Els tres viatgers

Rûmî explica que tres viatgers caminaven plegats i tenien gana.

Algú els havia donat unes quantes monedes petites de plata. Es preguntaren què era el millor que podien comprar per apagar la set i calmar la gana.

L’un va dir que volia comprar “uzum” – raïm en grec-, un altre, “israfil” – raïm en turc- i el tercer el que, per a ell, era “inab”, raïm en àrab. Els tres homes es van posar a discutir: “No, jo vull comprar això i cap altra cosa”.

Un viatger que passava els va demanar: “Vaja, què us passa ?”.

L’un va dir: “Jo vull comprar uzum, i ell israfil, i l’altre inab”.

En sentir això, el viatger respongué: “Però si el que l’un i l’altre voleu comprar és la mateixa cosa !”.

Anuncis

La dona perfecta de Nasrudín

Nasrudín conversava amb els seus amics en la casa de te i els contava com havia iniciat un llarg viatge per a trobar la dona perfecta amb qui casar-se. Els hi deia:

-Vaig viatjar a Bagdad, després d’un temps vaig trobar una dona formidable, atenta, intel·ligent, culta d’una gran personalitat.

Van dir els seus amics:

-Per què no et vas casar amb ella?

-No era completa, -va respondre Nasrudín-, després vaig anar al Caire, allí vaig conéixer una altra dona certament fabulosa; bella, sensible, delicada, afectuosa.

-Per què no et vas casar amb ella?, van dir els amics.

-No era completa -va respondre novament Nasrudín-, llavors me’n vaig anar a Samarcanda allí per fi vaig trobar les dona dels meus somnis; enginyosa i creativa, bella i intel·ligent, sensible, culta, delicada i espiritual.

-Per què no et vas casar amb ella? -van insistir els seus amics.

-Sabeu per què?, ella també buscava un home perfecte.

El mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib.

+ contes: “Nasrudín i la conferència

Nasrudín i la conferència

Nasrudín arriba a un petit poble en algun lloc de Mig Orient. Era la primera vegada que estava en aquest poble i una multitud s’havia reunit en un auditori per a escoltar-lo. Nasrudín, que en veritat no sabia què dir, perquè ell sabia que gens sabia, es va proposar improvisar alguna cosa. Va entrar molt segur i es va parar enfront de la gent. Va obrir les mans i va dir:

―Suposo que si vostès estan aquí, ja sabran què és el que jo tinc que dir-los.

La gent va dir:

―No – Què és el que tens per a dir-nos? No ho sabem Parla’ns!

Nasrudín va contestar:

―Si vostès han vingut fins aquí sense saber què és el que jo vinc a dir-los, aleshores no estan preparats per a escoltar-ho.

Va dir això, es va aixecar i va marxar.

La gent es va quedar sorpresa. Tots havien vingut aquest matí per a escoltar-lo i l’home marxava simplement dient-los això. Hauria estat un fracàs total si no fos perquè un dels presents – mai en falta un – mentre Nasrudín s’allunyava, va dir en veu alta:

―Quina intel·ligència!

I com sempre succeeix, quan un no entén gens i un altre diu ” Quina intel·ligència!”, per a no sentir-se un idiota un repeteix: “Sí, clar, Quina intel·ligència!”. I aleshores, tots van començar a repetir:

―Quina intel·ligència!

―Quina intel·ligència!

Fins que un va afegir:

―Sí, Quina intel·ligència!, però quina brevetat.

I un altre va agregar:

―Té la, brevetat i la síntesi dels savis perquè té raó. Com nosaltres venim aquí sense saber què venim a escoltar? Que estúpids que hem estat. Hem perdut una oportunitat meravellosa. Quina il·luminació, quina saviesa. Anem a demanar-li a aquest home que doni una segona conferència.

Aleshores van anar a veure a Nasrudín, la gent havia quedat tan sorpresa amb el que havia passat en la primera reunió, que alguns havien començat a dir que el coneixement d’ell era massa per a reunir-ho en una sola conferència. Nasrudín va dir:

― No, és just al revés, estan equivocats. El meu coneixement tot just arriba a per a una conferència. Mai podria donar dos.

La gent va dir:

―Que humil!

I com més Nasrudín insistia que no tenia gens per a dir, més la gent insistia que volien escoltar-lo una vegada més. Finalment, després de molta obstinació, Nasrudín va accedir a donar una segona conferència.

A l’endemà, el supòsit il·luminat va tornar al lloc de reunió, on havia més gent encara, doncs tots sabien de l’èxit de la conferència del dia anterior. Nasrudín es va parar enfront del públic i va insistir en la seva tècnica:

―Suposo que vostès ja sabran què he vingut a dir-los.

La gent estava avisada per tal de no ofendre al mestre amb la infantil resposta de l’anterior conferència, ―així que tots van dir:

―Sí, clar, per descomptat que ho sabem. Per això hem vingut.

Nasrudín va baixar el cap i va afegir:

―Bé, si tots ja saben què és el que vinc a dir-los, no veig la necessitat de repetir.

Es va aixecar i va tornar a marxar. La gent es va quedar estupefacta; perquè encara que ara havien dit altra cosa, el resultat havia estat exactament el mateix fins que algú, va cridar:

―Brillant!

I quan tots van escoltar que algú havia dit “brillant!”, la resta va començar a dir:

―Sí, clar, aquest és el complement de la saviesa de la conferència d’ahir!

―Què meravellós!

―Què espectacular!

―Què sensacional, que bàrbar!

Fins que algú va dir:

―Sí, però molta brevetat.

―És cert – es va queixar altre.

―Capacitat de síntesi ―va justificar un tercer.

I de seguida es va escoltar:

―Volem més, volem escoltar-lo més. Volem que aquest home ens doni més de la seva saviesa!

Aleshores, una delegació dels notables va anar a veure a Nasrudín per a demanar-li que donés una tercera i definitiva conferència. Nasrudín va dir que no, que de cap manera; que ell no tenia coneixements per a donar tres conferències i que, a més, ja havia de tornar a la seva ciutat. La gent li va implorar, li va suplicar, li va demanar una vegada i una altra; pels seus ancestrals, per tots els sants, pel que estimava. Aquella persistència el va persuadir i, finalment, Nasrudín va acceptar tremolant donar la tercera i definitiva conferència. Per tercera vegada es va parar enfront del públic, que ja eren multituds, i els va dir:

―Suposo que vostès ja sabran què he vingut a dir-los.

Aquesta vegada, la gent s’havia posat d’acord: només l’intendent del poblat contestaria. L’home de primera fila va dir:

―Alguns si, i uns altres no.

En aquest moment, una llarg silenci va estremir a l’auditori. Tots, fins i tot els joves, van seguir a Nasrudín amb la mirada. Aleshores, el mestre va respondre:

―En aquest cas, els que saben que ho expliquin als quals no saben. Es va aixecar i va marxar.

El mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert.  La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib i es poden trobar monuments i estàtues representant-lo  tant a l’Uzbekistan com a Algèria, i a Turquia és considerat un veritable heroi nacional i s’organitzen visites a la “seva” vila natal i a la “seva” tomba.

Pugui el teu cos ser guarit

ODA 139
“Que la pena del cos s’allunyi de tu, oh tu que ets la pau de les nostres ànimes; 

Que el mal d’ull no es posi sobre tu, oh tu que ets els nostres ulls clarividents!

La teva salut és la salut de l’ànima i del món a l’hora, oh amic meu!

Pugui el teu cos ser guarit, oh amic de bell rostre!

Pugui la malaltia deixar-te, oh tu que tens el cos graciós com l’ànima.

Que l’ombra de la teva gràcia no cessi de planar sobre nosaltres.

Que el roserar del teu rostre sigui eternament florit,

Car és un lloc de contemplació pel nostre cor i la joia i la frescor dels nostres ulls.

Que el teu dolor caigui sobre nosaltres, i no pas sobre el teu cos!

A fi que aquest patiment sigui per nosaltres com la raó que abilla la nostra ànima”.

ODA 146

“Oh coper! Fes-nos veure el nostre color en la puresa del vi.

Anihila’ns, perquè aquests dos mons siguin lliures de la nostra vergonya.

Que el vent de l’embriaguesa, per la teva gràcia, se’ns emporti.

Enlaire, a fi que la nostra feixugor s’alleugereixi.

Fes cavalcar l’ànima sobre el corser de l’embriaguesa en el camí de l’amor,

I que per nosaltres cent llegües siguin com un sol pas.

Allibera la nostra ànima amb una copa plena de vi.

Els nostres ulls, els nostres rostres, els nostres cors, són ensangonats.

Oh coper! Apressa’t! Que no veus

Els nostres pensaments coixos córrer darrere teu?

En la joia, els pensaments són pedres, encimbellen l’ànima;

Traieu del camí les pedres que ens barren el pas,

En el cant d’amor de Shams al-Din Tabrizí, toca,

Oh ministrer de Tabriz! sobre el nostre llaüt, la melodia d’Oshshâq”.

El Diwan-e Shams-e Tabriz-i, del qual hi ha representats aquí dos poemes, és una de les principals obres de Djalâl-od-Dîm Rûmî, anomenat també Mavlana -“el nostre Mestre”-, el més gran poeta místic de l’Islam (a més de científic, pensador, astrònom, erudit i inspirador de l’ordre sufí “Mevlevi” conegut com dels dervixos giròvags) i és compost de ghazals, breus odes líriques que tenen un nombre de dístics que no depassa generalment la vintena. D’altra banda, el ghazal, en general, és un poema d’amor, sacre o profà, amb, de vegades, una certa ambigüitat de sentiments.

Next Newer Entries

%d bloggers like this: