Contes de la Ruta de la Seda

Portada

Doncs si, una petit somni es fa realitat per aquestes festes !!!

Ja fa temps que em feia molt il·lusió poder publicar un recull dels meravellosos contes que arriben des de la llunyana Àsia, i finalment, gràcies a Nova Casa Editorial, aquestes mil·lenàries llegendes i tradicions arriben en paper…

Així que tinc el plaer de convidar-vos a una nova activitat de Coneguem el Món, la conferencia “La ruta de la seda, contes i llegendes” que tindrà lloc el proper divendres 18 de desembre a les 19h. a Can Fabra (c. Segre, 24-32 – Sant Andreu).

Un viatge per la mil·lenària Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions, de la meva mà i ben acompanyat per bons amics i grans viatgers com Germán Aguilar i Victor Molero. A més aprofitarem l’acte per presentar aquest llibre de “Contes de la Ruta de la Seda” i aquesta presentació l’acompanyarem d’algunes sorpreses… així que us hi espero !!!
Anuncis

Momotaro, el nen préssec

Momotaro

Fa molt, molt temps, en algun lloc de Japó vivia una parella d’ancians. Un dia l’ancià va sortir a la muntanya a recollir llenya mentre que l’anciana va sortir al riu per a rentar roba. De cop i volta, l’anciana va veure un enorme préssec baixava pel riu, aigües abaix. Ella ho va recollir i el va dur a casa.

L’ancià a l’arribar a casa es va sorprendre al veure tan enorme préssec i va dir: “Quin préssec tan gran!, ho tallem? i l’anciana va contestar: “Sí, anem a tallar-lo!” Però abans de tallar-lo, el préssec va començar a moure’s i del seu interior va sortir un nen.

Els ancians es van sorprendre al veure a un nen sortir d’aquell enorme préssec, però també es van alegrar perquè com no tenien fills, aquest nen es convertiria en el seu únic fill. “Li direm Momotaro perquè va néixer d’un “momo”, va dir l’anciana.

Momotaro menjava molt i va créixer fort i robust. Ningú podia rivalitzar amb ell. Era bo i ajudava als seus pares en tot el que li demanaven, però havia alguna cosa que preocupava als ancians: Momotarono encara no havia pronunciat ni una sola paraula.

Per aquella època, uns dimonis estaven causant avalot i cometent maldats per tot el poble, i Momotaro s’indignava i pensava que: “Aquesta situació no ho puc tolerar!”.

Un dia, de cop i volta va començar a parlar i va dir als seus pares: “Vaig a castigar als dimonis! M’heu d’ajudar a preparar les meves coses per a sortir a buscar-los.” Els ancians es van quedar sorpresos a l’escoltar per primera vegada la veu de Momotaro. Així que van ajudar al seu fill i li van donar robes noves i “kibi dango” perquè pogués menjar durant el viatge. Momotaro va partir cap a la illa dels dimonis. Els ancians resaven perquè el seu fill es trobés sa i estalvi.

Momotaro

Momotoro es va trobar en el camí amb un gos. El gos li va dir: “Escolta! Dóna’m un “kibi dango” per favor. Si m’ho dónes t’ajudaré en el que sigui”. Momotaro li va lliurar un “kibi dango” i van començar a caminar junts.

Poc després es van trobar amb un mico, el qual va demanar a Momotaro ho mateix que el gos. Momotaro va agafar un “kibi dango” i l’hi va lliurar, i els tres van començar la marxa novament.

En el camí a la illa del dimoni, van trobar a un faisà, el qual va demanar el mateix que els anteriors i es va unir al grup.

Van passar uns dies i van arribar per fi a la “illa dels dimonis”. El faisà va realitzar un vol de reconeixement i al tornar va dir: “Ara tots estan prenent “Sake”. Momotaro va pensar que era una bona ocasió i va dir: “Anem”.

Però no podien entrar perquè la porta del castell estava tancada. En aquest moment el mico va saltar la muralla i va obrir el pany.

Els quatre van entrar alhora i els dimonis van quedar sorpresos al veure’ls. El gos va mossegar a un dimoni, el mico va esgarrapar a un altre mentre que el faisà picotejava a un tercer. Momotaro va donar un cops de cap als dimonis i els va dir: “No feu més coses dolentes!”. Els dimonis van contestar: “Mai més ho farem!, perdona’ns!”.

Momotaro els va perdonar i va recobrar el tresor robat, tornant a casa sa i estalvi amb els seus amics i repartint les riqueses entre la gent del poble.

Momotaro és un dels més famosos contes tradicionals japonesos. Narra la història d’un nen que, amb l’ajuda d’un gos, una mona i un faisà, salva els habitants de l’illa d’Onigashima dels dimonis que hi habiten. Aquesta versió ha estat trobada a Casa Àsia i a continuació  podeu veure una versió que he trobat a Youtube representada amb titelles per a l’assignatura d’expressió i comunicació dins el grau d’educació infantil.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Japó:

Els rics i els pobres

NasrudinAl poble del gran savi sufí Nasreddín Hodja es passava molta gana. Hi havia crisi. Els pobres morien de fam, però els rics havien estat previsors (i s’havien fet rics gràcies a aprofitar-se de les necessitats i la pobresa de la majoria) i tenien el rebost ben ple de blat, d’oli i de llegums.

Khadija l’esposa de Nasreddín va dir llavors al seu marit:

– La vida en aquest poble s’està tornant insuportable; la meitat de la gent és molt rica i l’altra meitat no té ni per menjar. Si tu, que ets un home respectat per tothom, aconseguissis convèncer els rics perquè repartissin justament les seves riqueses, tothom seria més feliç i no hi passariem gana.

– Tens raó, dona. Ho he d’intentar.

Nasreddín va marxar de casa i va tornar de fosca nit, del tot esgotat. La seva dona, nerviosa, va preguntar-li:

– I què Nasreddín; te n’has sortit?

– Només a mitges, doneta meva – es lamentà el savi.

– I com només a mitges?

– Sí, n’he convençut la meitat del poble. He convençut els pobres.

Aquest conte forma part de la rica tradició del mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà, un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. Podeu llegir més a aquest enllaç o a la Guia de Samarcanda

Els dos germans i les pipes de carbassa

koreandoor

Fa molts i molts anys, vivien a Corea dos germans: en Chang, tan garrepa que era incapaç de compartir ni un bocí del seu menjar, i en Kim, sempre amable i servicial. Un dia, els germans van veure una petita oreneta que havia caigut del niu i s’havia trencat una poteta. Kim de seguida va agafar-la i li va fer un torniquet perquè se li curés.

Chang va exclamar: “Què beneït! Mira que fer-li un torniquet a un ocell!” En Kim va agafar l’oreneta, se la va endur a casa i quan se li va curar la pota la va deixar anar.

Pocs dies després, l’oreneta va tornar i va tirar una pipa de carbassa als peus d’en Kim. En Kim va plantar la llavor en un racó de les seves terres i cada dia la regava i netejava les males herbes. Molt aviat va començar a créixer una planta amb una carbassa sota les fulles. Quan va arribar l’època de la collita, la carbassa s’havia fet tan grossa que Kim va pensar que era massa pesada per moure-la i que seria millor partir-la i donar-ne un tros a cada família del poble. Però quan en Kim va obrir la carbassa, van començar a sortir monedes d’or. Així doncs, en Kim va compartir la carbassa i les monedes d’or amb tota la gent del poble.

Quan en Chang va veure què havia passat, va decidir que a ell també li agradaria tenir tan bona sort. Va buscar una oreneta petita i, cruelment, li va partir la poteta. Li va fer un torniquet i quan la porta ja estava guarida, la va deixar anar. Pocs dies després, l’oreneta va tornar amb una llavor de carbassa al bec. En Chang la hi va prendre i es va afanyar a plantar-la. De seguida va començar a créixer una planta. Però, quan en Chang ja estava preparat per agafar la carbassa, va pensar: “No seré tan beneit com el meu germà. No repartiré ni la carbassa ni el seu or.”
Va tallar la carbassa i aleshores van començar a sortir aranyes i serps que li van pujar per tot el cos i al mateix temps la planta va començar a créixer cap el cel. En Chang es va enfilar per la planta per escapar de les aranyes i les serps, però quan va arribar al cel la planta es va assecar. Si mai mireu al cel i veieu un núvol amb forma de nen sabreu que es tracta d’en Chang, perquè encara no ha après que ser amable amb els altres pot reportar riqueses.


Aquesta llegenda coreana l’he trobat a la publicació X-Recursos de Minyons i Guies de Catalunya.

L’aiguader i els dos atuells

hinduflowers

Diu aquesta història que una vegada va viure en un poble de la Índia una aiguader. El seu ofici, tal com deveu saber, suposar o imaginar, era anar cada dia a la font a cercar aigua amb els seus dos atuells (dos recipients fets de fang) penjats a les puntes d’un pal que duia sobre les seves espatlles.

Un dels atuells però, all llarg dels anys, s’havia anat esquerdant i fent malbé, de tal manera que part de l’aigua es perdia pel camí. L’altre atuell, en canvi, era perfecte i mantenia intacte el seu contingut. I és clar, això passava cada dia.

L’atuell sense esquerdes estava molt cofoi i orgullós dels seus èxits ja que veia que era perfecte per la finalitat de dur l’aigua amunt i avall. L’altre atuell, però, se n’adonava i s’avergonyia de les seves esquerdes: és clar, per culpa seva l’aiguader perdia part de la càrrega d’aigua pel camí. I és per això que l’atuell esquerdat un dia va dir a l’aiguader:

– Estic trist i avergonyit i em vull disculpar amb tu perquè a causa de les meves esquerdes només aconsegueixes la meitat del valor que hauries de
rebre pel teu treball. L’aiguader, però, de forma sorprenent li va contestar:

– Demà, quan tornem a casa, vull que miris enrere en el camí. L’atuell esquerdat no entenia com era que l’aiguader no estava enfadat i en
canvi li havia respòs de forma tan misteriosa. L’endemà al matí, en el camí de tornada cap a casa, l’atuell esquerdat va fer tal com l’aiguader li havia dit.

Quina sorpresa! Quan va mirar enrera va veure que una llarga filera de flors de tots colors s’estenia al llarg del camí, però només per la seva banda! És clar! Les flors havien nascut i crescut gràcies a l’aigua que, cada dia, regalimava per les seves esquerdes! L’altra banda del camí era, en canvi, seca, polsegosa i sense ni un bri d’herba.

L’aiguader li va dir llavors :

– T’has adonat que les flors només creixen en la teva banda del camí ? Vaig voler aprofitar les teves esquerdes i vaig sembrar llavors de flors.

Cada dia les has regades i de tant en tant, jo he pogut collir-les. Si no fossis exactament com ets, amb la teva imperfecció i les teves esquerdes, no
hagués estat possible crear aquesta bellesa…

Aquest conte també forma part de la tradició oral d’altres zones d’Àsia com la Xina, Japó o el sudest asiàtic.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

El gall del mandarí

Chinese Drawings - Court and Society cUn mandarí xinès, molt amant dels galls, tenia un gran desig de tenir al seu despatx un quadre d’un gall que fos bonic.

– Qui el podria pintar?

– Senyor, li va dir un dels seus consellers, aquí al mandarinat hi ha un pintor excel·lent que, sens dubte, faria un bell quadre.

El mandarí el va fer cridar i li va encarregar la pintura: aplica’t, doncs vull veure el quadre del gall al meu despatx, que m’animarà molt. Tractaré de complaure’l, va dir el pintor.

Però van passar mesos i el mandarí no en sabia res del seu desitjat quadre, cap notícia del pintor.

Impacient i enfadat, el mandarí va anar a veure al pintor.

– Com pot ser, li va dir, que, en cinc mesos, no m’hagis encara pintat el gall, així aténs el teu mandarí?

– Esperi una mica, li va respondre el pintor. I, en una tela que tenia en el cavallet, en un quart d’hora, va pintar un gall bellíssim, com mai no se n’havia vist cap.

Gall preciós, meravellós, va dir el mandarí, però no puc aprovar que m’hagis fet esperar tant per una cosa que has trigat a fer uns minuts.

Llavors, el pintor el va portar a una habitació del costat, que estava plena de galls pintats, per tot: el terra, el sostre, les parets. Eren els galls que havia hagut de pintar l’artista per adquirir l’habilitat per ser capaç de fer el quadre en quinze minuts.

I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

El tigre i la guineu

Tigre

En una selva allunyada s’instal·là un tigre amb ganes de mostrat el seu poder. A més de ser enorme, aquest felí matava i engolia sense pietat diverses peces diàries posant en perill l’equilibri de la jungla.

La resta dels animals, esverats i entristits, decidiren lliurar-li cada dia al gran sanguinari  un membre d’una família, començant pels més grans. I així ho feren fins que els tocà el torn als mascles de les guineus. I quan el mascle de la guineu padrí estava a punt de marxar per ser sacrificat, el seu nét digué que ell mateix ocuparia el seu lloc.

La petita guineu es plantà sense por davant del tigre i començà a riure compulsivament. El gran felí, desconcertat, li preguntà per què estava rient, i el petit li digué que un altre tigre li estava furtant bones mossades. El tigre, enfurismat, li digué que el portés davant de tan aterridor adversari.

Es posaren en camí i molt aviat arribaren a un pou profund. La petita guineu contestà al tigre que el seu company vivia allí dins. El felí s’acostà al pou i al veure el seu reflex a l’aigua, amb una expressió tan ferotge, no es reconegué i pensà que era un altre tigre. I llavors… es llançà de cap a les fosques aigües per lluitar a mort amb el seu reflex.

Aquest conte tradicional de Nepal ens recorda altres llegendes més properes i d’arreu del món. I a aquest enllaç podeu llegir més contes del Nepal.

La concentració

Concentració

Després de guanyar diversos concursos de Kyūdō (tir a l’arc), el jove i jactanciós campió va reptar a un mestre Zen que era reconegut per la seva destresa com arquer.

El jove va demostrar una notable tècnica quan va fer impactar la fletxa a l’ull d’un llunyà búfal en el primer intent, i després va partir aquesta fletxa amb el segon tir.

– Ja està, li va dir al vell, a veure si pots igualar això!.

Immutable, el mestre no va desenfundar el seu arc, però va convidar al jove arquer que el seguís cap a la muntanya.

Curiós sobre les intencions del vell, el campió el va seguir cap a dalt de la muntanya fins que van arribar a un profund abisme travessat per un fràgil i tremolós tronc.

Aturat amb calma al mig del inestable i certament perillós pont, el vell va triar com a blanc un llunyà arbre, va desenfundar el seu arc, i va disparar un tir net i directe.

– Ara és el teu torn, va dir mentre es parava graciosament a terra ferma.

Contemplant amb terror l’abisme aparentment sense fons, el jove no va poder obligar-se a pujar al tronc, i menys a fer el tir.

– Tens molta habilitat amb l’arc, va dir el mestre, però tens poca habilitat amb la ment que et fa errar el tir.

Aquest conte zen l’he trobat en el bloc “Waw, tinc un blog“. I si voleu podeu llegir més contes zen o contes i llegendes del Japó.

L’aprenent de lladre

L'aprenent de lladre

El Mestre Wu-tsu Fa-yen deia que si  la gent em pregunta a què s’assembla el Zen li diria que és com aprendre l’art de robar. El fill d’un lladre va veure envellir al seu pare i va pensar: “Si és incapaç de continuar amb la seva professió, qui sinó jo guanyarà el pa en aquesta casa? He d’aprendre l’ofici”. Li va dir al seu pare, i aquest hi va estar d’acord.

Una nit el pare va dur al fill a una casa gran, va forçar la porta, va entrar a la casa, i obrint un gran bagul li va dir al fill que hi entrés per triar alguns vestits. Tan aviat el fill es va introduir en el bagul, va fer caure la tapa i va tancar el pany amb clau. Llavors el pare va sortir al pati, i fent molt de soroll pegant cops a la porta va despertar a tota la família, al mateix temps que ell desapareixia silenciosament.

Els habitants de la casa molt esverats van encendre espelmes i van comprovar que els lladres ja havien marxat. Mentrestant, el fill que continuava tancat dins del bagul, estava d’allò més dolgut per la crueltat del seu pare. Estava molt ferit. Però amb aquestes que va tenir una bona idea. Va fer un soroll que va sonar semblat al xiscle d’una rata. La família va manar a la serventa que agafés una espelma i obrís el bagul. Tan bon punt va notar que obrien la tapa, el presoner va sortir com un llamp, va apagar el llum i va fugir. Els habitants de la casa van córrer darrera d’ell.

El noi va passar al costat d’un pou, va agafar una pedra ben gran i la va llençar dins del pou. Els seus perseguidors que van sentir el soroll de l’aigua es van congregar al voltant del pou segurs que allà al fons hi havia el lladre ofegant-se. Mentrestant, aquest havia aconseguit tornar a casa el seu pare, i es queixava del tracte que havia rebut i que per poc no s’hi deixa la pell.

El pare li va dir: “No t’ofenguis, fill meu. Digues-me només com has aconseguit escapar”. Quan el fill li va narrar totes les seves aventures, el pare va observar: “Fill meu, ja ho tens, ja has après aquest art! ”

Aquest conte l’he trobat a la web del CETR, un centre laic al servei de l’estudi i el cultiu de la qualitat humana que des d’aquesta perspectiva aborden l’apropament a les tradicions religioses.  I fa referència a les ensenyances de Wu-tsu Fa-yen (aprox. 1024-1104, en japonès: Goso Hoén) mestre xinès de l’escola Zen Rinzai.

I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

Guru Nanak i les ablucions

Guru NanakGuru Nanak –el fundador del Sikhisme- va fer llargs viatges amb el seu amic Mardana, a la recerca dels ensenyaments dels mestres. Van conèixer monjos renunciants, van preguntar a sacerdots en els temples, es van instruir en la interpretació de les diverses escriptures sagrades; van indagar el sentit de les pràctiques ascètiques, dels cultes i les devocions, cercant respostes a les seves inquietuds.

Conten que a Haridwar, a les ribes del Ganges, van trobar un grup que, en les seves ablucions, escampava l’aigua en direcció al sol ixent, en honor als avantpassats. Nanak s’hi va apropar i va començar a tirar aigua en la direcció contrària.

– Què fas? –li preguntaren.

– Estic regant els meus camps –els va respondre.

– Com vols que l’aigua arribi fins els teus camps? –li van dir.

– Si l’aigua pot arribar fins els vostres avantpassats que es troben a l’altre món, com no arribarà fins els meus camps que, per bé que lluny, són en aquest món?

Aquest conte l’he trobat a la web del CETR, un centre laic al servei de l’estudi i el cultiu de la qualitat humana que des d’aquesta perspectiva aborden l’apropament a les tradicions religioses. Guru Nanak (1469-1539) és el fundador del Sikhisme, la cinquena religió més important del món per nombre de devots ja que segons les estimacions actuals comptaria entre 21 i 26 milions de fidels, situats principalment a l’estat indi del Panjab.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Pakistan o de  l’Índia:

PAKISTAN

Previous Older Entries Next Newer Entries

%d bloggers like this: