La pastanaga: conte tradicional xinès

dscn9780Fa una temporada vaig tenir la sort de parlar virtualment amb la fantàstica il·lustradora Laia Domènech també una enamorada dels contes i de les tradicions. I ara voldria felicitar-la i fer extensiva la felicitació a l’editorial milrazones per editar La pastanaga: conte tradicional xinès, un deliciós àlbum il·lustrat en català fruit de l’adaptació que la Laia Domènech ha fet d’aquest conte que també va viatjar per aquest blog.

Us deixo amb la ressenya que va fer la Llibreria Al·lots del mateix:

“El relat és una llegenda circular que ens situa en un bosc llunyà que mai ha estat trepitjat pels humans on un conill troba una pastanaga gegant. Com que ell no té gana de menjar-se-la, decideix que fer-ne amb ella per ajudar a d’altres companys del bosc en situacions més apurades que les d’ell. I com tots ja sabem, la generositat és un grau i tot allò que dónes sense esperar res a canvi, se’t retorna en escreix de mil i una maneres.

muchaszanahoriasLa Laia Domènech, ve del món del disseny i, fruit del seu pas pel cicle d’Il·lustració de l’Escola de la Llotja, va presentar al Premi Eva Toldrà d’Il·lustració 2014 convocat per l’Escola D’Art i Disseny Superior d’Olot (Girona) el que era el seu projecte de fi de curs: La pastanaga.

Si bé la història és senzilla i el ritme concatenat el marquen els mateixos pensaments de generositat que uns animals tenen vers els altres, és una delícia compartir un àlbum com aquest, ja sigui en la intimitat com llegint-lo en veu alta i gaudint de les il·lustracions que omplen les pàgines.
Els colors són continguts, excepte el taronja de la pastanaga, principal protagonista d’aquest relat. Els diferents animals van apareixent i l’art de la Laia aconsegueix que la mirada quedi centrada en algun punt concret (la pastanaga, els habitants del bosc, etc.) però després convida a passejar pels diferents paisatges que ella recrea, ja siguin més oberts o més concrets, depenent de l’animal que apareix en el conte.

Un àlbum ben editat que va directe al cor fruit de la delicadesa, la senzillesa i l’elegància”.

Us convido a gaudir…

I per Sant Jordi, signatura de “Contes de la Ruta de la Seda”

contes de la ruta de la sedaI aquest dissabte 23 d’abril del 2016 em podeu trobar signant el llibre Contes de la Ruta de la Seda” al stand de Nova Casa Editorial que es trobarà a Passeig de Sant Joan 31 (entre Casp i Ausiàs March, Metro: Tetuan i Arc de Triomf) de les 17h. a les 18h.

Aquest llibre és una selecció ben personal d’aquelles tradicions, contes i llegendes que he conegut durant els anys de viatges per Àsia. Contes que han fet durant segles les delícies d’adults i infants i desperten l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’aventura i el desconegut.

 Un recull fet seguint els ensenyaments mil·lenaris dels mestres sufís que ens aconsellen: “quan hagis de triar un camí, tria el camí del cor”. I així, des del cor, encisat pels descobriments que amaguen els camins de l’Àsia, he volgut mostrar la bellesa i les tradicions mil·lenàries del Tibet, la Xina i l’Àsia Central.

FELIÇ SANT JORDI !!!

Conferència: Viatjant per la Ruta de la Seda

Eduard-Balsebre22

 

Avui us volia convidar a una nova xerrada en el marc de la Mostra de Turisme Juvenil que té lloc durant aquests dies a la ciutat de Barcelona.

El proper dilluns 18 d’abril a les 19h tindré el plaer de donar una xerrada sobre la Ruta de la Seda en el Punt d’Informació Juvenil de Sants-Montjuïc (c. Muntades, 5, a la Casa del Mig del Parc de l’Espanya Industrial)

Vull compartir la meva passió per les ciutats mil·lenàries de la Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions. Parlarem de Kashgar, de Samarcanda, de Karimabad, de Xi’an i d’altres indrets fascinants d’aquesta llegendària ruta. US HI ESPEREM !!!

+ informació

Contes de la Ruta de la Seda

Portada

Doncs si, una petit somni es fa realitat per aquestes festes !!!

Ja fa temps que em feia molt il·lusió poder publicar un recull dels meravellosos contes que arriben des de la llunyana Àsia, i finalment, gràcies a Nova Casa Editorial, aquestes mil·lenàries llegendes i tradicions arriben en paper…

Així que tinc el plaer de convidar-vos a una nova activitat de Coneguem el Món, la conferencia “La ruta de la seda, contes i llegendes” que tindrà lloc el proper divendres 18 de desembre a les 19h. a Can Fabra (c. Segre, 24-32 – Sant Andreu).

Un viatge per la mil·lenària Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions, de la meva mà i ben acompanyat per bons amics i grans viatgers com Germán Aguilar i Victor Molero. A més aprofitarem l’acte per presentar aquest llibre de “Contes de la Ruta de la Seda” i aquesta presentació l’acompanyarem d’algunes sorpreses… així que us hi espero !!!

El gall del mandarí

Chinese Drawings - Court and Society cUn mandarí xinès, molt amant dels galls, tenia un gran desig de tenir al seu despatx un quadre d’un gall que fos bonic.

– Qui el podria pintar?

– Senyor, li va dir un dels seus consellers, aquí al mandarinat hi ha un pintor excel·lent que, sens dubte, faria un bell quadre.

El mandarí el va fer cridar i li va encarregar la pintura: aplica’t, doncs vull veure el quadre del gall al meu despatx, que m’animarà molt. Tractaré de complaure’l, va dir el pintor.

Però van passar mesos i el mandarí no en sabia res del seu desitjat quadre, cap notícia del pintor.

Impacient i enfadat, el mandarí va anar a veure al pintor.

– Com pot ser, li va dir, que, en cinc mesos, no m’hagis encara pintat el gall, així aténs el teu mandarí?

– Esperi una mica, li va respondre el pintor. I, en una tela que tenia en el cavallet, en un quart d’hora, va pintar un gall bellíssim, com mai no se n’havia vist cap.

Gall preciós, meravellós, va dir el mandarí, però no puc aprovar que m’hagis fet esperar tant per una cosa que has trigat a fer uns minuts.

Llavors, el pintor el va portar a una habitació del costat, que estava plena de galls pintats, per tot: el terra, el sostre, les parets. Eren els galls que havia hagut de pintar l’artista per adquirir l’habilitat per ser capaç de fer el quadre en quinze minuts.

I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

L’aprenent de lladre

L'aprenent de lladre

El Mestre Wu-tsu Fa-yen deia que si  la gent em pregunta a què s’assembla el Zen li diria que és com aprendre l’art de robar. El fill d’un lladre va veure envellir al seu pare i va pensar: “Si és incapaç de continuar amb la seva professió, qui sinó jo guanyarà el pa en aquesta casa? He d’aprendre l’ofici”. Li va dir al seu pare, i aquest hi va estar d’acord.

Una nit el pare va dur al fill a una casa gran, va forçar la porta, va entrar a la casa, i obrint un gran bagul li va dir al fill que hi entrés per triar alguns vestits. Tan aviat el fill es va introduir en el bagul, va fer caure la tapa i va tancar el pany amb clau. Llavors el pare va sortir al pati, i fent molt de soroll pegant cops a la porta va despertar a tota la família, al mateix temps que ell desapareixia silenciosament.

Els habitants de la casa molt esverats van encendre espelmes i van comprovar que els lladres ja havien marxat. Mentrestant, el fill que continuava tancat dins del bagul, estava d’allò més dolgut per la crueltat del seu pare. Estava molt ferit. Però amb aquestes que va tenir una bona idea. Va fer un soroll que va sonar semblat al xiscle d’una rata. La família va manar a la serventa que agafés una espelma i obrís el bagul. Tan bon punt va notar que obrien la tapa, el presoner va sortir com un llamp, va apagar el llum i va fugir. Els habitants de la casa van córrer darrera d’ell.

El noi va passar al costat d’un pou, va agafar una pedra ben gran i la va llençar dins del pou. Els seus perseguidors que van sentir el soroll de l’aigua es van congregar al voltant del pou segurs que allà al fons hi havia el lladre ofegant-se. Mentrestant, aquest havia aconseguit tornar a casa el seu pare, i es queixava del tracte que havia rebut i que per poc no s’hi deixa la pell.

El pare li va dir: “No t’ofenguis, fill meu. Digues-me només com has aconseguit escapar”. Quan el fill li va narrar totes les seves aventures, el pare va observar: “Fill meu, ja ho tens, ja has après aquest art! ”

Aquest conte l’he trobat a la web del CETR, un centre laic al servei de l’estudi i el cultiu de la qualitat humana que des d’aquesta perspectiva aborden l’apropament a les tradicions religioses.  I fa referència a les ensenyances de Wu-tsu Fa-yen (aprox. 1024-1104, en japonès: Goso Hoén) mestre xinès de l’escola Zen Rinzai.

I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

La fàbrica d’or

llegenda2

Fa molt de temps vivia en una aldea pròxima del riu Mekong un home anomenat Nai Hi Ha. Amava l’or més que a qualsevol altra cosa en el món. Nai Hi Ha tenia una esposa i fills, però gastava tot el seu temps en aconseguir el secret per fabricar l’or. Ben aviat va acabar de gastar el seus diners en experimentar com obtindre’l, fins al punt que no va ser capaç de mantenir la seva família.

L’esposa de Nai Hi Ha no suportà més la situació i va anar a lamentar-se al seu pare. Aquest va fer cridar a Nai Hi Ha i amb veu suau, gentilment, li va dir:

-Estimat Nai Hi Ha, fins avui jo no sabia que tu et dedicaves a les arts màgiques. Com saps, també des defa  moltíssim temps m’interessa el mateix. Vull confiar-te el meu secret: he aconseguit finalment com obtindre or.

Tot excitat i ple de curiositat Nai Hi Ha li va pregar al seu sogre que li revelés aquell secret meravellós, que era l’únic fi de la seva vida.

– És clar! – exclamà l’ancià  – Però em falta una cosa, i sóc massa vell per anar-la a buscar. Si tu volguessis ajudar-me…

– Oi tant que t’ajudarè! -Va assegurar Nai Hi Ha que ja se sentia l’amo de la fàbrica d’or. – digues que he de fer.
– Bé! Jo estic disposat a desvelar-te el secret amb el pacte de que col·laboris amb mi. El que necessitem són tres quilos d’aquella pelussa que creix sota les fulles dels plataners. Atenció: les pelusses que agafis d’aquelles fulles han de ser dels arbres de plàtans que tu mateix hagis plantat i cultivat en els teus camps. Quan hagis arreplegat prou pelussa, porta-me-la i junts farem l’or.

llegenda
Nai Hi Ha va quedar tan feliç que va córrer a casa seva i de seguida va anar a la seva dona a explicar-li el pacte estipulat amb el sogre. Al dia seguent, la família estava compromesa a plantar arbres de plàtans.Amb el temps les plantes van créixer, i amb molta atenció Nai Hi Ha treia de cada fulla la lleugera pelussa. Estava tan concentrat en el projecte que ni s’adonava que l’esposa i els fills arreplegaven els plàtans i cada dia els portaven a vendre al mercat de l’aldea.

Després de 3 anys d’intens treball, Nai Hi Ha havia arreplegat poc més de mig quilo de pelussa: un treball fatigós, més, ell no tenia un altre pensament sinó res més que el de l’or que un dia, amb el pare de la seva dona hauria fabricat.

Finalment, després de 10 anys, Nai Hi Ha havia aconseguit arreplegar 3 quilos de la blanca pelussa que li havia demanat el sogre. La va posar en un cistella i es la va portar a l’ancià.

– Bé! Veig que has seguit, al peu de la lletra, les instruccions i que has treballat amb compromís extraordinari – el va lloar el sogre.

llegenda1

– Ara no queda més que una cosa que fer, obre si us plau  la porta d’allà al fons.

Nai Hi Ha es va precipitar cap a la porta i va quedar paralitzat a la vista del munt de trossos d’or que hi havia arrenglerats sobre la taula. Al voltant de la taula, estaven asseguts l’esposa i els fills de Nai Hi Ha.

– Aquest or és el que hem guanyat venent els nostres bons plàtans en aquests 10 anys- va dir amablement l’esposa de Nai Hi Ha.

– Nai Hi Ha, ja ets un home ric de veritat – el va felicitar amb rostre satisfet el sogre – ara torna a casa i continua amb la teva dona i els teus fills cultivant aquests plàtans. En tots aquests anys has après a transformar els plàtans en or!.


Aquesta llegenda xinesa ha estat trobada a Contes a la voreta del bloc… I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

El fil vermell

r

Explica una vella llegenda xinesa  que l’Avi de la Lluna, Yuè Xià Lǎo, lliga un fil vermell al canell de cada infant que neix, un fil que està lligat a molts altres fils, que al seu torn subjecten els canells de totes les persones amb les que aquest nen està destinat a trobar-se.

Cada nit, tant aviat com es fa fosc, Yuè Xià Lǎo surt  des de la lluna, que és la seva llar,  buscant  aquelles persones que estan destinades a romandre juntes, i, quan les troba, amb un somriure d’orella a orella uneix els seus canells amb el fil vermell. A mesura que el nadó creix, els fils es van escurçant, acostant cada vegada més a aquelles persones que estan destinades a reunir-se, independentment del moment de les seves vides en què les persones s’hagin de conèixer.

Dues persones connectades pel fil vermell estan destinades a ser amants, sense importar temps, lloc o circumstàncies. Els poders d’aquesta corda màgica són tant extraordinaris que ja es pot estirar o contreure el fil que mai es podrà trencar.

D’aquesta llegenda sobre el destí també es poden trobar altres versions al Japó i a la mateixa Xina on encara és una creença ben arrelada… I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

La sospita

xina33
Un home va perdre la seva destral, ràpidament va sospitar del fill del seu veí. Va espiar la seva manera de caminar, exactament com caminen els lladres. Va observar l’expressió del jove, com la dels lladres. Va tenir en compte la seva manera de parlar, igual que la que tenen els lladres. Tots els gestos i accions denunciaven al noi com a culpable del furt de la destral.

Però més tard, l’home va trobar la seva destral. I després quan va tornar a creuar-se amb el fill del seu veí, tots els gestos i accions del vailet semblaven molt diferents als d’un lladre.

Aquest conte xinès l’he trobat al bloc TresxTres. I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

Els tres prínceps de Serendip

serendipHi havia una vegada… Un deixeble i un mestre a la profunditat de la tarda…

– “Mestre, és bo per al savi demostrar la seva intel·ligència?”

– “A vegades pot ser bo i honorable permetre que els homes et rendeixin honors.”

– “Només a vegades?”

– “Altres pot comportar al savi multitud de desgràcies. Això és el que els va passar als tres Prínceps d’Serendip, que van utilitzar distretament la seva intel·ligència.Havien estat educats pel seu pare, que era arquitecte del gran Sha de Pèrsia, amb els millors professors, i ara s’encaminaven en un viatge cap a l’Índia per servir al Gran Mogol, del qual havien sentit la seva gran estima per l’Islam i la saviesa . No obstant això, van tenir un contratemps en el seu camí. ”

– “Què els va passar?”

– “Una tarda com aquesta, caminaven rumb a la ciutat de Kandahar, quan un d’ells va afirmar en veure unes petjades en el camí: ” Per aquí ha passat un camell borni de l’ull dret .”

– “Com va poder endevinar semblant cosa amb tanta exactitud?”

– “Havia observat que l’herba de la part dreta del camí, la que donava al riu, i per tant la més atractiva, estava intacta, mentre la de la part esquerra, la que donava a la muntanya i estava més seca, estava consumida. El camell no veia l’herba del costat del riu. ”

– “I els altres prínceps?”

serendip5

– “El segon, que era més savi, va dir:” li falta una dent al camell. ”

– “Com podia saber-ho?”

– “L’herba arrencada mostrava petites quantitats mastegades i abandonades.”

– “I el tercer?”

– “Era molt més jove, però encara més perspicaç, i, com és natural, en els fills petits, més radical, a l’estar menys segur de si mateix. Va dir: “el camell està coix d’una de les dues potes del darrere. L’esquerra, segur ”

– “Com ho sabia?”

– “Les petjades eren més febles en aquest costat.”

– “I aquí van acabar les investigacions?”

– “No, El major, picat en aquesta competència, va afirmar: “pel meu lloc d’Arquitecte Major del Regne que aquest camell portava una càrrega de mantega i mel.”

– “Però, això és impossible d’endevinar.”

– “S’havia fixat que en una vora del camí hi havia un grup de formigues que menjava en un costat, i en l’altre s’havia concentrat un veritable eixam d’abelles, mosques i vespes.”

“Es tracta d’un difícil repte per als altres dos germans.”

– “El segon germà va baixar de la seva muntura i va avançar unes passes. Era el més faldiller del grup pel que no és estrany que afirmés: “En el camell anava muntada una dona”. I es va posar vermell d’excitació en pensar al petit i gràcil cos de la jove, perquè feia dies que havien sortit de la ciutat de Djem i no havien vist cap dona encara. ”

serendip1
– “Com va poder saber-ho?”

– “S’havia fixat en unes petites petjades de peus sobre el fang del costat del riu.”

– “Per què havia baixat? Tenia set? ”

– “El tercer germà, absolutament ferit en el seu orgull d’adolescent per la intel ligència dels dos grans, va afirmar:” És una dona que es troba embarassada, germà. Hauràs d’esperar un temps per complir els teus desitjos.”

– “Això és encara més difícil de saber.”

– “S’havia adonat que en un costat del pendent havia orinat però s’havia hagut de recolzar amb seves dues mans perquè li pesava el cos al ajupir.”

– “Els tres germans eren molt llestos.”

– “No obstant això, la seva saviesa els va portar moltes desgràcies.”

– “Per què?” – va preguntar el deixeble.

– “Per la seva supèrbia de joves. En acostar-se a la ciutat, van contemplar un mercader que cridava embogit. Li havia desaparegut un dels seus camells i una de les seves dones. Encara que estava més trist per la pèrdua de la càrrega que portava el seu animal, i tirava la culpa a la seva jove esposa que també havia desaparegut.”

– “Era borni de l’ull dret el teu camell?”, Li va dir el germà gran.

– “Sí”, li va dir el mercader intrigat.

– “Li faltava alguna dent?”

– “Era una mica vell”, va dir remugant, “i s’havia barallat amb un camell més jove.”

– “Estava coix de la pota esquerra del darrere?”

– “Crec que sí, se li havia clavat la punta d’una estaca.”

– “Portava una càrrega de mel i mantega.”

– “Una preciosa càrrega, sí.”

serendip4

– “I una dona.”

– “Molt descuidada per cert, la meva dona.”

– “Què estava embarassada.”

– “Per això es retardava contínuament amb les seves coses. I jo, pobre de mi, la vaig deixar enrere un moment. On els heu vist? ”

– “No hem vist mai al teu camell ni la teva dona”, bon home, li van dir els tres prínceps rient alegrement.”

El deixeble també va riure: — “Eren molt savis.”

– “Sí, però el bon mercader estava molt irritat. Quan els veïns del mercat li van dir que havien vist tres bandolers darrera del seu camell i la seva dona, els va denunciar. ”

– “Però, ells tenien raó!”

– “Els va perdre la seva supèrbia juvenil. Havien assenyalat totes aquestes característiques del camell amb tanta exactitud que cap els va creure quan van afirmar no haver vist mai al camell. I s’havien rigut del mercader, hi havia molts testimonis. Van ser portats a la presó i condemnats a mort ja que a Kandahar el robatori de camells és el pitjor delicte, més que el rapte de dones. ”

serendip2
– “Que trist destí per als savis!”

– “La cosa no va acabar tan malament. La dona s’havia escapat, i va poder arribar abans que els desventressin a la plaça pública, com era costum per castigar als lladres de camells. El poderós Emir de Kandahar es va divertir bastant amb la història i va nomenar ministres als tres prínceps. Per cert, que el segon germà es va casar amb la noia, que estava bastant farta del mercader. ”

– “La saviesa té el seu premi. La casualitat els va salvar i van aprendre a ser molt més prudents a l’hora de manifestar la seva intel·ligència davant dels altres.”

Serendip la més impressionant illa que us podeu trobar en el vostre camí.

Serendip és una illa esmentada pels geògrafs àrabs i que la majoria de fonts identifiquen amb Ceilan, l’actual Sri Lanka, tal com ens explica l’interessant bloc Encimbellat a la xarxa (Bloc de geografia i història, dedicat als personatges oblidats, als fets poc coneguts i a les illes inhòspites),  on he trobat aquest conte persa d’on prové el terme “serendipity” (serendipia). La “serendipity” ofereix solucions i resultats a problemes inconnexos amb la recerca que s’està realitzant.


I si voleu llegir altres contes de Persia podeu anar a…

Previous Older Entries

%d bloggers like this: