I aquest Sant Jordi regala llibres de la Ruta de la Seda

Aquest Sant Jordi 2018 és ideal per regalar llibres de viatges sobre la Ruta de la Seda, oi?  us faig tres propostes:

Experiències de viatge, Contes de la Ruta de la seda i 10 rutes per Taixkent.Descobrint la mil·lenària ciutat de la Ruta de la Seda i la capital del nou Uzbekistan

 

i us convido a visitar la pàgina de recomanacions literàries de Viatge a l’Orient i també la pàgina dedicada als meus llibres més estimats on trobareu desenes de llibres que de ben segur us podem agradar…

BONS VIATGES I FELIÇ #SANTJORDI2018 !!!

I aquestes festes regala “Contes de la Ruta de la Seda”

 

“Contes de la Ruta de la Seda” (Nova Casa Editorial, 78 pàg) és una selecció ben personal d’aquelles tradicions, contes i llegendes que he conegut durant els anys de viatges per Àsia. Contes que han fet durant segles les delícies d’adults i infants i desperten l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’aventura i el desconegut.

 

Un recull  de 15 contes escrits seguint els ensenyaments mil·lenaris dels mestres sufís que ens aconsellen: “quan hagis de triar un camí, tria el camí del cor”. I així, des del cor, encisat pels descobriments que amaguen els camins de l’Àsia, he volgut mostrar la bellesa i les tradicions mil·lenàries del Tibet, la Xina i l’Àsia Central.

 

Les seves pàgines ens portaran a conèixer històries sobre quatre dracs xinesos o sobre fils vermells, a descobrir llegendes com la del sumalak o la dels fills del gran khan de Khivà, a aprendre de la saviesa dels lames budistes o de la ingenuïtat d’algunes àvies tibetanes…

 

Així que el podeu comprar en aquest enllaç o a les principals llibreries com Altaïr, Casa del Llibre, Guia, Horitzons, Muntanya de Llibres, FNAC, Ulyssus, Fiord, Patagònia, Quera o Corte Inglés.

 

I si voleu saber una mica més podeu llegir la ressenya literària dels Contes de la Ruta de la Seda que ha fet Mariló Sanz, a la que vull agrair les seves paraules…

 

L’equilibri

Un iogui de l’Índia va peregrinar a Tibet. Estava interessat a conèixer els monestirs i, també, als monjos i lames tibetans. Volia, especialment, conversar amb ells sobre certs temes filosòfics. En el primer monestir en què va recalar es va trobar amb un monjo molt amable i disposat a conversar amb ell.

Mentre intercanviaven punts de vista, el monjo tibetà li va dir al iogui hindú:

-Tot és transitori i inestable, tal com un riu que flueix constantment.

El iogui hindú va replicar:

-Jo crec que no tens raó. A cada persona habita una ànima que és imperible, immortal i eterna.

El monjo tibetà i el iogui hindú es van embrancar en una discussió que els va portar a pujar el to cada vegada més. Mentre el primer sostenia que res dura ni té entitat fixa, el segon assegurava que hi ha un principi superior. Però tots dos sostenien amb tal vehemència les seves pròpies postures que van arribar a un punt en què, de no haver intervingut altres persones, potser s’haguessin enemistat de manera irreversible.

En aquell moment va passar un lama per on estaven els dos discutidors i, després interioritzar-se en el que passava, els va proposar:

-Voldria que ara cada un de vosaltres defensi la postura de l’altre. És a dir, m’agradaria, com a exercici, que us poséssiu en la ment de l’altre, que penséssiu com l’altre per un moment, i sostinguéssiu la postura oposada a la que sosteníeu fins ara. Després passaré a veure-us.

Això van fer. Però a mesura que passaven els minuts i que exposaven les seves noves postures, van començar a barallar-se gairebé tan ferament com abans. La disputa estava arribant a un cert grau de violència. En aquest moment va tornar el lama, que va demanar calma i reflexió. Després d’uns moments de silenci, el monjo tibetà, el iogui hindú i tots els que els envoltaven van esclatar en una sonora riallada.

El regal

Un insensat va escoltar que el Buda predicava que hem de retornar bé per mal. Enfadat va anar cap al Buda i el va insultar. El Buda va guardar silenci.

Quan l’altre va acabar d’insultar-lo, li va preguntar:

– “Fill meu, què fas quan algú arriba a casa teva i t’ofereix un regal?”.

Malgrat no entendre el motiu de la pregunta, li va contestar que l’acceptava.

Buda li torna a preguntar:

– “Si un home rebutgés un regal, de qui seria el regal?”.

L’altre va respondre.

– “De qui va voler oferir-lo”.

– “Fill meu”, va replicar el Buda, “m’has insultat, però jo rebutjo el teu insult i aquest queda amb tu. No serà per ventura una desventura per tu?”.

L’insensat es va allunyar avergonyit, però va tornar per a refugiar-se en el Buda.

Contes de la Ruta de la Seda

Doncs si, una petit somni es fa realitat per aquestes festes !!!

Ja fa temps que em feia molt il·lusió poder publicar un recull dels meravellosos contes que arriben des de la llunyana Àsia, i finalment, gràcies a Nova Casa Editorial, aquestes mil·lenàries llegendes i tradicions arriben en paper…

Així que tinc el plaer de convidar-vos a una nova activitat de Coneguem el Món, la conferencia “La ruta de la seda, contes i llegendes” que tindrà lloc el proper divendres 18 de desembre a les 19h. a Can Fabra (c. Segre, 24-32 – Sant Andreu).

Un viatge per la mil·lenària Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions, de la meva mà i ben acompanyat per bons amics i grans viatgers com Germán Aguilar i Victor Molero. A més aprofitarem l’acte per presentar aquest llibre de “Contes de la Ruta de la Seda” i aquesta presentació l’acompanyarem d’algunes sorpreses… així que us hi espero !!!

Per què cridem quan ens enfadem?

Un mestre preguntà als seus deixebles que com era que la gent cridava quan s’enfadava.  Després de rumiar-s’ho una estona, un d’ells digué:

– Les persones cridem quan ens enfadem perquè perdem els nervis.

El mestre digué que com era possible cridar a algú que es trobava tan a prop teu?  ¿No seria més encertat parlar-li amb una veu més baixeta?

 Insisteixo: Per què cridem a algú quan estem enfadats?

Cap resposta de les que digueren els seus deixebles convenceren al mestre que, finalment, es decidí parlar:

– Quan dues persones estan irades, tenen els cors molt allunyats i és per poder cobrir aquesta llarga distància que han de cridar, és la manera que tenen de poder-se escoltar.  Quan més enfadades estiguin, més fort hauran de cridar.

Després el mestre tornà a preguntar:

–  Què passa quan dues persones s’enamoren?   Que es parlen amb suavitat, sense crits perquè els seus cors es troben molt a prop i la distància entre ells és molt minsa.

Quan més enamorats estan enlloc de parlar, xiuxiuegen i es miren, res més.  Això és el que passa quan ens trobem a prop de les persones estimades.

Per acabà digué:

– Quan discutiu no deixeu que els vostres cors s’allunyin, no digueu paraules que us puguin distanciar més i arribarà un dia en que la distància serà tan gran que ja no sabrà tornar-hi.

Aquest conte zen l’he trobat a l’interessant bloc ebrenc Rondalles de la vora del foc, i podeu llegir més contes zen en aquest enllaç

L’origen del país de les muntanyes i el regne de les neus

Fa molt, molt de temps hi havia un mar immens que cobria tot el planeta. Només un petit tros de terra estava fora de l’abast del mar i era allí on tots els animals vivien, agrupats en ramats. Aquests paratges eren molt bonics i estaven plens de vegetació, amb plantes i arbres de tot tipus. Els animals vivien en pau en aquestes terres.

Però un dia, del fons del mar, en va sortir un drac enorme. La seva imatge era aterridora: tenia el cos ple d’escates i era de color blanc com la neu. A més, tenia cinc caps, que no parava de moure mirant a tort i a dret. La força del monstre era colossal i cada cop que es movia provocava grans onades al mar i vents huracanats. Quan aquests arribaven a terra ferma, devastaven tot el que se’ls posava davant, destrossant els prats i boscos on vivien els animals.

Espantats, els animals van fugir cap a l’est a la recerca de terres més tranquil·les. Van buscar altres regions on poguessin viure, però no n’hi havia més i van haver de tornar cap a l’oest. Tenien l’esperança que, mentre estaven buscant, el drac s’hagués calmat, però quan van arribar, van veure que les ones eren encara més grans que abans i que el vent gairebé no els deixava estar dempeus.

Ja no sabien què fer i estaven perdent les esperances, quan, enmig del cel, es van formar cinc núvols de molts colors. Anaven canviant de forma sense parar, ara seguint els forts vents, ara en direcció contrària. Per fi, els cinc núvols van formar cinc remolins, que es van concentrar transformant-se en cinc fades benèfiques. Es deien Fushou, Quiyan, Shenhui, Guanyong i Shiren.

Les fades van plantar cara al drac i van aconseguir immobilitzar-lo a la platja. Just quan el van capturar, el mar es va tranquil·litzar i el vent va parar de bufar. Tots els éssers vius es van agenollar davant les fades per a agrair-los la seva ajuda i un portaveu es va dirigir a elles:

– Oh, fades, ens heu salvat del monstre amb el vostre immens poder. Us ho agraïm molt. Per favor, seguiu vetllant per la nostra seguretat a partir d’ara.

Les fades van accedir a aquesta petició i van decidir, a més, fer-los un regal. Van ordenar al mar que es retirés i van fer aparèixer a Orient una frondosa selva. A Occident van aparèixer camps molt fèrtils, que acabaven al Sud amb uns preciosos jardins plens de flors multicolors. Al Nord, hi havia estepes fins on arribava la vista.

Per complir amb la promesa que els havien fet, i vetllar pels éssers vius del planeta, les cinc fades es van convertir en els cinc cims més alts de l’Himalaia, que en tibetà significa “Terra de Gel i Neu”. La fada Fushou, es va encarregar del manteniment de l’alegria i la longevitat; la fada Shenhui de vetllar per les terres llaurades; la fada Gaunyong, va esdevenir la responsable de la prosperitat i riqueses de la terra i la fada Shiren de protegir l’activitat ramadera.

Finalment, la fada Quiyan, encarregada de la saviesa de tot el que viu, es va transformar en el cim més alt de tots, que aquí coneixem com a Everest i que els nadius anomenen el Cim “de la Deessa”.

Aquest conte trobat a la secció de contes infantils de Casa Àsia ens fa conèixer l’origen de l’Everest segons la tradició tibetana.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Tibet:

La llegenda del gat “Sagrat de Birmània”

“Explica la llegenda que durant el segle IX, el territori de Tailàndia i Cambodja comprenia una zona que estava dividida en regnes i que a cada un d’ells hi havia un temple budista on hi vivien gats completament blancs que, segons les creences budistes d’allà, protegien les ànimes dels sacerdots morts, a més de protegir el temple dels forasters.

Al temple de Lao-Tsun vivia un gat amb els ulls del color de l’ambre i el pèl blanc que es deia Sihn, el fidel company del sacerdot Mun-ha.

Una nit, uns lladres van assaltar el temple i mataren al sacerdot quan aquell estava resant als peus de l’estàtua d’una deessa daurada amb el ulls de color blau safir; en el moment de la mort, Sihn saltà sobre el cos del sacerdot i l’ànima del religiós s’instal·là al cos del gat. El color blanc del pèl del gat es tornà daurat com el reflexe de l’estàtua de la deessa i només la part inferior de les potetes restaren blanques perquè havien estat en contacte amb el cos del sacerdot. Els ulls també es transformaren en el color blau safir de la deessa, i la cara, les orelles, la cua i les potes adquiriren el color de la terra.

Sihn, transformat ja en el que avui coneixem com el “Sagrat de Birmània”, va quedar-se al costat del cos del sacerdot durant set dies fins que ell també va morir, i va guiar l’ànima de Mun-ha fins al paradís. Quan Sihn va morir, els altres gats del temple també van adoptar els mateixos colors i es col·locaren en cercle al voltant d’un jove, designant-lo successor del difunt Mun-ha.

