I per Sant Jordi, signatura de “Contes de la Ruta de la Seda”

contes de la ruta de la sedaI aquest dissabte 23 d’abril del 2016 em podeu trobar signant el llibre Contes de la Ruta de la Seda” al stand de Nova Casa Editorial que es trobarà a Passeig de Sant Joan 31 (entre Casp i Ausiàs March, Metro: Tetuan i Arc de Triomf) de les 17h. a les 18h.

Aquest llibre és una selecció ben personal d’aquelles tradicions, contes i llegendes que he conegut durant els anys de viatges per Àsia. Contes que han fet durant segles les delícies d’adults i infants i desperten l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’aventura i el desconegut.

 Un recull fet seguint els ensenyaments mil·lenaris dels mestres sufís que ens aconsellen: “quan hagis de triar un camí, tria el camí del cor”. I així, des del cor, encisat pels descobriments que amaguen els camins de l’Àsia, he volgut mostrar la bellesa i les tradicions mil·lenàries del Tibet, la Xina i l’Àsia Central.

FELIÇ SANT JORDI !!!

Conferència: Viatjant per la Ruta de la Seda

Eduard-Balsebre22

 

Avui us volia convidar a una nova xerrada en el marc de la Mostra de Turisme Juvenil que té lloc durant aquests dies a la ciutat de Barcelona.

El proper dilluns 18 d’abril a les 19h tindré el plaer de donar una xerrada sobre la Ruta de la Seda en el Punt d’Informació Juvenil de Sants-Montjuïc (c. Muntades, 5, a la Casa del Mig del Parc de l’Espanya Industrial)

Vull compartir la meva passió per les ciutats mil·lenàries de la Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions. Parlarem de Kashgar, de Samarcanda, de Karimabad, de Xi’an i d’altres indrets fascinants d’aquesta llegendària ruta. US HI ESPEREM !!!

+ informació

Contes de la Ruta de la Seda

Portada

Doncs si, una petit somni es fa realitat per aquestes festes !!!

Ja fa temps que em feia molt il·lusió poder publicar un recull dels meravellosos contes que arriben des de la llunyana Àsia, i finalment, gràcies a Nova Casa Editorial, aquestes mil·lenàries llegendes i tradicions arriben en paper…

Així que tinc el plaer de convidar-vos a una nova activitat de Coneguem el Món, la conferencia “La ruta de la seda, contes i llegendes” que tindrà lloc el proper divendres 18 de desembre a les 19h. a Can Fabra (c. Segre, 24-32 – Sant Andreu).

Un viatge per la mil·lenària Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions, de la meva mà i ben acompanyat per bons amics i grans viatgers com Germán Aguilar i Victor Molero. A més aprofitarem l’acte per presentar aquest llibre de “Contes de la Ruta de la Seda” i aquesta presentació l’acompanyarem d’algunes sorpreses… així que us hi espero !!!

Els rics i els pobres

NasrudinAl poble del gran savi sufí Nasreddín Hodja es passava molta gana. Hi havia crisi. Els pobres morien de fam, però els rics havien estat previsors (i s’havien fet rics gràcies a aprofitar-se de les necessitats i la pobresa de la majoria) i tenien el rebost ben ple de blat, d’oli i de llegums.

Khadija l’esposa de Nasreddín va dir llavors al seu marit:

– La vida en aquest poble s’està tornant insuportable; la meitat de la gent és molt rica i l’altra meitat no té ni per menjar. Si tu, que ets un home respectat per tothom, aconseguissis convèncer els rics perquè repartissin justament les seves riqueses, tothom seria més feliç i no hi passariem gana.

– Tens raó, dona. Ho he d’intentar.

Nasreddín va marxar de casa i va tornar de fosca nit, del tot esgotat. La seva dona, nerviosa, va preguntar-li:

– I què Nasreddín; te n’has sortit?

– Només a mitges, doneta meva – es lamentà el savi.

– I com només a mitges?

– Sí, n’he convençut la meitat del poble. He convençut els pobres.

Aquest conte forma part de la rica tradició del mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà, un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. Podeu llegir més a aquest enllaç o a la Guia de Samarcanda

La llegenda del sumalak

Fa molt i molt de temps hi va haver una dona que tenia dos fills. Els seus noms eren Hassan i Husan. Ella era vídua i molt pobre, i tenia serioses dificultats per portar cada dia un plat a taula, cada dia tenia menys menjar  i els seus fills sempre ploraven de gana.

Cada dia, la dona estava més cansada del seu plor i la tristesa cobria el seu rostre i la seva ànima ja que no tenia res de menjar per donar als seus dos fills.

Una nit, quan els infants ja eren plorosos al llit, la dona va mirar fora a l’hort proper, encara sec i fred després d’un llarg i dur hivern. Es va acostar per tal de trobar alguna cosa i es va adonar d’alguns petits brots verds de blat que irrompien a través del sòl dur. No hi havia res a fer, però va recollir les llavors i els brots i va decidir preparar alguna cosa de menjar amb allò.

Va prendre una olla de l’armari , acuradament va tallar en trossos les llavors de blat i brots i després va afegir una barreja de farina i aigua. Els seus fills van escoltar el soroll de la cuina des del dormitori i van començar a a pensar en el deliciòs àpat que la seva mare estava preparant, tanmateix, esgotats per l’emoció i de tant plorar, es van quedar en silenci, van tancar els ulls i finalment, es van adormir. Una mica més tard la seva mare també es va quedar adormida al costat de l’olla rendida pel cansanci de tot el dia.

Quan els primers raigs de sol van començar a filtrar-se a l’habitació, es va despertar, eren les primeres hores del matí, i va veure 30 àngels que estaven al voltant de l’olla. Es va fregar els ulls, i quan va tornar a obrir-los, va veure clarament com els 30 àngels s’estaven drets al voltant de l’olla, degustant un deliciós menjar i llepant-se els dits. La barreja s’havia espessit i va esdevenir una farina marró, enganxosa, suau i dolça al paladar.

Enmig de crits de sorpresa va despertar als seus fills. I tots tres, plens d’entusiasme, es van acostar fins arribar a l’olla on van trobar unes farinetes més que suculentes. A partir d’aquest moment mai més els infants van passar gana i es va donar el nom de “sumalak” al menjar ja que en les llengües turkmens es traduiria per “30 àngels”.

El sumalak (samanu o samanak) és el menjar tradicional de la celebració del Nooruz (Any nou) que té lloc amb l’arribada de la primavera en moltes cultures d’arrel persa o d’Àsia Central. La seva preparació acostuma a tenir lloc en el marc de grans trobades familiars que acompanyen aquesta festa. Aquí us deixo la recepta (en anglès) i un video de la seva preparació al Tadjikistan:

El Mul·là Nasreddin i la dona del mestre del poble

El Mul·là Nasreddin, que sabia de tot una mica i res en profunditat, també feia de metge, segons que expliquen algunes narracions, com veurem tot seguit. El cas és que una nit d’hivern, fosca com la gola del llop, poc després de la mitjanit, es presentà a casa del Mul·là el mestre del poble, un vell amic d’infància:

– “Nasreddin, la meva dona es rebrega de dolor al llit. Si us plau, has de venir a veure-la, doncs temo el pitjor”.

El Mul·là, que era molt amic dels seus amics (i també dels seus enemics, tot sigui dit), es mig vestí, prengué el seu maletí i acompanyà a aquell desesperat a casa seva. Uns minuts més tard, Nasreddin entrà decidit a la cambra on jeia aquella dona que no feia més que gemegar de dolor. Mentre tant, el marit esperava tremolós fora, mossegant-se les ungles de por.

Al poc, sortí el Mul·là, arromangat, mig despentinat, i amb gest greu li demanà al seu amic:

– “Un tornavís, si us plau; ràpid, porta’m un tornavís!”.

L’amic portà l’eina immediatament i el Mul·là es tancà de nou a la cambra amb aquella pobre dona que no parava de gemegar. Ara, però, a més a més dels gemecs llastimosos de la dona, se sentia uns forts cops que feien esgarrifar. Fora, el marit, ja gairebé sense ungles, cada cop estava més amoïnat.

Cinc minuts més tard, tornà a sortir el Mul·là, encara més despentinat, suant, en samarreta només, i li digué al seu amic:

– “Escarpa i martell, si us plau; ràpid, porta’m una escarpa i un martell”.

Novament, l’amic portà d’immediat les eines que el Mul·là li demanava sense dir ni paraula, tot i que hagués desitjat saber què caram era el que estava succeint a l’interior de la cambra. Però, el cert és que no es va atrevir a fer-ho. El Mul·là, així doncs, entrà a l’habitació, aquesta vegada amb l’escarpa i el martell a les mans, tancà la porta i, de nou, començaren a sentir-se els cops d’abans, ara encara molt més forts, que es barrejaven amb els gemecs de la pobre dona.

Cinc minuts més tard, que al marit li semblaren tota una eternitat, el Mul·là tornà a sortir de la cambra, tot ell amarat de suor, amb la samarreta estripada i tacada de sang, i li digué al seu amic:

– “Una serra, si us plau; ràpid, porta’m una serra”.

En sentir, aquell pobre home ja no va poder retenir-se més i amb veu poruga demanà:

– “Però, Nasreddin, tan greu és el que té la meva dona?”.

Indignat, el Mul·là, que quan volia tenia un mal geni de mil dimonis, digué llavors a crits:

– “Què caram la teva dona…! Però si encara no he pogut ni obrir el maletí…!!!”.

El mestre (Mul·là) Nasrudín, Nasreddín o Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib. Aquest conte ha estat trobat a l’entrada “Humor sufí, un assumpte molt seriós” de Halil Bárcena a la web de l’Institut d’Estudis Sufís.

Podeu llegir més històries del Mul·là Nasreddin en aquest enllaç.

El tasbīḥ del Mul·là Nasreddin

El Mul·là Nasreddin va extraviar un dia el seu tasbīḥ, una mena de rosari que fan servir els musulmans pietosos per pregar. El cas és que, ja de nit, el Mul·là estava de quatre grapes al terra, sota un fanalet d’oli, buscant i buscant en debades. Vet aquí que, en el pic de la desesperació, passà per allà el fuster del poble, un vell amic del Mul·là.

– “Ei, Nasreddin, però què fas així?”, digué l’home.

– “Busco el meu tasbīḥ d’àmbar”, es lamentà el Mul·là.

En veure l’estat penós del seu amic, el fuster decidí ajudar el Mul·là en la seva cerca. El cert és que els minuts passaven i passaven i aquell preuat tasbīḥ que no apareixia. Al cap de gairebé una hora de recerca infructuosa al voltant d’aquell fanal, el fuster, que no veia clara la situació, digué:

– “Però, anem a veure, Nasreddin, tu on has perdut el tasbīḥ?”.

– “Al menjador de casa”, mormolà el Mul·là.

El fuster, que cada cop entenia menys el que passava, esclatà:

– “Aleshores, per què busquem aquí sota el fanal?”.

– “Home, perquè aquí hi ha més llum”, respongué el Mul·là.

El mestre (Mul·là) Nasrudín, Nasreddín o  Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib. Aquest conte ha estat trobat a l’entrada “Humor sufí, un assumpte molt seriós” de Halil Bárcena a la web de l’Institut d’Estudis Sufís.

Podeu llegir més històries del Mul·là Nasreddin en aquest enllaç.

Un conte sufí

– Benvolgut Shibli, es pot saber qui t’ha guiat durant el camí?

L’home respongué:

– Un gos que un dia vaig trobar mig mort de set a la riba del riu. El pobre gos cada cop que veia la seva imatge reflectida a l’aigua, s’allunyava espantat pensant que hi havia un altre gos al seu davant.

Al final, però, estava tant assedegat que vencé la seva por i es tirà a l’aigua; i va ser llavors quan el gos que tenia davant seu, desaparegué.

El gos descobrí que l’obstacle era ell mateix i que la barrera que el separava d’allò que ell buscava havia desaparegut.

D’aquesta manera, el meu propi obstacle desaparegué el moment en què vaig comprendre que era jo mateix qui el posava.

Va ser la conducta d’aquest gos allò que em marcà per primer cop, el Camí.

El sufisme és una tradició mística islàmica de caràcter esotèric, practicada per musulmans però també per no musulmans, que abasta una gran amplitud de pràctiques dedicades a l’amor diví i al cultiu del cor. Aquesta mística té per finalitat última accedir a la “presència” i el coneixement de Déu directament, i no per mitjà de les normes i formulismes establerts per la llei islàmica, per això l’islam oficial no l’ha encoratjat mai en excés i fins i tot l’ha perseguit.

I si voleu llegir aquest i altres contes de

La llegenda d’Anusha

En el segle XVII (1643-1663) governava Khivà, a l’actual Uzbekistan, el Khan Abulghazi Bahadur, recordat durant segles pel seu esperit il·lustrat i la seva protecció de la cultura i de les arts que va fer que aquesta antiga ciutat gaudis d’una època d’or.

En la seva joventut es va enamorar perdudament d’una bella noia anomenada Anusha que, poc temps després, es va emmalaltir i va morir. De genolls al costat del llit de Anusha, el príncep afligit va jurar que mai la oblidaria i es va comprometre a posar el seu nom a la seva primera filla.

Amb el pas dels anys,  el Khan Abulghazi Bahadur no era prou feliç. Ja feia massa temps que les seves esposes li donaven descendents, però sempre eren nens i ell desitjava bojament que el proper descendent de la seva nissaga fos una dolça nena que acompanyés els seus anys  de maduresa amb riures i jocs i portés el nom de la seva estimada Anusha. Tant preocupat estava que es pensava que era impossible que desprès de nou homes no tingués lloc el naixement d’una dona. I tant impossible era que va decretar que el nou nat que naixeria en pocs dies havia d’ésser una nena. I com tots sabem la paraula del Khan és Llei.

I així fou, va néixer el desè nadó i quan el Khan Abulghazi Bahadur fou informat que el seu nou infant era un nen aquest no ho va pas acceptar. Aquest bebè seria sempre una nena que duria el nom d’Anusha en honor a la seva amant més estimada. L’infant fou abillat amb  vestits acolorits i des d’aquell instant el Khan Abulghazi Bahadur va tenir una filla al seu costat. Amb el pas dels anys Anusha va ésser educada com  a dona.

En els darrers anys del regnat del Khan Abulghazi Bahadur les relacions amb l’Emirat veí de Bukharà es van anar deteriorant fins l’extrem que va tenir lloc una guerra entre els dos territoris i en el transcurs d’una batalla el khan de Khivà fou derrotat i fet esclau per les tropes de Bukharà i  ple de cadenes portat a la presència del seu enemic que el va fer tancar en la masmorra més fosca de l’Ark, la ciutadella.

Davant d’aquest terrible fet els deu fills  del Khan Abulghazi Bahadur de Khivà es van reunir. Les exclamacions de dolor i els crits de ràbia es succeïen però cap d’ells sabia que fer. L’exèrcit de Khivà havia estat derrotat, el seu pare empresonat i cap d’ells es veia amb forces per rescatar el seu pare.  Bé,  cap, no… Anusha es va oferir per anar a parlamentar amb l’Emir de Bukharà i alliberar el seu estimat pare.

Dit i fet, desprès de llargues jornades a lloms de camell  travessant el desert de sorres vermelles que separa les dues ciutats, Anusha es va trobar a l’Ark davant la mirada escrutadora de l’Emir de Bukharà que el va rebre sorprès:

– Què fa la filla petita  d’Abulghazi Bahadur aquí ? i els seus fills que tenen por ? – li va preguntar orgullosament  l’Emir.

– He decidit venir a salvar  el meu pare, – va respondre amb modèstia i sense mirar als ulls de l’Emir.

– Salvar ??? – va riure  amb totes les seves forces l’Emir.

– Tu, tu vols salvar al teu pare. I com el vols salvar ? – va cridar mentre  contenia el riure. I la sala plena de nobles esclatava en rialles i exclamacions de burla.

– Promet-me que l’alliberaràs si soc capaç de sorprendre’t Gran Emir de Bukharà,  – va exclamar Anusha aixecant la veu per sobre de la cridòria de la sala.

– Si em sorprens ?  – li va somriure .

– D’acord, si em sorprens alliberaré al teu pare ! –  Va bramar intrigat l’Emir.

I tot d’una, Anusha va deixar caure el seu vestit i va mostrar el seu cos nu d’home davant dels centenars d’ulls que hi havien a la sala. Un gran crit de sorpresa es va estendre arreu i l’Emir va obrir els ulls com plats davant d’aquest cop de gosadia que de cap manera podia preveure.

I així, en aquell mateix instant  fou alliberat  Abulghazi Bahadur, Khan de Khivà.

Dies desprès un cop tornats a la seguretat de les muralles d’Ichon Qala, el cor de Khivà,  el Khan va reunir els seus fills i la seva cort i solemnement va dir:

– Aquests dies he descobert que no tinc nou fills, sinó només un  fill, Anusha, el valent Anusha, que serà el nou Khan a la meva mort i en honor seu començaran demà la construcció d’una mesquita i uns banys turcs.

I així fou, Anusha va governar a la mort del seu pare, conservant la seva estima per les arts i les ciències i la seva herència artística encara avui en dia es pot visitar a Khivà.

Aquesta entrada està dedicada a tot el grup que aquest estiu vam compartir  el viatge per Uzbekistan, i especialment, a David (ell ja sap perquè…).

La dona perfecta de Nasrudín

Nasrudín conversava amb els seus amics en la casa de te i els contava com havia iniciat un llarg viatge per a trobar la dona perfecta amb qui casar-se. Els hi deia:

-Vaig viatjar a Bagdad, després d’un temps vaig trobar una dona formidable, atenta, intel·ligent, culta d’una gran personalitat.

Van dir els seus amics:

-Per què no et vas casar amb ella?

-No era completa, -va respondre Nasrudín-, després vaig anar al Caire, allí vaig conéixer una altra dona certament fabulosa; bella, sensible, delicada, afectuosa.

-Per què no et vas casar amb ella?, van dir els amics.

-No era completa -va respondre novament Nasrudín-, llavors me’n vaig anar a Samarcanda allí per fi vaig trobar les dona dels meus somnis; enginyosa i creativa, bella i intel·ligent, sensible, culta, delicada i espiritual.

-Per què no et vas casar amb ella? -van insistir els seus amics.

-Sabeu per què?, ella també buscava un home perfecte.

El mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib.

+ contes: “Nasrudín i la conferència

Previous Older Entries

%d bloggers like this: