L’aiguader i els dos atuells

hinduflowers

Diu aquesta història que una vegada va viure en un poble de la Índia una aiguader. El seu ofici, tal com deveu saber, suposar o imaginar, era anar cada dia a la font a cercar aigua amb els seus dos atuells (dos recipients fets de fang) penjats a les puntes d’un pal que duia sobre les seves espatlles.

Un dels atuells però, all llarg dels anys, s’havia anat esquerdant i fent malbé, de tal manera que part de l’aigua es perdia pel camí. L’altre atuell, en canvi, era perfecte i mantenia intacte el seu contingut. I és clar, això passava cada dia.

L’atuell sense esquerdes estava molt cofoi i orgullós dels seus èxits ja que veia que era perfecte per la finalitat de dur l’aigua amunt i avall. L’altre atuell, però, se n’adonava i s’avergonyia de les seves esquerdes: és clar, per culpa seva l’aiguader perdia part de la càrrega d’aigua pel camí. I és per això que l’atuell esquerdat un dia va dir a l’aiguader:

– Estic trist i avergonyit i em vull disculpar amb tu perquè a causa de les meves esquerdes només aconsegueixes la meitat del valor que hauries de
rebre pel teu treball. L’aiguader, però, de forma sorprenent li va contestar:

– Demà, quan tornem a casa, vull que miris enrere en el camí. L’atuell esquerdat no entenia com era que l’aiguader no estava enfadat i en
canvi li havia respòs de forma tan misteriosa. L’endemà al matí, en el camí de tornada cap a casa, l’atuell esquerdat va fer tal com l’aiguader li havia dit.

Quina sorpresa! Quan va mirar enrera va veure que una llarga filera de flors de tots colors s’estenia al llarg del camí, però només per la seva banda! És clar! Les flors havien nascut i crescut gràcies a l’aigua que, cada dia, regalimava per les seves esquerdes! L’altra banda del camí era, en canvi, seca, polsegosa i sense ni un bri d’herba.

L’aiguader li va dir llavors :

– T’has adonat que les flors només creixen en la teva banda del camí ? Vaig voler aprofitar les teves esquerdes i vaig sembrar llavors de flors.

Cada dia les has regades i de tant en tant, jo he pogut collir-les. Si no fossis exactament com ets, amb la teva imperfecció i les teves esquerdes, no
hagués estat possible crear aquesta bellesa…

Aquest conte també forma part de la tradició oral d’altres zones d’Àsia com la Xina, Japó o el sudest asiàtic.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

El gall del mandarí

Chinese Drawings - Court and Society cUn mandarí xinès, molt amant dels galls, tenia un gran desig de tenir al seu despatx un quadre d’un gall que fos bonic.

– Qui el podria pintar?

– Senyor, li va dir un dels seus consellers, aquí al mandarinat hi ha un pintor excel·lent que, sens dubte, faria un bell quadre.

El mandarí el va fer cridar i li va encarregar la pintura: aplica’t, doncs vull veure el quadre del gall al meu despatx, que m’animarà molt. Tractaré de complaure’l, va dir el pintor.

Però van passar mesos i el mandarí no en sabia res del seu desitjat quadre, cap notícia del pintor.

Impacient i enfadat, el mandarí va anar a veure al pintor.

– Com pot ser, li va dir, que, en cinc mesos, no m’hagis encara pintat el gall, així aténs el teu mandarí?

– Esperi una mica, li va respondre el pintor. I, en una tela que tenia en el cavallet, en un quart d’hora, va pintar un gall bellíssim, com mai no se n’havia vist cap.

Gall preciós, meravellós, va dir el mandarí, però no puc aprovar que m’hagis fet esperar tant per una cosa que has trigat a fer uns minuts.

Llavors, el pintor el va portar a una habitació del costat, que estava plena de galls pintats, per tot: el terra, el sostre, les parets. Eren els galls que havia hagut de pintar l’artista per adquirir l’habilitat per ser capaç de fer el quadre en quinze minuts.

I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

El tigre i la guineu

Tigre

En una selva allunyada s’instal·là un tigre amb ganes de mostrat el seu poder. A més de ser enorme, aquest felí matava i engolia sense pietat diverses peces diàries posant en perill l’equilibri de la jungla.

La resta dels animals, esverats i entristits, decidiren lliurar-li cada dia al gran sanguinari  un membre d’una família, començant pels més grans. I així ho feren fins que els tocà el torn als mascles de les guineus. I quan el mascle de la guineu padrí estava a punt de marxar per ser sacrificat, el seu nét digué que ell mateix ocuparia el seu lloc.

La petita guineu es plantà sense por davant del tigre i començà a riure compulsivament. El gran felí, desconcertat, li preguntà per què estava rient, i el petit li digué que un altre tigre li estava furtant bones mossades. El tigre, enfurismat, li digué que el portés davant de tan aterridor adversari.

Es posaren en camí i molt aviat arribaren a un pou profund. La petita guineu contestà al tigre que el seu company vivia allí dins. El felí s’acostà al pou i al veure el seu reflex a l’aigua, amb una expressió tan ferotge, no es reconegué i pensà que era un altre tigre. I llavors… es llançà de cap a les fosques aigües per lluitar a mort amb el seu reflex.

Aquest conte tradicional de Nepal ens recorda altres llegendes més properes i d’arreu del món. I a aquest enllaç podeu llegir més contes del Nepal.

La concentració

Concentració

Després de guanyar diversos concursos de Kyūdō (tir a l’arc), el jove i jactanciós campió va reptar a un mestre Zen que era reconegut per la seva destresa com arquer.

El jove va demostrar una notable tècnica quan va fer impactar la fletxa a l’ull d’un llunyà búfal en el primer intent, i després va partir aquesta fletxa amb el segon tir.

– Ja està, li va dir al vell, a veure si pots igualar això!.

Immutable, el mestre no va desenfundar el seu arc, però va convidar al jove arquer que el seguís cap a la muntanya.

Curiós sobre les intencions del vell, el campió el va seguir cap a dalt de la muntanya fins que van arribar a un profund abisme travessat per un fràgil i tremolós tronc.

Aturat amb calma al mig del inestable i certament perillós pont, el vell va triar com a blanc un llunyà arbre, va desenfundar el seu arc, i va disparar un tir net i directe.

– Ara és el teu torn, va dir mentre es parava graciosament a terra ferma.

Contemplant amb terror l’abisme aparentment sense fons, el jove no va poder obligar-se a pujar al tronc, i menys a fer el tir.

– Tens molta habilitat amb l’arc, va dir el mestre, però tens poca habilitat amb la ment que et fa errar el tir.

Aquest conte zen l’he trobat en el bloc “Waw, tinc un blog“. I si voleu podeu llegir més contes zen o contes i llegendes del Japó.

L’aprenent de lladre

L'aprenent de lladre

El Mestre Wu-tsu Fa-yen deia que si  la gent em pregunta a què s’assembla el Zen li diria que és com aprendre l’art de robar. El fill d’un lladre va veure envellir al seu pare i va pensar: “Si és incapaç de continuar amb la seva professió, qui sinó jo guanyarà el pa en aquesta casa? He d’aprendre l’ofici”. Li va dir al seu pare, i aquest hi va estar d’acord.

Una nit el pare va dur al fill a una casa gran, va forçar la porta, va entrar a la casa, i obrint un gran bagul li va dir al fill que hi entrés per triar alguns vestits. Tan aviat el fill es va introduir en el bagul, va fer caure la tapa i va tancar el pany amb clau. Llavors el pare va sortir al pati, i fent molt de soroll pegant cops a la porta va despertar a tota la família, al mateix temps que ell desapareixia silenciosament.

Els habitants de la casa molt esverats van encendre espelmes i van comprovar que els lladres ja havien marxat. Mentrestant, el fill que continuava tancat dins del bagul, estava d’allò més dolgut per la crueltat del seu pare. Estava molt ferit. Però amb aquestes que va tenir una bona idea. Va fer un soroll que va sonar semblat al xiscle d’una rata. La família va manar a la serventa que agafés una espelma i obrís el bagul. Tan bon punt va notar que obrien la tapa, el presoner va sortir com un llamp, va apagar el llum i va fugir. Els habitants de la casa van córrer darrera d’ell.

El noi va passar al costat d’un pou, va agafar una pedra ben gran i la va llençar dins del pou. Els seus perseguidors que van sentir el soroll de l’aigua es van congregar al voltant del pou segurs que allà al fons hi havia el lladre ofegant-se. Mentrestant, aquest havia aconseguit tornar a casa el seu pare, i es queixava del tracte que havia rebut i que per poc no s’hi deixa la pell.

El pare li va dir: “No t’ofenguis, fill meu. Digues-me només com has aconseguit escapar”. Quan el fill li va narrar totes les seves aventures, el pare va observar: “Fill meu, ja ho tens, ja has après aquest art! ”

Aquest conte l’he trobat a la web del CETR, un centre laic al servei de l’estudi i el cultiu de la qualitat humana que des d’aquesta perspectiva aborden l’apropament a les tradicions religioses.  I fa referència a les ensenyances de Wu-tsu Fa-yen (aprox. 1024-1104, en japonès: Goso Hoén) mestre xinès de l’escola Zen Rinzai.

I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

Guru Nanak i les ablucions

Guru NanakGuru Nanak –el fundador del Sikhisme- va fer llargs viatges amb el seu amic Mardana, a la recerca dels ensenyaments dels mestres. Van conèixer monjos renunciants, van preguntar a sacerdots en els temples, es van instruir en la interpretació de les diverses escriptures sagrades; van indagar el sentit de les pràctiques ascètiques, dels cultes i les devocions, cercant respostes a les seves inquietuds.

Conten que a Haridwar, a les ribes del Ganges, van trobar un grup que, en les seves ablucions, escampava l’aigua en direcció al sol ixent, en honor als avantpassats. Nanak s’hi va apropar i va començar a tirar aigua en la direcció contrària.

– Què fas? –li preguntaren.

– Estic regant els meus camps –els va respondre.

– Com vols que l’aigua arribi fins els teus camps? –li van dir.

– Si l’aigua pot arribar fins els vostres avantpassats que es troben a l’altre món, com no arribarà fins els meus camps que, per bé que lluny, són en aquest món?

Aquest conte l’he trobat a la web del CETR, un centre laic al servei de l’estudi i el cultiu de la qualitat humana que des d’aquesta perspectiva aborden l’apropament a les tradicions religioses. Guru Nanak (1469-1539) és el fundador del Sikhisme, la cinquena religió més important del món per nombre de devots ja que segons les estimacions actuals comptaria entre 21 i 26 milions de fidels, situats principalment a l’estat indi del Panjab.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Pakistan o de  l’Índia:

PAKISTAN

Oshidori i Sonjo

oshidori

Una vegada hi havia un caçador i falconer anomenat Sonjo. Un dia se’n va anar a caçar i no va trobar caça; quan tornava cap a casa, va veure una parella d’oques mandarines nedant plegades en un riu que ell es disposava a travessar. Al Japó, matar oshidori (oques mandarines) no està bé, perquè són el símbol de l’amor conjugal, però aquell dia Sonjo tenia fam i va disparar contra la parella. La seva fletxa va travessar el mascle; la femella va fugir i es va amagar en uns joncs de la vora llunyana. En Sonjo va agafar l’ocell mort, el va dur a casa seva i el va coure.

Al vespre, va tenir un somni esgarrifós. Una dona molt bella entrava a la seva habitació i es posava a plorar amargament, tot preguntant-li:

Per què l’has mort? Vivíem molt felices tots dos junts, i tu l’has mort! A mi també m’has mort, perquè jo no viuré sense el meu company.

L’endemà, quan es va despertar, va recordar el somni i va tornar al riu. Allà va veure la femella oshidori que nedava sola. L’oca es va dirigir cap a on estava en Sonjo i, quan va ser a prop seu, es va enfonsar dins l’aigua i no va tornar a sortir mai més.

Després d’això, en Sonjo es va afaitar el cap i va fer-se monjo.

Aquesta és una adaptació del conte “Oshidori” del llibre “Balades i contes japonesos” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995) d’Eduard Llorens i Miquel Zueras.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Japó:

La fàbrica d’or

llegenda2

Fa molt de temps vivia en una aldea pròxima del riu Mekong un home anomenat Nai Hi Ha. Amava l’or més que a qualsevol altra cosa en el món. Nai Hi Ha tenia una esposa i fills, però gastava tot el seu temps en aconseguir el secret per fabricar l’or. Ben aviat va acabar de gastar el seus diners en experimentar com obtindre’l, fins al punt que no va ser capaç de mantenir la seva família.

L’esposa de Nai Hi Ha no suportà més la situació i va anar a lamentar-se al seu pare. Aquest va fer cridar a Nai Hi Ha i amb veu suau, gentilment, li va dir:

-Estimat Nai Hi Ha, fins avui jo no sabia que tu et dedicaves a les arts màgiques. Com saps, també des defa  moltíssim temps m’interessa el mateix. Vull confiar-te el meu secret: he aconseguit finalment com obtindre or.

Tot excitat i ple de curiositat Nai Hi Ha li va pregar al seu sogre que li revelés aquell secret meravellós, que era l’únic fi de la seva vida.

– És clar! – exclamà l’ancià  – Però em falta una cosa, i sóc massa vell per anar-la a buscar. Si tu volguessis ajudar-me…

– Oi tant que t’ajudarè! -Va assegurar Nai Hi Ha que ja se sentia l’amo de la fàbrica d’or. – digues que he de fer.
– Bé! Jo estic disposat a desvelar-te el secret amb el pacte de que col·laboris amb mi. El que necessitem són tres quilos d’aquella pelussa que creix sota les fulles dels plataners. Atenció: les pelusses que agafis d’aquelles fulles han de ser dels arbres de plàtans que tu mateix hagis plantat i cultivat en els teus camps. Quan hagis arreplegat prou pelussa, porta-me-la i junts farem l’or.

llegenda
Nai Hi Ha va quedar tan feliç que va córrer a casa seva i de seguida va anar a la seva dona a explicar-li el pacte estipulat amb el sogre. Al dia seguent, la família estava compromesa a plantar arbres de plàtans.Amb el temps les plantes van créixer, i amb molta atenció Nai Hi Ha treia de cada fulla la lleugera pelussa. Estava tan concentrat en el projecte que ni s’adonava que l’esposa i els fills arreplegaven els plàtans i cada dia els portaven a vendre al mercat de l’aldea.

Després de 3 anys d’intens treball, Nai Hi Ha havia arreplegat poc més de mig quilo de pelussa: un treball fatigós, més, ell no tenia un altre pensament sinó res més que el de l’or que un dia, amb el pare de la seva dona hauria fabricat.

Finalment, després de 10 anys, Nai Hi Ha havia aconseguit arreplegar 3 quilos de la blanca pelussa que li havia demanat el sogre. La va posar en un cistella i es la va portar a l’ancià.

– Bé! Veig que has seguit, al peu de la lletra, les instruccions i que has treballat amb compromís extraordinari – el va lloar el sogre.

llegenda1

– Ara no queda més que una cosa que fer, obre si us plau  la porta d’allà al fons.

Nai Hi Ha es va precipitar cap a la porta i va quedar paralitzat a la vista del munt de trossos d’or que hi havia arrenglerats sobre la taula. Al voltant de la taula, estaven asseguts l’esposa i els fills de Nai Hi Ha.

– Aquest or és el que hem guanyat venent els nostres bons plàtans en aquests 10 anys- va dir amablement l’esposa de Nai Hi Ha.

– Nai Hi Ha, ja ets un home ric de veritat – el va felicitar amb rostre satisfet el sogre – ara torna a casa i continua amb la teva dona i els teus fills cultivant aquests plàtans. En tots aquests anys has après a transformar els plàtans en or!.


Aquesta llegenda xinesa ha estat trobada a Contes a la voreta del bloc… I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

El fil vermell

r

Explica una vella llegenda xinesa  que l’Avi de la Lluna, Yuè Xià Lǎo, lliga un fil vermell al canell de cada infant que neix, un fil que està lligat a molts altres fils, que al seu torn subjecten els canells de totes les persones amb les que aquest nen està destinat a trobar-se.

Cada nit, tant aviat com es fa fosc, Yuè Xià Lǎo surt  des de la lluna, que és la seva llar,  buscant  aquelles persones que estan destinades a romandre juntes, i, quan les troba, amb un somriure d’orella a orella uneix els seus canells amb el fil vermell. A mesura que el nadó creix, els fils es van escurçant, acostant cada vegada més a aquelles persones que estan destinades a reunir-se, independentment del moment de les seves vides en què les persones s’hagin de conèixer.

Dues persones connectades pel fil vermell estan destinades a ser amants, sense importar temps, lloc o circumstàncies. Els poders d’aquesta corda màgica són tant extraordinaris que ja es pot estirar o contreure el fil que mai es podrà trencar.

D’aquesta llegenda sobre el destí també es poden trobar altres versions al Japó i a la mateixa Xina on encara és una creença ben arrelada… I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

La sospita

xina33
Un home va perdre la seva destral, ràpidament va sospitar del fill del seu veí. Va espiar la seva manera de caminar, exactament com caminen els lladres. Va observar l’expressió del jove, com la dels lladres. Va tenir en compte la seva manera de parlar, igual que la que tenen els lladres. Tots els gestos i accions denunciaven al noi com a culpable del furt de la destral.

Però més tard, l’home va trobar la seva destral. I després quan va tornar a creuar-se amb el fill del seu veí, tots els gestos i accions del vailet semblaven molt diferents als d’un lladre.

Aquest conte xinès l’he trobat al bloc TresxTres. I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

Previous Older Entries Next Newer Entries

%d bloggers like this: