De vacaciones a los balnearios de la URSS

Amb aquesta entrada comença en aquest bloc de Viatge a l’Orient una nova secció dedicada als articles, informacions interessants o notícies d’actualitat d’Àsia Central i la Ruta de la Seda.

“De vacaciones a los balnearios de la URSS” de David Ruiz Marull publicat a La Vanguardia el 13 de gener de 2018. Aquest interessant article ens apropa a la obra de la periodista Maryam Omidi “The Last Resort: The Strange Beauty of Sanatoriums soviètics”.

Originalmente concebidos en la década de 1920, en los inicios de la Unión Soviética (URSS), los balnearios rusos se convirtieron rápidamente en un espacio muy utilizado. Millones de personas los han visitado cada año desde entonces, desplazándose hasta tranquilos parajes de Armenia, Kirguistán, Ucrania o Uzbekistán.

Casi un siglo después, la periodista Maryam Omidi, fascinada por The Sochi Project, la polémica obra del fotógrafo holandés Rob Hornstra (vetado por Rusia por mostrar la “pobreza olímpica” en la misma sede de los Juegos Olímpicos de Invierno de 2014) y por los fuertes contrastes en la región del norte del Cáucaso, donde cohabitaban costosos hoteles y discotecas con los viejos sanatorios soviéticos, decidió emprender un estudio del pasado y presente de estos complejos.

Omidi comenzó a leer todo lo que encontró sobre estos balnearios, pero fascinada especialmente con el edificio Metallurg. En una época en la que las vacaciones occidentales se veían como “decadentes” en la URSS, estos espacios ofrecían “descansos para edificar y fortalecer a los visitantes”, según apunta la autora en su libro.

“Los profesionales de la salud monitoreaban cuidadosamente a los invitados durante su estadía para que pudieran regresar al trabajo con renovado vigor. Ciertos sanatorios incluso se hicieron conocidos por sus tratamientos especializados, como baños de petróleo crudo y duchas de agua con radón”, añade.

Los sanatorios brindaban a los trabajadores un lugar donde pasar las vacaciones, gracias a un sistema de cupones financiado por el propio Estado. Eran la combinación entre una institución médica y un spa y ofrecían innovadoras terapias.

Para comenzar su investigación, Maryam Omidi eligió visitar el balneario Khoja Obi Garm, ubicado en lo alto de la cordillera de Gissar, en Tayikistán. Esta estación, conocida como ‘la montaña mágica’, está cerca de varias fuentes subterráneas.

El agua contiene radón, que en occidente se vincula con el cáncer de pulmón -es la segunda causa principal de esta enfermedad en Estados Unidos- y en la Unión Soviética se le atribuía propiedades analgésicas y antiinflamatorias. Khoja Obi Garm era la meca de aquellas personas afectadas de artritis, presión arterial alta e infertilidad.

A partir de esta experiencia, Omidi reclutó un grupo de fotógrafos especializados en los territorios postsoviéticos para que recorrieran y captaran con sus cámaras los detalles más interesantes de estos espacios que defendían los valores socialistas utópicos de la era soviética.

Olga Ivanova, Egor Rogalev, Dmitry Lukyanov, Vladimir Shipotilnikov, Natalia Kupriyanov, René Fitsek, Michal Solyarskiy y Claudine Dori se repartieron por hasta once países de la URSS para explorar los sanatorios más inusuales, las terapias más sorprendentes y las gentes más diversas. Quizá uno de los tratamientos más extraños -realizado en Aurora, Kirguistán- son los que utilizan unas lámparas ultravioletas esterilizadas que se colocan en la oreja, la boca y la nariz y supuestamente matan bacterias y virus. Llegir més
Anuncis

I aquestes festes regala 10 RUTES PER TAIXKENT (UZBEKISTAN)

Si esteu pensant en viatjar a Àsia Central i l’Uzbekistan, res millor que aquesta novetat viatgera !

Per primer cop una guia en català de Taixkent, la capital de l’Uzbekistan i mil·lenària ciutat cruïlla de caravanes de la Ruta de la Seda. La millor porta d’entrada a l’Àsia Central és aquesta ciutat cosmopolita i intercultural que any rere any es va reconstruint i modernitzant.

“10 RUTES PER TAIXKENT. Descobrint la mil·lenària ciutat de la Ruta de la Seda i la capital del nou Uzbekistan” (Casa del Llibre/Tagus -ebook- 2017, 116 pàg.).

Una guia que mostra 10 interessants rutes per conèixer la ciutat i el seu rostre més desconegut i fascinant: la ciutat vella, l’ànima religiosa, la ciutat dels erudits i poetes, els basars de la Ruta de la Seda, la capital d’un imperi, el cor de la revolució o l’essència de la ciutat nova.

 

Les seves pàgines ens acosten a conèixer la singularitat dels balls uzbeks de la mà de Tamara Khanum, a gaudir dels poemes d’Alisher Navoi, literat, místic i filòsof o de Zulfiya, la poetessa de la vida, a mostrar els diferents rostres d’Amir Timur, l’heroi nacional, a fruir de les fotografies de Max Penson o a revelar-nos els shashmaqams de Yunus Rajabiy, compositor, músic i erudit musical.

 

També podem descobrir la imaginació de l’arquitectura soviètica, la festivitat del Nooruz, els tradicionals mahalla, la reconeguda hospitalitat dels seus habitants que han fet que sigui anomenada popularment com a ciutat refugi, la diversitat religiosa dels pobles i ètnies que l’habiten, el tràgic terratrèmol de 1966, la rica gastronomia uzbeka o els suzani, els més delicats i multicolors brodats i tapissos de la tradició tèxtil del país.

 

Tot això i molt més en format ebook per només 5,99 €  a aquest enllaç…
Bones festes i bons viatges !!

I aquestes festes regala “Contes de la Ruta de la Seda”

 

“Contes de la Ruta de la Seda” (Nova Casa Editorial, 78 pàg) és una selecció ben personal d’aquelles tradicions, contes i llegendes que he conegut durant els anys de viatges per Àsia. Contes que han fet durant segles les delícies d’adults i infants i desperten l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’aventura i el desconegut.

 

Un recull  de 15 contes escrits seguint els ensenyaments mil·lenaris dels mestres sufís que ens aconsellen: “quan hagis de triar un camí, tria el camí del cor”. I així, des del cor, encisat pels descobriments que amaguen els camins de l’Àsia, he volgut mostrar la bellesa i les tradicions mil·lenàries del Tibet, la Xina i l’Àsia Central.

 

Les seves pàgines ens portaran a conèixer històries sobre quatre dracs xinesos o sobre fils vermells, a descobrir llegendes com la del sumalak o la dels fills del gran khan de Khivà, a aprendre de la saviesa dels lames budistes o de la ingenuïtat d’algunes àvies tibetanes…

 

Així que el podeu comprar en aquest enllaç o a les principals llibreries com Altaïr, Casa del Llibre, Guia, Horitzons, Muntanya de Llibres, FNAC, Ulyssus, Fiord, Patagònia, Quera o Corte Inglés.

 

I si voleu saber una mica més podeu llegir la ressenya literària dels Contes de la Ruta de la Seda que ha fet Mariló Sanz, a la que vull agrair les seves paraules…

 

Celebrem 10 anys de El Bloc de Viatges, regalant 10 RUTES PER TAIXKENT

 

Fa pocs dies he tingut l’alegria de publicar el llibre de viatges
“10 RUTES PER TAIXKENT
Descobrint la mil·lenària ciutat de la Ruta de la Seda i la capital del nou Uzbekistan
(Casa del Llibre/Tagus -ebook- 2017, 116 pàg.).

 

Taixkent, la capital de l’Uzbekistan i mil·lenària ciutat cruïlla de caravanes de la Ruta de la Seda és la millor porta d’entrada a l’Àsia Central. Una ciutat cosmopolita i intercultural que any rere any es va reconstruint i modernitzant.

 

Una guia que mostra 10 interessants rutes per conèixer la ciutat i el seu rostre més desconegut i fascinant: la ciutat vella, l’ànima religiosa, la ciutat dels erudits i poetes, els basars de la Ruta de la Seda, la capital d’un imperi, el cor de la revolució o l’essència de la ciutat nova.

 

 

Les seves pàgines ens acosten a conèixer la singularitat dels balls uzbeks de la mà de Tamara Khanum, a gaudir dels poemes d’Alisher Navoi, literat, místic i filòsof o de Zulfiya, la poetessa de la vida, a mostrar els diferents rostres d’Amir Timur, l’heroi nacional, a fruir de les fotografies de Max Penson o a revelar-nos els shashmaqams de Yunus Rajabiy, compositor, músic i erudit musical.

També podem descobrir la imaginació de l’arquitectura soviètica, la festivitat del Nooruz, els tradicionals mahalla, la reconeguda hospitalitat dels seus habitants que han fet que sigui anomenada popularment com a ciutat refugi, la diversitat religiosa dels pobles i ètnies que l’habiten, el tràgic terratrèmol de 1966, la rica gastronomia uzbeka o els suzani, els més delicats i multicolors brodats i tapissos de la tradició tèxtil del país.

Per primer cop una guia en català dedicada a Taixkent i l’Uzbekistan !!!

I la volia compartir en el marc de la celebració dels 10 ANYS DE EL BLOC DELS VIATGES (#10anysBV) amb els viatgers i viatgeres que segueixen, enriqueixen i donen vida de fa tant temps aquest bloc.

Per això,  i durant els propers set dies (fins el 26/11), a totes aquelles persones que els pugui interessar aquesta guia de viatges “10 RUTES PER TAIXKENT” podran obtenir-la de franc només fent una d’aquestes senzilles accions:

 1) Fent un tuit amb aquesta entrada o compartint aquesta entrada a facebook i fent ús del hashtag #10anysBV

2) Informant-me d’alguna manera que heu fet aquesta acció (ja sigui directament a @BlocdelsViatges o amb un comentari a aquest mateix bloc o al correu info@viatgealorient.cat o….)

3) I per últim, em posaria en contacte per tal d’enviar-vos l’ebook “10 RUTES PER TAIXKENT” de la manera que considereu adient…

Espero les vostres noticies i MOLTES GRÀCIES i BONS VIATGES !!!

Pd. I si voleu regalar a les vostres amistats o família aquesta guia de viatges també ho podeu fer a través d’aquest enllaç a la Casa del Llibre i només per 5,99 euros.

Pd2. I si voleu més informació sobre aquesta guia i altres llibres viatgers de la Ruta de la Seda o Àsia Central podeu visitar la web Viatge a l’Orient

I per Sant Jordi, signatura de “Contes de la Ruta de la Seda”

contes de la ruta de la sedaI aquest dissabte 23 d’abril del 2016 em podeu trobar signant el llibre Contes de la Ruta de la Seda” al stand de Nova Casa Editorial que es trobarà a Passeig de Sant Joan 31 (entre Casp i Ausiàs March, Metro: Tetuan i Arc de Triomf) de les 17h. a les 18h.

Aquest llibre és una selecció ben personal d’aquelles tradicions, contes i llegendes que he conegut durant els anys de viatges per Àsia. Contes que han fet durant segles les delícies d’adults i infants i desperten l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’aventura i el desconegut.

 Un recull fet seguint els ensenyaments mil·lenaris dels mestres sufís que ens aconsellen: “quan hagis de triar un camí, tria el camí del cor”. I així, des del cor, encisat pels descobriments que amaguen els camins de l’Àsia, he volgut mostrar la bellesa i les tradicions mil·lenàries del Tibet, la Xina i l’Àsia Central.

FELIÇ SANT JORDI !!!

Conferència: Viatjant per la Ruta de la Seda

Eduard-Balsebre22

 

Avui us volia convidar a una nova xerrada en el marc de la Mostra de Turisme Juvenil que té lloc durant aquests dies a la ciutat de Barcelona.

El proper dilluns 18 d’abril a les 19h tindré el plaer de donar una xerrada sobre la Ruta de la Seda en el Punt d’Informació Juvenil de Sants-Montjuïc (c. Muntades, 5, a la Casa del Mig del Parc de l’Espanya Industrial)

Vull compartir la meva passió per les ciutats mil·lenàries de la Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions. Parlarem de Kashgar, de Samarcanda, de Karimabad, de Xi’an i d’altres indrets fascinants d’aquesta llegendària ruta. US HI ESPEREM !!!

+ informació

Contes de la Ruta de la Seda

Portada

Doncs si, una petit somni es fa realitat per aquestes festes !!!

Ja fa temps que em feia molt il·lusió poder publicar un recull dels meravellosos contes que arriben des de la llunyana Àsia, i finalment, gràcies a Nova Casa Editorial, aquestes mil·lenàries llegendes i tradicions arriben en paper…

Així que tinc el plaer de convidar-vos a una nova activitat de Coneguem el Món, la conferencia “La ruta de la seda, contes i llegendes” que tindrà lloc el proper divendres 18 de desembre a les 19h. a Can Fabra (c. Segre, 24-32 – Sant Andreu).

Un viatge per la mil·lenària Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions, de la meva mà i ben acompanyat per bons amics i grans viatgers com Germán Aguilar i Victor Molero. A més aprofitarem l’acte per presentar aquest llibre de “Contes de la Ruta de la Seda” i aquesta presentació l’acompanyarem d’algunes sorpreses… així que us hi espero !!!

Els rics i els pobres

NasrudinAl poble del gran savi sufí Nasreddín Hodja es passava molta gana. Hi havia crisi. Els pobres morien de fam, però els rics havien estat previsors (i s’havien fet rics gràcies a aprofitar-se de les necessitats i la pobresa de la majoria) i tenien el rebost ben ple de blat, d’oli i de llegums.

Khadija l’esposa de Nasreddín va dir llavors al seu marit:

– La vida en aquest poble s’està tornant insuportable; la meitat de la gent és molt rica i l’altra meitat no té ni per menjar. Si tu, que ets un home respectat per tothom, aconseguissis convèncer els rics perquè repartissin justament les seves riqueses, tothom seria més feliç i no hi passariem gana.

– Tens raó, dona. Ho he d’intentar.

Nasreddín va marxar de casa i va tornar de fosca nit, del tot esgotat. La seva dona, nerviosa, va preguntar-li:

– I què Nasreddín; te n’has sortit?

– Només a mitges, doneta meva – es lamentà el savi.

– I com només a mitges?

– Sí, n’he convençut la meitat del poble. He convençut els pobres.

Aquest conte forma part de la rica tradició del mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà, un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. Podeu llegir més a aquest enllaç o a la Guia de Samarcanda

La llegenda del sumalak

Fa molt i molt de temps hi va haver una dona que tenia dos fills. Els seus noms eren Hassan i Husan. Ella era vídua i molt pobre, i tenia serioses dificultats per portar cada dia un plat a taula, cada dia tenia menys menjar  i els seus fills sempre ploraven de gana.

Cada dia, la dona estava més cansada del seu plor i la tristesa cobria el seu rostre i la seva ànima ja que no tenia res de menjar per donar als seus dos fills.

Una nit, quan els infants ja eren plorosos al llit, la dona va mirar fora a l’hort proper, encara sec i fred després d’un llarg i dur hivern. Es va acostar per tal de trobar alguna cosa i es va adonar d’alguns petits brots verds de blat que irrompien a través del sòl dur. No hi havia res a fer, però va recollir les llavors i els brots i va decidir preparar alguna cosa de menjar amb allò.

Va prendre una olla de l’armari , acuradament va tallar en trossos les llavors de blat i brots i després va afegir una barreja de farina i aigua. Els seus fills van escoltar el soroll de la cuina des del dormitori i van començar a a pensar en el deliciòs àpat que la seva mare estava preparant, tanmateix, esgotats per l’emoció i de tant plorar, es van quedar en silenci, van tancar els ulls i finalment, es van adormir. Una mica més tard la seva mare també es va quedar adormida al costat de l’olla rendida pel cansanci de tot el dia.

Quan els primers raigs de sol van començar a filtrar-se a l’habitació, es va despertar, eren les primeres hores del matí, i va veure 30 àngels que estaven al voltant de l’olla. Es va fregar els ulls, i quan va tornar a obrir-los, va veure clarament com els 30 àngels s’estaven drets al voltant de l’olla, degustant un deliciós menjar i llepant-se els dits. La barreja s’havia espessit i va esdevenir una farina marró, enganxosa, suau i dolça al paladar.

Enmig de crits de sorpresa va despertar als seus fills. I tots tres, plens d’entusiasme, es van acostar fins arribar a l’olla on van trobar unes farinetes més que suculentes. A partir d’aquest moment mai més els infants van passar gana i es va donar el nom de “sumalak” al menjar ja que en les llengües turkmens es traduiria per “30 àngels”.

El sumalak (samanu o samanak) és el menjar tradicional de la celebració del Nooruz (Any nou) que té lloc amb l’arribada de la primavera en moltes cultures d’arrel persa o d’Àsia Central. La seva preparació acostuma a tenir lloc en el marc de grans trobades familiars que acompanyen aquesta festa. Aquí us deixo la recepta (en anglès) i un video de la seva preparació al Tadjikistan:

El Mul·là Nasreddin i la dona del mestre del poble

El Mul·là Nasreddin, que sabia de tot una mica i res en profunditat, també feia de metge, segons que expliquen algunes narracions, com veurem tot seguit. El cas és que una nit d’hivern, fosca com la gola del llop, poc després de la mitjanit, es presentà a casa del Mul·là el mestre del poble, un vell amic d’infància:

– “Nasreddin, la meva dona es rebrega de dolor al llit. Si us plau, has de venir a veure-la, doncs temo el pitjor”.

El Mul·là, que era molt amic dels seus amics (i també dels seus enemics, tot sigui dit), es mig vestí, prengué el seu maletí i acompanyà a aquell desesperat a casa seva. Uns minuts més tard, Nasreddin entrà decidit a la cambra on jeia aquella dona que no feia més que gemegar de dolor. Mentre tant, el marit esperava tremolós fora, mossegant-se les ungles de por.

Al poc, sortí el Mul·là, arromangat, mig despentinat, i amb gest greu li demanà al seu amic:

– “Un tornavís, si us plau; ràpid, porta’m un tornavís!”.

L’amic portà l’eina immediatament i el Mul·là es tancà de nou a la cambra amb aquella pobre dona que no parava de gemegar. Ara, però, a més a més dels gemecs llastimosos de la dona, se sentia uns forts cops que feien esgarrifar. Fora, el marit, ja gairebé sense ungles, cada cop estava més amoïnat.

Cinc minuts més tard, tornà a sortir el Mul·là, encara més despentinat, suant, en samarreta només, i li digué al seu amic:

– “Escarpa i martell, si us plau; ràpid, porta’m una escarpa i un martell”.

Novament, l’amic portà d’immediat les eines que el Mul·là li demanava sense dir ni paraula, tot i que hagués desitjat saber què caram era el que estava succeint a l’interior de la cambra. Però, el cert és que no es va atrevir a fer-ho. El Mul·là, així doncs, entrà a l’habitació, aquesta vegada amb l’escarpa i el martell a les mans, tancà la porta i, de nou, començaren a sentir-se els cops d’abans, ara encara molt més forts, que es barrejaven amb els gemecs de la pobre dona.

Cinc minuts més tard, que al marit li semblaren tota una eternitat, el Mul·là tornà a sortir de la cambra, tot ell amarat de suor, amb la samarreta estripada i tacada de sang, i li digué al seu amic:

– “Una serra, si us plau; ràpid, porta’m una serra”.

En sentir, aquell pobre home ja no va poder retenir-se més i amb veu poruga demanà:

– “Però, Nasreddin, tan greu és el que té la meva dona?”.

Indignat, el Mul·là, que quan volia tenia un mal geni de mil dimonis, digué llavors a crits:

– “Què caram la teva dona…! Però si encara no he pogut ni obrir el maletí…!!!”.

El mestre (Mul·là) Nasrudín, Nasreddín o Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib. Aquest conte ha estat trobat a l’entrada “Humor sufí, un assumpte molt seriós” de Halil Bárcena a la web de l’Institut d’Estudis Sufís.

Podeu llegir més històries del Mul·là Nasreddin en aquest enllaç.

Previous Older Entries

%d bloggers like this: