Shahr-i-Zindah, la tomba del rei vivent

A Samarcanda es troba un dels monuments que més em varen impactar de tot el meu viatge per la Ruta de la Seda, el mausoleu Shahr-i-Zindah, o la “tomba del rei vivent”.

Aquest mausoleu és un interessant complex funerari, unit des de la seva entrada per un passadís i a banda i banda, s’hi troben d’altres mausoleus. Tot plegat resta envoltat per un extens cementiri musulmà.

Shahr-i-Zindah deu el seu nom a un cosí del profeta Mahoma, Qusam ibn-Abbas, el qual va ser decapitat per un infidel mentre es trobava pregant , i en lloc de morir es va resguardar en un nínxol on, diuen, encara es troba i continua vivint. Més enllà de la llegenda, Qusam ibn-Abbas fou l’introductor de l’islamisme en aquesta zona d’Àsia Central.

Tot creient uzbek sap que anar tres cops en pelegrinatge a Shahr-i-Zindah és com anar un cop a La Meca, per la qual cosa, aquest és un dels llocs més importants pel que fa l’àmbit religiós del país, i en el seu ambient es respira cert recolliment i espiritualitat.

Aquest conjunt funerari es va crear durant el pas de nou-cents anys, des del segle XI fins al segle XIX, i inclou més de trenta edificis. La part més elevada és la principal i mitjançant arcades, anomenades chartak, i passadissos es conenecten les diferents estances.

El cos principal, el complex de Qusam ibn-Abbas, es situa en la part nord-est del conjunt i consta de diferents edificis, entre ells el seu mausoleu (l’edifici més antic) i la mesquita (segle XVI).

El grup superior d’edificis destaca pel mausoleu de Khodja-Akhmad (segle XIV) que es situa al nord i un segon mausoleu (anomenat pel seu any de construcció, 1361), que es troba a l’est.

La part del mig, correspon a la família d’Amir Timur (“Tamerlà”) i a l’època d’expansió del seu imperi (finals del segle XIV i principis del segle XV), quan Samarkanda era la seva capital. Destaquen dos mausoleus: el de Shadi Mulk Aga, la seva neboda, i el de Shirin Bika Aga, la seva germana.

Al costat d’aquest darrer, es troba l’anomenat “Octàedre“, una cripta inusual de la primera meitat del segle XV. A mesura que anem baixant, trobem un mausoleu amb doble cúpula, que, particularment, el trobo d’extraordinària bellesa, és el de Kazi Zade Rumi, científic i astrònom.

La meva fascinació per aquest complex ve donada, no només per la seva història, sinó també per la qualitat del treball artesanal de gran part dels seus edificis. La seva arquitectura timúrida i la seva ornamentació combinen la decoració policromada amb sanefes caligràfiques, temes vegetals, inscripcions i polígons simples. 

És en aquest racó de la ciutat, on trobo el sentit de les paraules del poeta Omar Jayyam: “Samarcanda , el rostre més bell que la terra li ha tornat mai al sol”.