Al segle XIX, els seguidors de Lao-Tsun foren perseguits i es veieren obligats a fugir. L’explorador francès A. Pavie ajudà als sacerdots i als gats a creuar la frontera fins al Tíbet per a poder fundar un altre temple. Els monjos, per correspondre la seva ajuda, enviaren a França una parella de gats amb la femella -que es deia Sita- prenyada, i aquesta fou la responsable de la introducció de la raça a Occident…”

Aquesta llegenda trobada en el bloc De gats i altres amistats  ens descobreix la llegenda del gat “Sagrat de Birmània“ una de les races més vistoses i apreciades entre els amants dels gats; no només per la seva bellesa enigmàtica i exòtica -no en va es diu que té els ulls d’una deessa- sinó que també s’hi pot afegir un caràcter afable, dolç, pacient amb els petits de la casa que ha fet les delícies de tots els components d’una família variada. Aquesat entrada duu el nom de Els ulls de la deesa i es basa en el llibre “La magia de los gatos” (Luciérnaga, Barcelona, 2009) d’Allan Percy.

I si voleu llegir aquest i altres contes de…

La gallina de l’avia (Tibet)

Hi havia una vegada una dona molt vella que vivia al poble més alt de la terra. I diem que era el més alt perquè en el món no existia un altre lloc que estigués més a prop del cel que aquella petita i tranquil·la vila del Tibet on vivia l’àvia. Però malgrat que els seus habitants vivien envoltats paisatge més impressionant que us pugueu imaginar, la vida allà dalt no resultava gens fàcil per culpa de la manca de menjar.

Aquelles gents no tenien gaires llocs per conrear les verdures o les fruites, i els animals eren escassos que tenir una gallina era una cosa tan extraordinària com tenir un tresor. La velleta era una de les persones del poble que tenia menys recursos. I com que la pobra anciana no tenia ni un cèntim, en comptes de comprar menjar, el bescanviava per altres coses. Un dia el canviava per sal, un altre per llana i, de tant en tant, per alguns trastos vells que guardava a casa.

L’anciana es delia pels ous. Li encantava menjar-los de totes les maneres possibles: els feia durs, ferrats, escaldats, passats per aigua o en truita. Li agradaven tant, que no li importava recórrer cada dia un llarg camí fins a la botiga on els venien.

— Quines caminades que em fumo! —esbufegava la velleta—. A més a més, la tornada a casa és tota costa amunt i jo ja no tinc edat per a aquestes coses. Però no em queixo, estic contenta perquè aquesta nit per sopar menjaré ou. Va passar el temps i la dona cada cop era més vella i estava més cansada. Li feia una mandra enorme sortir a buscar el seu ou diari, però sempre acabava anant-hi per no quedar-se sense el seu plat favorit.

Una nit, mentre es preparava el sopar, va pensar:

— Si cada dia canvio alguna cosa per un ou, per què no reuneixo més coses de l’habitual i les canvio totes alhora per una gallina? Si faig això, tindré ous frescos cada dia pel sense necessitat de sortir de casa. La velleta havia tingut una gran idea. L’endemà al matí, va carregar amb un munt de coses i va anar fins a la casa tan d’una família que era famosa perquè tenia moltes gallines. Després de regatejar una estona, l’anciana va tornar alegrement a casa… portant en braços tota una senyora gallina sana i grossota.

—Així que això és una gallina? —va dir quan carregava amb l’animal. A la velleta li encantaven els ous, però, per increïble que sembli, no havia vist una gallina en tota la seva vida. En arribar a casa, va construir un petit corral per a la gallina a la part posterior del jardí. I la gallina estava allí tan còmoda i tan ben alimentada que, cada matí, quan la velleta anava a veure-la, ja havia post un bell ou blanc.

—Caram, caram… així que les gallines guarden els ous al seu interior —es va dir sorpresa pel descobriment—. Quina cosa més rara!

Estava tan contenta amb la seva gallina i amb els ous que aquesta li donava, que un dia va decidir invitar a dinar els seus estimats veïns.

—Espero que els agradin els ous —es va dir—. Però què dic! Si a mi m’encanten, per què no els haurien d’encantar també a ells?

I sense rumiar-s’hi, es va disposar a preparar l’àpat. Però per cuinar la recepta, l’anciana necessitava quatre ous. Així que va sortir al corral i va veure que, com era habitual, la gallina només n’havia post un, d’ou.

—Avui necessito quatre ous perquè tinc convidats a dinar —li va dir la velleta a la gallina—. Així, doncs, fes el favor de pondre’n tres més.Però la gallina, com és natural, no li va fer ni cas. L’ocell continuava cloquejant mentre picotejava la terra a la recerca de cues.—Vinga, gallina, que t’estic esperant… T’he dit que necessito tres ous més! I la gallina, és clar, continuava anant per les seves: cocorocó… cocorocó… La velleta era tan ignorant que estava completament convençuda que la gallina no ponia un ou cada dia, sinó que, al contrari, guardava molts ous al seu interior. Així que, sense pensar-s’ho dues vegades, quan se li va acabar la paciència, va agafar un ganivet i la va obrir en canal a veure si trobava el lloc on guardava la resta dels ous.

La pobra gallina no ho va resistir i va morir sobre la taula de la cuina. Quan a l’hora de l’àpat van arribar els invitats, es van sorprendre en veure que la velleta no havia preparat els seus famosos ous sinó que, al seu lloc, havia cuinat la gallina.

—Has matat la teva gallina per preparar-nos el sopar? —van preguntar els invitats molt estranyats—. Per què ho has fet? No ho entenem, ja que ara t’has quedat sense gallina i sense ous.

L’anciana es va sincerar i va explicar als seus veïns allò que havia succeït.—Jo volia preparar-vos un àpat especial, volia donar-vos una sorpresa —va explicar la velleta—. Creia que la gallina guardava molts ous al seu interior i, com que no els ponia, vaig pensar que obrint-la els podria agafar. I ara, pobra de mi, m’he quedat sense res. M’he quedat sense ous i sense gallina! —es va lamentar l’anciana.

—Has estat molt ximpleta, dona —li van respondre els seus amics—. La primera cosa que has de fer és superar la teva ignorància, obrir la teva ment i adquirir més coneixements per poder afrontar la vida quotidiana. Així aprendràs a respectar el ritme natural de les coses. La gallina només pon un ou al dia i, per molt que tu ho desitgis, sempre els pondrà d’un en un. Tot en aquesta vida requereix el seu temps. I tu has estat molt avara en voler que la gallina pongués tots els ous a la vegada.

La velleta va aprendre la lliçó i a partir d’aquell dia va viure en harmonia amb la natura. Va aprendre a comprendre que cada cosa té el seu moment i que, si no s’és capaç de respectar aquest ordre natural, el més possible és que un es quedi sense res. Com li va passar a ella, que es va quedar sense ous i sense gallina.

Aquest conte tibetà l’he trobat a la revista Colors que l’havia extret de “Contes de tots Colors” (La Magrana, 2004) i el volia dedicar a una persona molt estimada, l’Aurora, que fa uns anys em va explicar una història meravellosa d’un petit poble tibetà  i  que aquest conte m’ha fet reviure…

Les imatges són una selecció de mandales budistes tibetants. Un mandala, literalment «cercle» o «roda» en sànscrit, és un dibuix, pintura o baix relleu normalment amb trets geomètrics que es desenvolupa a partir d’un punt central o axial fins a formar normalment una figura circular o concèntrica. Als mandales, se’ls dona una significació mística i simbòlica. Els llibres de mandales generalment obren camins cap a la reflexió sobre el món i sobre un mateix.

I si voleu llegir aquest conte o d’altres del Tibet:

L’origen del Ku-ku-nor (Tibet)

El Ku-ku-nor és un gran llac que hi ha a ponent de les muntanyes del Tibet. Segons diuen, la situació d’aquest llac ha variat, perquè abans es trobava sota terra, a l’indret on ara hi ha la ciutat de Lhasa, la capital del Tibet.

Una vegada, el dalai-lama, que encara no tenia residència fixa, va voler fer bastir un gran temple en honor de Buda. Va designar el lloc on s’havia de construir i va aplegar milers de treballadors, amb els caps de colla, els mestres d’obres i els arquitectes. Al cap d’un any havien alçat un magnífic temple. Però així que hi van posar l’última pedra, l’edifici es va enfonsar. No hi va quedar ni una pedra dreta.

Tanmateix, no es van desanimar i van començar de nou amb materials més bons i resistents, i van refer tots els càlculs necessaris sobre el gruix de les parets, de les bigues i dels sostres. El resultat va ser el mateix: en el moment de donar-lo per acabat, es va esfondrar com un castell de cartes. I encara ho van intentar una tercera vegada, mirant-s’hi i remirant-s’hi  més i més, però no hi va haver res a fer: l’edifici queia així que hi posaven l’última teula.

Aleshores, el dalai-lama va fer venir l’endeví més prestigiós de totes les valls del Tibet, a veure si li podia dir quina era la causa d’aquells fracassos que es repetien incessantment. L’endeví no li va saber dir sinó que qui podia explicar la causa d’aquell misteri era un gran sant que es deia Darma-glang, i que vivia fent vida d’ermità, dedicat a la meditació, enllà d’enllà, a les muntanyes de ponent.

El dalai-lama no s’hi va pensar gens. Va enviar un dels seus lames més eixerits  cap a les muntanyes de ponent, amb la missió de trobar el sant Darma-glang i aconseguir que li revelés el seu secret.

L’enviat del dalai-lama es va fer un tip de voltar per les muntanyes, durant anys i anys, no hi havia ningú que li sabés donar raó del sant Darma-glang. Fins que una nit en què se li va trencar la cingla de la sella de muntar, va demanar aixopluc en una pobra cabana que hi havia a la vora del camí. Hi vivia un home vell, que el va acollir hospitalàriament.

Havent sopat, el vell li va demanar quin era el motiu del seu viatge, però el lama, no volent descobrir la seva personalitat, li va contestar que feia un pelegrinatge.

– Aquí tenim santuaris de molta devoció -va dir el vell-. En canvi, sé que cada cop que el dalai-lama vol edificar un gran temple se li ensorra sense remei.

– Sí, em sembla que n’he sentit a parlar -va dir el lama-. No sé qui em deia, fa temps que és un misteri que no pot aclarir ningú.

– Hi ha qui el pot aclarir -va dir el vell, somrient -. Hi ha qui sap per què s’ensorren tots aquells temples, però és algú que no ho dirà mai a ningú. I ho puc afirmar,  perquè qui ho pot aclarir sóc jo.

Quan el lama va comprendre que aquell vell era el sant Darma-glang, va sentir com el cor li bategava més fort. Però va disimular i, fingint una gran indiferència, va fer:

– De debò? No et voldria ofendre, però la veritat és que em costa de creure.

– És molt senzill: a l’indret on el dalai-lama vol construir el temple hi ha una gran extensió d’aigua subterrània i, així els fonaments sempre fallen. Però sobretot, no ho diguis a ningú. Si ho sabessin els lames, farien sortir l’aigua i ens inundarien a tots plegats.

El lama no es va poder contenir. Va sortir de la cabana, va pujar amb un salt dalt del cavall i el va posar al galop.

– Gràcies, mestre venerable. Jo sóc un d’aquests lames de què parles.

El sant Darma-glang es va quedar desolat. El lama se n’anava amb una sella de muntar que ell li havia deixat, perquè la del lama s’havia trencat. Aleshores va cridar un dels seus deixebles i li va manar que, dalt del cavall, perseguís aquell viatger i que li arranqués la llengua. Així evitaria que el lama revelés el gran secret.

Però el deixeble va entendre malament l’ordre del seu mestre. Va entendre que li havia d’arrencar la sivella de la cingla. I quan va atrapar el lama i aquest es disposava a defensar la vida, va sentir, amb sorpresa, que el deixeble només li demanava la sivella, la hi va donar sense oferir cap resistència i va continuar galopant. La sella se li movia molt, però se’n va sortir com va poder.

Quan Darma-glang va saber l’equivocació del deixeble, va exclamar:

– És la voluntat de Déu. Que ell tingui pietat de tots nosaltres.

Efectivament, al cap de pocs dies es va sentir una mena de tro esgarrifós, les muntanyes es van obrir i va començar a sortir aigua i més aigua, fins que ho van inundar tot. Molta gent va morir negada, entre ells l’indiscret Darma-glang.

Finalment, el Senyor va tenir compassió de la pobra gent i les muntanyes es van tornar a tancar. Però amb l’aigua que havia arribat a sortir es va formar el gran llac de Ku-ku-nor, que encara existeix.

Conte trobat en el Fons Menorquí de Cooperació (Ferreries) i publicat a Menorca.info. El llac Ku-ku-nor (que traduït seria “Llac blau”)  es troba situat en la provincia històrica tibetana d’Amdo i actualment, porta el nom xinès de Llac Qinghai (“Mar blau”) essent el llac més gran de tota Xina que ha donat nom a la província xinesa de Qinghai.