Els albercocs de la llarga vida

Diuen que els habitants de la Vall d’Hunza són els més longeus del món. És habitual, com demostren alguns estudis internacionals, trobar-hi un nombre elevat de persones que arriben als cents anys i més, i és així com es creu que en aquesta vall (igual que succeeix en d’altres de l’Himàlaia) han nascut les llegendes sobre Shangri-La i el paradís de l’eterna joventut.

No sé si serà veritat, però el que és absolutament cert és que aquesta vall d’inexplicable bellesa roman aïllada entre set i vuit mesos l’any i aquesta és l’època en què els hunzakuts redueixen la seva activitat a les tasques de la llar i a la cura del bestiar a les bordes.

Tanmateix, en les setmanes en què el sol escalfa els seus rostres i la primavera els somriu l’activitat es torna frenètica i les feines del camp, de la llar i l’atenció al nou turisme de muntanya, delerós d’escalar, ocupen totes les hores del dia.

Som a mitjan maig, tot just quan comença aquesta època i quan em trobo fent una volta pels carrers costeruts de Karimabad. Se’m fa habitual descobrir a les teulades de les cases, o enmig dels camins, esteses de desenes d’albercocs espinyolats i deixats per a què s’assequin – a Hunza, també, és l’únic indret conegut on els albercoquers viuen cent anys, més del doble que a la resta del món. Una imprescindible reserva de menjar per passar els mesos més durs de l’hivern.

En observar els rostres d’una parella d’ancianes mentre els estenen al terra em pregunto, distret, assaborint la flaire dels albercocs: i no seran aquests fruits el secret de l’eterna joventut…?