el marc de grans trobades familiars que acompanyen aquesta festa. Aquí us deixo la recepta (en anglès) i un video de la seva preparació al Tadjikistan:

El rei i la dona virtuosa

S’explica que un rei va sortir disfressat per observar què era el que feien els seus súbdits. Va arribar a una gran alqueria i va entrar en ella. Tenia molta set i es va aturar davant la porta d’una de les cases i va demanar aigua. Una dona bella va sortir amb un gerro i li va lliurar. El rei va beure. En mirar a la dona va quedar-se enamorat d’ella i va voler anar se’n al llit de palau amb ella.

La dona, que tot just havia reconegut al rei, li va fer entrar a casa i el va fer seure en una cadira del saló. Li va donar un llibre i amb veu dolça li va dir:

-Mira aquest llibre mentre jo preparo les meves coses. Torno de seguida.

El rei es va asseure a llegir-lo; contenia amonestacions contra l’adulteri i descrivia els càstigs amb què Déu castigaria a qui ho cometessin. Al rei se li va posar la pell de gallina, es va penedir per les seves intencions, va cridar a la dona, li va tornar el llibre i se’n va anar. El marit de la dona estava absent, ja que es trobava treballant en els camps. Quan va tornar, ella li va explicar que havia passat. L’home es va quedar perplex i va dir:

-Tinc el presentiment i la por que el desig del rei ha caigut sobre teu- i des d’aquell moment no es va atrevir a tenir més relacions amb la seva dona.

Així va transcórrer un temps. La dona va explicar als seus parents el que li passava amb el seu marit i aquests van decidir posar-ho en coneixement del rei. Quan es trobaven davant aquest, li van dir:

– Déu concedeixi poder al rei! Aquest home ha pres en arrendament una terra nostra per cultivar-la. Així ho ha fet durant un cert temps, però després l’ha deixat sense tallar, però tampoc la torna perquè nosaltres puguem arrendar a qui la treballi, tot i que ell no la conrea. La terra, així, es fa malbé i nosaltres temem que es descompongui per la falta de cura, la terra quan no es sembra, degenera.

– Quin és el motiu que t’impedeix sembrar el teu camp? – Va preguntar el rei.

– Déu concedeixi poder al rei! -Va contestar el marit-. He sabut que el lleó ha entrat a la meva terra, jo li tinc por i no m’atreveixo a acostar-me, ja sé que no tinc força per resistir el lleó.

El rei va comprendre del que es tractava i li va dir:

– Oh tu! El lleó mai ha trepitjat la teva terra, és una bona terra per ser sembrada: cultiva-la amb la benedicció de Déu, perquè sé que el lleó no li farà cap mal.

El rei va manar donar als esposos un magnífic regal i els va acomiadar..

Aquest conte forma part de les Mil i una nits, el clàssic de la literatura oriental, un recull de contes compilats de la tradició oral de l’Índia, Egipte i Pèrsia, encara que hi ha relats que són adaptacions de contes d’altres cultures properes. I si voleu llegir altres contes de Persia podeu anar a…

El Mul·là Nasreddin i la dona del mestre del poble

El Mul·là Nasreddin, que sabia de tot una mica i res en profunditat, també feia de metge, segons que expliquen algunes narracions, com veurem tot seguit. El cas és que una nit d’hivern, fosca com la gola del llop, poc després de la mitjanit, es presentà a casa del Mul·là el mestre del poble, un vell amic d’infància:

– “Nasreddin, la meva dona es rebrega de dolor al llit. Si us plau, has de venir a veure-la, doncs temo el pitjor”.

El Mul·là, que era molt amic dels seus amics (i també dels seus enemics, tot sigui dit), es mig vestí, prengué el seu maletí i acompanyà a aquell desesperat a casa seva. Uns minuts més tard, Nasreddin entrà decidit a la cambra on jeia aquella dona que no feia més que gemegar de dolor. Mentre tant, el marit esperava tremolós fora, mossegant-se les ungles de por.

Al poc, sortí el Mul·là, arromangat, mig despentinat, i amb gest greu li demanà al seu amic:

– “Un tornavís, si us plau; ràpid, porta’m un tornavís!”.

L’amic portà l’eina immediatament i el Mul·là es tancà de nou a la cambra amb aquella pobre dona que no parava de gemegar. Ara, però, a més a més dels gemecs llastimosos de la dona, se sentia uns forts cops que feien esgarrifar. Fora, el marit, ja gairebé sense ungles, cada cop estava més amoïnat.

Cinc minuts més tard, tornà a sortir el Mul·là, encara més despentinat, suant, en samarreta només, i li digué al seu amic:

– “Escarpa i martell, si us plau; ràpid, porta’m una escarpa i un martell”.

Novament, l’amic portà d’immediat les eines que el Mul·là li demanava sense dir ni paraula, tot i que hagués desitjat saber què caram era el que estava succeint a l’interior de la cambra. Però, el cert és que no es va atrevir a fer-ho. El Mul·là, així doncs, entrà a l’habitació, aquesta vegada amb l’escarpa i el martell a les mans, tancà la porta i, de nou, començaren a sentir-se els cops d’abans, ara encara molt més forts, que es barrejaven amb els gemecs de la pobre dona.

Cinc minuts més tard, que al marit li semblaren tota una eternitat, el Mul·là tornà a sortir de la cambra, tot ell amarat de suor, amb la samarreta estripada i tacada de sang, i li digué al seu amic:

– “Una serra, si us plau; ràpid, porta’m una serra”.

En sentir, aquell pobre home ja no va poder retenir-se més i amb veu poruga demanà:

– “Però, Nasreddin, tan greu és el que té la meva dona?”.

Indignat, el Mul·là, que quan volia tenia un mal geni de mil dimonis, digué llavors a crits:

– “Què caram la teva dona…! Però si encara no he pogut ni obrir el maletí…!!!”.

El mestre (Mul·là) Nasrudín, Nasreddín o Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib. Aquest conte ha estat trobat a l’entrada “Humor sufí, un assumpte molt seriós” de Halil Bárcena a la web de l’Institut d’Estudis Sufís.

Podeu llegir més històries del Mul·là Nasreddin en aquest enllaç.

El tasbīḥ del Mul·là Nasreddin

El Mul·là Nasreddin va extraviar un dia el seu tasbīḥ, una mena de rosari que fan servir els musulmans pietosos per pregar. El cas és que, ja de nit, el Mul·là estava de quatre grapes al terra, sota un fanalet d’oli, buscant i buscant en debades. Vet aquí que, en el pic de la desesperació, passà per allà el fuster del poble, un vell amic del Mul·là.

– “Ei, Nasreddin, però què fas així?”, digué l’home.

– “Busco el meu tasbīḥ d’àmbar”, es lamentà el Mul·là.

En veure l’estat penós del seu amic, el fuster decidí ajudar el Mul·là en la seva cerca. El cert és que els minuts passaven i passaven i aquell preuat tasbīḥ que no apareixia. Al cap de gairebé una hora de recerca infructuosa al voltant d’aquell fanal, el fuster, que no veia clara la situació, digué:

– “Però, anem a veure, Nasreddin, tu on has perdut el tasbīḥ?”.

– “Al menjador de casa”, mormolà el Mul·là.

El fuster, que cada cop entenia menys el que passava, esclatà:

– “Aleshores, per què busquem aquí sota el fanal?”.

– “Home, perquè aquí hi ha més llum”, respongué el Mul·là.

El mestre (Mul·là) Nasrudín, Nasreddín o  Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib. Aquest conte ha estat trobat a l’entrada “Humor sufí, un assumpte molt seriós” de Halil Bárcena a la web de l’Institut d’Estudis Sufís.

Podeu llegir més històries del Mul·là Nasreddin en aquest enllaç.

Un conte sufí

– Benvolgut Shibli, es pot saber qui t’ha guiat durant el camí?

L’home respongué:

– Un gos que un dia vaig trobar mig mort de set a la riba del riu. El pobre gos cada cop que veia la seva imatge reflectida a l’aigua, s’allunyava espantat pensant que hi havia un altre gos al seu davant.

Al final, però, estava tant assedegat que vencé la seva por i es tirà a l’aigua; i va ser llavors quan el gos que tenia davant seu, desaparegué.

El gos descobrí que l’obstacle era ell mateix i que la barrera que el separava d’allò que ell buscava havia desaparegut.

D’aquesta manera, el meu propi obstacle desaparegué el moment en què vaig comprendre que era jo mateix qui el posava.

Va ser la conducta d’aquest gos allò que em marcà per primer cop, el Camí.

El sufisme és una tradició mística islàmica de caràcter esotèric, practicada per musulmans però també per no musulmans, que abasta una gran amplitud de pràctiques dedicades a l’amor diví i al cultiu del cor. Aquesta mística té per finalitat última accedir a la “presència” i el coneixement de Déu directament, i no per mitjà de les normes i formulismes establerts per la llei islàmica, per això l’islam oficial no l’ha encoratjat mai en excés i fins i tot l’ha perseguit.

I si voleu llegir aquest i altres contes de…