Els secrets en la fabricació del feltre kirguís

Article de Marion Biremon, editora de Novastan a Bishkek, publicat al juliol del 2018.

El feltre és una part essencial de la tradició de les famílies kirguises: compon roba, terra i tot el conjunt de les iurtes. Aïllant i resistent, ha permès que els nòmades es protegeixin de les dures temporades de muntanya des de fa anys. Avui, segueix sent important en el patrimoni de Kirguizistan i inspira la moda contemporània.

L’artesania es va perdent, però a la localitat de Kochkor, al centre de Kirguizistan, el feltre fa viure a centenars de dones. Entre ells, Fàtima i la seva germana Lila, que es van fer càrrec de l’associació fundada per les seves àvies a l’era soviètica. Avui, l’associació reuneix a més de 300 dones de la regió al voltant del feltre i tot el que es pot fer: iurtes, catifes, barrets, sabatilles, armilles i records.

“Moltes dones grans tenen pocs recursos, així que durant la temporada turística intentem treure diners de la venda d’articles i demostracions de feltre per ajudar-les durant l’hivern”, diu Lila. a Novastan. Ha viscut a França amb el seu marit durant uns deu anys, però torna a Kirguizistan cada estiu per ajudar a l’associació.

“Abans, totes les dones kirguís van saber fer una chydrak (catifa tradicional kirguís). Va ser part de la dot que els pares de la núvia havien de donar ja que cap noia es podia casar si no portava una chydrak “, diu. La chydrak era garantia de la felicitat de la nova parella. Cada color té un significat: el blau representa el cel, el vermell la llarga vida i el verd l’herba i la naturalesa. Els motius són els heretats de les tribus kirguís: el yurt, la família, el Marco Polo o el Principi.

El treball amb el feltre és molt llarg i exigent: es triga gairebé un any perquè una sola dona (i no professional) acabi el seu dit amb la chydrak. Les dones kirguís sovint fan catifes en grups, especialment aquelles de la iurta que són simplement massa grans i pesades per a una persona.

En detall, el feltre està fet de llana d’ovella. Primer s’ha d’alleugerir i netejar tallant i copejant, s’afluixa després en una estora de palla, que també és difícil de fabricar a Kirguizistan, ja que és necessari anar lluny a les muntanyes per arrencar aquestes llargues tiges. Cada capa de llana s’ha de col·locar una sobre l’altra. Es necessiten com a mínim dues per obtenir una catifa i sis per a una iurta.

Una vegada que la base està preparada, es decora amb llana fina i acolorida. Les dones kirguís només usen tints naturals, com per exemple les cebes que donen un color ataronjat. Tot seguit es lliga a la catifa de palla, s’aboca aigua bullint i s’aplana ballant-hi  a sobre durant diverses hores. Abans de desenrotllar la catifa i veure el resultat, és habitual oferir una cançó tradicional. La catifa finalment es renta amb sabó i es retira per després assecar-la durant diversos dies al sol.

Un cop tenim una capa, acabar la catifa encara requereix més temps ja que s’han de cosir diverses capes de feltre junts per acabar de tenir la chydrak. Per promocionar-lo, Kirguizistan organitza anualment un festival de chydrak des de fa cinc anys al poble d’Atashash, al centre del país.

Anuncis

I aquest Sant Jordi regala llibres de la Ruta de la Seda

Aquest Sant Jordi 2018 és ideal per regalar llibres de viatges sobre la Ruta de la Seda, oi?  us faig tres propostes:

Experiències de viatge, Contes de la Ruta de la seda i 10 rutes per Taixkent.Descobrint la mil·lenària ciutat de la Ruta de la Seda i la capital del nou Uzbekistan

 

i us convido a visitar la pàgina de recomanacions literàries de Viatge a l’Orient i també la pàgina dedicada als meus llibres més estimats on trobareu desenes de llibres que de ben segur us podem agradar

BONS VIATGES I FELIÇ #SANTJORDI2018 !!!

Ashayer de Kares Le Roy, fotografies dels nòmades de l’antiga Pèrsia i Àsia Central

Avui una recomanació fotogràfica. Ashayer és una fantàstica obra fotogràfica sobre els nòmades que habiten els paisatges de l’antiga Pèrsia i Àsia Central. Inspirada en un primer viatge al continent asiàtic, a partir del qual va néixer un llibre (56000 km – un continent i un home), Kares Le Roy va tornar a Orient.

Durant un viatge de camió que va durar 16 mesos, es va submergir en el món tribal. El fotògraf va compartir la vida quotidiana i la transhumància dels diferents grups ètnics que sobreviuen en aquestes àrees. Amb Ashayer – nòmades en persa – ens lliura els fruits d’una expedició que, des de França fins a l’Afganistan, mentre passa per l’Iran, vol ser un testimoni vibrant sobre una cultura que tendeix a desaparèixer a les fronteres del món.

Ashayer és una bella paraula que evoca imatges de les estepes infinites, els cels que acaronen les muntanyes, els genets i les cares cisellades des de l’alba del temps; quan la humanitat vivia en tendes i es movia per seguir els animals o escapar dels durs hiverns. La mateixa ànima del viatge … Ara és un llibre de gairebé 200 pàgines, on s’alternen paisatges i rostres, escenes de la vida quotidiana, detalls arquitectònics de les ciutats travessades, moments d’intimitat…

El podeu comprar en aquest enllaç de la web de l’autor: Amu Darya

I podeu saber més del llibre i l’autor llegint aquesta entrevista al diari Liberation: Ashayer, le temps des nomades

De vacaciones a los balnearios de la URSS

Amb aquesta entrada comença en aquest bloc de Viatge a l’Orient una nova secció dedicada als articles, informacions interessants o notícies d’actualitat d’Àsia Central i la Ruta de la Seda.

“De vacaciones a los balnearios de la URSS” de David Ruiz Marull publicat a La Vanguardia el 13 de gener de 2018. Aquest interessant article ens apropa a la obra de la periodista Maryam Omidi “The Last Resort: The Strange Beauty of Sanatoriums soviètics”.

Originalmente concebidos en la década de 1920, en los inicios de la Unión Soviética (URSS), los balnearios rusos se convirtieron rápidamente en un espacio muy utilizado. Millones de personas los han visitado cada año desde entonces, desplazándose hasta tranquilos parajes de Armenia, Kirguistán, Ucrania o Uzbekistán.

Casi un siglo después, la periodista Maryam Omidi, fascinada por The Sochi Project, la polémica obra del fotógrafo holandés Rob Hornstra (vetado por Rusia por mostrar la “pobreza olímpica” en la misma sede de los Juegos Olímpicos de Invierno de 2014) y por los fuertes contrastes en la región del norte del Cáucaso, donde cohabitaban costosos hoteles y discotecas con los viejos sanatorios soviéticos, decidió emprender un estudio del pasado y presente de estos complejos.

Omidi comenzó a leer todo lo que encontró sobre estos balnearios, pero fascinada especialmente con el edificio Metallurg. En una época en la que las vacaciones occidentales se veían como “decadentes” en la URSS, estos espacios ofrecían “descansos para edificar y fortalecer a los visitantes”, según apunta la autora en su libro.

“Los profesionales de la salud monitoreaban cuidadosamente a los invitados durante su estadía para que pudieran regresar al trabajo con renovado vigor. Ciertos sanatorios incluso se hicieron conocidos por sus tratamientos especializados, como baños de petróleo crudo y duchas de agua con radón”, añade.

Los sanatorios brindaban a los trabajadores un lugar donde pasar las vacaciones, gracias a un sistema de cupones financiado por el propio Estado. Eran la combinación entre una institución médica y un spa y ofrecían innovadoras terapias.

Para comenzar su investigación, Maryam Omidi eligió visitar el balneario Khoja Obi Garm, ubicado en lo alto de la cordillera de Gissar, en Tayikistán. Esta estación, conocida como ‘la montaña mágica’, está cerca de varias fuentes subterráneas.

El agua contiene radón, que en occidente se vincula con el cáncer de pulmón -es la segunda causa principal de esta enfermedad en Estados Unidos- y en la Unión Soviética se le atribuía propiedades analgésicas y antiinflamatorias. Khoja Obi Garm era la meca de aquellas personas afectadas de artritis, presión arterial alta e infertilidad.

A partir de esta experiencia, Omidi reclutó un grupo de fotógrafos especializados en los territorios postsoviéticos para que recorrieran y captaran con sus cámaras los detalles más interesantes de estos espacios que defendían los valores socialistas utópicos de la era soviética.

Olga Ivanova, Egor Rogalev, Dmitry Lukyanov, Vladimir Shipotilnikov, Natalia Kupriyanov, René Fitsek, Michal Solyarskiy y Claudine Dori se repartieron por hasta once países de la URSS para explorar los sanatorios más inusuales, las terapias más sorprendentes y las gentes más diversas. Quizá uno de los tratamientos más extraños -realizado en Aurora, Kirguistán- son los que utilizan unas lámparas ultravioletas esterilizadas que se colocan en la oreja, la boca y la nariz y supuestamente matan bacterias y virus. Llegir més

I aquestes festes regala “Contes de la Ruta de la Seda”

 

“Contes de la Ruta de la Seda” (Nova Casa Editorial, 78 pàg) és una selecció ben personal d’aquelles tradicions, contes i llegendes que he conegut durant els anys de viatges per Àsia. Contes que han fet durant segles les delícies d’adults i infants i desperten l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’aventura i el desconegut.

 

Un recull  de 15 contes escrits seguint els ensenyaments mil·lenaris dels mestres sufís que ens aconsellen: “quan hagis de triar un camí, tria el camí del cor”. I així, des del cor, encisat pels descobriments que amaguen els camins de l’Àsia, he volgut mostrar la bellesa i les tradicions mil·lenàries del Tibet, la Xina i l’Àsia Central.

 

Les seves pàgines ens portaran a conèixer històries sobre quatre dracs xinesos o sobre fils vermells, a descobrir llegendes com la del sumalak o la dels fills del gran khan de Khivà, a aprendre de la saviesa dels lames budistes o de la ingenuïtat d’algunes àvies tibetanes…

 

Així que el podeu comprar en aquest enllaç o a les principals llibreries com Altaïr, Casa del Llibre, Guia, Horitzons, Muntanya de Llibres, FNAC, Ulyssus, Fiord, Patagònia, Quera o Corte Inglés.

 

I si voleu saber una mica més podeu llegir la ressenya literària dels Contes de la Ruta de la Seda que ha fet Mariló Sanz, a la que vull agrair les seves paraules…

 

I per Sant Jordi, signatura de “Contes de la Ruta de la Seda”

contes de la ruta de la sedaI aquest dissabte 23 d’abril del 2016 em podeu trobar signant el llibre Contes de la Ruta de la Seda” al stand de Nova Casa Editorial que es trobarà a Passeig de Sant Joan 31 (entre Casp i Ausiàs March, Metro: Tetuan i Arc de Triomf) de les 17h. a les 18h.

Aquest llibre és una selecció ben personal d’aquelles tradicions, contes i llegendes que he conegut durant els anys de viatges per Àsia. Contes que han fet durant segles les delícies d’adults i infants i desperten l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’aventura i el desconegut.

 Un recull fet seguint els ensenyaments mil·lenaris dels mestres sufís que ens aconsellen: “quan hagis de triar un camí, tria el camí del cor”. I així, des del cor, encisat pels descobriments que amaguen els camins de l’Àsia, he volgut mostrar la bellesa i les tradicions mil·lenàries del Tibet, la Xina i l’Àsia Central.

FELIÇ SANT JORDI !!!

Conferència: Viatjant per la Ruta de la Seda

Eduard-Balsebre22

 

Avui us volia convidar a una nova xerrada en el marc de la Mostra de Turisme Juvenil que té lloc durant aquests dies a la ciutat de Barcelona.

El proper dilluns 18 d’abril a les 19h tindré el plaer de donar una xerrada sobre la Ruta de la Seda en el Punt d’Informació Juvenil de Sants-Montjuïc (c. Muntades, 5, a la Casa del Mig del Parc de l’Espanya Industrial)

Vull compartir la meva passió per les ciutats mil·lenàries de la Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions. Parlarem de Kashgar, de Samarcanda, de Karimabad, de Xi’an i d’altres indrets fascinants d’aquesta llegendària ruta. US HI ESPEREM !!!

+ informació

Contes de la Ruta de la Seda

Portada

Doncs si, una petit somni es fa realitat per aquestes festes !!!

Ja fa temps que em feia molt il·lusió poder publicar un recull dels meravellosos contes que arriben des de la llunyana Àsia, i finalment, gràcies a Nova Casa Editorial, aquestes mil·lenàries llegendes i tradicions arriben en paper…

Així que tinc el plaer de convidar-vos a una nova activitat de Coneguem el Món, la conferencia “La ruta de la seda, contes i llegendes” que tindrà lloc el proper divendres 18 de desembre a les 19h. a Can Fabra (c. Segre, 24-32 – Sant Andreu).

Un viatge per la mil·lenària Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions, de la meva mà i ben acompanyat per bons amics i grans viatgers com Germán Aguilar i Victor Molero. A més aprofitarem l’acte per presentar aquest llibre de “Contes de la Ruta de la Seda” i aquesta presentació l’acompanyarem d’algunes sorpreses… així que us hi espero !!!

Els rics i els pobres

NasrudinAl poble del gran savi sufí Nasreddín Hodja es passava molta gana. Hi havia crisi. Els pobres morien de fam, però els rics havien estat previsors (i s’havien fet rics gràcies a aprofitar-se de les necessitats i la pobresa de la majoria) i tenien el rebost ben ple de blat, d’oli i de llegums.

Khadija l’esposa de Nasreddín va dir llavors al seu marit:

– La vida en aquest poble s’està tornant insuportable; la meitat de la gent és molt rica i l’altra meitat no té ni per menjar. Si tu, que ets un home respectat per tothom, aconseguissis convèncer els rics perquè repartissin justament les seves riqueses, tothom seria més feliç i no hi passariem gana.

– Tens raó, dona. Ho he d’intentar.

Nasreddín va marxar de casa i va tornar de fosca nit, del tot esgotat. La seva dona, nerviosa, va preguntar-li:

– I què Nasreddín; te n’has sortit?

– Només a mitges, doneta meva – es lamentà el savi.

– I com només a mitges?

– Sí, n’he convençut la meitat del poble. He convençut els pobres.

Aquest conte forma part de la rica tradició del mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà, un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. Podeu llegir més a aquest enllaç o a la Guia de Samarcanda

La llegenda del sumalak

Fa molt i molt de temps hi va haver una dona que tenia dos fills. Els seus noms eren Hassan i Husan. Ella era vídua i molt pobre, i tenia serioses dificultats per portar cada dia un plat a taula, cada dia tenia menys menjar  i els seus fills sempre ploraven de gana.

Cada dia, la dona estava més cansada del seu plor i la tristesa cobria el seu rostre i la seva ànima ja que no tenia res de menjar per donar als seus dos fills.

Una nit, quan els infants ja eren plorosos al llit, la dona va mirar fora a l’hort proper, encara sec i fred després d’un llarg i dur hivern. Es va acostar per tal de trobar alguna cosa i es va adonar d’alguns petits brots verds de blat que irrompien a través del sòl dur. No hi havia res a fer, però va recollir les llavors i els brots i va decidir preparar alguna cosa de menjar amb allò.

Va prendre una olla de l’armari , acuradament va tallar en trossos les llavors de blat i brots i després va afegir una barreja de farina i aigua. Els seus fills van escoltar el soroll de la cuina des del dormitori i van començar a a pensar en el deliciòs àpat que la seva mare estava preparant, tanmateix, esgotats per l’emoció i de tant plorar, es van quedar en silenci, van tancar els ulls i finalment, es van adormir. Una mica més tard la seva mare també es va quedar adormida al costat de l’olla rendida pel cansanci de tot el dia.

Quan els primers raigs de sol van començar a filtrar-se a l’habitació, es va despertar, eren les primeres hores del matí, i va veure 30 àngels que estaven al voltant de l’olla. Es va fregar els ulls, i quan va tornar a obrir-los, va veure clarament com els 30 àngels s’estaven drets al voltant de l’olla, degustant un deliciós menjar i llepant-se els dits. La barreja s’havia espessit i va esdevenir una farina marró, enganxosa, suau i dolça al paladar.

Enmig de crits de sorpresa va despertar als seus fills. I tots tres, plens d’entusiasme, es van acostar fins arribar a l’olla on van trobar unes farinetes més que suculentes. A partir d’aquest moment mai més els infants van passar gana i es va donar el nom de “sumalak” al menjar ja que en les llengües turkmens es traduiria per “30 àngels”.

El sumalak (samanu o samanak) és el menjar tradicional de la celebració del Nooruz (Any nou) que té lloc amb l’arribada de la primavera en moltes cultures d’arrel persa o d’Àsia Central. La seva preparació acostuma a tenir lloc en el marc de grans trobades familiars que acompanyen aquesta festa. Aquí us deixo la recepta (en anglès) i un video de la seva preparació al Tadjikistan:

Previous Older Entries

%d bloggers like this: