El basar Rajah a Rawalpindi

Visc a l’Hotel United a pocs metres del basar Rajah, el cor de Rawalpindi. Totes les aromes de les espècies i els perfums orientals es troben en una lleugera brisa de l’hotel, enmig del soroll caòtic dels crits dels venedors, del regateig entre els homes, dels cops de martell dels artesans o de les crides a l’oració del migdia.

I tot just arribo a aquest basar a l’hora en punt, trobant-me una munió d’homes estesos al terra i pregant devotament en direcció a la Meca, mentre els versicles volen per l’aire des del megàfon d’un minaret ancià i estret. Camino curosament al costat dels creients i em perdo per carrers coberts i ombrívols a la recerca de colors, sabors i olors d’Orient deixant-me embriagar per l’atmosfera.

Aquest basar és la suma de diversos mercats en un barri vell (més que vell, descurat i abandonat) amb algunes cases que llueixen tradicionals balconades de fusta que recorden un passat més gloriós ara amagat darrera d’infinitat de cables elèctrics o de telèfon, cartells comercials i tota mena de caòtic mobiliari urbà. I tot acompanyat de moltíssims homes (i les dones…?) i de multitud de parades de queviures.

Les balances de segles passats estan envoltades de síndries, de mandarines, d’ametlles, de pastanagues, de bitxo venut a pes. Les verdures s’exposen sobre teles esteses al terra: alls i cebes, gingebre, tomàquets i patates, coliflors. I al costat dels creients orant, gàbies amb gallines i modestes parades de carn on es barregen potes d’anyell amb vísceres de vedella penjant de ganxos. A l’acaball de la pregària, una suma de veus i crits dels venedors inunda l’ambient i la gentada i, jo entre ells, ens perdem en un mercat on s’hi venen baguls d’alumini i de xapa, i veig, més enllà, restes d’aparells elèctrics desconeguts, peces incertes, aparells de ràdio i televisors en blanc i negre.

Continuo caminant entre els carrerons coberts i em trobo en una zona de tendes de roba, amb teixits de colors sobris i amb teles de vius colors, calçat, joguines, joies i pedreria. En aquest basar ja es troben més dones, encara que no en són majoria… La calor és esgotadora i un acaba per seure en una botiga dedicada a la venda de garlandes de plàstic o paper d’alumini de colors brillants per a la decoració de festes de natalicis. Sense adonarme’n, ja m’han ofert educadament una tassa de te que vaig xarrupant amb cura.

I allà, acompanyada d’un home, apareix com un esperit: una dona amb burka, aquella roba que la cobreix de cap a peus, amb una petita reixa opaca per ocultar els ulls, que l’amaga, que la fa invisible, que la fa presonera… La calor és asfixiant i la seva presència és colpidora.

Agreixo el te, m’aixeco i sense deixar de mirar-la, ressegueixo la seva esquena al caminar, marxo atabalat cap a l’hotel. En mitja hora estic sota l’aigua de la dutxa traient-me aquest regust amarg. És senzill, puc recuperar un neutral paper d’observador però, no puc deixar de pensar: i ella, pot treure’s la sensació d’asfíxia amb unes miserables gotes d’aigua…?

(veure el mapa de la zona)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: