El regal

Un insensat va escoltar que el Buda predicava que hem de retornar bé per mal. Enfadat va anar cap al Buda i el va insultar. El Buda va guardar silenci.

Quan l’altre va acabar d’insultar-lo, li va preguntar:

– “Fill meu, què fas quan algú arriba a casa teva i t’ofereix un regal?”.

Malgrat no entendre el motiu de la pregunta, li va contestar que l’acceptava.

Buda li torna a preguntar:

– “Si un home rebutgés un regal, de qui seria el regal?”.

L’altre va respondre.

– “De qui va voler oferir-lo”.

– “Fill meu”, va replicar el Buda, “m’has insultat, però jo rebutjo el teu insult i aquest queda amb tu. No serà per ventura una desventura per tu?”.

L’insensat es va allunyar avergonyit, però va tornar per a refugiar-se en el Buda.

Anuncis

L’escola de la fam

En el segle XVII al Japó, hi havia un pagès que feia setmanes que no tenia res que portar a la seva boca ni als estòmacs de la seva família. Un dia portat per la desesperació va recordar que segons la tradició tot home que fos capaç de desafiar i vèncer al Mestre d’una escola d’espases rebria una forta recompensa.

Tot i que no havia tocat una arma en la seva vida, el camperol va decidir desafiar al Mestre més il·lustre i famós de la regió. I fou així, el dia fixat, davant d’un públic nombrós, els dos homes es van trobar.

El pagès, sense mostrar-se res impressionat per la reputació del seu adversari, l’esperà a peu ferm, mentre que el mestre d’espases estava una mica torbat per la determinació del desconegut.

– Qui serà aquest home ?, rumiava. Mai ningú havia tingut el valor de desafiar-me. No serà un parany dels meus enemics?

El senzill camperol, apressat per la fam, va avançar amb absoluta resolució cap al seu rival. El Mestre va restar desconcertat per tant valor, mentre dubtava estranyat per la total absència de tècnica del seu adversari. Finalment, va retrocedir unes passes portat per la por. Abans fins i tot del primer assalt, el Mestre es sentia vençut.

Va lliurar l’espasa al terra i va dir:

-Vostè és el guanyador. Per primera vegada en la meva vida he estat vençut. Entre totes les escoles d’espases, la meva és la més llegendària. És coneguda amb el nom de “La que en un sol gest porta deu mil cops”. Puc preguntar-li, respectuosament, el nom de la seva escola?

-La escola de la fam -va respondre el pagès.

Momotaro, el nen préssec

Momotaro

Fa molt, molt temps, en algun lloc de Japó vivia una parella d’ancians. Un dia l’ancià va sortir a la muntanya a recollir llenya mentre que l’anciana va sortir al riu per a rentar roba. De cop i volta, l’anciana va veure un enorme préssec baixava pel riu, aigües abaix. Ella ho va recollir i el va dur a casa.

L’ancià a l’arribar a casa es va sorprendre al veure tan enorme préssec i va dir: “Quin préssec tan gran!, ho tallem? i l’anciana va contestar: “Sí, anem a tallar-lo!” Però abans de tallar-lo, el préssec va començar a moure’s i del seu interior va sortir un nen.

Els ancians es van sorprendre al veure a un nen sortir d’aquell enorme préssec, però també es van alegrar perquè com no tenien fills, aquest nen es convertiria en el seu únic fill. “Li direm Momotaro perquè va néixer d’un “momo”, va dir l’anciana.

Momotaro menjava molt i va créixer fort i robust. Ningú podia rivalitzar amb ell. Era bo i ajudava als seus pares en tot el que li demanaven, però havia alguna cosa que preocupava als ancians: Momotarono encara no havia pronunciat ni una sola paraula.

Per aquella època, uns dimonis estaven causant avalot i cometent maldats per tot el poble, i Momotaro s’indignava i pensava que: “Aquesta situació no ho puc tolerar!”.

Un dia, de cop i volta va començar a parlar i va dir als seus pares: “Vaig a castigar als dimonis! M’heu d’ajudar a preparar les meves coses per a sortir a buscar-los.” Els ancians es van quedar sorpresos a l’escoltar per primera vegada la veu de Momotaro. Així que van ajudar al seu fill i li van donar robes noves i “kibi dango” perquè pogués menjar durant el viatge. Momotaro va partir cap a la illa dels dimonis. Els ancians resaven perquè el seu fill es trobés sa i estalvi.

Momotaro

Momotoro es va trobar en el camí amb un gos. El gos li va dir: “Escolta! Dóna’m un “kibi dango” per favor. Si m’ho dónes t’ajudaré en el que sigui”. Momotaro li va lliurar un “kibi dango” i van començar a caminar junts.

Poc després es van trobar amb un mico, el qual va demanar a Momotaro ho mateix que el gos. Momotaro va agafar un “kibi dango” i l’hi va lliurar, i els tres van començar la marxa novament.

En el camí a la illa del dimoni, van trobar a un faisà, el qual va demanar el mateix que els anteriors i es va unir al grup.

Van passar uns dies i van arribar per fi a la “illa dels dimonis”. El faisà va realitzar un vol de reconeixement i al tornar va dir: “Ara tots estan prenent “Sake”. Momotaro va pensar que era una bona ocasió i va dir: “Anem”.

Però no podien entrar perquè la porta del castell estava tancada. En aquest moment el mico va saltar la muralla i va obrir el pany.

Els quatre van entrar alhora i els dimonis van quedar sorpresos al veure’ls. El gos va mossegar a un dimoni, el mico va esgarrapar a un altre mentre que el faisà picotejava a un tercer. Momotaro va donar un cops de cap als dimonis i els va dir: “No feu més coses dolentes!”. Els dimonis van contestar: “Mai més ho farem!, perdona’ns!”.

Momotaro els va perdonar i va recobrar el tresor robat, tornant a casa sa i estalvi amb els seus amics i repartint les riqueses entre la gent del poble.

Momotaro és un dels més famosos contes tradicionals japonesos. Narra la història d’un nen que, amb l’ajuda d’un gos, una mona i un faisà, salva els habitants de l’illa d’Onigashima dels dimonis que hi habiten. Aquesta versió ha estat trobada a Casa Àsia i a continuació  podeu veure una versió que he trobat a Youtube representada amb titelles per a l’assignatura d’expressió i comunicació dins el grau d’educació infantil.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Japó:

La concentració

Concentració

Després de guanyar diversos concursos de Kyūdō (tir a l’arc), el jove i jactanciós campió va reptar a un mestre Zen que era reconegut per la seva destresa com arquer.

El jove va demostrar una notable tècnica quan va fer impactar la fletxa a l’ull d’un llunyà búfal en el primer intent, i després va partir aquesta fletxa amb el segon tir.

– Ja està, li va dir al vell, a veure si pots igualar això!.

Immutable, el mestre no va desenfundar el seu arc, però va convidar al jove arquer que el seguís cap a la muntanya.

Curiós sobre les intencions del vell, el campió el va seguir cap a dalt de la muntanya fins que van arribar a un profund abisme travessat per un fràgil i tremolós tronc.

Aturat amb calma al mig del inestable i certament perillós pont, el vell va triar com a blanc un llunyà arbre, va desenfundar el seu arc, i va disparar un tir net i directe.

– Ara és el teu torn, va dir mentre es parava graciosament a terra ferma.

Contemplant amb terror l’abisme aparentment sense fons, el jove no va poder obligar-se a pujar al tronc, i menys a fer el tir.

– Tens molta habilitat amb l’arc, va dir el mestre, però tens poca habilitat amb la ment que et fa errar el tir.

Aquest conte zen l’he trobat en el bloc “Waw, tinc un blog“. I si voleu podeu llegir més contes zen o contes i llegendes del Japó.

L’aprenent de lladre

L'aprenent de lladre

El Mestre Wu-tsu Fa-yen deia que si  la gent em pregunta a què s’assembla el Zen li diria que és com aprendre l’art de robar. El fill d’un lladre va veure envellir al seu pare i va pensar: “Si és incapaç de continuar amb la seva professió, qui sinó jo guanyarà el pa en aquesta casa? He d’aprendre l’ofici”. Li va dir al seu pare, i aquest hi va estar d’acord.

Una nit el pare va dur al fill a una casa gran, va forçar la porta, va entrar a la casa, i obrint un gran bagul li va dir al fill que hi entrés per triar alguns vestits. Tan aviat el fill es va introduir en el bagul, va fer caure la tapa i va tancar el pany amb clau. Llavors el pare va sortir al pati, i fent molt de soroll pegant cops a la porta va despertar a tota la família, al mateix temps que ell desapareixia silenciosament.

Els habitants de la casa molt esverats van encendre espelmes i van comprovar que els lladres ja havien marxat. Mentrestant, el fill que continuava tancat dins del bagul, estava d’allò més dolgut per la crueltat del seu pare. Estava molt ferit. Però amb aquestes que va tenir una bona idea. Va fer un soroll que va sonar semblat al xiscle d’una rata. La família va manar a la serventa que agafés una espelma i obrís el bagul. Tan bon punt va notar que obrien la tapa, el presoner va sortir com un llamp, va apagar el llum i va fugir. Els habitants de la casa van córrer darrera d’ell.

El noi va passar al costat d’un pou, va agafar una pedra ben gran i la va llençar dins del pou. Els seus perseguidors que van sentir el soroll de l’aigua es van congregar al voltant del pou segurs que allà al fons hi havia el lladre ofegant-se. Mentrestant, aquest havia aconseguit tornar a casa el seu pare, i es queixava del tracte que havia rebut i que per poc no s’hi deixa la pell.

El pare li va dir: “No t’ofenguis, fill meu. Digues-me només com has aconseguit escapar”. Quan el fill li va narrar totes les seves aventures, el pare va observar: “Fill meu, ja ho tens, ja has après aquest art! ”

Aquest conte l’he trobat a la web del CETR, un centre laic al servei de l’estudi i el cultiu de la qualitat humana que des d’aquesta perspectiva aborden l’apropament a les tradicions religioses.  I fa referència a les ensenyances de Wu-tsu Fa-yen (aprox. 1024-1104, en japonès: Goso Hoén) mestre xinès de l’escola Zen Rinzai.

I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

Oshidori i Sonjo

oshidori

Una vegada hi havia un caçador i falconer anomenat Sonjo. Un dia se’n va anar a caçar i no va trobar caça; quan tornava cap a casa, va veure una parella d’oques mandarines nedant plegades en un riu que ell es disposava a travessar. Al Japó, matar oshidori (oques mandarines) no està bé, perquè són el símbol de l’amor conjugal, però aquell dia Sonjo tenia fam i va disparar contra la parella. La seva fletxa va travessar el mascle; la femella va fugir i es va amagar en uns joncs de la vora llunyana. En Sonjo va agafar l’ocell mort, el va dur a casa seva i el va coure.

Al vespre, va tenir un somni esgarrifós. Una dona molt bella entrava a la seva habitació i es posava a plorar amargament, tot preguntant-li:

Per què l’has mort? Vivíem molt felices tots dos junts, i tu l’has mort! A mi també m’has mort, perquè jo no viuré sense el meu company.

L’endemà, quan es va despertar, va recordar el somni i va tornar al riu. Allà va veure la femella oshidori que nedava sola. L’oca es va dirigir cap a on estava en Sonjo i, quan va ser a prop seu, es va enfonsar dins l’aigua i no va tornar a sortir mai més.

Després d’això, en Sonjo es va afaitar el cap i va fer-se monjo.

Aquesta és una adaptació del conte “Oshidori” del llibre “Balades i contes japonesos” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995) d’Eduard Llorens i Miquel Zueras.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Japó:

El fil vermell

r

Explica una vella llegenda xinesa  que l’Avi de la Lluna, Yuè Xià Lǎo, lliga un fil vermell al canell de cada infant que neix, un fil que està lligat a molts altres fils, que al seu torn subjecten els canells de totes les persones amb les que aquest nen està destinat a trobar-se.

Cada nit, tant aviat com es fa fosc, Yuè Xià Lǎo surt  des de la lluna, que és la seva llar,  buscant  aquelles persones que estan destinades a romandre juntes, i, quan les troba, amb un somriure d’orella a orella uneix els seus canells amb el fil vermell. A mesura que el nadó creix, els fils es van escurçant, acostant cada vegada més a aquelles persones que estan destinades a reunir-se, independentment del moment de les seves vides en què les persones s’hagin de conèixer.

Dues persones connectades pel fil vermell estan destinades a ser amants, sense importar temps, lloc o circumstàncies. Els poders d’aquesta corda màgica són tant extraordinaris que ja es pot estirar o contreure el fil que mai es podrà trencar.

D’aquesta llegenda sobre el destí també es poden trobar altres versions al Japó i a la mateixa Xina on encara és una creença ben arrelada… I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

Els dos monjos i la dona

zen

Dos monjos zen anaven creuant un riu. Es van trobar amb una dona molt jove i bella que també el volia creuar, però tenia por de caure i fer-se mal o ofegar-se. Així que un dels dos monjos es va oferir a pujar-la a les espatlles i la va portar fins a l’altra riba.

L’altre monjo estava furiós. No va dir res però bullia per dins. Això estava prohibit. Un monjo budista no havia de tocar una dona i aquest monjo no només l’havia tocat, sinó que l’havia portat sobre les espatlles.

Després del fet, els dos monjos van caminar diverses hores fins que van arribar al monestir, mentre entraven, el monjo que estava irritat es va tornar cap a l’altre i li va dir:

– Hauré de dir-ho al mestre. Hauré d’informar sobre això !!!  Està prohibit !!!!

– De què estàs parlant? Què està prohibit? – Li va respondre l’altre.

– T’has oblidat? Vas portar a aquella dona tant bonica a sobre les espatlles – Va dir l’altre monjo amb una veu encara més encesa.

El monjo que havia ajudat a la dona va esclatar a riure i després va dir:

-Sí, jo la vaig portar, però la vaig deixar al riu molts metres enrere. Però veig que tu encara l’estàs carregant…

I podeu llegir més contes i llegendes Zen

 

Per què cridem quan ens enfadem?

Un mestre preguntà als seus deixebles que com era que la gent cridava quan s’enfadava.  Després de rumiar-s’ho una estona, un d’ells digué:

– Les persones cridem quan ens enfadem perquè perdem els nervis.

El mestre digué que com era possible cridar a algú que es trobava tan a prop teu?  ¿No seria més encertat parlar-li amb una veu més baixeta?

 Insisteixo: Per què cridem a algú quan estem enfadats?

Cap resposta de les que digueren els seus deixebles convenceren al mestre que, finalment, es decidí parlar:

– Quan dues persones estan irades, tenen els cors molt allunyats i és per poder cobrir aquesta llarga distància que han de cridar, és la manera que tenen de poder-se escoltar.  Quan més enfadades estiguin, més fort hauran de cridar.

Després el mestre tornà a preguntar:

–  Què passa quan dues persones s’enamoren?   Que es parlen amb suavitat, sense crits perquè els seus cors es troben molt a prop i la distància entre ells és molt minsa.

Quan més enamorats estan enlloc de parlar, xiuxiuegen i es miren, res més.  Això és el que passa quan ens trobem a prop de les persones estimades.
Per acabà digué:

– Quan discutiu no deixeu que els vostres cors s’allunyin, no digueu paraules que us puguin distanciar més i arribarà un dia en que la distància serà tan gran que ja no sabrà tornar-hi.

Aquest conte zen l’he trobat a l’interessant bloc ebrenc Rondalles de la vora del foc, i podeu llegir més contes zen en aquest enllaç

El savi i la tassa de te

Un home jove va anar a visitar a un vell savi amb la finalitat que l’instruís. L’ancià el va rebre, invitant-lo a una tassa de te. Mentrestant, el nouvingut no parava de parlar inconscientment sobre els seus molts coneixements.

El savi va agafar la tetera i va començar a abocar el te sobre la tassa del seu convidat, de tal manera que el fumejant líquid es va vessar. No obstant això, el vell va seguir servint te.

– Què fa vostè -va dir el jove-, no s’adona que la tassa vessa i està caient el te a terra?

L’ancià va somriure amb picardia i va dir:

-Il·lustro aquesta situació. Tu, de la mateixa manera que la tassa, estàs ja ple de les teves pròpies opinions, prejudicis i creences. De què serviria que jo intentés ensenyar-te alguna cosa si abans no et buides?

Aquest conte es pot trobar tant a la vora de les costes mediterrànies com en el cor de l’imperi persa o a l’extrem orient. És un clar exemple d’aquells contes orientals que ja creuen totes les fronteres i formen part de les tradicions col·lectives de moltes societats i pobles d’Àsia separats per milers de quilòmetres.

I si voleu llegir aquest i altres contes de

Previous Older Entries

%d bloggers like this: