Uzbekistan

Fascinat per l’Uzbekistan… així em vaig sentir i em sento…  les ciutats mil·lenàries de Khivà, Samarcanda i Bukharà, a més d’ésser els grans centres de la cultura, les tradicions i l’art del cor de la Ruta de la Seda, són avui en dia, un reflex de la petites joies de la història de la humanitat…

Si m’agraden els monuments i les mesquites només he de passejar per Samarcanda, si desitjo gaudir d’un vespre de llegendes res millor que restar en silenci quant es fa fosc a Khivà i si vull trobar la màgia dels carrers i basars mil·lenàris només m’he de perdre una estona per Bukharà… i encara hi ha molt més: la Vall de Fergana, el desert de Kyzylkum, la capital del país Taixkent, la regió autònoma de Karakalpakistan , el Mar d’Aral…

No puc estar-me de parlar de l’Uzbekistan… ja sigui al Bloc Amu Daria (2007-2010), a la Revista Fronteras de Papel o en els llibres publicats…

CAPVESPRE A KHIVÀ: “Khivà ens espera amb la ciutadella d’Ichon-Qala oberta i amatent als nous ulls que l’observen. Es poden triar quatre portes per iniciar el camí de descobriment de la seva història, plena de comerç, de dolor, de caravanes i de música. La “porta del pare” o de l’oest, la Ota-darzova, és potser la més espectacular i ens dirigeix, pausadament, a algunes botigues d’artesans del coure i als colors ardents dels edificis. Avui en dia, els carrers d’aquesta ciutat-museu a l’aire lliure s’omplen de petits grups de turistes a la recerca de l’esperit dels minarets, de les medrasses i de les mesquites. A la nit, però, les quatre portes es tanquen sellegant els seus habitants i buidant d’estrangers els carrers i les places…” llegir més

AL VOLTANT DE LA PISCINA: “Una vintena de nens i nenes neden, es llencen aigua els uns als altres, xipollegen i juguen a la piscina. Em trobo al cor de l’antiga Bukharà , el paradís al món, assegut en un dels petits restaurants que envolten la piscina que dóna nom a aquest espai, Labi-Hauz (traduït seria “al voltant de la piscina”). És el lloc de reunió tradicional de tot el poble, on les converses i reflexions sobre l’actualitat es multipliquen igual que el repòs dels vianants. Com és tradició en altres restaurants o salons de te (“tchaï-khana”), estic ajagut en un dostarkhan: una taula alçada a un metre del terra decorada amb acolorides catifes, on hi poden estirar-se entre sis i vuit persones…” llegir més

KHIVA, UN OASIS ENTRE DESIERTOS (Article inicial d’una trilogia que du el nom de “Uzbekistán: cuenta la leyenda…” dedicada a les ciutats mil·lenàries de l’Uzbekistan publicat a la revista Fronteras de Papel, 2008-2009) : “Mientras cortamos por la mitad una radiante y jugosa “tarbuz“ (sandía en uzbeko), Nadir, mi joven anfitrión, a quien conocí en su tienda familiar dedicada a la artesanía del cobre, deja fluir suavemente una historia que dice así: Cuenta la leyenda que Sem, el hijo de Noé, erraba al frente de su tribu desde hacía semanas por las arenas negras del desierto de Karkum y se dirigía hacia las llanuras estériles y pedregosas del desierto de Kizilkum en el corazón de Asia Central…” llegir més

SAMARCANDA, EL ROSTRO MÁS BELLO (Segon article de la trilogia “Uzbekistán: cuenta la leyenda…”):“A cada nuevo nombre aparecía un viejo papel de entre el montón iluminando mi alma viajera y, con el paso de los siguientes días, surgió sutilmente, en pequeños susurros de suaves colores turquesas acompañados del rumor de las oraciones y de los olores de las especias y carnes, una Samarcanda monumental donde las mezquitas y minaretes rivalizaban en belleza con mausoleos y templos. Al día siguiente, con las primeras luces me dirigí a visitar los restos del gran observatorio astronómico Gurkhani Zij que construyó en el año 1428 Ulugh Beg, nieto de Tamerlán y breve soberano del imperio timúrida…” llegir més

BUJARA, LA LENTA ARENA DEL RELOJ (Darrer article de la trilogia “Uzbekistán: cuenta la leyenda…”): “Así es el atardecer en la milenaria Bujara: familias tayikas reunidas en el Labi-Hauz (traducido literalmente: “alrededor de la piscina o del estanque”), en largas conversaciones que se mezclan con olores y aromas, restaurantes y salones de té (tchaï-khana) rodeando el estanque donde se bañan los niños saltando alegremente desde los árboles que dan sombra a toda la plaza. Un murmullo de vida recorre el centro de la ciudad y fluye hacia el interminable laberinto de calles estrechas y paredes blancas, de casas que relucen anaranjadas con los últimos rayos de luz del día, de bazares cubiertos rebosantes de mercancías…llegir més

SHAHR-I-ZINDAH, LA TOMBA DEL REI VIVENT: “A Samarcanda es troba un dels monuments que més em varen impactar de tot el meu viatge per la Ruta de la Seda , el mausoleu de Shahr-i-Zinda o la “tomba del rei vivent”. Aquest mausoleu és un interessant complex funerari, unit des de la seva entrada per un passadís i a banda i banda, s’hi troben d’altres mausoleus. Tot plegat resta envoltat per un extens cementiri musulmà. Shahr-i-Zindah deu el seu nom a un cosí del profeta Mahoma , Qusam ibn-Abbas, el qual va ser decapitat per un infidel mentre es trobava pregant , i en lloc de morir es va resguardar en un nínxol on, diuen, encara es troba i continua vivint…” llegir més

LA MELANGIA DELS MAQÂM:  “Àsia Central ha estat durant mil·lennis un gresol de cultures en el qual s’han aplegat diversos pobles per tal de crear importants civilitzacions. Totes les èpoques i totes les dinasties han deixat proves d’una vida artística refinada, particularment pel que fa a la música i a la dansa. És en aquesta rica tradició on s’ha format la música de l’Uzbekistan . En totes les cultures de l’Àsia Central la música clàssica i religiosa no s’ha transmès per mitjà de partitures escrites sinó que s’ha heretat per transmissió oral de pares a fills, de mestres a alumnes…” llegir més

UNA NIT A LA DISCO: “Després de tot un dia de caminar entre museus, parcs i mesquites, els vespres a Taixkent , la capital de l’Uzbekistan, eren dedicats a la conversa relaxada i a un àpat suau abans d’anar a descansar. Tanmateix, un dia un amic uzbek, en Habid, em va proposar d’anar a una discoteca i fou una sort acceptar la invitació i gaudir d’aquella ni. Perquè Taixkent, a més de trobar-se enmig d’Àsia Central, és també una gran ciutat de quatre milions d’habitants on es barregen modernitat i tradicions i especialment, els estils asiàtic i islàmic amb el comunista i l’europeu…” llegir més

Podeu trobar més informació i relats en la secció del KARAKALPAKISTAN

I per més informació sobre el país recomano llegir la web de Narinant.cat i la web de l’Associació Amu Daria.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: