El regal

Un insensat va escoltar que el Buda predicava que hem de retornar bé per mal. Enfadat va anar cap al Buda i el va insultar. El Buda va guardar silenci.

Quan l’altre va acabar d’insultar-lo, li va preguntar:

– “Fill meu, què fas quan algú arriba a casa teva i t’ofereix un regal?”.

Malgrat no entendre el motiu de la pregunta, li va contestar que l’acceptava.

Buda li torna a preguntar:

– “Si un home rebutgés un regal, de qui seria el regal?”.

L’altre va respondre.

– “De qui va voler oferir-lo”.

– “Fill meu”, va replicar el Buda, “m’has insultat, però jo rebutjo el teu insult i aquest queda amb tu. No serà per ventura una desventura per tu?”.

L’insensat es va allunyar avergonyit, però va tornar per a refugiar-se en el Buda.

Anuncis

La pastanaga: conte tradicional xinès

dscn9780Fa una temporada vaig tenir la sort de parlar virtualment amb la fantàstica il·lustradora Laia Domènech també una enamorada dels contes i de les tradicions. I ara voldria felicitar-la i fer extensiva la felicitació a l’editorial milrazones per editar La pastanaga: conte tradicional xinès, un deliciós àlbum il·lustrat en català fruit de l’adaptació que la Laia Domènech ha fet d’aquest conte que també va viatjar per aquest blog.

Us deixo amb la ressenya que va fer la Llibreria Al·lots del mateix:

“El relat és una llegenda circular que ens situa en un bosc llunyà que mai ha estat trepitjat pels humans on un conill troba una pastanaga gegant. Com que ell no té gana de menjar-se-la, decideix que fer-ne amb ella per ajudar a d’altres companys del bosc en situacions més apurades que les d’ell. I com tots ja sabem, la generositat és un grau i tot allò que dónes sense esperar res a canvi, se’t retorna en escreix de mil i una maneres.

muchaszanahoriasLa Laia Domènech, ve del món del disseny i, fruit del seu pas pel cicle d’Il·lustració de l’Escola de la Llotja, va presentar al Premi Eva Toldrà d’Il·lustració 2014 convocat per l’Escola D’Art i Disseny Superior d’Olot (Girona) el que era el seu projecte de fi de curs: La pastanaga.

Si bé la història és senzilla i el ritme concatenat el marquen els mateixos pensaments de generositat que uns animals tenen vers els altres, és una delícia compartir un àlbum com aquest, ja sigui en la intimitat com llegint-lo en veu alta i gaudint de les il·lustracions que omplen les pàgines.
Els colors són continguts, excepte el taronja de la pastanaga, principal protagonista d’aquest relat. Els diferents animals van apareixent i l’art de la Laia aconsegueix que la mirada quedi centrada en algun punt concret (la pastanaga, els habitants del bosc, etc.) però després convida a passejar pels diferents paisatges que ella recrea, ja siguin més oberts o més concrets, depenent de l’animal que apareix en el conte.

Un àlbum ben editat que va directe al cor fruit de la delicadesa, la senzillesa i l’elegància”.

Us convido a gaudir…

I per Sant Jordi, signatura de “Contes de la Ruta de la Seda”

contes de la ruta de la sedaI aquest dissabte 23 d’abril del 2016 em podeu trobar signant el llibre Contes de la Ruta de la Seda” al stand de Nova Casa Editorial que es trobarà a Passeig de Sant Joan 31 (entre Casp i Ausiàs March, Metro: Tetuan i Arc de Triomf) de les 17h. a les 18h.

Aquest llibre és una selecció ben personal d’aquelles tradicions, contes i llegendes que he conegut durant els anys de viatges per Àsia. Contes que han fet durant segles les delícies d’adults i infants i desperten l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’aventura i el desconegut.

 Un recull fet seguint els ensenyaments mil·lenaris dels mestres sufís que ens aconsellen: “quan hagis de triar un camí, tria el camí del cor”. I així, des del cor, encisat pels descobriments que amaguen els camins de l’Àsia, he volgut mostrar la bellesa i les tradicions mil·lenàries del Tibet, la Xina i l’Àsia Central.

FELIÇ SANT JORDI !!!

Conferència: Viatjant per la Ruta de la Seda

Eduard-Balsebre22

 

Avui us volia convidar a una nova xerrada en el marc de la Mostra de Turisme Juvenil que té lloc durant aquests dies a la ciutat de Barcelona.

El proper dilluns 18 d’abril a les 19h tindré el plaer de donar una xerrada sobre la Ruta de la Seda en el Punt d’Informació Juvenil de Sants-Montjuïc (c. Muntades, 5, a la Casa del Mig del Parc de l’Espanya Industrial)

Vull compartir la meva passió per les ciutats mil·lenàries de la Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions. Parlarem de Kashgar, de Samarcanda, de Karimabad, de Xi’an i d’altres indrets fascinants d’aquesta llegendària ruta. US HI ESPEREM !!!

+ informació

Contes de la Ruta de la Seda

Portada

Doncs si, una petit somni es fa realitat per aquestes festes !!!

Ja fa temps que em feia molt il·lusió poder publicar un recull dels meravellosos contes que arriben des de la llunyana Àsia, i finalment, gràcies a Nova Casa Editorial, aquestes mil·lenàries llegendes i tradicions arriben en paper…

Així que tinc el plaer de convidar-vos a una nova activitat de Coneguem el Món, la conferencia “La ruta de la seda, contes i llegendes” que tindrà lloc el proper divendres 18 de desembre a les 19h. a Can Fabra (c. Segre, 24-32 – Sant Andreu).

Un viatge per la mil·lenària Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions, de la meva mà i ben acompanyat per bons amics i grans viatgers com Germán Aguilar i Victor Molero. A més aprofitarem l’acte per presentar aquest llibre de “Contes de la Ruta de la Seda” i aquesta presentació l’acompanyarem d’algunes sorpreses… així que us hi espero !!!

El gall del mandarí

Chinese Drawings - Court and Society cUn mandarí xinès, molt amant dels galls, tenia un gran desig de tenir al seu despatx un quadre d’un gall que fos bonic.

– Qui el podria pintar?

– Senyor, li va dir un dels seus consellers, aquí al mandarinat hi ha un pintor excel·lent que, sens dubte, faria un bell quadre.

El mandarí el va fer cridar i li va encarregar la pintura: aplica’t, doncs vull veure el quadre del gall al meu despatx, que m’animarà molt. Tractaré de complaure’l, va dir el pintor.

Però van passar mesos i el mandarí no en sabia res del seu desitjat quadre, cap notícia del pintor.

Impacient i enfadat, el mandarí va anar a veure al pintor.

– Com pot ser, li va dir, que, en cinc mesos, no m’hagis encara pintat el gall, així aténs el teu mandarí?

– Esperi una mica, li va respondre el pintor. I, en una tela que tenia en el cavallet, en un quart d’hora, va pintar un gall bellíssim, com mai no se n’havia vist cap.

Gall preciós, meravellós, va dir el mandarí, però no puc aprovar que m’hagis fet esperar tant per una cosa que has trigat a fer uns minuts.

Llavors, el pintor el va portar a una habitació del costat, que estava plena de galls pintats, per tot: el terra, el sostre, les parets. Eren els galls que havia hagut de pintar l’artista per adquirir l’habilitat per ser capaç de fer el quadre en quinze minuts.

I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

L’aprenent de lladre

L'aprenent de lladre

El Mestre Wu-tsu Fa-yen deia que si  la gent em pregunta a què s’assembla el Zen li diria que és com aprendre l’art de robar. El fill d’un lladre va veure envellir al seu pare i va pensar: “Si és incapaç de continuar amb la seva professió, qui sinó jo guanyarà el pa en aquesta casa? He d’aprendre l’ofici”. Li va dir al seu pare, i aquest hi va estar d’acord.

Una nit el pare va dur al fill a una casa gran, va forçar la porta, va entrar a la casa, i obrint un gran bagul li va dir al fill que hi entrés per triar alguns vestits. Tan aviat el fill es va introduir en el bagul, va fer caure la tapa i va tancar el pany amb clau. Llavors el pare va sortir al pati, i fent molt de soroll pegant cops a la porta va despertar a tota la família, al mateix temps que ell desapareixia silenciosament.

Els habitants de la casa molt esverats van encendre espelmes i van comprovar que els lladres ja havien marxat. Mentrestant, el fill que continuava tancat dins del bagul, estava d’allò més dolgut per la crueltat del seu pare. Estava molt ferit. Però amb aquestes que va tenir una bona idea. Va fer un soroll que va sonar semblat al xiscle d’una rata. La família va manar a la serventa que agafés una espelma i obrís el bagul. Tan bon punt va notar que obrien la tapa, el presoner va sortir com un llamp, va apagar el llum i va fugir. Els habitants de la casa van córrer darrera d’ell.

El noi va passar al costat d’un pou, va agafar una pedra ben gran i la va llençar dins del pou. Els seus perseguidors que van sentir el soroll de l’aigua es van congregar al voltant del pou segurs que allà al fons hi havia el lladre ofegant-se. Mentrestant, aquest havia aconseguit tornar a casa el seu pare, i es queixava del tracte que havia rebut i que per poc no s’hi deixa la pell.

El pare li va dir: “No t’ofenguis, fill meu. Digues-me només com has aconseguit escapar”. Quan el fill li va narrar totes les seves aventures, el pare va observar: “Fill meu, ja ho tens, ja has après aquest art! ”

Aquest conte l’he trobat a la web del CETR, un centre laic al servei de l’estudi i el cultiu de la qualitat humana que des d’aquesta perspectiva aborden l’apropament a les tradicions religioses.  I fa referència a les ensenyances de Wu-tsu Fa-yen (aprox. 1024-1104, en japonès: Goso Hoén) mestre xinès de l’escola Zen Rinzai.

I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

La fàbrica d’or

llegenda2

Fa molt de temps vivia en una aldea pròxima del riu Mekong un home anomenat Nai Hi Ha. Amava l’or més que a qualsevol altra cosa en el món. Nai Hi Ha tenia una esposa i fills, però gastava tot el seu temps en aconseguir el secret per fabricar l’or. Ben aviat va acabar de gastar el seus diners en experimentar com obtindre’l, fins al punt que no va ser capaç de mantenir la seva família.

L’esposa de Nai Hi Ha no suportà més la situació i va anar a lamentar-se al seu pare. Aquest va fer cridar a Nai Hi Ha i amb veu suau, gentilment, li va dir:

-Estimat Nai Hi Ha, fins avui jo no sabia que tu et dedicaves a les arts màgiques. Com saps, també des defa  moltíssim temps m’interessa el mateix. Vull confiar-te el meu secret: he aconseguit finalment com obtindre or.

Tot excitat i ple de curiositat Nai Hi Ha li va pregar al seu sogre que li revelés aquell secret meravellós, que era l’únic fi de la seva vida.

– És clar! – exclamà l’ancià  – Però em falta una cosa, i sóc massa vell per anar-la a buscar. Si tu volguessis ajudar-me…

– Oi tant que t’ajudarè! -Va assegurar Nai Hi Ha que ja se sentia l’amo de la fàbrica d’or. – digues que he de fer.
– Bé! Jo estic disposat a desvelar-te el secret amb el pacte de que col·laboris amb mi. El que necessitem són tres quilos d’aquella pelussa que creix sota les fulles dels plataners. Atenció: les pelusses que agafis d’aquelles fulles han de ser dels arbres de plàtans que tu mateix hagis plantat i cultivat en els teus camps. Quan hagis arreplegat prou pelussa, porta-me-la i junts farem l’or.

llegenda
Nai Hi Ha va quedar tan feliç que va córrer a casa seva i de seguida va anar a la seva dona a explicar-li el pacte estipulat amb el sogre. Al dia seguent, la família estava compromesa a plantar arbres de plàtans.Amb el temps les plantes van créixer, i amb molta atenció Nai Hi Ha treia de cada fulla la lleugera pelussa. Estava tan concentrat en el projecte que ni s’adonava que l’esposa i els fills arreplegaven els plàtans i cada dia els portaven a vendre al mercat de l’aldea.

Després de 3 anys d’intens treball, Nai Hi Ha havia arreplegat poc més de mig quilo de pelussa: un treball fatigós, més, ell no tenia un altre pensament sinó res més que el de l’or que un dia, amb el pare de la seva dona hauria fabricat.

Finalment, després de 10 anys, Nai Hi Ha havia aconseguit arreplegar 3 quilos de la blanca pelussa que li havia demanat el sogre. La va posar en un cistella i es la va portar a l’ancià.

– Bé! Veig que has seguit, al peu de la lletra, les instruccions i que has treballat amb compromís extraordinari – el va lloar el sogre.

llegenda1

– Ara no queda més que una cosa que fer, obre si us plau  la porta d’allà al fons.

Nai Hi Ha es va precipitar cap a la porta i va quedar paralitzat a la vista del munt de trossos d’or que hi havia arrenglerats sobre la taula. Al voltant de la taula, estaven asseguts l’esposa i els fills de Nai Hi Ha.

– Aquest or és el que hem guanyat venent els nostres bons plàtans en aquests 10 anys- va dir amablement l’esposa de Nai Hi Ha.

– Nai Hi Ha, ja ets un home ric de veritat – el va felicitar amb rostre satisfet el sogre – ara torna a casa i continua amb la teva dona i els teus fills cultivant aquests plàtans. En tots aquests anys has après a transformar els plàtans en or!.


Aquesta llegenda xinesa ha estat trobada a Contes a la voreta del bloc… I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

El fil vermell

r

Explica una vella llegenda xinesa  que l’Avi de la Lluna, Yuè Xià Lǎo, lliga un fil vermell al canell de cada infant que neix, un fil que està lligat a molts altres fils, que al seu torn subjecten els canells de totes les persones amb les que aquest nen està destinat a trobar-se.

Cada nit, tant aviat com es fa fosc, Yuè Xià Lǎo surt  des de la lluna, que és la seva llar,  buscant  aquelles persones que estan destinades a romandre juntes, i, quan les troba, amb un somriure d’orella a orella uneix els seus canells amb el fil vermell. A mesura que el nadó creix, els fils es van escurçant, acostant cada vegada més a aquelles persones que estan destinades a reunir-se, independentment del moment de les seves vides en què les persones s’hagin de conèixer.

Dues persones connectades pel fil vermell estan destinades a ser amants, sense importar temps, lloc o circumstàncies. Els poders d’aquesta corda màgica són tant extraordinaris que ja es pot estirar o contreure el fil que mai es podrà trencar.

D’aquesta llegenda sobre el destí també es poden trobar altres versions al Japó i a la mateixa Xina on encara és una creença ben arrelada… I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

La sospita

xina33
Un home va perdre la seva destral, ràpidament va sospitar del fill del seu veí. Va espiar la seva manera de caminar, exactament com caminen els lladres. Va observar l’expressió del jove, com la dels lladres. Va tenir en compte la seva manera de parlar, igual que la que tenen els lladres. Tots els gestos i accions denunciaven al noi com a culpable del furt de la destral.

Però més tard, l’home va trobar la seva destral. I després quan va tornar a creuar-se amb el fill del seu veí, tots els gestos i accions del vailet semblaven molt diferents als d’un lladre.

Aquest conte xinès l’he trobat al bloc TresxTres. I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

Previous Older Entries

%d bloggers like this: