Gansu – Xina

La província xinesa de Gansu es troba al nord-oest del país i limita amb  Sichuan al sud-est, Qinghai al sud, Mongòlia Interior al nord i amb Xinjiang al nord-oest.  És la terra del desert del Gobi, de les grans exploracions arqueològiques de principis del segle XX, de les coves de Mogao, de l’ètnia hui (els que al Kirguizistan es coneixen per dungans), del final de la Gran Muralla, del pas de a Porta de Jade o del Llac de la Mitja Lluna…

Per mi, amant de l’arqueologia i la història, el bagatge cultural d’aquesta provincia és una petita joia… dies i dies caminant entre els pasadisssos dels museus, aturat davant les representacions dels budes a les coves de Mogao o esperant el capvespre a lloms d’una duna són records que m’omplen encara avui en dia…

LA COVA 465 DE MOGAO: “Des de les muntanyes de sorra que envolten el verd oasi de Dunhuang la mirada no arriba a distingir les formes en la immensitat d’un dels deserts més mítics del món, el desert del Gobi. La ciutat de Dunhuang, sempre limitada per la frontera natural d’aquestes dunes, és l’agradable etapa que ens reserva interessants sorpreses: Yueyaquan (el llac de la mitja lluna) i la pagoda xinesa, Mingsha Shani, especialment, les Coves del Mogao…” llegir més

YUEYAQUAN, EL LLAC DE LA MITJA LLUNA: “El desert del Gobi es troba a només sis km del centre de Dunghuang, i agafant un autobús públic des d’aquesta població es pot fàcilment arribar. Allà, al final d’una avinguda coronada per un clàssic arc xinès, el desert ens dóna la benvinguda. La sorra s’enxarxa amb plàstica bellesa amb les darreres cases de Dunhuang, el reparador oasi on he pogut descansar uns dies tal com feien les caravanes i els viatgers des de fa segles. Aquestes primeres serralades de sorra són conegudes arreu del país pel nom de Mingsha Shan que traduït seria “les muntanyes de la sorra cantant”, pel so del vent quan les agita de dia i de nit…” llegir més

EL LLIBRE IMPRÉS MÉS ANTIC DEL MÓN, EL SUTRA DEL DIAMANT: “… I és així com hauria de mirar un Bodhisattva el món temporal de l’ego: Aquest món és transitori, és com una estrella que cau, o Venus eclipsada per l’alba, una bombolla en el corrent d’un riu, un llampec en un núvol d’estiu, la flama d’una espelma que parpelleja, un esperit i un somni… i se’n va”. Aquesta és la darrera oració del Sutra del Diamant, el llibre imprès més antic del món…” llegir més

Podeu llegir altres relats en aquesta mateixa web a la pàgina de XINA o a la pàgina de XINJIANG.

I per més informació sobre Xina us recomano la web Narinant.cat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: